Icària literària

Cal estar sempre embriac. Això és tot: és l’única qüestió. Per no sentir l’horrible fardell del Temps que us trenca els muscles i us inclina vers la terra, cal que us embriagueu sense treva.    Però de què? De vi, de poesia o de virtut, com més us plaga. Però embriagueu-vos.    I si a vegades, sobre els graons d’un palau, sobre l’herba verda d’una fossa, dins la solitud trista de la vostra cambra, us desperteu, ja disminuïda o desapareguda l’embriaguesa, pregunteu al vent, a l’ona, a l’estel, a l’ocell, al rellotge, a tot el que fuig, a tot el que gemega, a tot el que roda, a tot el que canta, a tot el que parla, pregunteu quina hora és; i el vent, l’ona, l’estel, l’ocell, el rellotge, us contestaran:  “És l’hora d’embriagar-se! Per no ser esclaus martiritzats del Temps, embriagueu-vos incessantment! De vi, de poesia o de virtut, com més us plaga”. Charles Baudelaire, L'spleen de París. Pe tits poemes en prosa

Avui en dia, el temps útil de memòria social es redueix progressivament. No recordem el que va passar fa quinze anys. Però tampoc recordem el que va passar fa quinze dies. La immediatesa mana i ens ofega. El cas de la política és paradigmàtic. Es reivindiquen coses ja reivindicades i acceptades. Però la desmemòria i l’avidesa dels vots fan que, de cara a noves generacions, surti a compte desenterrar qüestions antigues i tornar-les a posar en primer pla com si fossin noves. Ningú no se’n recorda. Oblidem fets i gent. Oblidem, per exemple, escriptors que van ser molt estimats. Sembla com si, també amb el simple canvi d’una generació, se n’esborri el record. Quan arriba novembre em vénen al cap molts dels escriptors catalans traspassats en aquest mes. Segur que me’n deixo algun: Maria Mercè Marçal, Joan Sales, Miquel Martí i Pol, Montserrat Roig... Fa res bellugaven i deien la seva, però la mateixa societat que va contribuir a fer-los visibles, els vol llançar al pou negre de la de

Som en una època de grans transformacions que van més enllà de l’esfera econòmica, tragèdia que a vegades sembla creada per a ocultar metamorfosis decisives per al nostre futur. Joan Salvat-Papasseit visqué un temps on el món deixava el silenci i la pau del passat, vençut per un seguit d’innovacions tecnològiques que empetitiren l’univers i permeteren als humans creure’s invencibles just quan el segle XX començava a donar les seves primeres passes.   Un segle després donem la raó a Karl Marx: la Història es repeteix. Internet, la telefonia mòbil i els múltiples aparells que maten la privacitat i exalten els egos derrotats han alterat el panorama, i no només en  el camp de la comunicació. De mica en mica sorgeixen nous llenguatges que a nivell literari es tradueixen en un veritable ventall de possibilitats. Ben aprofitades podrien donar el fruit d’una avantguarda que recordés a l’encetada pels nostres besavis, entusiastes que llegiren bé els recursos fins al punt de desafiar la trad

Teresa Fèrriz Roure GEXEL - Universitat Autònoma deBarcelona El Colegio de Jalisco (Mèxic) [1] Hi ha ja un bon grapat de treballs que estudien l'exili català de 1939 a Mèxic, la suma dels quals forma avui un ric mosaic on es mostren prou bé les realitzacions, sobretot culturals, d'aquesta emigració massiva. Dintre d'aquesta bibliografia crítica, trobem des de textos de caire testimonial (el suggeridor estudi de Vicenç Riera Llorca, Els exiliats catalans a Mèxic ; la rica visió del nou país que Avel·lí Artís Gener presenta a Mèxic, una radiografia i un munt de diapositives, o l'heterogeni recull d'articles De l'exili a Mèxic d'Artur Bladé), fins a estudis sobre empreses col·lectives tan importants com ara l'Orfeó Català de Mèxic[2], tot passant per l'insubstituïble Literatura catalana a l'exili d'Albert Manent -publicat el 1976, però corregit i augmentat el 1989[3]- i, sobretot, les diverses monografies que estud

Les diatribes llançades contra el caràcter espanyol en general ens porten a dirigir algunes amonestacions al caràcter català en particular.[...] Si fóssim francs i sincers, hauríem de reconèixer que del renaixement literari ja es va oblidant un immens bagatge que abans ens havia complagut i que ara veiem que es fullaraca. L'excessiu culte al passat que s'apoderà del regionalisme esterilitzà tota concepció moderna, convertint el catalanisme literari en una resurrecció arqueològica. D'una literatura que sols havia de tenir per inspiradora l'ànima del poble, ses costums i sos ideals, ses alegries i ses tristeses, se'n va fer un conreu d'hivernacle, la major part deguda a la llavor que ens donà el romanticisme francès.[...] A èpoques noves, formes d'art noves. El fonament de la cultura d'una generació ha de reposar sobre lo bo de l'anterior; mes