Visions & Cants (3)

I cap a les dues últimes visions:

L'estimada de don Jaume:

En la construcció del mapa dels mites nacionals, «L’estimada de don Jaume» suposa tota una altra estratègia. Aquí no hi ha cap infracció dels manaments divins per part del protagonista; l’heroi forma part de la història i no de l’imaginari popular –malgrat la visió idealitzada que Maragall ens en dóna–, i el vitalisme no mena a la interpretació crítica de la realitat social de final de segle. És el poema més positiu del grup, en el sentit que pretén fixar una idea d’individualisme productiu en relació amb l’expansió de la catalanitat.

En aquest poema, l’heroi, el rei en Jaume, segueix les preceptives de la llei d’amor respecte a l’antromòrfica Mallorca, conquerida el 1229. La relació amb la terra és una relació amorosa de comunió, i la mirada insistent del seu objectiu no té el mateix sentit que la mirada inquieta d’Arnau. L’alegria de l’amor de la primera part també s’allunya de la rialla demoníaca dels altres poemes. 

Maragall, aquí molt més contingut i artificiós, aprofita la fal·làcia patètica de la segona part per fixar el cromatisme vermell de la passió amorosa del rei per la seva estimada. I, lògicament, ara la terra implica directament el cel en els versos 25-28. En efecte, no existeix una lluita entre els dos elements, sinó que formen una unitat, un cosmos harmònic. Aquesta idealització del protagonista i del paisatge explica que el rei tingui els ulls blaus de cel i que sigui més alt que els seus barons. La possessió de l’estimada, en el transcurs de la tercera secció, es produeix durant l’alba, i això suposa una dimensió diürna que és novetat també en les Visions. 

La productivitat del mite es traspassa a la funció de posseir la terra: Mallorca l’alimenta en la secció IV. No cal dir que Maragall manifesta en aquesta mirada de la història una òptica més burgesa i conservadora que en els altres poemes. D’aquí la tranquil·litat que rebla el son del rei al vers 60. Aquesta calma assolida amb l’aturada del moviment conqueridor s’intensifica en la dimensió cristiana de la possessió, present a la darrera part del poema. La mort del rei s’endolceix amb el record de la plenitud de la conquesta i aquesta terra conquerida actua com a correlat del paradís. Fixem-nos, doncs, que Maragall evita els temes del pecat, la condemna i la redempció propis de l’individualisme i del vitalisme.

La fi d'en Serrallonga:

Per saber qui era aquest bandoler, cliqueu aquí.
Als antípodes del poema anterior, però també amb la presència d’un personatge històric, «La fi d’en Serrallonga» s’enceta amb la necessitat de perdó de tots els pecats comesos. Tornem a la temàtica dels quatre primers poemes: després d’haver depassat els límits de la norma social per un excés d’individualitat, l’heroi clama un perdó que l’alliberi de la tortura d’un vitalisme etern. El diàleg amb el pare incorpora la idea de divinitat redemptora i serveix per fer un decàleg dels pecats propis de l’heroi modernista.
Davant de la presència divina i de la imminència de la mort, el personatge fa un flash-back en la seva vida. L’orgull, com a manifestació humana de l’individualisme, és el primer pecat: Serrallonga, com l’artista modernista, s’ha encarat amb l’ordre social i amb l’autoritat i ha desatès les lleis jeràrquiques, però també s’ha enfrontat amb l’immobilisme espanyol (vers 8). Maragall sospesa les implicacions dels trets definitoris de l’intel·lectual modernista en el cos de Serrallonga i anticipa les posicions més conservadores de principi del segle xx. El segon pecat capital és la ira, que recull la idea del vitalisme finisecular. La vida, des d’aquesta perspectiva, s’associa a l’alegria maligna del domini dels altres. Els pecats de l’enveja i l’avarícia són tractats amb la intenció de retratar no només el protagonista, sinó també el caràcter català. La carnalitat és tractada en la peresa, la gola i la luxúria, d’entre les quals la darrera mereix una atenció especial per part de Maragall. I això és perquè es debat quina relació i proporció existeix entre el desig de la carn i la llei d’amor. Serrallonga sosté que el movia l’amor per Joana i que la sensualitat és una via d’amor, tot i el desordre i el caràcter il·legítim de les experiències carnals. El poeta defensa novament el concepte romàntic d’Eros en acabar el poema.

En tot cas, el leitmotiv del poema és el penediment, que actua com a tornada en cada canvi de pecat. Aquest penediment no és, però, total: el desenllaç del poema es fa amb la veu de Serrallonga; si bé assumeix els seus pecats i combrega amb el Credo, això no impedeix que, davant de l’execució del seu cos, encara faci una nova oració: «Crec en la resurrecció de la carn.» El penediment ha estat l’eix organitzador del poema, però la màxima final torna a ser una afirmació del vitalisme sensual i material que hem vist en els altres poemes.