Icària literària

Setè poema: L'AUFÀBREGA Tornem a la perspectiva organicista amb «L’aufàbrega». El món natural celebra la seva sensualitat condensada en la planta que omple el poema d’olor. El paisatge còsmic es redueix a la unicitat minimalista de l’alfàbrega. El poema, provinent de l’imaginari popular, es concentra a remarcar un paisatge sensitiu que justifiqui i reforci l’encís de la nit màgica de Sant Joan. El món sensorial, per tant, s’alterna amb l’espiritual, i Maragall es manifesta encara més dual. No cal dir que l’energia terrestre que desprèn vida cristal·litza en la protagonista del poema. Vuitè i novè poemes: A MUNTANYA i  DESPRÉS DE LA TEMPESTAT La natura petita es complementa amb la visió còsmica d’«A muntanya» i de «Després de la tempestat». El paisatge immens torna a escena i ens mostra la incidència dels motius del romanticisme més canònic. La força de la natura representada per la tempesta té també dos camps d’acció, la muntanya i la ciutat. Els poemes utilitz

Comencem ara amb els poemes que trobem a l'apartat del mig, la & que suposa una innovació tipogràfica que finalment no ha estat adoptada en al nostra llengua de manera habitual, potser perquè no té un sentit d'estalvi gaire clar. Sense les implicacions semàntiques dels altres dos apartats, la segona part del llibre, «Intermezzo», amb catorze poemes, segueix l’orientació estètica i ideològica dels dos apartats principals. Però l’aplec de poemes és més divers i dispers; amb tot, és perceptible una certa ordenació cronològica i una clara sintonia amb la tesi de la comunió entre individu i col·lectiu. No ens podem estar de notar que en tot el volum hi ha la presència d’uns paisatges que també canalitzen la idea d’ànima catalana. Els poemes no pretenen reflectir una geografia descriptiva, ben altrament s’instal·len en la idea que el paisatge ens traspassa la seva essència espiritual, i això supera les posicions positivistes de la primera meitat del segle XIX.  Maragall

Quart poema:  ELS REIS En el sentit de poema de circumstàncies que només pretén fixar el moment, trobem «Els Reis»: la festivitat porta Maragall a potenciar un món càndid ple d'il·lusió i de religiositat implícita.  Aquí el trobareu recitat per Celdoni Fonoll. Cinquè poema: SOL SOLET... De la mateixa manera cal entendre aquest poema: mostra un món infantil i harmònic i reflecteix el to de cançó popular amb un  poema breu  d’art menor i de rima consonant. Sisè poema: DIMECRES DE CENDRA  A una noia  Un pas més enllà es fa amb «Dimecres de cendra». Hi podem observar un tractament vagament similar al de la figura femenina d’Adalaisa, la noia a qui es dedica el poema és una via per defensar el vitalisme per damunt de l’espiritualitat mística. La figura es contraposa subtilment a la iconografia popular de les verges deliqüescents. Ara la festivitat que origina el poema no és l’objectiu temàtic del poema; la intenció és la de crear un «patró» de joventut que amp

I cap a les dues últimes visions: L'estimada de don Jaume: En la construcció del mapa dels mites nacionals, «L’estimada de don Jaume» suposa tota una altra estratègia. Aquí no hi ha cap infracció dels manaments divins per part del protagonista; l’heroi forma part de la història i no de l’imaginari popular –malgrat la visió idealitzada que Maragall ens en dóna–, i el vitalisme no mena a la interpretació crítica de la realitat social de final de segle. És el poema més positiu del grup, en el sentit que pretén fixar una idea d’individualisme productiu en relació amb l’expansió de la catalanitat. En aquest poema, l’heroi, el rei en Jaume , segueix les preceptives de la llei d’amor respecte a l’antromòrfica Mallorca, conquerida el 1229. La relació amb la terra és una relació amorosa de comunió, i la mirada insistent del seu objectiu no té el mateix sentit que la mirada inquieta d’Arnau. L’alegria de l’amor de la primera part també s’allunya de la rialla demoníaca dels altres p

Al tercer poema apareix el mite del comte Arnau : que parteix d'una llegenda del segle XVI que no sabem si té un referent veritablement històric o no.  Sigui com sigui considerada des d'un punt de vista tradicional, la llegenda és universal i cau dins del cicle d'aquelles que ens descriuen ànimes més o menys sacrílegues condemnades a vagar eternament en càstig pels pecats comesos. El comte l'Arnau té molts punts de contacte amb l'heroi del nord de França conegut com a Hellequin, nom que s'escriu de maneres diferents.Hom creu equivalent també el nostre Arnau amb un comte de Borgonya anomenat Arnold, personatge de qui tampoc se sespa si té un referent real, que visqué al segle XIII i hom el suposa nét i enemic del comte Arnold el Gran de Borgonya i marquès de Flandes. Va combatre contra els agarens i gentils que envaïen el seu país, com el nostre Comte, i, ferit, abans de morir, es refugià a l'abadia de Samer i pogué arribar fins al peu de l'altar, on