Visions & Cants (6) Intermezzo

Setè poema:

L'AUFÀBREGA

Tornem a la perspectiva organicista amb «L’aufàbrega». El món natural celebra la seva sensualitat condensada en la planta que omple el poema d’olor. El paisatge còsmic es redueix a la unicitat minimalista de l’alfàbrega. El poema, provinent de l’imaginari popular, es concentra a remarcar un paisatge sensitiu que justifiqui i reforci l’encís de la nit màgica de Sant Joan. El món sensorial, per tant, s’alterna amb l’espiritual, i Maragall es manifesta encara més dual. No cal dir que l’energia terrestre que desprèn vida cristal·litza en la protagonista del poema.

Vuitè i novè poemes:

A MUNTANYA i DESPRÉS DE LA TEMPESTAT

La natura petita es complementa amb la visió còsmica d’«A muntanya» i de «Després de la tempestat». El paisatge immens torna a escena i ens mostra la incidència dels motius del romanticisme més canònic. La força de la natura representada per la tempesta té també dos camps d’acció, la muntanya i la ciutat. Els poemes utilitzen el recurs de descriure una escena més o menys quotidiana, però el poeta es concentra en l’energia de les forces còsmiques i en els seus efectes en la humanitat. La idea de la transformació de l’ordre humà és clar en el fet que els individus, després de la tempesta, accedeixen a una nova realitat llumínica. De fet, el poder de la natura actua com a correlat de les transformacions interiors de l’individu, i Maragall defensa aquest paper de la tempesta exterior i interior com a símbol positiu de la necessitat que l’individu es transformi per accedir a una segona naixença. Aquest dos poemes s’allunyen de l’ordre cronològic i santoral dels altres i esdevenen més intemporals i simbòlics. 

Desè poema:

LA NIT DE LA PURÍSSIMA

Però amb l’arribada de l’hivern i de «La nit de la puríssima», el poeta recondueix la idea simbòlica de la nocturnitat del comte Arnau i proposa una nit espiritual de cromatisme blavenc. La idea d’Infinit s’allunya ara de la concepció d’eternitat vital de les Visions i es farceix amb un religiositat cristiana. Així doncs, aquest cristianisme és també, segons Maragall, un element caracterològic de l’ànima catalana. 

Onzè poema:

L'ÀNIMA DE LES FLORS

I els trets essencials de la catalanitat neixen d’una manera orgànica tal com creixen les flors: «L’ànima de les flors» pot ser llegit des d’aquest punt de vista, i també «L’aufàbrega». Però, al poema d’«Intermezzo», s’hi afegeix la funció de la poesia: «mes ara nostre brill el poeta encanta / i això mai morirà»; la poesia té la funció, segons Maragall, d’eternitzar els valors nacionals, els seus trets essencials, i de traspassar-los a les noves generacions. Aquest és el sentit final del llibre, i això supera el poder de la mort sobre les flors.

Dotzè poema: 

LA DONA HERMOSA i L'ESPOSA PARLA

La idea de la feminitat ja treballada a «Dimecres de Cendra» és la que rebla el clau d’aquesta secció en els poemes «La dona hermosa» i «L’esposa parla». En el primer poema, la idea de la dona es posa a l’alçada del tractament del paisatge: la bellesa mena a la contemplació. L’assumpció de la bellesa, com en el paisatge i la tempesta, aboca l’individu a la lluminositat espiritual que incideix en la consciència o la meditació. La contemplació de l’exterior torna a ser un camí per arribar a l’interior de l’individu. Maragall no negligeix, en aquesta interpretació, la dimensió metafísica i abstracta de la figura femenina, ans al contrari: la intensifica. Els poemes de circumstàncies s’equilibren amb passatges lírics que teoritzen sobre la funció de la poesia i la bellesa. I aquesta idealització es referma i es concreta amb la veu de l’esposa del darrer poema. El correlat de la muller de Maragall, Clara Noble, ara serveix per definir el poeta i la relació marital que estableix amb la dona. Un element unificador vertebra el poema: la idea o la llei d’amor a la qual ens referíem en apartats anteriors. En efecte, l’amor és el valor suprem que emergeix en el llibre: l’amor a la vida enèrgica, l’amor que creix en el paisatge, l’amor espiritual i cristià. La relació de comunió i de transgressió de les diverses tipologies d’amor és una via prou segura per interpretar el conjunt del llibre. 

En aquest aiguabarreig temàtic que és «Intermezzo», també podem notar la diversitat de les estratègies formals, en què predomina el decasíl·lab, amb cesura o sense, combinat amb els versos octosil·làbics i d’altres de metre encara més curt. Les rimes també combinen la consonància i l’assonància, i els patrons estròfics son molt diversos i variables. Així doncs, «Intermezzo» és també un compendi d’estratègies formals que experimenten amb els registres populars i amb una concepció molt lliure i maragalliana de l’estructura estròfica del poema.

El conjunt de Visions & Cants ofereix al lector la possibilitat d’intepretar els punts forts de la poètica de Maragall fins a 1900, i de repassar els punts d’interès ideològics i les apostes estètiques de la primera etapa modernista. Alhora permet de trobar tant els rastres de la incidència de la Renaixença com dels trops més importants que Catalunya va assumir del romanticisme alemany. També és un llibre que obliga a tenir en compte l’itinerari biogràfic del poeta per situar els seus focus d’interès poètic, i que posa de manifest com ell mateix els transcendeix per assolir una poètica superior que el convertirà en el far orientador de tota una generació. Tot plegat no és poca cosa en un volum que aplega vint-i-cinc poemes mal comptats.