Icària literària

Joan Oliver neix l'any 1899 en el si d'una destacada família de la burgesia industrial sabadellenca: mentre l'avi patern havia estat un dels fundadors de la Caixa de Sabadell, el matern era un dels dirigents del Foment del Treball. Educat, doncs, com a fill de casa bona, quart d'onze germans dels quals acabarà essent l'únic supervivent, estudià la carrera de dret, viatjà per Europa i, l'any 1919, formà l'anomenat "grup de Sabadell" amb el novel·lista  Francesc Trabal  i el poeta i crític Armand Obiols -pseudònim de Joan Prat-, entre d'altres. Aquests autors practiquen una literatura a mig camí de la iconoclàstia avantguardista, de caire cosmopolita, i de la pura facècia de regust més local -aquest últim aspecte una mica en la línia de les humorades de  Santiago Rusiñol , per exemple. El seu gust per l'humor absurd es manifesta en el volum col·lectiu  L'any que ve , conjunt d'acudits i estirabots diversos firmat per Trabal però on

Biografia Salvador Espriu  neix el 10 de juliol de 1913 a Santa Coloma de Farners (la Selva), on el seu pare exercia de notari. La seva família, però, s'estableix el 1915 a Barcelona, a banda de passar algunes temporades a Arenys de Mar. Aquesta població té un significat essencial en l'univers literari del poeta que la mitifica amb el nom de Sinera. Una de les seves germanes mor prematurament per complicacions de salut causades pel xarampió, i per la mateixa raó Salvador ha de passar gairebé tres anys convalescent en una casa de la família a Viladrau. Ocupa el temps amb jocs, com qualsevol nen, però també amb lectures molt avançades per a la seva edat. Dos anys després de la mort de la germana, Francesc, el germà gran, mor en un accident al port d'Arenys. Molt aviat sent la vocació literària. El seu primer llibre,  Israel , en castellà, l'escriu quan només té quinze anys. El 1930  Salvador Espriu  aconsegueix el títol de batxiller amb matrícula d'honor i rep el

Quan penso massa estona seguida en una mateixa cosa em ve mareig. Només estic bé quan estic sol, assegut aquí dalt, amb les cames penjant enfora, i mirant. Aquesta pedrera havia tingut molta pedra. Es va acabar. Em faig venir tanta saliva com puc i des d’aquí dalt escupo damunt de l’última pila de pedra trencada que el camió ja no va venir a buscar. Si l’escopinada cau damunt de la pila la sento caure; si va a parar a fora no sento res. De vegades no la puc ensopegar perquè fa vent. Des d’aquí veig l’estesa de barraques, el gat damunt una teulada, i, a la banda dreta, la muntanya de les escombraries. El gos ja lladra. Sempre lladra quan s’acaba la tarda, com si plorés perquè se’n va el sol. La nostra barraca és la del mig. El meu pare sempre explica que va ser la primera que es va fer aquí i que totes les altres les van anar fent al voltant. De la nostra barraca, en diu la lloca. Venien els camions aixecant pols a l’estiu i aixafant fang a l’hivern. I la pedra donava pedra. Tothom ho d

Tot just acabàvem de sopar (i sentíem encara el pessigolleig del xampany al nas), quan van trucar a la porta. L’Agustina, des de la cuina, tombà una cadira en alçar-se. Qui sap quina atenció ens va correspondre a tots, que acordàrem un silenci i ens miràrem els uns als altres, seguint amb l’oïda la fressa lenta de la minyona. El passador va fer el xerric de sempre i, en canvi, l’Agustina deixà sentir una exclamació tan desacostumada, que l’Ernest intentà acudir-hi ràpidament. Però no tingué temps, perquè la figura rodona i vermella d’un Pare Noel obstruí la porta del menjador. Duia un sac de tela blanca a l’esquena, i les filagarses de la barba el van fer esternudar dues o tres vegades. – Fa fred, al carrer – va dir, per justificar-se. I, de seguida, mentre picava de mans (potser per desentumir-se o per encomanar animació ), preguntà –: ¿On són els nens? L’Ernest el va agafar per la mànega i el contacte de la franel·la li donà una esgarrifança. – Són a dalt, dormint. Però si n

Mercè Rodoreda i Gurguí  neix a Barcelona, al barri de Sant Gervasi, el 10 d'octubre de 1908. És coneguda sobretot com a novel·lista i contista, però escriu també unes quantes obres dramàtiques i poesia lírica. La seva infantesa és solitària. D'una banda és filla única i, de l'altra, no es relaciona amb infants de la seva edat perquè només va a escola entre els set i els deu anys i, encara, en dos centres diferents.  Creix en un ambient de barri tranquil i envoltada de l'amor del seus pares i, sobretot, del seu avi, que li sap inculcar la passió per la lectura i per les flors, aspectes que reflectirà després en la seva obra literària. La mort de l'avi, quan ella té dotze anys, marca la seva adolescència.  El 1928, es casa amb el seu oncle matern, catorze anys més gran que ella, Joan Gurguí, que havia marxat a Amèrica molt jove i n'ha tornat amb una certa fortuna econòmica el 1921. Ella té només vint anys. Aquest matrimoni, mai acceptat per ella, i al qual es veu

A començaments del segle XX, els escriptors, com a refús al realisme i naturalisme vigents, es disposaren a seguir un corrent psicologicofilosòfic que dominava gran part del pensament europeu. Freíd, Bergson i W. James foren els pares espirituals d’aquestes noves modes literàries. De Bergson agafà Marcel Proust la noció del temps perdut i més tard retrobat. James Joyce i Virginia Woolf prengueren de les teories del subconscient de Freud i de les del funcionament de la consciència de Joyce, el que havia de ser després elaborat en les seves principals tècniques literàries. A grans trets podríem dir que les tècniques de Mercè Rodoreda van sorgir de la posterior elaboració de les lectures “joycianes”, encara que és molt agosarat afirmar aquesta única i principal influència, car Woolf i Proust també es poden intuir en l’obra de Mercè Rodoreda. El paradís de la infància –en oposició al món adult- llunyà i perdut és una constant en la seva obra. L’obra de la Rodoreda constitueix una visió pe