Al tercer poema apareix el mite del comte Arnau: que parteix d'una llegenda del segle XVI que no sabem si té un referent veritablement històric o no.
Sigui com sigui considerada des d'un punt de vista tradicional, la llegenda és universal i cau dins del cicle d'aquelles que ens descriuen ànimes més o menys sacrílegues condemnades a vagar eternament en càstig pels pecats comesos. El comte l'Arnau té molts punts de contacte amb l'heroi del nord de França conegut com a Hellequin, nom que s'escriu de maneres diferents.Hom creu equivalent també el nostre Arnau amb un comte de Borgonya anomenat Arnold, personatge de qui tampoc se sespa si té un referent real, que visqué al segle XIII i hom el suposa nét i enemic del comte Arnold el Gran de Borgonya i marquès de Flandes. Va combatre contra els agarens i gentils que envaïen el seu país, com el nostre Comte, i, ferit, abans de morir, es refugià a l'abadia de Samer i pogué arribar fins al peu de l'altar, on va caure mort. La gent de la regió el consideren com l'heroi de la reconquesta del país, i de nits, semblantment al nostre Comte, el veuen volar pels aires seguit de l'estol dels seus guerrers i de la seva esposa Berta. Es reprodueix la lluita amb els moros i hom sent la fressa de la brega i l'embat de la batalla, que a voltes es converteix en una cacera boja i desenfrenada dirigida pel comte Arnold.
En la llegenda del comte l'Arnau destaquen tres aspectes, que apareixen en altres llegendes:
- El de l'heroi de la reconquesta, que també reuneix Hernequin, que li dóna rang de personatge de gesta i que el fa entrar dins una jerarquia d'herois comuna a tots els llegendaris.
- El del senyor feudal despòtic amb els seus vassalls i de costums llicenciosos i llibertins, aspectes que el situen en un altre cicle universal de rondalles.
- El de sacríleg sense escrúpols ni remordiments, enemic del cel i amic del diable, condemnat a vagar eternament en càstig de les seves profanacions. (com El mal Caçador o el rei Artús que està condemnat a caçar eternament pels boscos d'Anglaterra i de la Bretanya, especialment per les contrades més immediates a Finisterre. Va seguit d'un gran estol de servents que contínuament fan sonar el corn i atien els gossos i els cavalls a la carrera desenfrenada, però només pot caçar una miserable mosca cada set anys.)
El mite del comte Arnau, que podeu trobar profusament explicat aquí, és el que més interessa Maragall i és el poema capital de les Visions. El que llegim en aquest aplec és la primera part de la sèrie de tres que es tanca el 1911 i que reflecteix, com ja hem dit, l’evolució ideològica del poeta. L’Arnau de 1900, però, és l’estadi inicial i més emblemàtic del regeneracionisme còsmic propi dels anys noranta, i un compendi dels punts forts del vitalisme que acabem de tractar en els poemes anteriors. Formalment, el poema presenta una mètrica variada i alterna l’absència de rima amb la rima assonant; i amb una estructura narrativa molt més sofisticada que en els poemes anteriors. Com si es tractés d’un libretto wagnerià, Maragall combina la descripció amb els episodis dialogats que atorguen al conjunt una certa dimensió teatral.
En l’aspecte temàtic, cal començar per dir que el mite del Comte s’explica per l’expansió del catalanisme coetani i per la visió particular del mite popular que estampa Maragall. Aquest primer Arnau té serrells nacionalistes i s’empara en una reinterpretació genuïnament romàntica de la llegenda. Ara el vitalisme és en primer terme i es defensa a ultrança davant d’un espiritualisme quietista. Per aquesta raó el poema, en la primera secció, presenta un heroi vinculat a la dimensió nocturna de la carn i a un cavall que implica inquietud vital, i posteriorment intel·lectual.
L’individualisme s’evidencia en la confrontació entre el Comte i els pastors: la dicotomia individu ideològicament actiu i massa passiva.
En l’apartat II és Adalaisa la que concentra l’atenció: el personatge femení s’explica des de la seva contradicció. Això vol dir que la carn de l’abadessa domina el seu esperit. El punt en comú entre tots dos personatges és l’alegria que professen per la vida: activa en el cas d’ell, passiva en el cas d’ella.
La col·lisió entre els dos mons és present en la tercera part: el diàleg inicial constata la lluita entre dues representacions de la vida. Per una banda, la petició de la carn que fa Arnau i, per altra, la petició d’esperit de l’Adalaisa.
Aquesta lluita es manifesta en un aspecte prou important (vers 20): la mirada. No podem oblidar que l’estètica regeneracionista del moment condensa en els ulls dels protagonistes la inquietud vital i el dinamisme.
El caràcter terrenal de l’heroi maragallià i del col·lectiu que es vol representar és òbvia quan es manifesta que el cel només és comprensible des de la terra (versos 35-38). Novament la dicotomia que havíem vist als espais que habitaven Fra Garí i el Mal caçador.
Maragall condensa en les paraules d’Arnau totes les tesis provinents de Nietzsche i del vitalisme més radical: la vida val més que l’esperit mort i artificiós, la voluntat és el motor essencial de la vida.
Ara l’heroi és elevat a la mateixa categoria divina que el seu opositor: Arnau rivalitza amb el mateix Crist. Això suposa un salt qualitatiu en el jocs de contraris que fins aquí hem exposat, i una mostra clara de com un poema pot reflectir i condensar les aspiracions ideològiques de tot un moviment.
En la confecció d’aquest peculiar triangle amorós s’hi afegeix, en la part IV, el cor de les veus de la terra: ara el volksgeist (o esperit del poble) de què parlàvem esdevé actor del drama. La seva funció és la d’atiar l’heroi contra el poder de l’esperit diví i reclamar-li un plus de vitalisme.
Maragall, aquí, manifesta la força del mite col·lectiu i la seva tipologia essencial.
La resolució d’aquest plantejament dramàtic el tenim a la secció V: el rapte de l’abadessa suposa el triomf de la carn i d’un determinat concepte de la vida sensual i material. La bellesa de la dona no és deliqüescent ni decadentista i és el motor de l’acció; de fet, l’única acció del quadre escènic.
A l’apartat VI, el diàleg del Comte amb les veus de les terra és particularment revelador: vèncer en la prova d’enfrontar-se a la divinitat li permet demanar un desig fàustic: la vida eterna (versos 146-151). Ara l’exaltació del vitalisme és total i engloba totes les vides possibles: l’animal, la vegetal i la mineral.
En definitiva, es tracta de condemnar-se a la vida còsmica.
Aquest dinamisme radical es manifesta clarament en els versos 210-220: la vida va associada a l’acció de mirar, i aquest mirar és l’emblema de la inquietud intel·lectual del Comte i de l’artista modernista. Maragall, definitivament, ha estampat la tesi ideològica regeneracionista. I això es completa amb el clímax individualista que clou el poema: l’embaràs de l’abadessa és el triomf de la carn, l’abandó del Comte subratlla que l’individu només es compromet amb el seu propi destí i amb el seu moviment constant, i la mort d’Adalaisa rebla el clau del triomf de la idea vitalista que representa Arnau.
El poema, per tant, es pot llegir com a interpretació de les tesis particulars de Maragall i com a símbol de les teories modernistes coetànies.
Resum de les principals gestes, històries, llegendes negres... que se li atribueixen:
Durant la invasió, els sarraïns van arribar fins al peu del Montgrony, però no es van creure amb prou forces per a envair aquell cim tan agrest, però van imposar un tribut anyal a la pagesia que consistia en cent donzelles, cent cavalls blancs, cent vaques lleteres i cent vedells, tribut que resultava ominós i que representava la ruïna del país.
El comte l'Arnau va convocar els seus vassalls al santuari de Montgrony i els proposà armar-se per tal d'abatre'ls i alliberar-se'n. Tots els reunits, davant la imatge de la Mare de Déu, van prometre ajut al Comte i posar-se al seu costat. En canvi, una altra tradició ens diu que així que els moros van arribar al peu del Montgrony la roca viva es va esberlar i engolí la imatge de la Mare de Déu, per tal de salvar-la de la profanació musulmana, i que fou descoberta més tard per una vaca, quan la terra fou reconquerida i el perill de profanació hagué passat.
Els sarraïns, de seguida de veure's atacats, van reaccionar amb tant de braó que els cristians es veieren obligats a fugir cap a Monegals, vila important que diuen que hi hagué al cim del Montgrony, que era aleshores la capital d'aquella contrada i de la qual avui només resten unes quantes pedres. El comte l'Arnau va fugir i, corrent com el vent, arribà fins a la Cova del Moltó, que encara s'obre en la cinglera dreta del Freser, ben a la vora del riu, en el terme de Campdevànol. També diuen que eren les coves de Ribes. Les goges corregueren en el seu ajut i li donaren una espasa meravellosa, forjada pels martinets, nans de sota terra, que feria sempre en ser desembeinada. El van perseguir, però no se sentiren lleugers per a pujar aquell cingle tan espadat i van idear un enginy: amuntegaren el brancatge de molts arbres i en feren com una mena d'escala. Així pogueren assolir la cova. El Comte, però, des de la boca, armat de la seva espasa, els anava ventant espasades tal com se li anaven presentant. En va matar tants que, encara fins no fa pas gaire temps, hom trobava, per aquells verals, ossos dels molts sarraïns caiguts. Finalment van comprendre que si persistien en llur afany no en quedaria ni un, i decidiren deixar-lo estar.
Mentrestant, els pagesos havien reaccionat i, a tocs de corn, feren córrer la nova del que havia passat. Tots novament van aplegar-se, plens de coratge i d'armes, i desferen els guardians del castell on residia el rei moro i el van matar. Aquesta batalla va produir-se al paratge anomenat els Closos i que, segons veu popular, en altre temps se n'havia dit els Enclosos, fent referència a l'exèrcit sarraí que, de retorn de batre el Comte, fou enclòs pels de Gombrèn, que els esperaven.
Per tota aquella rodalia va córrer la veu de la gran victòria assolida pels pagesos del Comte contra els sarraïns i foren molts els qui van sumar-se al moviment de redempció i de rebel·lió i les emprengueren contra els sarraïns, que d'aquella envestida hagueren de recular fins a Alpens. Al Montgrony fou, doncs, segons la tradició, on s'inicià la reconquesta de la terra del poder agarè, i el comte l'Arnau en fou el cabdill i el propulsor.
Aquesta història té similituds amb la que s'explica de la de la Covadonga asturiana, només que, en aquest cas, es vol narrar el naixement de Catalunya mitjançant un heroi com Arnau. És ben cert que la reconquesta de les terres catalanes es va iniciar segurament al Ripollès, que és conegut com "el bressol de Catalunya".
Conta també la tradició que el Comte va foragitar els moros de tota la contrada, llevat d'un escamot de molt valents que, menats per un reietó, s'havien fet forts al castell de Lillet. Tots els intents fets per desencastellar-los havien resultat inútils. Un dia que feia una boira molt espessa, el Comte aplegà ràpidament tota la seva gent i a corre-cuita van construir el monestir de monjos de la Pobla de Lillet. L'endemà, quan la boira s'esvaí, els moros es trobaren amb aquell cenobi que semblava sorgit de sota terra, tot radiant de creus i de signes del Crist, l'acció dels quals no van poder resistir, i abandonaren el castell.
Altres tradicions conten que el cabdill visigot Quintilià, fugint de la invasió agarena, va refugiar-se al Montgrony, que era pràcticament inaccessible. Allí se sentí segur i tractà d'organitzar unes forces per tal d'emprendre la reconquesta. Com que no coneixia el país ni sabia on podia acudir ni de qui es podia refiar, va demanar ajut al comte l'Arnau, que gaudia d'un gran prestigi, per efecte del qual van aplegar un fort exèrcit que va acampar a Coma Armada, paratge que abans era conegut amb un altre nom i que passà a anomenar-se així des d'aleshores.
Una altra tradició sobre l'esmentada reconquesta conta, encara, que el qui féu cap al Montgrony fou el comte Otger Cataló i que hi plantà la seva tenda. Per tal d'aplegar un exèrcit poderós per poder afrontar els moros, féu sonar el seu corn de guerra als quatre vents; però ni un sol home no acudí a la seva crida, i Otger, que anava ben sol, sense altre company que un gos molt fidel i intel·ligent, quedà força desolat. La bèstia va comprendre l'estat d'ànim del seu amo davant el fracàs i per tal d'ajudar-lo va córrer cap al castell de Mataplana, on donà a entendre que passava quelcom d'extraordinari. va aconseguir que el comte l'Arnau enviés un servent que seguís el gos per tal de veure què volia. La bèstia va menar-lo fins a la tenda del seu amo i Otger li exposà el seu pla perquè en fes coneixedor el seu senyor. Quan el comte l'Arnau n'hagué esment li prometé ajudar-lo en tot i per tot. Usant del seu prestigi cridà els cavallers més aguerrits i n'aplegà fins a nou, que s'aparellaren per combatre els moros. Els nou cavallers juraren fidelitat a llur paraula davant de la imatge de la Mare de Déu, que prengueren per testimoni. Tots es van treure les espases i les estengueren alhora damunt de l'altar, disposats ells en rodona al voltant de la mesa. I van acomplir el jurament, puix no pararen de lluitar fins que assoliren plenament llur propòsit.
Els nou cavallers que s'ajuntaren per combatre els enemics sarraïns passaren a anomenar-se des de llavors els Nou Barons de la Fama, i de cadascun d'ells sorgí una família noble. En total els cavallers eren Dapifer de Montcada, Galceran de Pinós, Hug de Mataplana, Guillem de Cervera, Ramon de Cervelló, Pere d'Alamany, Gibert de Ribelles, Roger d'Erill i Ramon d'Anglesola. D'aquí sorgiren les famílies dels Montcada, Pinós, Mataplana, Cervera, Cervelló, Alamany, Ribelles, Erill i Anglesola. Aquestes famílies configuraren després el més important de la noblesa catalana. La figura dels Nou Barons de la Fama pren semblança dels Dotze Pars de França i dels Cavallers de la Taula Rodona.
L'origen dels títols i dominis nobiliaris del comte l'Arnau també es presenten molt obscurs. Amb tot n'hem recollit la següent versió: el Comte, que era de la branca dels Pinós, en certa ocasió va fer armes contra el comte de Barcelona i, aquest, que resultà vencedor, el castigà i desposseí de tots els seus béns. A més, el va exiliar set hores lluny del que havien estat els seus dominis, vers el costat de tramuntana; i després de donar-li una pell de bou, li concedí tanta terra com amb ella pogués cobrir.
El Comte va situar-se just al límit de l'heretat que deixava i, caminant set hores justes, féu cap a Gombrèn. Una volta allí tallà la pell de bou en tires ben estretes, les ajuntà i va fer una cinta molt llarga amb la qual rodejà tota una porció de terra que li va permetre d'aixecar un castell amb una gran era al davant i encara construir més enllà una capelleta dedicada a Sant Joan de Mata, que, segons sembla, era parent seu. El castell prengué el nom de Mataplana, puix que aquest era el llinatge del comte l'Arnau. També se l'anomenà simplement Parnau o Parnal. D'aquesta manera esdevingué baró de Mataplana i els seus dominis s'estengueren per una bona part del Ripollès, prop de Montgrony.
La besàvia del comte l'Arnau, Blanca d'Hug, senyora del castell de les Dames, o de Blancafort, era molt bona i liberal, fins al punt que va eximir els seus vassalls de tots els tributs i drets abusius de què aleshores gaudien les senyores feudals i els donà àmplies franquícies en tot sentit.
El comte l'Arnau, mancat de tot haver i sense cap altre patrimoni que la pell de bou, escollí per a assentar-hi la seva residència les terres de la seva àvia, amb l'intent de reclamar dels seus súbdits els drets que la dama els havia fet francs i de convertir-se en senyor del vell patrimoni.
Va exigir als seus vassalls el pagament de tots els tributs endarrerits, amb els crèdits i interessos. Tot ho volgué cobrar fins al darrer diner. Aquest abús li congrià l'antipatia de tots ells. No tingué pas interès a fer-se agradós als seus súbdits, ans al contrari, els tractava amb tot rigor, àdhuc dins els costums feudals d'aquell temps, tan vexatius. Va fer-se malvoler tant que rodejà la seva figura d'una aurèola d'odi i de por que encara perdura. La seva idea promou esgarrifança, i entre la gent senzilla dels voltants de Gombrèn encara trobaríem qui sent basarda només de sentir pronunciar el seu nom.
Conten que el comte l'Arnau era amic del dimoni, i, sobretot, enemic de Déu. En certa ocasió tenia molta pressa perquè les obres de construcció del castell s'acabessin aviat, i tot era atiar els treballadors perquè s'afanyessin. Quan l'obra ja era molt avançada el mestre que la dirigia un dia va dir: «Demà s'acabarà la torre, si Déu vol». El Comte, en sentir-lo, contestà: «Tant si vol com si no vol». I per més que tots s'hi van afanyar, la torre no s'acabà i mai no quedaren enllestides les obres del castell, malgrat tots els esforços. Finalment s'enrunà sense estar encara acabat.
Una variant de la llegenda explica que un dia el Comte, en una tertúlia de cavallers, va dir que ell tenia tant poder com el sol, que des d'una muntanya veia l'altra. Els companys feren un gest mig despectiu que li ferí l'amor propi. En arribar al seu castell, cridà el mestre d'obres més bo d'entre els seus vassalls i li manà que aixequés una torre tan alta que des de casa seva, per damunt de la muntanya del Montgrony, pogués veure tota la plana de la Cerdanya. El mestre li digué que l'empresa era impossible, però ell, irat, li exigí que la dugués a terme. L'enginy del mestre i les suades dels pobres vassalls feien possible aquella bogeria. I, quan ja gairebé la torre era enllestida, va passar el que portem dit, i al moment que el Comte digué el darrer mot, l'obra es va enfonsar.
També s'explica que per proveir d'aigua el castell volia conduir la de les fonts del Llobregat, que aleshores arribaven fins a l'Espluga. Al bo i millor de les obres, un dels treballadors va dir: «Aviat acabarem la feina, si Déu vol». El Comte, furiós, el reprengué, irat de tal manera semblant a com havia contestat al mestre d'obres que aixecava la torre, i a l'instant les aigües es van deturar justament al punt on es trobaven. Les fonts del Llobregat van recular fins a Castellar de n'Hug, on encara ragen. A Serra-seca hom pot veure un gros solc fet a cops d'escoda damunt la roca viva, que recorda el conducte per on havia de passar l'aigua.
Pel que fa a la construcció del Santuari de Montgrony també s'explica que el una vaca de la seva vacada va trobar la imatge de la Mare de Déu del Montgrony. Així que el comte ho va saber, va manar al vaquer que la portés al castell, on li faria aixecar una capella com una catedral. Sense saber com, però, la imatge fugí del castell i se'n tornà a la lleixa on encara avui es pot veure. El Comte manà al servei del castell que hi fos tornada la imatge. Així fou fet, però altra vegada en fugí. El cas va repetir-se set vegades, fins que comprengué que la Mare de Déu no desitjava aquell altar que ell li volia erigir i decidí fer-li aixecar una ermita allà mateix. El Comte pagà totes les obres amb el manament exprés que ningú més no donés ni un diner ni fes res que les afavorís ni ajudés.
L'accés al santuari de Montgrony era molt difícil, per no dir impossible, a través del greny natural obert a la roca viva. Com que es pot dir que ningú no hi podia pujar, el Comte cridà la seva gent i els manà que a cops d'escoda fessin com uns graons que formessin escala. Els vassalls, que treballaven molt i amb poc profit, en sentien desgrat. Per estimular-los els prometé que per cada cabàs de pedra que arrencarien els en donaria un de blat. La feina, però, tampoc no s'hi veia, malgrat el temps que hi esmerçaven. El Comte cregué que la gent treballava de mala gana, i els prometé un mesuró d'or per a cada cabassada de terra. El més vell dels vassalls que hi treballava va dir al Comte que els calia picar tant, que no treien sinó pols, puix que havien d'esmicolar la pedra. Ell contestà que pagaria la pols com si fos pedra. I la bona gent van fer l'escala. El Comte en va tenir un gran goig, però no es recordà més del pagament promès. Un dels seus súbdits li'n féu memòria, i ell replicà: "Paraula donada-mai més recordada." i "Compte demanat-ja està pagat." I no els donà res.
D'altres versions de la llegenda diuen que en comptes d'una mesura d'or per cabàs de pedra els pagà amb tres diners diaris, quantitat ínfima per a una feina tan dura.
Hom també diu que pagà amb blat barrejat amb terra i pedres i també que, en mesurar-lo, en comptes de donar la mesura a caramull, segons llei i costum d'aleshores, la feia massa rasa. Hi ha versions de la cançó en les quals quan la seva esposa li pregunta per què pena, el Comte respon: "Per soldades mal pagades" Altres versions diuen: "Per mesures mal rasades"
Hom diu que per haver aixecat l'església del Montgrony s'hi féu posar el retrat com a record del seu altruisme. Per tal es tenia un quadre que hi hagué fins a la primeria del segle XX, penjat a les parets del santuari. Portava una espasa a la mà i semblava estar voltat de flames vermelles. La gent deia que l'espasa era la raseta que l'havia fet condemnar i que per això estava tot voltat de flames. La figura, però, representava una imatge de sant Pau, que, com a militar, portava espasa i anava cobert amb una capa vermella que als ulls populars semblava les flames de l'infern. El bisbe de Vic féu retirar aquest quadre, que fins ara es podia veure al museu episcopal d'aquella ciutat.
El Comte, sorprès i admirat davant la inesperada presència de la dama, agafà una de les candeles que cremaven en sengles canelobres i la hi acostà. Involuntàriament va caure una gota de cera al pit de la donzella, que es deixondí i va explicar al Comte que era una dama encantada i que, per efecte d'aquella gota de cera que li havia tocat el pit, restaria encantada set anys més. Li demanà que al cap d'aquell temps tornés, que amb la seva presència la desencantaria, es casaria amb ell i fóra senyor d'uns gran tresors que hi havia en el palau, dels quals era ella la guardadora.
El comte l'Arnau esperà aquells set anys amb inquietud, per tal de poder ésser el marit d'aquella dama i senyor dels tresors i del palau. Fou, però, el cas que no pogué tornar-hi el mateix dia que complia el terme. Hi va arribar l'endemà i trobà la dama casada i que els tresors també ja eren d'un altre que havia estat puntual a desencantar-la. Això el contrarià sensiblement i li va fer perdre la jovialitat i la bonhomia que fins aleshores l'havien distingit i que el feien simpàtic a tothom.
Des d'aleshores nasqué en ell una aspror que va congriar entorn seu un llarg rosari d'odis i malvolences. Així com fins aleshores havia servit Déu en tot el que podia, i també fet aixecar moltes capelles i esglésies, des d'aquell moment va sentir-se desafecte a les coses sagrades i féu amistat amb el diable, amb el qual va fer molta lliga.
Els homes, però, li tenien un odi implacable i eren a centenars els marits, els germans i els pares que, rosegats per la set de venjança, sentien avidesa de fer-li pagar a bon preu llur deshonra; però cap no s'atrevia a encarar-s'hi, ja que tots el temien tant com l'odiaven. Havia entrat per totes les llars dels seus dominis, i dels de força més enllà encara, i no havia desdenyat d'ésser hoste de la cabanya del carboner o del llenyataire, de la mateixa manera que havia visitat la casa del pagès que menava terres. L'agror de caràcter el conduí a un grau exagerat de gasiveria.
El comte l'Arnau exercia damunt les dones dels seus vassalls un domini senyorial molt més abusiu del que permetien els usos i costums del seu temps. Tots els seus súbdits, el dia que es casaven, en eixir de la cerimònia es veien obligats a portar la muller al castell i posar-la a la disposició del senyor. Era corrent que l'endemà el senyor la deixés tornar amb el seu marit. Molt sovint, però, el comte l'Arnau les feia romandre al castell dies, setmanes i àdhuc mesos.
Sempre que al castell hi havia un convit, el Comte feia acudir les donzelles més gentils i més boniques i mentre ell i els seus companyons de boira menjaven, les pobres fadrines s'havien de passejar despullades pel voltant de la taula ajupides i recollir les cireres que els entaulats els tiraven. El temps de les cireres era de vexació i de martiri per a les pobres donzelles vassalles del Comte. I hom diu que, un cop mort, per tal d'esborrar el mal record de l'abús senyorial, durant molts anys no hi hagué cap cirerer ni va entrar cap cirera dins dels dominis de Mataplana.
El Comte va enamorar la graciosa dama Blanca de Pradell. Després d'haver-la seduïda, quan ella el requerí per casar-se, ell li digué que ja ho era i que tenia una llarga fillada. La dama, indignada, li tirà en cara la seva vilesa i el tractà de baix i d'innoble. Les seves paraules feriren l'amor propi del Comte, que, foll de ràbia, l'estimbà daltabaix d'un dels cingles del Montgrony, que la llegenda qualifica encara de «Salt de la Dama». En dies de calma, a migdia, hom encara sent el clam planyívol de la dama, que puja del fons de l'abisme.
El senyor del castell de Milany va tenir un infant i li fou padrí el comte l'Arnau. El baró de Mataplana li féu present d'un vestit per al bateig. Fou el cas que, al cap de pocs dies de batejat, l'infant es morí. I el Comte reclamà al senyor de Milany el vestit del seu fillol, car, com que havia mort, ja no l'havia de menester. El Comte aleshores encisà el vestit amb un malefici que produïa la mort de tots els infants als quals el posaven.
El Comte sentia molt de goig que dins dels seus dominis nasquessin força noies. Sentia, en canvi, desgrat que nasquessin nois, que el dia de demà es podien convertir en els seus enemics. Un dia féu saber als seus vassalls que volia ésser padrí dels nois que nasquessin dins la baronia. A tots els feia present del ric vestit encisat, i al cap de pocs dies morien. El Comte reclamava el vestit i el donava al fillol següent, que moria com els altres. Així durant uns quants anys aconseguí que no sobrevisqués cap noi dins del territori de la baronia, fins que s'adonà que privant-se d'enemics per mitjà d'aquest sistema també es privava de braços que li conreessin les terres. I ho va deixar estar.
El Comte pagava tots els tributs que havia de satisfer al rei o a altres cavallers sempre amb bestiar: cavalls, vedells, moltons, porcells, etc. Abans de lliurar-los en pagament els feia menjar un gra encisat, que feia que les bèsties, de manera que es trobaven soltes, emprenguessin el camí de llur corral o quadra i que fessin cap altra vegada a la baronia. Per lluny que fossin i per dificultats que hi hagués pel camí, més tard o més d'hora, segons els dies que durava el viatge, els animals retornaven al seu corral. Així el Comte satisfeia religiosament els seus deutes i pagava puntualment tots els tributs, sense minvar el seu patrimoni.
Diuen que el comte l'Arnau no volia que dins dels seus dominis hi hagués altre animal gros que el seu cavall. Cap dels seus vassalls no podia ésser gosat de tenir cap euga, ni bou, ni àdhuc cap ase. Una vegada un ruc perdut entrà en el terme de la seva jurisdicció. Un pagès que el va veure va córrer a esquivar-lo per por de la fúria del senyor. El Comte, en saber-ho, com que ell no ho havia vist, dubtà de si el vassall tractava de fer fugir l'ase o d'amoixar-lo i apoderar-se'n. Davant el dubte, va creure convenient castigar-lo, i el féu penjar del merlet més alt del castell, per tal que el càstig servís d'exemple a tots els vassalls.
Com que no hi podia haver animals de força ni de tir dins dels dominis comtals, totes les feines del conreu de la terra i tot el tragí s'havia de fer a força de braç i de sang humana. En llaurar, els pagesos havien de fer l'ofici dels bous, i en batre, el de les egües. Tot el que s'havia de traginar i transportar havia d'ésser dut a coll.
El comte l'Arnau se sentia amo i senyor de tots els conreus que es feien dins dels seus dominis i de tots els fruits que es collien. El blat s'havia d'anar a batre a una gran era, i ell en persona vigilava la feina. Tots els súbdits, homes, dones i infants, hi havien d'acudir i de treballar a la desesperada, donant voltes per l'era a tall de bou o d'egua i sota la fúria del seu fuet. Repartia el blat al seu albir. Als pocs vassalls que tenia bon ull, els en donava en abundor, i als altres, només una miqueta que no els arribava ni per a un parell de mesos. I ai que algú dels qui tenien de sobrer en donés ni un senabre als qui patien fam! que el Comte els feia sentir tot el pes del seu domini.
El comte l'Arnau va sentir-se malalt d'una malura que cap metge no li entenia. Féu acudir al castell els metges més bons i els saludadors i adobadors que gaudien de més fama. Per tal que el guarissin els acollia i els tractava a cor què vols, cor què desitges. En veure que no li endevinaven el mal, s'enfellonia i els feia penjar. Van arribar a penjar-ne unes quantes dotzenes dels merlets de les muralles del seu castell.
Per fi, acudí al consell d'un bruixot molt anomenat que li ponderà la virtut d'una aigua que rajava vora d'una masia que es trobava damunt del camí vell d'Olot a Perpinyà, vora d'aquesta vila. El Comte visità la font, va beure'n aigua i a l'instant recobrà la salut. La font encara avui és coneguda per Font del Comte, i el mateix nom va prendre el mas que s'aixeca allí a la vora.
Al Comte, li agradà tant aquella aigua, que la volgué conduir fins al seu castell, i es proposà que la font ragés al pati, per tal de poder-ne beure tanta com en volgués sense gens d'esforç. Cridà als seus vassalls mestres de cases i els va dir que s'enginyessin per construir una mina que per sota la muntanya portés l'aigua des de Perpinyà fins al seu castell. Tots li van dir que foradar tanta roca era impossible i que potser l'obra fóra possible fent un rec descobert en lloc d'una mina subterrània. El Comte volia que fos precisament una mina i no un rec, per por que durant el curs algú no li prengués l'aigua. Irat perquè contradeien la seva voluntat, el Comte féu penjar també els mestres de cases i decidí emprendre personalment la direcció de l'obra.
Féu acudir a tots els seus vassalls i els féu treballar de nit i de dia amb tota activitat. I diuen que hi van maldar set anys i que no van aconseguir fer més que unes quantes canes de mina, tot i que la fúria del Comte no parava de fustigar-los i atiar-los a la feina. A la fi el Comte va reconèixer que els mestres de cases tenien raó i desistí del seu propòsit.
L'encantada del Prestill lliurà al Comte una quantitat de diners dintre d'una bossa, a la qual tenien la propietat de tornar sempre. El Comte se'ls podia gastar tantes vegades com volgués, puix que al moment ja els tornava a tenir dins. Aquests diners meravellosos li donaven una riquesa sense fi, que li permetia d'afrontar les empreses més difícils, car mai no s'havia de deturar davant el cost. La mateixa encantada també donà al Comte una pedreta bonica que, passada per la cara, li feia adquirir atracció de tota dona que se'l mirés. Quan volia provocar l'admiració d'una dona, no li calia sinó passar-se per la cara la pedreta. Quan una noia quedava embarassada a la comarca i no se sabia qui era el pare, li donaven la culpa al Comte.
El senyor de Mataplana comptava, doncs, amb tres dons de meravella que posaven tot el món sota els seus peus: l'espasa de la virtut, els diners inexhauribles i el talismà de l'atracció. I, aquestes gràcies, les devia al favor de les encantades, i no pas del diable. El diable, a més, també li proporcionà moltes bruixeries i fetilleries.
Una altra llegenda explica ben altrament la intervenció del comte l'Arnau en els amors de la donzella del senyor de Ribes amb el jove cavaller de Queralbs. El de Ribes veia amb mals ulls els festeigs dels joves enamorats i un dia, irat, digué al galant que no li donaria la mà de la seva filla ni que es valgués del comte l'Arnau. I el donzell li replicà que el mateix Comte en persona aniria a demanar-la-hi. Aquella nit mateixa al bell punt de les dotze per tots aquells verals es va sentir la fressa del galopar desenfrenat d'un cavall, tot voltat de flamarades, que volava i saltava d'un cim de muntanya a l'altre, escena que es repetiria més tard quan el comte es convertís en ànima en pena.
En arribar al peu del castell el genet es tragué una daga i clavà un escrit al peu de la finestra de la torre major i se'n tornà mig volant i mig saltant com havia vingut. L'endemà les guardes del castell trobaren aquell escrit i el portaren al senyor, que quan el llegí restà més mort que viu. Era del comte l'Arnau, que li deia que del seu nom mai ningú no n'havia fet burla, i ja que ell no el considerava com mereixia, el reptava per la nit vinent.
Passada una estona, reaccionà: cregué que una ànima no podia reptar-lo i pensà que devia ésser un ardit del galant. Cridà la seva gent i els manà que la nit vinent muntessin una vigilància ben estreta tot al voltant del castell i que engeguessin al moment contra qui es presentés, fos qui fos. Totes les guardes així que fosquejà es van estendre per les torres i per les muralles emmerletades del castell. I vers mitjanit sentiren la fressa estranya del cavall infernal que mig volava mig galopava saltant de cim en cim com un esperitat tot voltat de flamarades i llençant tot un rastre de foc. L'esglai s'apoderà de tots, que no van tenir esma d'engegar-li cap ballesta, alhora que exclamaven:— El comte l'Arnau!, el comte l'Arnau!
La filla del senyor, que des del mirador ho va veure, caigué desmaiada als braços del seu pare i quan es deixondí sentí com el cavaller la besava i li deia: — Seràs l'esposa del jove cavaller de Queralbs.
I l'endemà mateix van començar els preparatius de les noces. Des d'aleshores mai més ningú no s'atreveix a jurar pel Comte ni a treure'l en testimoniatge per por que no es presenti.
El Comte havia de tornar a Mataplana abans del cant del gall, puix que al punt de l'alba el cavall se li hauria fos i hauria restat impossibilitat de seguir la seva via.
També s'explica que la mare abadessa, espaordida davant la follia del Comte, va tenir un sobresalt tan gran, que es morí, i ell, fora de si, se l'emportà dalt del seu cavall muntanyes enllà. Les monges, per deturar el Comte, van tancar amb set panys i set claus totes les portes i totes les finestres; però, ell, com que comptava amb l'ajut del diable, passava rabent a través de les portes tancades igual com si no ho haguessin estat.
Hi ha altres versions de la llegenda segons les quals el Comte s'enamorà d'una gentil pagesa amb qui es volia casar. Esborronada la noia en saber-ho, abans de caure entre les urpes del senyor es féu monja per tal d'estar guardada. Advertida que el Comte la volia raptar del convent, va fingir-se morta. Però ni així no se'n salvà, perquè el Comte una nit va saltar els murs del convent i l'anà a robar. El Comte se sentia tan follament enamorat d'aquella donzella, que jurà que fóra seva viva o morta. Acomplí la seva paraula, se l'emportà quan cregué que era morta. Després de cometre el sacrilegi, se'n va anar a confessar. El sacerdot s'esfereí davant d'una profanació tan execrable i li digué que no el podia pas absoldre. El Comte, en to solemnial, li digué: «Qui no pot absoldre el senyor no pot absoldre els servents». Ventà un cop d'espasa al sacerdot i el deixà mort dins mateix del confessionari. Per aquesta nova profanació i sacrilegi restà condemnat a no poder oir mai més missa ni tan sols entrar dins de cap església. Hi ha qui diu que aquest càstig li pervingué d'un dia que mentre passava el rosari al castell de Mataplana, els gats movien fressa i avalot i els tirà els rosaris al damunt per tal d'esquivar-los. A l'instant va sentir-se una veu que baixava del cel, que deia: "Qui tira els rosaris al gat // del cel resta condemnat". I, des d'aleshores, si intentava acostar-se a una església, una força irresistible el n'apartava. Una altra versió diu, encara, que el Comte va enamorar-se d'una monja que no era pas l'abadessa. Per tal d'esquivar les intencions del Comte, la monja féu com si s'hagués mort. Li van guarnir un túmul enmig de l'església, com se solia fer quan moria una monja. En presentar-se el cavaller per raptar-la, la va creure morta i se n'anà. Hi ha qui diu que el Comte es va agenollar als peus del túmul i resà unes oracions per a l'ànima i ella no va poder contenir un sospir que la delatà. El Comte veié aleshores que no era morta i se l'emportà.
Hi ha, encara, una altra versió de la tradició que suposa el comte l'Arnau prior del convent de Ripoll i posseïdor d'una virtut i d'una castedat que el menaven pel camí de la santedat. El diable en va tenir enveja i el volgué perdre. Va encendre en ell el foc de la luxúria i el temptà fins a fer-lo pecar. Amb el pretext de la conveniència de poder-se comunicar tothora per camins ignorats de la gent, per tal de poder-se defensar en casos de guerra, el Comte s'havia fet construir una mina que conduïa fins al convent de Sant Joan, i cada nit anava a visitar les monges, que, rosegades també per les temptacions del diable, havien caigut en l'abandó de la regla i dels preceptes que els imposava.
Una altra versió de la llegenda diu que el convent que visitava el Comte no era el de Sant Joan, sinó el de Sant Amanç o Sant Amand, que es trobava al cim d'una muntanya del terme d'aquesta població, que encara avui s'anomena de Sant Amanç i que, segons la tradició, no va estar coronat per un convent, sinó per un castell que era del comte l'Arnau i que també era anomenat com el convent. Aquella muntanya estava molt emboscada i oferia un lloc molt a propòsit per a la cacera. Molts caçadors, quan els sorprenia la fosca pel bosc, davant la dificultat de baixar a poblat, acudien a demanar posada al convent. I hom diu que les monges els acollien de manera molt lliure i llicenciosa. D'aquestes monges es va dictar una cançó, encara popular, que hi fa referència. Hom diu també d'aquest convent que el Comte, muntat en el seu brau corser, cada nit pujava a visitar les monges i com en el de Sant Joan lligava el cavall part defora del convent en una grossa anella clavada en una pedra. Fa uns quants anys que uns pagesos van baixar des d'aquell cim una pedra en la qual hi havia clavada una anella de ferro que segons veu popular era la qual se servia el Comte. Aquesta pedra va restar molt de temps vora el santuari del Montgrony, i la gent la mirava amb admiració.
El Cel volgué castigar les monges per llur vida llicenciosa; féu desencadenar una tempesta i un llamp va caure damunt del convent, l'incendià i el convertí en un munt de pedregall que s'ha conservat fins ara. Hi ha certs moments, sobretot els dies quiets i vers migdia, que, si hom escolta amb tota atenció, de les pregoneses insondables se sent el gemec profund i llastimós de les monges, que es dolen del sofriment a què els va conduir llur pecat.
De la mort del comte l'Arnau n'hi ha diverses versions, totes relacionades amb l'art del mal i el davallament a l'infern de l'ànima d'aquest noble:
El comte l'Arnau tenia al seu servei i com a criats, dos gats negres molt grossos que, sobretot quan sopava, li feien llum amb dues candeles de cera negra que com més cremaven més creixien. Una nit, quan el Comte tornava de les seves malifetes, que l'esperava dalt de la roca del Gall, vora del gorg dels Banyuts. El gat cridà el Comte i li va dir que el seguís. El cavaller desembeinà l'espasa i envestí el gat, es van barallar i el matà. En arribar al castell va explicar a l'altre gat el que li havia passat. El gat es va posar fet una fúria. Li va dir que li havia mort el seu germà, que era l'únic que s'estimava en aquest món. Se li tirà al coll, l'agafà fortament amb les seves urpes i se'l va emportar cap a l'infern.
Hi ha qui diu que aquest cas no passà al castell de Mataplana, sinó dins del pou avenc de Sant Ou, que s'obre per damunt del Montgrony. Aquest pou és tan profund, que mai no se n'ha pogut assolir el fons. Una vegada una pastoreta que filava per aquells verals volgué saber si era gaire profund i va començar a engegar fil pou avall. Ja n'hi havia amollat tretze fusades i encara no notava senyals que arribés al capdavall. Tot d'una, va sentir una veuota tota ronca, estranya i rogallosa que des del fons de tot deia: "Tira fil, tira fil; // bé en pots tirar // fins que el món // s'acabarà". La pastoreta va fugir tota esporuguida. Aquest pou, el va fer buidar el comte l'Arnau. A mig aire del canó hi havia una cambra que li servia de catau i era on tenia per servents els dos gats. El forat de Sant Ou, antigament, havia estat lloc on hi havia un castell el senyor del qual (el Comte Arnau) abusava de totes les donzelles del seu feu per estimbar-les després dins l'avenc. Ja en portava cinquanta, i la cinquanta-una, que era la germana de Sant Ou, intentà de fugir però la matà a espasa; Sant Ou sentí els planys, acudí a cercar el cos i la tornà a la vida. Tirà una pedra contra el castell on el comte s'havia reclòs i el castell s'esfondrà engolit per l'avenc, que prengué el nom de Sant Ou. És d'aquest forat d'on surt l'ànima damnada del Comte Arnau, en sonar la darrera batallada de la Mitjanit de Sant Joan, escapada de l'Infern, muntant un corser de flames. També diuen que a vegades s'hi senten les riallades i el dring de les copes de les goges de les coves de Ribes en els seus festins.
Diuen que aquest gorg és una de les portes de l'infern. Els pastors temen passar amb la ramada per aquells verals perquè creuen que del fons del gorg surt a voltes un boc o un marrà negre que es barreja entre el bestiar, damunt del qual té molta atracció, i que quan se l'ha fet seu es llança al gorg i tot el ramat el segueix. Aquell boc o marrà, que sempre és negre, no és altre que el diable, que així ha fet perdre molts ramats i molt bestiar. Sempre que algú passa per aquell indret, si abocant-se al buit sap preguntar de manera correcta: "— On us van donar posada, comte Arnau?". Sentirà una veu que li respondrà: "A l'infern me l'han donada. // Per les males llambregades, // per les males cavalcades, // per soldades mal pagades. // Valga'm Déu val!".
Hom creu que el pou de Sant Ou comunica amb les Coves de Ribes i que també dóna a la claustra del convent de Sant Joan, per on passava el brau cavaller. Hi ha un conducte que mena cap a l'infern, i per ell el Comte comunicava amb el diable. Dins de la cambra on li guardaven els gats, els Comte feia les seves maquinacions sinistres i diabòliques. El forat de Sant Ou (forma popular del nom Eudald) té 83 metres de fondària amb una sala final de 13 metres de longitud i 3,5 d'amplada mitjana, que fou explorada el 1901 per Norbert Font i Sagué (1874-1910), geòleg, espeleòleg i escriptor fill de Gombrèn. Fins abans mai ningú que se sàpiga havia gosat baixar per l'avenc, i els rumors de les llegendes i el terror misteriós que causava el Comte l'Arnau feia desistir tothom de seguida. Mossèn Font, apassionat per l'espeleologia, decidí de baixar-hi amb un equip col·laborador i de pas calmar les pors del poble tan centenàries. El descens fou seguit directament per més de 300 persones encuriosides i mig porugues vingudes expressament per veure com acabava tot allò. Durant 7 hores esperaren els exploradors, i el mossèn confirmà finalment que no s'havia topat amb cap ànima maleïda, però que la sala final era ben grossa. El 1962 una segona exploració d'un equip espeleològic del Centre Excursionista de Catalunya, s'endinsà altre cop per l'avenc i confirmà les troballes de Mossèn Font.
Hi ha qui explica la fi del Comte ben altrament. Part damunt del pou de Sant Ou hi havia un gran castell on el Comte practicava els mals usos. Hi ha qui diu que era en el castell de Blancafort o de les Dames. Una de les malaurades que van caure sota la fèrula del Comte fou una germana de Sant Ou. El Comte, contra tota llei i raó, la volgué fer la seva esposa. La pobra dama hi va consentir molt a contracor, però confiada en la bona fe i en les paraules manyagues del Comte. Un cop fou la seva muller, el Comte la tractà amb tota la duresa, el rigor i el desafecte que li eren propis. La dama patia en silenci, esperant que el seu marit s'esmenaria. El Comte, però, ben al contrari, com més anava amb més duresa la tractava. La pobra dama, desesperada en veure que no podia aconseguir l'entendriment del seu marit, acudí al seu germà en demanda d'ajut. Sant Ou anà al castell per tal de reconvenir el seu cunyat. El Comte havia donat ordre que no el deixessin entrar i que el fessin marxar a empentes si calia. Els servents van complir el manament de llur senyor.
Les paraules dolces i convincents del sant no pogueren fer obrar els servents de manera contrària a les ordres que havien rebut. El sant anatematitzà el Comte i el castell fatídic on s'havien vessat tantes llàgrimes de dolor i on s'havien ofegat tants gemecs d'oprobi i vergonya. Així que hagué pronunciat el darrer mot, tot el castell plegat va precipitar-se al fons de l'infern, engolit pel pou de Sant Ou. Per entre el terrorífic cataclisme s'aixecà una ombra blanca que se'n pujà cap al cel. Era l'ànima de la pobra muller del Comte.
Hom creu que el Comte fou emmenat a l'infern de viu en viu i que encara no és mort avui. L'ombra que molts han sentit i àdhuc han vist passar, no és pas la seva ànima, com creuen la majoria, sinó ell mateix en persona, que encara volta furiós flastomant i maleint a desdir tal com feia un miler d'anys enrere.
Quant a la fi del comte l'Arnau, s'explica encara d'altres maneres. Hom diu que eren tantes les seves malifetes, que superaven les del diable, i que aquest, temorós que no arribés a suplantar-lo, se l'emportà cap a l'infern. Diuen també que va emportar-se'l el mal esperit. I encara hi ha qui creu que, adolorit el Cel per tanta maldat, envià un àngel a la terra perquè el fes desaparèixer. La tradició no diu pas com, però sí que no se l'emportà pas al cel.
L'ànima del comte l'Arnau fou condemnada a vagar eternament per tot el que foren els seus dominis. Totes les nits, cap al tard, surt de l'infern pel gorg del Banyuts cavalcant el cavall de foc, carregat amb la monja que va ésser la seva estimada i rabent com el llamp, volta i més volta d'ací i d'allà, esperitat i enfellonit, sense repòs ni descans. Va seguit d'un estol de gossos que clapeixen i lladren sinistrament quan passa sempre a altes hores de la nit, voltat de flames i traient foc pels ulls, per la boca i per les orelles, igual que el seu cavall, que no se sap ben bé si corre o si vola, però que amb cada potada estén un raig de foc com una flamant reguera. Per la boca llança bromerades enceses que omplen d'una claror sinistra tot l'espai per on passa. És molta la gent que l'ha sentit passar i per efecte del vent impetuós que aixeca quan passa rabent com el llamp. Per alliberar-se de la seva acció, la gent sota els llençols fa el senyal de la creu i diu un parenostre.
Una versió de la llegenda creu que el cavall és negre i que en córrer renilla contínuament de manera sinistra, però que els renecs i les blasfèmies del Comte ofeguen els seus renills. El Comte surt sol de l'infern i corre en esbojarrada carrera sense saber ni què fa ni on va.
Els gossos el segueixen adelerats, clapint i udolant ferament. A llur pas se'ls afegeixen tants llops com els senten, augmentant així la cridòria i els bramuls. El Comte fa cap a un engorjat del Freser, prop de Campdevànol, on troba la seva estimada, que l'espera, i la puja dalt del seu cavall. Tots dos segueixen la cursa esbojarrada. De sobte s'aixeca un cérvol blanc que gossos i llops empaiten adelerats amb afany sinistre.
El cérvol, camallarg i més lleuger que els seus perseguidors, aconsegueix escapar-se. Cans i llops, enfellonits per la pèrdua de la presa, s'abraonen damunt del Comte i de la seva estimada i els devoren i esmicolen a queixalades. I aleshores el vent es detura i paren els lladrucs dels cans, els renills del cavall de foc i les flastomies del cavaller esbocinat, i no se'l torna a sentir fins l'endemà, que reviu i surt novament de l'infern, seguit de tota la feram que li fa companyia, per a repetir el mateix del dia abans i de tants i tants dies, mesos, anys, segles com fa que dura.
Hi ha qui creu que la carrera infernal fineix al Montgrony, on fa cap el Comte, empès per la cursa desenfrenada, i, sense saber què es fa, s'estimba cingles avall i aleshores para el vent. En arribar a l'abisme, el cavall dóna una potada forta a la roca i deixa l'empremta de la seva pota, indret que encara avui la gent assenyala i qualifica de «Petjada del comte l'Arnau». El Comte i la seva companya moren, per tant, estimbats i no esquarterats, segons relata l'anterior versió.
Hi ha qui diu que el comte l'Arnau volta contínuament, sense deturar-se ni de nit ni de dia, sinó que de dia ronda per altres indrets molt allunyats i desconeguts i que per això hom no el sent. Només té dues hores de repòs diàries, en premi de les moltes esglésies que féu aixecar i construir. Terra que conqueria, hi feia aixecar a l'instant una església, que sempre dedicava a sant Pere. Totes les del Ripollès i de les contrades veïnes on el Comte tenia influència i que estan posades sota l'advocació del sant apòstol foren aixecades per ell.
Hom creu que el comte l'Arnau també volta per sota terra. Allí volta i més volta, també sense poder parar mai. Per testimoniar que encara corre, cada nit dóna un cop ben fort a la roca del massís del Montgrony, cop que molta gent ha sentit ben bé. Hi ha qui diu que és un cop de pota del seu cavall, i qualifica el soroll de «Potada del comte l'Arnau».
El comte l'Arnau, en morir, des de l'infern sentia gelosia per la seva muller i per les seves filles. Cada nit, cavalcant el seu cavall de foc, es presentava a la seva esposa per vigilar-la, que no s'hagués tornat a casar; li preguntava per les seves filles i per la marxa del castell i li demanava que li donés una de les noies perquè li fes companyia, encara que fos la més xica de totes. Cada nit sostenien una llarga conversa que sempre era la mateixa, de la qual es féu una cançó.
Cada vegada que la dama pronunciava el seu nom, el Comte, tot ell fet una flamarada, se li anava a tirar al damunt per cremar-la i per endur-se la seva ànima cap a l'infern perquè li fes companyia; però ella anomenava Déu i la Verge Maria i el Comte reculava, ferit pel mal que li feia només de sentir els sants noms. En tocar l'hora que anunciava el retorn de l'alba fugia esperitat cap a l'infern fins que a la nit següent, tornava a sortir-li.
Hom diu que la Mare de Déu de Montgrony, prenent vida, visità la pobra vídua del mal Comte, i, compadint-la, li aconsellà que quan se li presentés pronunciés el nom del seu Fill i que confiés en la seva protecció, que mai no la deixaria. Per això, quan el Comte li pregunta qui té per companyia, la muller li diu: «Déu i la Verge Maria».
Resum de les principals gestes, històries, llegendes negres... que se li atribueixen:
- Arnau com a heroi de la Reconquesta:
Durant la invasió, els sarraïns van arribar fins al peu del Montgrony, però no es van creure amb prou forces per a envair aquell cim tan agrest, però van imposar un tribut anyal a la pagesia que consistia en cent donzelles, cent cavalls blancs, cent vaques lleteres i cent vedells, tribut que resultava ominós i que representava la ruïna del país.
El comte l'Arnau va convocar els seus vassalls al santuari de Montgrony i els proposà armar-se per tal d'abatre'ls i alliberar-se'n. Tots els reunits, davant la imatge de la Mare de Déu, van prometre ajut al Comte i posar-se al seu costat. En canvi, una altra tradició ens diu que així que els moros van arribar al peu del Montgrony la roca viva es va esberlar i engolí la imatge de la Mare de Déu, per tal de salvar-la de la profanació musulmana, i que fou descoberta més tard per una vaca, quan la terra fou reconquerida i el perill de profanació hagué passat.
 |
| Santuari de Gombrèn |
Els sarraïns, de seguida de veure's atacats, van reaccionar amb tant de braó que els cristians es veieren obligats a fugir cap a Monegals, vila important que diuen que hi hagué al cim del Montgrony, que era aleshores la capital d'aquella contrada i de la qual avui només resten unes quantes pedres. El comte l'Arnau va fugir i, corrent com el vent, arribà fins a la Cova del Moltó, que encara s'obre en la cinglera dreta del Freser, ben a la vora del riu, en el terme de Campdevànol. També diuen que eren les coves de Ribes. Les goges corregueren en el seu ajut i li donaren una espasa meravellosa, forjada pels martinets, nans de sota terra, que feria sempre en ser desembeinada. El van perseguir, però no se sentiren lleugers per a pujar aquell cingle tan espadat i van idear un enginy: amuntegaren el brancatge de molts arbres i en feren com una mena d'escala. Així pogueren assolir la cova. El Comte, però, des de la boca, armat de la seva espasa, els anava ventant espasades tal com se li anaven presentant. En va matar tants que, encara fins no fa pas gaire temps, hom trobava, per aquells verals, ossos dels molts sarraïns caiguts. Finalment van comprendre que si persistien en llur afany no en quedaria ni un, i decidiren deixar-lo estar.
Mentrestant, els pagesos havien reaccionat i, a tocs de corn, feren córrer la nova del que havia passat. Tots novament van aplegar-se, plens de coratge i d'armes, i desferen els guardians del castell on residia el rei moro i el van matar. Aquesta batalla va produir-se al paratge anomenat els Closos i que, segons veu popular, en altre temps se n'havia dit els Enclosos, fent referència a l'exèrcit sarraí que, de retorn de batre el Comte, fou enclòs pels de Gombrèn, que els esperaven.
Per tota aquella rodalia va córrer la veu de la gran victòria assolida pels pagesos del Comte contra els sarraïns i foren molts els qui van sumar-se al moviment de redempció i de rebel·lió i les emprengueren contra els sarraïns, que d'aquella envestida hagueren de recular fins a Alpens. Al Montgrony fou, doncs, segons la tradició, on s'inicià la reconquesta de la terra del poder agarè, i el comte l'Arnau en fou el cabdill i el propulsor.
Aquesta història té similituds amb la que s'explica de la de la Covadonga asturiana, només que, en aquest cas, es vol narrar el naixement de Catalunya mitjançant un heroi com Arnau. És ben cert que la reconquesta de les terres catalanes es va iniciar segurament al Ripollès, que és conegut com "el bressol de Catalunya".
Conta també la tradició que el Comte va foragitar els moros de tota la contrada, llevat d'un escamot de molt valents que, menats per un reietó, s'havien fet forts al castell de Lillet. Tots els intents fets per desencastellar-los havien resultat inútils. Un dia que feia una boira molt espessa, el Comte aplegà ràpidament tota la seva gent i a corre-cuita van construir el monestir de monjos de la Pobla de Lillet. L'endemà, quan la boira s'esvaí, els moros es trobaren amb aquell cenobi que semblava sorgit de sota terra, tot radiant de creus i de signes del Crist, l'acció dels quals no van poder resistir, i abandonaren el castell.
 |
| castell de Lillet |
Altres tradicions conten que el cabdill visigot Quintilià, fugint de la invasió agarena, va refugiar-se al Montgrony, que era pràcticament inaccessible. Allí se sentí segur i tractà d'organitzar unes forces per tal d'emprendre la reconquesta. Com que no coneixia el país ni sabia on podia acudir ni de qui es podia refiar, va demanar ajut al comte l'Arnau, que gaudia d'un gran prestigi, per efecte del qual van aplegar un fort exèrcit que va acampar a Coma Armada, paratge que abans era conegut amb un altre nom i que passà a anomenar-se així des d'aleshores.
Una altra tradició sobre l'esmentada reconquesta conta, encara, que el qui féu cap al Montgrony fou el comte Otger Cataló i que hi plantà la seva tenda. Per tal d'aplegar un exèrcit poderós per poder afrontar els moros, féu sonar el seu corn de guerra als quatre vents; però ni un sol home no acudí a la seva crida, i Otger, que anava ben sol, sense altre company que un gos molt fidel i intel·ligent, quedà força desolat. La bèstia va comprendre l'estat d'ànim del seu amo davant el fracàs i per tal d'ajudar-lo va córrer cap al castell de Mataplana, on donà a entendre que passava quelcom d'extraordinari. va aconseguir que el comte l'Arnau enviés un servent que seguís el gos per tal de veure què volia. La bèstia va menar-lo fins a la tenda del seu amo i Otger li exposà el seu pla perquè en fes coneixedor el seu senyor. Quan el comte l'Arnau n'hagué esment li prometé ajudar-lo en tot i per tot. Usant del seu prestigi cridà els cavallers més aguerrits i n'aplegà fins a nou, que s'aparellaren per combatre els moros. Els nou cavallers juraren fidelitat a llur paraula davant de la imatge de la Mare de Déu, que prengueren per testimoni. Tots es van treure les espases i les estengueren alhora damunt de l'altar, disposats ells en rodona al voltant de la mesa. I van acomplir el jurament, puix no pararen de lluitar fins que assoliren plenament llur propòsit.
Els nou cavallers que s'ajuntaren per combatre els enemics sarraïns passaren a anomenar-se des de llavors els Nou Barons de la Fama, i de cadascun d'ells sorgí una família noble. En total els cavallers eren Dapifer de Montcada, Galceran de Pinós, Hug de Mataplana, Guillem de Cervera, Ramon de Cervelló, Pere d'Alamany, Gibert de Ribelles, Roger d'Erill i Ramon d'Anglesola. D'aquí sorgiren les famílies dels Montcada, Pinós, Mataplana, Cervera, Cervelló, Alamany, Ribelles, Erill i Anglesola. Aquestes famílies configuraren després el més important de la noblesa catalana. La figura dels Nou Barons de la Fama pren semblança dels Dotze Pars de França i dels Cavallers de la Taula Rodona.
- Llegendes sobre l'origen dels dominis del Comte Arnau
L'origen dels títols i dominis nobiliaris del comte l'Arnau també es presenten molt obscurs. Amb tot n'hem recollit la següent versió: el Comte, que era de la branca dels Pinós, en certa ocasió va fer armes contra el comte de Barcelona i, aquest, que resultà vencedor, el castigà i desposseí de tots els seus béns. A més, el va exiliar set hores lluny del que havien estat els seus dominis, vers el costat de tramuntana; i després de donar-li una pell de bou, li concedí tanta terra com amb ella pogués cobrir.
El Comte va situar-se just al límit de l'heretat que deixava i, caminant set hores justes, féu cap a Gombrèn. Una volta allí tallà la pell de bou en tires ben estretes, les ajuntà i va fer una cinta molt llarga amb la qual rodejà tota una porció de terra que li va permetre d'aixecar un castell amb una gran era al davant i encara construir més enllà una capelleta dedicada a Sant Joan de Mata, que, segons sembla, era parent seu. El castell prengué el nom de Mataplana, puix que aquest era el llinatge del comte l'Arnau. També se l'anomenà simplement Parnau o Parnal. D'aquesta manera esdevingué baró de Mataplana i els seus dominis s'estengueren per una bona part del Ripollès, prop de Montgrony.
- El comte malvat
La besàvia del comte l'Arnau, Blanca d'Hug, senyora del castell de les Dames, o de Blancafort, era molt bona i liberal, fins al punt que va eximir els seus vassalls de tots els tributs i drets abusius de què aleshores gaudien les senyores feudals i els donà àmplies franquícies en tot sentit.
 |
| Castell de les Dames o de Blancafort |
El comte l'Arnau, mancat de tot haver i sense cap altre patrimoni que la pell de bou, escollí per a assentar-hi la seva residència les terres de la seva àvia, amb l'intent de reclamar dels seus súbdits els drets que la dama els havia fet francs i de convertir-se en senyor del vell patrimoni.
Va exigir als seus vassalls el pagament de tots els tributs endarrerits, amb els crèdits i interessos. Tot ho volgué cobrar fins al darrer diner. Aquest abús li congrià l'antipatia de tots ells. No tingué pas interès a fer-se agradós als seus súbdits, ans al contrari, els tractava amb tot rigor, àdhuc dins els costums feudals d'aquell temps, tan vexatius. Va fer-se malvoler tant que rodejà la seva figura d'una aurèola d'odi i de por que encara perdura. La seva idea promou esgarrifança, i entre la gent senzilla dels voltants de Gombrèn encara trobaríem qui sent basarda només de sentir pronunciar el seu nom.
- Construccions maleïdes
Conten que el comte l'Arnau era amic del dimoni, i, sobretot, enemic de Déu. En certa ocasió tenia molta pressa perquè les obres de construcció del castell s'acabessin aviat, i tot era atiar els treballadors perquè s'afanyessin. Quan l'obra ja era molt avançada el mestre que la dirigia un dia va dir: «Demà s'acabarà la torre, si Déu vol». El Comte, en sentir-lo, contestà: «Tant si vol com si no vol». I per més que tots s'hi van afanyar, la torre no s'acabà i mai no quedaren enllestides les obres del castell, malgrat tots els esforços. Finalment s'enrunà sense estar encara acabat.
Una variant de la llegenda explica que un dia el Comte, en una tertúlia de cavallers, va dir que ell tenia tant poder com el sol, que des d'una muntanya veia l'altra. Els companys feren un gest mig despectiu que li ferí l'amor propi. En arribar al seu castell, cridà el mestre d'obres més bo d'entre els seus vassalls i li manà que aixequés una torre tan alta que des de casa seva, per damunt de la muntanya del Montgrony, pogués veure tota la plana de la Cerdanya. El mestre li digué que l'empresa era impossible, però ell, irat, li exigí que la dugués a terme. L'enginy del mestre i les suades dels pobres vassalls feien possible aquella bogeria. I, quan ja gairebé la torre era enllestida, va passar el que portem dit, i al moment que el Comte digué el darrer mot, l'obra es va enfonsar.
També s'explica que per proveir d'aigua el castell volia conduir la de les fonts del Llobregat, que aleshores arribaven fins a l'Espluga. Al bo i millor de les obres, un dels treballadors va dir: «Aviat acabarem la feina, si Déu vol». El Comte, furiós, el reprengué, irat de tal manera semblant a com havia contestat al mestre d'obres que aixecava la torre, i a l'instant les aigües es van deturar justament al punt on es trobaven. Les fonts del Llobregat van recular fins a Castellar de n'Hug, on encara ragen. A Serra-seca hom pot veure un gros solc fet a cops d'escoda damunt la roca viva, que recorda el conducte per on havia de passar l'aigua.
 |
| Castellar de n'Hug |
Pel que fa a la construcció del Santuari de Montgrony també s'explica que el una vaca de la seva vacada va trobar la imatge de la Mare de Déu del Montgrony. Així que el comte ho va saber, va manar al vaquer que la portés al castell, on li faria aixecar una capella com una catedral. Sense saber com, però, la imatge fugí del castell i se'n tornà a la lleixa on encara avui es pot veure. El Comte manà al servei del castell que hi fos tornada la imatge. Així fou fet, però altra vegada en fugí. El cas va repetir-se set vegades, fins que comprengué que la Mare de Déu no desitjava aquell altar que ell li volia erigir i decidí fer-li aixecar una ermita allà mateix. El Comte pagà totes les obres amb el manament exprés que ningú més no donés ni un diner ni fes res que les afavorís ni ajudés.
L'accés al santuari de Montgrony era molt difícil, per no dir impossible, a través del greny natural obert a la roca viva. Com que es pot dir que ningú no hi podia pujar, el Comte cridà la seva gent i els manà que a cops d'escoda fessin com uns graons que formessin escala. Els vassalls, que treballaven molt i amb poc profit, en sentien desgrat. Per estimular-los els prometé que per cada cabàs de pedra que arrencarien els en donaria un de blat. La feina, però, tampoc no s'hi veia, malgrat el temps que hi esmerçaven. El Comte cregué que la gent treballava de mala gana, i els prometé un mesuró d'or per a cada cabassada de terra. El més vell dels vassalls que hi treballava va dir al Comte que els calia picar tant, que no treien sinó pols, puix que havien d'esmicolar la pedra. Ell contestà que pagaria la pols com si fos pedra. I la bona gent van fer l'escala. El Comte en va tenir un gran goig, però no es recordà més del pagament promès. Un dels seus súbdits li'n féu memòria, i ell replicà: "Paraula donada-mai més recordada." i "Compte demanat-ja està pagat." I no els donà res.
D'altres versions de la llegenda diuen que en comptes d'una mesura d'or per cabàs de pedra els pagà amb tres diners diaris, quantitat ínfima per a una feina tan dura.
Hom també diu que pagà amb blat barrejat amb terra i pedres i també que, en mesurar-lo, en comptes de donar la mesura a caramull, segons llei i costum d'aleshores, la feia massa rasa. Hi ha versions de la cançó en les quals quan la seva esposa li pregunta per què pena, el Comte respon: "Per soldades mal pagades" Altres versions diuen: "Per mesures mal rasades"
Hom diu que per haver aixecat l'església del Montgrony s'hi féu posar el retrat com a record del seu altruisme. Per tal es tenia un quadre que hi hagué fins a la primeria del segle XX, penjat a les parets del santuari. Portava una espasa a la mà i semblava estar voltat de flames vermelles. La gent deia que l'espasa era la raseta que l'havia fet condemnar i que per això estava tot voltat de flames. La figura, però, representava una imatge de sant Pau, que, com a militar, portava espasa i anava cobert amb una capa vermella que als ulls populars semblava les flames de l'infern. El bisbe de Vic féu retirar aquest quadre, que fins ara es podia veure al museu episcopal d'aquella ciutat.
- La dama de Montbador
El Comte, sorprès i admirat davant la inesperada presència de la dama, agafà una de les candeles que cremaven en sengles canelobres i la hi acostà. Involuntàriament va caure una gota de cera al pit de la donzella, que es deixondí i va explicar al Comte que era una dama encantada i que, per efecte d'aquella gota de cera que li havia tocat el pit, restaria encantada set anys més. Li demanà que al cap d'aquell temps tornés, que amb la seva presència la desencantaria, es casaria amb ell i fóra senyor d'uns gran tresors que hi havia en el palau, dels quals era ella la guardadora.
El comte l'Arnau esperà aquells set anys amb inquietud, per tal de poder ésser el marit d'aquella dama i senyor dels tresors i del palau. Fou, però, el cas que no pogué tornar-hi el mateix dia que complia el terme. Hi va arribar l'endemà i trobà la dama casada i que els tresors també ja eren d'un altre que havia estat puntual a desencantar-la. Això el contrarià sensiblement i li va fer perdre la jovialitat i la bonhomia que fins aleshores l'havien distingit i que el feien simpàtic a tothom.
Des d'aleshores nasqué en ell una aspror que va congriar entorn seu un llarg rosari d'odis i malvolences. Així com fins aleshores havia servit Déu en tot el que podia, i també fet aixecar moltes capelles i esglésies, des d'aquell moment va sentir-se desafecte a les coses sagrades i féu amistat amb el diable, amb el qual va fer molta lliga.
- Abusos del Comte Arnau
Els homes, però, li tenien un odi implacable i eren a centenars els marits, els germans i els pares que, rosegats per la set de venjança, sentien avidesa de fer-li pagar a bon preu llur deshonra; però cap no s'atrevia a encarar-s'hi, ja que tots el temien tant com l'odiaven. Havia entrat per totes les llars dels seus dominis, i dels de força més enllà encara, i no havia desdenyat d'ésser hoste de la cabanya del carboner o del llenyataire, de la mateixa manera que havia visitat la casa del pagès que menava terres. L'agror de caràcter el conduí a un grau exagerat de gasiveria.
El comte l'Arnau exercia damunt les dones dels seus vassalls un domini senyorial molt més abusiu del que permetien els usos i costums del seu temps. Tots els seus súbdits, el dia que es casaven, en eixir de la cerimònia es veien obligats a portar la muller al castell i posar-la a la disposició del senyor. Era corrent que l'endemà el senyor la deixés tornar amb el seu marit. Molt sovint, però, el comte l'Arnau les feia romandre al castell dies, setmanes i àdhuc mesos.
Sempre que al castell hi havia un convit, el Comte feia acudir les donzelles més gentils i més boniques i mentre ell i els seus companyons de boira menjaven, les pobres fadrines s'havien de passejar despullades pel voltant de la taula ajupides i recollir les cireres que els entaulats els tiraven. El temps de les cireres era de vexació i de martiri per a les pobres donzelles vassalles del Comte. I hom diu que, un cop mort, per tal d'esborrar el mal record de l'abús senyorial, durant molts anys no hi hagué cap cirerer ni va entrar cap cirera dins dels dominis de Mataplana.
El Comte va enamorar la graciosa dama Blanca de Pradell. Després d'haver-la seduïda, quan ella el requerí per casar-se, ell li digué que ja ho era i que tenia una llarga fillada. La dama, indignada, li tirà en cara la seva vilesa i el tractà de baix i d'innoble. Les seves paraules feriren l'amor propi del Comte, que, foll de ràbia, l'estimbà daltabaix d'un dels cingles del Montgrony, que la llegenda qualifica encara de «Salt de la Dama». En dies de calma, a migdia, hom encara sent el clam planyívol de la dama, que puja del fons de l'abisme.
- El comte, assassí d'infants
El senyor del castell de Milany va tenir un infant i li fou padrí el comte l'Arnau. El baró de Mataplana li féu present d'un vestit per al bateig. Fou el cas que, al cap de pocs dies de batejat, l'infant es morí. I el Comte reclamà al senyor de Milany el vestit del seu fillol, car, com que havia mort, ja no l'havia de menester. El Comte aleshores encisà el vestit amb un malefici que produïa la mort de tots els infants als quals el posaven.
El Comte sentia molt de goig que dins dels seus dominis nasquessin força noies. Sentia, en canvi, desgrat que nasquessin nois, que el dia de demà es podien convertir en els seus enemics. Un dia féu saber als seus vassalls que volia ésser padrí dels nois que nasquessin dins la baronia. A tots els feia present del ric vestit encisat, i al cap de pocs dies morien. El Comte reclamava el vestit i el donava al fillol següent, que moria com els altres. Així durant uns quants anys aconseguí que no sobrevisqués cap noi dins del territori de la baronia, fins que s'adonà que privant-se d'enemics per mitjà d'aquest sistema també es privava de braços que li conreessin les terres. I ho va deixar estar.
- El comte i els animals
El Comte pagava tots els tributs que havia de satisfer al rei o a altres cavallers sempre amb bestiar: cavalls, vedells, moltons, porcells, etc. Abans de lliurar-los en pagament els feia menjar un gra encisat, que feia que les bèsties, de manera que es trobaven soltes, emprenguessin el camí de llur corral o quadra i que fessin cap altra vegada a la baronia. Per lluny que fossin i per dificultats que hi hagués pel camí, més tard o més d'hora, segons els dies que durava el viatge, els animals retornaven al seu corral. Així el Comte satisfeia religiosament els seus deutes i pagava puntualment tots els tributs, sense minvar el seu patrimoni.
Diuen que el comte l'Arnau no volia que dins dels seus dominis hi hagués altre animal gros que el seu cavall. Cap dels seus vassalls no podia ésser gosat de tenir cap euga, ni bou, ni àdhuc cap ase. Una vegada un ruc perdut entrà en el terme de la seva jurisdicció. Un pagès que el va veure va córrer a esquivar-lo per por de la fúria del senyor. El Comte, en saber-ho, com que ell no ho havia vist, dubtà de si el vassall tractava de fer fugir l'ase o d'amoixar-lo i apoderar-se'n. Davant el dubte, va creure convenient castigar-lo, i el féu penjar del merlet més alt del castell, per tal que el càstig servís d'exemple a tots els vassalls.
Com que no hi podia haver animals de força ni de tir dins dels dominis comtals, totes les feines del conreu de la terra i tot el tragí s'havia de fer a força de braç i de sang humana. En llaurar, els pagesos havien de fer l'ofici dels bous, i en batre, el de les egües. Tot el que s'havia de traginar i transportar havia d'ésser dut a coll.
El comte l'Arnau se sentia amo i senyor de tots els conreus que es feien dins dels seus dominis i de tots els fruits que es collien. El blat s'havia d'anar a batre a una gran era, i ell en persona vigilava la feina. Tots els súbdits, homes, dones i infants, hi havien d'acudir i de treballar a la desesperada, donant voltes per l'era a tall de bou o d'egua i sota la fúria del seu fuet. Repartia el blat al seu albir. Als pocs vassalls que tenia bon ull, els en donava en abundor, i als altres, només una miqueta que no els arribava ni per a un parell de mesos. I ai que algú dels qui tenien de sobrer en donés ni un senabre als qui patien fam! que el Comte els feia sentir tot el pes del seu domini.
- La Font del Comte i les mines inacabades
El comte l'Arnau va sentir-se malalt d'una malura que cap metge no li entenia. Féu acudir al castell els metges més bons i els saludadors i adobadors que gaudien de més fama. Per tal que el guarissin els acollia i els tractava a cor què vols, cor què desitges. En veure que no li endevinaven el mal, s'enfellonia i els feia penjar. Van arribar a penjar-ne unes quantes dotzenes dels merlets de les muralles del seu castell.
Per fi, acudí al consell d'un bruixot molt anomenat que li ponderà la virtut d'una aigua que rajava vora d'una masia que es trobava damunt del camí vell d'Olot a Perpinyà, vora d'aquesta vila. El Comte visità la font, va beure'n aigua i a l'instant recobrà la salut. La font encara avui és coneguda per Font del Comte, i el mateix nom va prendre el mas que s'aixeca allí a la vora.
Al Comte, li agradà tant aquella aigua, que la volgué conduir fins al seu castell, i es proposà que la font ragés al pati, per tal de poder-ne beure tanta com en volgués sense gens d'esforç. Cridà als seus vassalls mestres de cases i els va dir que s'enginyessin per construir una mina que per sota la muntanya portés l'aigua des de Perpinyà fins al seu castell. Tots li van dir que foradar tanta roca era impossible i que potser l'obra fóra possible fent un rec descobert en lloc d'una mina subterrània. El Comte volia que fos precisament una mina i no un rec, per por que durant el curs algú no li prengués l'aigua. Irat perquè contradeien la seva voluntat, el Comte féu penjar també els mestres de cases i decidí emprendre personalment la direcció de l'obra.Féu acudir a tots els seus vassalls i els féu treballar de nit i de dia amb tota activitat. I diuen que hi van maldar set anys i que no van aconseguir fer més que unes quantes canes de mina, tot i que la fúria del Comte no parava de fustigar-los i atiar-los a la feina. A la fi el Comte va reconèixer que els mestres de cases tenien raó i desistí del seu propòsit.
- Encanteris i bruixeria del Comte
L'encantada del Prestill lliurà al Comte una quantitat de diners dintre d'una bossa, a la qual tenien la propietat de tornar sempre. El Comte se'ls podia gastar tantes vegades com volgués, puix que al moment ja els tornava a tenir dins. Aquests diners meravellosos li donaven una riquesa sense fi, que li permetia d'afrontar les empreses més difícils, car mai no s'havia de deturar davant el cost. La mateixa encantada també donà al Comte una pedreta bonica que, passada per la cara, li feia adquirir atracció de tota dona que se'l mirés. Quan volia provocar l'admiració d'una dona, no li calia sinó passar-se per la cara la pedreta. Quan una noia quedava embarassada a la comarca i no se sabia qui era el pare, li donaven la culpa al Comte.
El senyor de Mataplana comptava, doncs, amb tres dons de meravella que posaven tot el món sota els seus peus: l'espasa de la virtut, els diners inexhauribles i el talismà de l'atracció. I, aquestes gràcies, les devia al favor de les encantades, i no pas del diable. El diable, a més, també li proporcionà moltes bruixeries i fetilleries.
- La filla del senyor de Ribes
Una altra llegenda explica ben altrament la intervenció del comte l'Arnau en els amors de la donzella del senyor de Ribes amb el jove cavaller de Queralbs. El de Ribes veia amb mals ulls els festeigs dels joves enamorats i un dia, irat, digué al galant que no li donaria la mà de la seva filla ni que es valgués del comte l'Arnau. I el donzell li replicà que el mateix Comte en persona aniria a demanar-la-hi. Aquella nit mateixa al bell punt de les dotze per tots aquells verals es va sentir la fressa del galopar desenfrenat d'un cavall, tot voltat de flamarades, que volava i saltava d'un cim de muntanya a l'altre, escena que es repetiria més tard quan el comte es convertís en ànima en pena.
En arribar al peu del castell el genet es tragué una daga i clavà un escrit al peu de la finestra de la torre major i se'n tornà mig volant i mig saltant com havia vingut. L'endemà les guardes del castell trobaren aquell escrit i el portaren al senyor, que quan el llegí restà més mort que viu. Era del comte l'Arnau, que li deia que del seu nom mai ningú no n'havia fet burla, i ja que ell no el considerava com mereixia, el reptava per la nit vinent.
Passada una estona, reaccionà: cregué que una ànima no podia reptar-lo i pensà que devia ésser un ardit del galant. Cridà la seva gent i els manà que la nit vinent muntessin una vigilància ben estreta tot al voltant del castell i que engeguessin al moment contra qui es presentés, fos qui fos. Totes les guardes així que fosquejà es van estendre per les torres i per les muralles emmerletades del castell. I vers mitjanit sentiren la fressa estranya del cavall infernal que mig volava mig galopava saltant de cim en cim com un esperitat tot voltat de flamarades i llençant tot un rastre de foc. L'esglai s'apoderà de tots, que no van tenir esma d'engegar-li cap ballesta, alhora que exclamaven:— El comte l'Arnau!, el comte l'Arnau!
La filla del senyor, que des del mirador ho va veure, caigué desmaiada als braços del seu pare i quan es deixondí sentí com el cavaller la besava i li deia: — Seràs l'esposa del jove cavaller de Queralbs.
I l'endemà mateix van començar els preparatius de les noces. Des d'aleshores mai més ningú no s'atreveix a jurar pel Comte ni a treure'l en testimoniatge per por que no es presenti.
- L'abadessa de Sant Joan i el sacrilegi del comte Arnau
El Comte havia de tornar a Mataplana abans del cant del gall, puix que al punt de l'alba el cavall se li hauria fos i hauria restat impossibilitat de seguir la seva via.
També s'explica que la mare abadessa, espaordida davant la follia del Comte, va tenir un sobresalt tan gran, que es morí, i ell, fora de si, se l'emportà dalt del seu cavall muntanyes enllà. Les monges, per deturar el Comte, van tancar amb set panys i set claus totes les portes i totes les finestres; però, ell, com que comptava amb l'ajut del diable, passava rabent a través de les portes tancades igual com si no ho haguessin estat.
Hi ha altres versions de la llegenda segons les quals el Comte s'enamorà d'una gentil pagesa amb qui es volia casar. Esborronada la noia en saber-ho, abans de caure entre les urpes del senyor es féu monja per tal d'estar guardada. Advertida que el Comte la volia raptar del convent, va fingir-se morta. Però ni així no se'n salvà, perquè el Comte una nit va saltar els murs del convent i l'anà a robar. El Comte se sentia tan follament enamorat d'aquella donzella, que jurà que fóra seva viva o morta. Acomplí la seva paraula, se l'emportà quan cregué que era morta. Després de cometre el sacrilegi, se'n va anar a confessar. El sacerdot s'esfereí davant d'una profanació tan execrable i li digué que no el podia pas absoldre. El Comte, en to solemnial, li digué: «Qui no pot absoldre el senyor no pot absoldre els servents». Ventà un cop d'espasa al sacerdot i el deixà mort dins mateix del confessionari. Per aquesta nova profanació i sacrilegi restà condemnat a no poder oir mai més missa ni tan sols entrar dins de cap església. Hi ha qui diu que aquest càstig li pervingué d'un dia que mentre passava el rosari al castell de Mataplana, els gats movien fressa i avalot i els tirà els rosaris al damunt per tal d'esquivar-los. A l'instant va sentir-se una veu que baixava del cel, que deia: "Qui tira els rosaris al gat // del cel resta condemnat". I, des d'aleshores, si intentava acostar-se a una església, una força irresistible el n'apartava. Una altra versió diu, encara, que el Comte va enamorar-se d'una monja que no era pas l'abadessa. Per tal d'esquivar les intencions del Comte, la monja féu com si s'hagués mort. Li van guarnir un túmul enmig de l'església, com se solia fer quan moria una monja. En presentar-se el cavaller per raptar-la, la va creure morta i se n'anà. Hi ha qui diu que el Comte es va agenollar als peus del túmul i resà unes oracions per a l'ànima i ella no va poder contenir un sospir que la delatà. El Comte veié aleshores que no era morta i se l'emportà.
Hi ha, encara, una altra versió de la tradició que suposa el comte l'Arnau prior del convent de Ripoll i posseïdor d'una virtut i d'una castedat que el menaven pel camí de la santedat. El diable en va tenir enveja i el volgué perdre. Va encendre en ell el foc de la luxúria i el temptà fins a fer-lo pecar. Amb el pretext de la conveniència de poder-se comunicar tothora per camins ignorats de la gent, per tal de poder-se defensar en casos de guerra, el Comte s'havia fet construir una mina que conduïa fins al convent de Sant Joan, i cada nit anava a visitar les monges, que, rosegades també per les temptacions del diable, havien caigut en l'abandó de la regla i dels preceptes que els imposava.
Una altra versió de la llegenda diu que el convent que visitava el Comte no era el de Sant Joan, sinó el de Sant Amanç o Sant Amand, que es trobava al cim d'una muntanya del terme d'aquesta població, que encara avui s'anomena de Sant Amanç i que, segons la tradició, no va estar coronat per un convent, sinó per un castell que era del comte l'Arnau i que també era anomenat com el convent. Aquella muntanya estava molt emboscada i oferia un lloc molt a propòsit per a la cacera. Molts caçadors, quan els sorprenia la fosca pel bosc, davant la dificultat de baixar a poblat, acudien a demanar posada al convent. I hom diu que les monges els acollien de manera molt lliure i llicenciosa. D'aquestes monges es va dictar una cançó, encara popular, que hi fa referència. Hom diu també d'aquest convent que el Comte, muntat en el seu brau corser, cada nit pujava a visitar les monges i com en el de Sant Joan lligava el cavall part defora del convent en una grossa anella clavada en una pedra. Fa uns quants anys que uns pagesos van baixar des d'aquell cim una pedra en la qual hi havia clavada una anella de ferro que segons veu popular era la qual se servia el Comte. Aquesta pedra va restar molt de temps vora el santuari del Montgrony, i la gent la mirava amb admiració.
El Cel volgué castigar les monges per llur vida llicenciosa; féu desencadenar una tempesta i un llamp va caure damunt del convent, l'incendià i el convertí en un munt de pedregall que s'ha conservat fins ara. Hi ha certs moments, sobretot els dies quiets i vers migdia, que, si hom escolta amb tota atenció, de les pregoneses insondables se sent el gemec profund i llastimós de les monges, que es dolen del sofriment a què els va conduir llur pecat.
- La mort del Comte Arnau
De la mort del comte l'Arnau n'hi ha diverses versions, totes relacionades amb l'art del mal i el davallament a l'infern de l'ànima d'aquest noble:
El comte l'Arnau tenia al seu servei i com a criats, dos gats negres molt grossos que, sobretot quan sopava, li feien llum amb dues candeles de cera negra que com més cremaven més creixien. Una nit, quan el Comte tornava de les seves malifetes, que l'esperava dalt de la roca del Gall, vora del gorg dels Banyuts. El gat cridà el Comte i li va dir que el seguís. El cavaller desembeinà l'espasa i envestí el gat, es van barallar i el matà. En arribar al castell va explicar a l'altre gat el que li havia passat. El gat es va posar fet una fúria. Li va dir que li havia mort el seu germà, que era l'únic que s'estimava en aquest món. Se li tirà al coll, l'agafà fortament amb les seves urpes i se'l va emportar cap a l'infern.
Hi ha qui diu que aquest cas no passà al castell de Mataplana, sinó dins del pou avenc de Sant Ou, que s'obre per damunt del Montgrony. Aquest pou és tan profund, que mai no se n'ha pogut assolir el fons. Una vegada una pastoreta que filava per aquells verals volgué saber si era gaire profund i va començar a engegar fil pou avall. Ja n'hi havia amollat tretze fusades i encara no notava senyals que arribés al capdavall. Tot d'una, va sentir una veuota tota ronca, estranya i rogallosa que des del fons de tot deia: "Tira fil, tira fil; // bé en pots tirar // fins que el món // s'acabarà". La pastoreta va fugir tota esporuguida. Aquest pou, el va fer buidar el comte l'Arnau. A mig aire del canó hi havia una cambra que li servia de catau i era on tenia per servents els dos gats. El forat de Sant Ou, antigament, havia estat lloc on hi havia un castell el senyor del qual (el Comte Arnau) abusava de totes les donzelles del seu feu per estimbar-les després dins l'avenc. Ja en portava cinquanta, i la cinquanta-una, que era la germana de Sant Ou, intentà de fugir però la matà a espasa; Sant Ou sentí els planys, acudí a cercar el cos i la tornà a la vida. Tirà una pedra contra el castell on el comte s'havia reclòs i el castell s'esfondrà engolit per l'avenc, que prengué el nom de Sant Ou. És d'aquest forat d'on surt l'ànima damnada del Comte Arnau, en sonar la darrera batallada de la Mitjanit de Sant Joan, escapada de l'Infern, muntant un corser de flames. També diuen que a vegades s'hi senten les riallades i el dring de les copes de les goges de les coves de Ribes en els seus festins.
Diuen que aquest gorg és una de les portes de l'infern. Els pastors temen passar amb la ramada per aquells verals perquè creuen que del fons del gorg surt a voltes un boc o un marrà negre que es barreja entre el bestiar, damunt del qual té molta atracció, i que quan se l'ha fet seu es llança al gorg i tot el ramat el segueix. Aquell boc o marrà, que sempre és negre, no és altre que el diable, que així ha fet perdre molts ramats i molt bestiar. Sempre que algú passa per aquell indret, si abocant-se al buit sap preguntar de manera correcta: "— On us van donar posada, comte Arnau?". Sentirà una veu que li respondrà: "A l'infern me l'han donada. // Per les males llambregades, // per les males cavalcades, // per soldades mal pagades. // Valga'm Déu val!".
Hom creu que el pou de Sant Ou comunica amb les Coves de Ribes i que també dóna a la claustra del convent de Sant Joan, per on passava el brau cavaller. Hi ha un conducte que mena cap a l'infern, i per ell el Comte comunicava amb el diable. Dins de la cambra on li guardaven els gats, els Comte feia les seves maquinacions sinistres i diabòliques. El forat de Sant Ou (forma popular del nom Eudald) té 83 metres de fondària amb una sala final de 13 metres de longitud i 3,5 d'amplada mitjana, que fou explorada el 1901 per Norbert Font i Sagué (1874-1910), geòleg, espeleòleg i escriptor fill de Gombrèn. Fins abans mai ningú que se sàpiga havia gosat baixar per l'avenc, i els rumors de les llegendes i el terror misteriós que causava el Comte l'Arnau feia desistir tothom de seguida. Mossèn Font, apassionat per l'espeleologia, decidí de baixar-hi amb un equip col·laborador i de pas calmar les pors del poble tan centenàries. El descens fou seguit directament per més de 300 persones encuriosides i mig porugues vingudes expressament per veure com acabava tot allò. Durant 7 hores esperaren els exploradors, i el mossèn confirmà finalment que no s'havia topat amb cap ànima maleïda, però que la sala final era ben grossa. El 1962 una segona exploració d'un equip espeleològic del Centre Excursionista de Catalunya, s'endinsà altre cop per l'avenc i confirmà les troballes de Mossèn Font.
Hi ha qui explica la fi del Comte ben altrament. Part damunt del pou de Sant Ou hi havia un gran castell on el Comte practicava els mals usos. Hi ha qui diu que era en el castell de Blancafort o de les Dames. Una de les malaurades que van caure sota la fèrula del Comte fou una germana de Sant Ou. El Comte, contra tota llei i raó, la volgué fer la seva esposa. La pobra dama hi va consentir molt a contracor, però confiada en la bona fe i en les paraules manyagues del Comte. Un cop fou la seva muller, el Comte la tractà amb tota la duresa, el rigor i el desafecte que li eren propis. La dama patia en silenci, esperant que el seu marit s'esmenaria. El Comte, però, ben al contrari, com més anava amb més duresa la tractava. La pobra dama, desesperada en veure que no podia aconseguir l'entendriment del seu marit, acudí al seu germà en demanda d'ajut. Sant Ou anà al castell per tal de reconvenir el seu cunyat. El Comte havia donat ordre que no el deixessin entrar i que el fessin marxar a empentes si calia. Els servents van complir el manament de llur senyor.
Les paraules dolces i convincents del sant no pogueren fer obrar els servents de manera contrària a les ordres que havien rebut. El sant anatematitzà el Comte i el castell fatídic on s'havien vessat tantes llàgrimes de dolor i on s'havien ofegat tants gemecs d'oprobi i vergonya. Així que hagué pronunciat el darrer mot, tot el castell plegat va precipitar-se al fons de l'infern, engolit pel pou de Sant Ou. Per entre el terrorífic cataclisme s'aixecà una ombra blanca que se'n pujà cap al cel. Era l'ànima de la pobra muller del Comte.
Hom creu que el Comte fou emmenat a l'infern de viu en viu i que encara no és mort avui. L'ombra que molts han sentit i àdhuc han vist passar, no és pas la seva ànima, com creuen la majoria, sinó ell mateix en persona, que encara volta furiós flastomant i maleint a desdir tal com feia un miler d'anys enrere.
Quant a la fi del comte l'Arnau, s'explica encara d'altres maneres. Hom diu que eren tantes les seves malifetes, que superaven les del diable, i que aquest, temorós que no arribés a suplantar-lo, se l'emportà cap a l'infern. Diuen també que va emportar-se'l el mal esperit. I encara hi ha qui creu que, adolorit el Cel per tanta maldat, envià un àngel a la terra perquè el fes desaparèixer. La tradició no diu pas com, però sí que no se l'emportà pas al cel.
L'ànima del comte l'Arnau fou condemnada a vagar eternament per tot el que foren els seus dominis. Totes les nits, cap al tard, surt de l'infern pel gorg del Banyuts cavalcant el cavall de foc, carregat amb la monja que va ésser la seva estimada i rabent com el llamp, volta i més volta d'ací i d'allà, esperitat i enfellonit, sense repòs ni descans. Va seguit d'un estol de gossos que clapeixen i lladren sinistrament quan passa sempre a altes hores de la nit, voltat de flames i traient foc pels ulls, per la boca i per les orelles, igual que el seu cavall, que no se sap ben bé si corre o si vola, però que amb cada potada estén un raig de foc com una flamant reguera. Per la boca llança bromerades enceses que omplen d'una claror sinistra tot l'espai per on passa. És molta la gent que l'ha sentit passar i per efecte del vent impetuós que aixeca quan passa rabent com el llamp. Per alliberar-se de la seva acció, la gent sota els llençols fa el senyal de la creu i diu un parenostre.
Una versió de la llegenda creu que el cavall és negre i que en córrer renilla contínuament de manera sinistra, però que els renecs i les blasfèmies del Comte ofeguen els seus renills. El Comte surt sol de l'infern i corre en esbojarrada carrera sense saber ni què fa ni on va.
Els gossos el segueixen adelerats, clapint i udolant ferament. A llur pas se'ls afegeixen tants llops com els senten, augmentant així la cridòria i els bramuls. El Comte fa cap a un engorjat del Freser, prop de Campdevànol, on troba la seva estimada, que l'espera, i la puja dalt del seu cavall. Tots dos segueixen la cursa esbojarrada. De sobte s'aixeca un cérvol blanc que gossos i llops empaiten adelerats amb afany sinistre.
El cérvol, camallarg i més lleuger que els seus perseguidors, aconsegueix escapar-se. Cans i llops, enfellonits per la pèrdua de la presa, s'abraonen damunt del Comte i de la seva estimada i els devoren i esmicolen a queixalades. I aleshores el vent es detura i paren els lladrucs dels cans, els renills del cavall de foc i les flastomies del cavaller esbocinat, i no se'l torna a sentir fins l'endemà, que reviu i surt novament de l'infern, seguit de tota la feram que li fa companyia, per a repetir el mateix del dia abans i de tants i tants dies, mesos, anys, segles com fa que dura.
Hi ha qui creu que la carrera infernal fineix al Montgrony, on fa cap el Comte, empès per la cursa desenfrenada, i, sense saber què es fa, s'estimba cingles avall i aleshores para el vent. En arribar a l'abisme, el cavall dóna una potada forta a la roca i deixa l'empremta de la seva pota, indret que encara avui la gent assenyala i qualifica de «Petjada del comte l'Arnau». El Comte i la seva companya moren, per tant, estimbats i no esquarterats, segons relata l'anterior versió.
Hi ha qui diu que el comte l'Arnau volta contínuament, sense deturar-se ni de nit ni de dia, sinó que de dia ronda per altres indrets molt allunyats i desconeguts i que per això hom no el sent. Només té dues hores de repòs diàries, en premi de les moltes esglésies que féu aixecar i construir. Terra que conqueria, hi feia aixecar a l'instant una església, que sempre dedicava a sant Pere. Totes les del Ripollès i de les contrades veïnes on el Comte tenia influència i que estan posades sota l'advocació del sant apòstol foren aixecades per ell.
Hom creu que el comte l'Arnau també volta per sota terra. Allí volta i més volta, també sense poder parar mai. Per testimoniar que encara corre, cada nit dóna un cop ben fort a la roca del massís del Montgrony, cop que molta gent ha sentit ben bé. Hi ha qui diu que és un cop de pota del seu cavall, i qualifica el soroll de «Potada del comte l'Arnau».
- La vídua del comte
El comte l'Arnau, en morir, des de l'infern sentia gelosia per la seva muller i per les seves filles. Cada nit, cavalcant el seu cavall de foc, es presentava a la seva esposa per vigilar-la, que no s'hagués tornat a casar; li preguntava per les seves filles i per la marxa del castell i li demanava que li donés una de les noies perquè li fes companyia, encara que fos la més xica de totes. Cada nit sostenien una llarga conversa que sempre era la mateixa, de la qual es féu una cançó.
Cada vegada que la dama pronunciava el seu nom, el Comte, tot ell fet una flamarada, se li anava a tirar al damunt per cremar-la i per endur-se la seva ànima cap a l'infern perquè li fes companyia; però ella anomenava Déu i la Verge Maria i el Comte reculava, ferit pel mal que li feia només de sentir els sants noms. En tocar l'hora que anunciava el retorn de l'alba fugia esperitat cap a l'infern fins que a la nit següent, tornava a sortir-li.
Hom diu que la Mare de Déu de Montgrony, prenent vida, visità la pobra vídua del mal Comte, i, compadint-la, li aconsellà que quan se li presentés pronunciés el nom del seu Fill i que confiés en la seva protecció, que mai no la deixaria. Per això, quan el Comte li pregunta qui té per companyia, la muller li diu: «Déu i la Verge Maria».
Extret de viquipèdia i de guia de lectura de visions & cants
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada