Icària literària

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella, Em veig sovint per fosques solituds, En prats ignots i munts de llicorella I gorgs pregons que m'aturen, astuts. I dic: On só? Per quina terra vella, -Per quin cel mort-, o pasturatges muts, Deleges foll? Vers quina meravella D'astre ignorat m'adreç passos retuts? Sol, sóc etern. M'és present el paisatge De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany: Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany O en tuc de neu, jo retrob el paratge On ja vaguí, i, de Déu, el parany Per heure'm tot. O del diable engany.   -----------  Oh! Si prudent i amb paraula lleugera Sabés fixar l'imperi de la ment, I amb hàbils mots, la passió naixent, Del meu estil pogués fer presonera; Si, fugitiu de la faisó estrangera, Arromancés en dura nit, dolent, L'amor del Tot i del Res, sense esment Del fosc i el rar, i a l'aspriva manera Dels qui en vulgar parlaren sobirà, -Oh Llull! Oh March!-, i amb claredat de signes, Rústec però

J. V. Foix (Barcelona 1893-1987), després de la guerra civil, decideix romandre al país i fer-se càrrec del negoci familiar de les pastisseries a Sarrià. Antic municipi annexionat a Barcelona, el barri de Sarrià, on va néixer i va passar la resta de la seva vida el poeta, és, com la Lisboa de Pessoa o el Buenos Aires de Borges, l'escenari mític de molts dels seus poemes. Foix, exiliat a la pairal contrada -com afirma al primer poema de Les irreals omegues (1949)-, que havia estat un destacat periodista, col·laborador i cap de cultura de La Publicitat , des del 1922 fins al 1936, en la impossibilitat d'exercir el periodisme en català, es concentra, aleshores, en un particular exili interior, en la reelaboració i la publicació de la seva obra. Com a testimoni de la tradició de l'avantguarda i fidel a les seves conviccions catalanistes, amb la voluntat de contribuir a la represa cultural, col·labora a les revistes més destacades de la immediata postguerra: Poesia

Joan Salvat i Papasseit neix a Barcelona el 16 de maig de 1894. Conegut sobretot com a poeta, és autor també d'articles, manifestos i altres proses de caire polític i social. La seva vida és intensa i marcada per una tuberculosi que l'acaba conduint precoçment a la mort. Té una infància desafortunada. El seu pare, fogoner de vaixell, mor d'accident en alta mar. Amb set anys, Salvat-Papasseit passa a viure a l'Asilo Naval Español, instal·lat a la corbeta Mazarredo; més tard l'acull la corbeta Consuelo i després la Tornado, totes atracades al port de Barcelona. Quan té uns dotze anys, sent el desig d'incorporar-se a l'Església i comença a créixer el seu idealisme, que anys més tard desemboca en acràcia. Un any després, entra d'aprenent en una adrogueria i, més endavant, en un taller d'escultura religiosa. Vol aprendre l'ofici, però s'ha de resignar a fer tasques rutinàries al taller. En les estones lliures escriu pensaments de c

Aglae i les taronges Aglae, sota un bell taronger deturada, al lluny sent les germanes com ocellada al vent. I ja no va a l'encalç per l'herba i la rosada, I té la cara pàl·lida d'un gran defalliment. Ella dansava i reia tot just casada amb Drias, altiva entre la fressa, joiosa de la llum. I ja de l'hort s'amaga per les desertes vies I encara es fa més blanca, perduda entre el perfum. I arriba a les taronges, i en cull i se n'emporta; la set, de sols mirar-les, li feia els ulls brillants.  Mossega un fruit i acluca els ulls com una morta i del cabell afluixen el pes les dues mans. I Aglae, ja refeta, es bressa en l'esperança; amb un sospir molt tendre solleva el pit caigut; ella pogués besar l'infant que ja s'atansa,  batec tan avinent i tan inconegut. I veu la piadosa taronja que fou bella, i jeu abandonada del rec vora l'espill. De la muller la sort li transpareix en ella: fer-se espremuda i lassa per la frescor