Comencem ara amb els poemes que trobem a l'apartat del mig, la & que suposa una innovació tipogràfica que finalment no ha estat adoptada en al nostra llengua de manera habitual, potser perquè no té un sentit d'estalvi gaire clar.
Sense les implicacions semàntiques dels altres dos apartats, la segona part del llibre, «Intermezzo», amb catorze poemes, segueix l’orientació estètica i ideològica dels dos apartats principals. Però l’aplec de poemes és més divers i dispers; amb tot, és perceptible una certa ordenació cronològica i una clara sintonia amb la tesi de la comunió entre individu i col·lectiu.
No ens podem estar de notar que en tot el volum hi ha la presència d’uns paisatges que també canalitzen la idea d’ànima catalana. Els poemes no pretenen reflectir una geografia descriptiva, ben altrament s’instal·len en la idea que el paisatge ens traspassa la seva essència espiritual, i això supera les posicions positivistes de la primera meitat del segle XIX.
Maragall entén que el paisatge, aquí, és un element més de catalanitat que l’energia individual ha de captar i construir literàriament.
L’individu, doncs, es regenera en la contemplació i la plasmació d’aquest paisatge.
Des del mateix títol del volum, per tant, tenim les pautes bàsiques de la lectura simbòlica del llibre.
Aquesta part del llibre, doncs, és una amalgama de poemes escrits durant la segona part dels anys noranta que no té la voluntat unitària de les altres dues seccions.
El fet que se situï a la part central del volum es deu a la seva funció de «mitja part» entre els dos eixos estèticament i ideològicament forts del llibre. Aquesta circumstància cal relacionar-la amb la tradició romàntica i amb la concepció de Visions & Cants com una espècie de llibret operístic. Tot plegat vol dir que no podem establir unes relacions tan directes entre els poemes que conformen l’«Intermezzo»: no hi ha una tesi unitària que lligui la secció, i el sistema organitzatiu dels poemes s’explica per un seguiment cronològic de les festes religioses i populars del cicle anual. Amb tot, Maragall encara escampa en els versos més circumstancials o descriptius unes bones dosis dels temes que hem tractat fins aquí.
Comencem amb el primer poema:
A LA MARE DE DEU DE MONTSERRAT
Convé anotar que aquest poema incideix en la importància del paisatge com a canalitzador del nacionalisme, tot i que des d’una perspectiva més religiosa. Aquesta religiositat, que cal relacionar amb el Maragall burgès, es carrega de sentiment: el sentiment que es manifesta en primer terme des de la primera estrofa.
Ara bé, aquest sentiment prové de la contemplació de la imatge; es tracta de l’adaptació de la idea de la contemplació del paisatge de les Visions com a via de regeneració individual.
Ara Montserrat és el rerefons i la cara de la Verge capitalitza l’operació fins al punt que tota la muntanya n'és una expansió.
Maragall pren la dimensió gegantina de la natura que tenia la Renaixença i l’adapta al seu tarannà (versos 14-29), cosa que dóna al poema un cert to èpic molt del gust romàntic.
L’home queda reduït davant de la magnanimitat de l’obra divina. I aquest fet es constata mitjançant la contemplació, el mirar. Observem, doncs, com la mirada contemplativa és una altra dimensió de la mirada ideològica i inquisitiva del comte Arnau. Maragall no és només polimòrfic des del punt de vista formal i mètric, també ho és des del punt de vist temàtic.
Ara, de la contemplació es deriva un estat d’encantament que té molt a veure amb l’idealisme de l’estètica romàntica, i per això el poema mostra com el poeta es vincula a l’idealisme de les seves fonts d’inspiració d’origen germànic. La recerca de la imatgeria i del paisatge popular se suma a l’ús de l’octosíl·lab amb cesura i a la rima consonant en els versos imparells.
Segon poema:
LA CANÇÓ DE SANT RAMON
(cantada per una russa)
«La cançó de Sant Ramon» respon a la circumstància que la Capella Nacional Russa actués el 1895 a Barcelona. Maragall fa una versió d’aquesta cançó de bressol i potencia el caràcter hagiogràfic del poema referit a Sant Ramon de Penyafort. Però el que vol evidenciar Maragall és el poder de la cançó mateixa: la cançó provinent de l’imaginari català traspassa les fronteres del país, i el miracle és que el volksgeist propi es manifesti en la llengua russa. Aquest fet demostra la universalitat de la poesia popular catalana i la seva productivitat en encadenar les generacions del país (estrofes primera i segona). En un poema circumstancial, ja que, també és possible injectar-hi una determinada funció del catalanisme d’arrel popular.
Tercer poema:
EN LA MORT D'UN JOVE
Una altra circumstància, la de la mort del cunyat del poeta, dóna origen a «En la mort d’un jove». El poema se centra en el plany per la pèrdua, però el poeta aprofita per subratllar el caràcter lluitador de l’homenatjat. Encara que amb una presència mínima, torna a incidir en el tema del vitalisme: la vida és la lluita fins a l’arribada de la mort que embelleix. La temporalitat humana se sotmet a l’eternitat del paisatge representat pel «ponent dolcíssim». El camp, com a símbol de la natura, resta etern més enllà de la humana caducitat. El tema havia estat tractat a bastament pels poetes de la Renaixença, i Maragall no hi introdueix gaires canvis.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada