Icària literària

Aquí trobareu les preguntes que s'han fet als exàmens de selectivitat on Visions &Cants ha estat lectura de Literatura catalana amb la guia per a la resposta que apareix també publicada: Comenteu el poema següent, (Oda a Espanya) que forma part de Visions i cants, de Joan Maragall.Tingueu en compte, sobretot, els aspectes següents (no cal tractar-los separadament ni en el mateix ordre): la contextualització del poema en el llibre i la significació que té dins «Els tres cants de la guerra»; l’anàlisi de la mètrica i la rima; la reflexió sobre la relació entre la guerra i Espanya. [3 punts pel contingut; 2 punts per la capacitat d’argumentació i anàlisi, l’ordenació de les idees i la cohe-rència del discurs] Els tres punts corresponents al comentari de contingut es poden assignar si l’alumne/a tracta, per separat o conjuntament, els aspectes especificats en les preguntes (a raó d’1 punt per cadascun d’ells), és a dir, si  a) sap situar el poema en el llibre i en “El

Us vaig dir que faria el meu comentari a fi que poguéssiu fer el vostre. Aquí el teniu. EN LA MORT D'UN JOVE Te'n vas anar amb aquell ponent dolcíssim... Caigueres, lluitador, al marxar a la lluita. Somreies a la força dels teus muscles i glaties per guerres i corones, i tot de cop t'has esllanguit per terra amb els ulls admirats... Ai, la Mort, i que n'ets d'embellidora! Aquell teu primer vel, quan el llençares damunt de l'hèroe en flor, tots somriguerem sota els plors estroncats, que una serena va començar a regnar en el pit i el rostre del moribund. L'alè anava i venia suaument emperesit, fins que esperarem... I no tornar... Llavores esclataven més alts els plors al Cel... Ell ja no hi era... Pro a fora, al camp, era un ponent dolcíssim... "En la mort d'un jove"  és un poema inspirat en la mort de Willie Noble, el germà petit de Clara Noble, la muller de Joan Maragall. Estava malalt de tisi i va

Els Cants , que componen la tercera part del llibre amb sis poemes, ens mostren l’altra cara de la mateixa moneda: si en les Visions hi ha la focalització en l’individu que s’empelta de les teories del geni de l’època, ara és el col·lectiu qui crea comunitàriament la poesia que materialitza els temes i els objectes al voltant dels quals el poble s’uneix. Cal dir que, en el context de la Renaixença, el moviment associacionista i excursionista havia estat l’alçaprem de la construcció de la idea de país, i ara l’orfeonisme actua com a catalitzador del cantar col·lectiu que traspassa els valors entre els individus. I Maragall s’implica en aquest moviment i ell mateix s’imbueix de musicalitat wagneriana. El moviment coral de l’època és un bon camp de cultiu per a incidir ideològicament en el poble i fer-li arribar les consignes. LA SARDANA A la tercera part de Visons i Cants es proposa, per concloure el llibre, un conjunt de poemes que manifesten uns determinats pilars del nacionali

La dualitat d’una vida poètica Quan Joan Maragall publica, el 1900, Visions & Cants ja és un poeta ple o en camí de la plenitud. En efecte, després de la crisi de joventut que l’esqueixava entre el seu destí de burgès industrial i el món de les lletres des d’una perspectiva romàntica, després dels estudis universitaris i de la Flor Natural guanyada el 1881 que constatava el seu interès i la seva dedicació a la literatura, i encara després de la crisi que pateix en no trobar l’encaix vital entre el seu paper social com a burgès representatiu de la nissaga i la seva vocació poètica, Maragall fa una inflexió el 1888 amb la publicació de «L’oda infinita». Amb aquest poema Maragall constata l’assumpció de la seva condició plena de poeta, però també, biogràficament, assumeix la condició burgesa com a modus vivendi. A partir dels anys noranta, doncs, tindrem un Maragall escindit en la doble natura de burgès i de poeta. Aquest fet marcarà l’orientació de la seva obra en vers i especi

Contextualització: Visions & Cants és una poesia que representa el camí de plenitud de Joan Maragall. S’edita posteriorment a les diverses crisis existencials i vocacionals del poeta. L’«Oda infinita» (1888) significa l’assumpció de la natura de poeta en un sentit romàntic i idealista del terme. Tot i això, Joan Maragall sempre encarnarà la doble natura del burgès i el poeta. Aquesta dualitat l’acompanyarà al llarg de la seva vida i de la seva obra, de manera especialment perceptible en l’evolució dels seus escrits assagístics. La contradicció entre les dues natures incrementa la significació i l’interès de les seves tesis poètiques. Els inicis poètics de Maragall estan molt lligats a l’estètica de la Renaixença i del joc-floralisme. També s’imbueixen de les teories romàntiques d’origen germànic i es combinen amb la influència decadentista del moment. Durant els anys noranta, Maragall professa les tesis més radicals del regeneracionisme modernista, però progressivament le