Comentari d'una estrofa d'un poema de "Visions" (10)

Us vaig dir que faria el meu comentari a fi que poguéssiu fer el vostre. Aquí el teniu.

EN LA MORT D'UN JOVE

Te'n vas anar amb aquell ponent dolcíssim...

Caigueres, lluitador, al marxar a la lluita.

Somreies a la força dels teus muscles

i glaties per guerres i corones,

i tot de cop t'has esllanguit per terra

amb els ulls admirats...

Ai, la Mort, i que n'ets d'embellidora!

Aquell teu primer vel, quan el llençares

damunt de l'hèroe en flor, tots somriguerem

sota els plors estroncats, que una serena

va començar a regnar en el pit i el rostre

del moribund. L'alè anava i venia

suaument emperesit, fins que esperarem...

I no tornar... Llavores esclataven

més alts els plors al Cel... Ell ja no hi era...

Pro a fora, al camp, era un ponent dolcíssim...

"En la mort d'un jove" és un poema inspirat en la mort de Willie Noble, el germà petit de Clara Noble, la muller de Joan Maragall. Estava malalt de tisi i va morir als vint-i-un anys.

Es presenta dividit en dues estrofes i comença i acaba amb el mateix sintagma: "ponent dolcíssim".

A la primera estrofa, que consta de sis versos, els cinc primers decasíl·labs, alguns amb cesura a la sisena, i l'últim hexasíl·lab, blancs o sense rima, el poeta es dirigeix al seu cunyat: "Te'n vas anar..." no sense abans entrar en batalla, la que feu contra la malaltia a qui no va poder vèncer, tot i que va començar animat i content, segurament segur que no moriria, aquell "a mi això no em pot passar" que senten les persones atacades per una malaltia gairebé sempre mortal.

Significativament mor al moment del capvespre, al qual adjectiva amb un superlatiu: "dolcíssim" que li dona una qualitat que no podem atribuir al capvespre, sinó al noi que mor, en una fal·làcia patètica que sembla que té com a finalitat accentuar allò que esdevindrà després.

El noi cau, però "lluitador, al marxar a la lluita", cau havent lluitat contra un enemic amb qui no tenia possibilitats, però no es resigna fins al final, s'hi aferra perquè somriu "a la força dels seus muscles" com a jove que és, malalt i tot, és vigorós, i glateix, li batega el cor amb força, s'aferra a la vida on desitja tenir "guerres i corones", entrebancs i felicitat. 

Fins que ja no és possible, i, "tot de cop", perd les forces, "s'esllangueix" i cau, ara sí, estirat al terra "amb els ulls admirats" no esmorteïts, sinó plens d'admiració, plens encara de vida.

I així s'arriba a la segona estrofa, de deu versos decasíl·labs amb cesura a la sisena o a la quarta i amb alguna rima assonant segurament no volguda, on el poeta ja no parla amb el jove, no té sentit, és mort, i es dirigeix a la Mort personificada amb un apòstrofe que la titlla "d'embellidora" perquè el seu "primer vel" asserena el rostre del jove. Fixeu-vos com utilitza l'hipèrbaton, la frase, ben ordenada, i sense repeticions innecessàries — el moribund i l'héroe en flor són la mateixa persona — quedaria: "quan tu llençares el primer vel sobre el moribund, vas asserenar-li el rostre i el cos i nosaltres somriguérem". El jove agonitza, però ja no lluita, respira lentament, sense patiment i els que l'estimen se n'alegren una mica, just fins que deixa de respirar, moment en el qual ploren de manera desconsolada, cap al cel, en una imatge que sembla de pluja invertida.

I llavors la doble constatació: "ell ja no hi era", però la vida continua: "a fora, al camp, era un ponent dolcíssim...", la mort s'endú algú que coneixem però nosaltres seguim vius per veure la resta del capvespre, el capvespre que simbolitza la mort no acaba amb ella, continua, perquè mai s'ho endú tot, sempre queda vida per viure i aquest final és el que, al meu parer, fa gran el poema que es converteix en alguna cosa més que un poema dedicat a una persona concreta, un poema que parla de la mort i de la vida i que acaba lloant la segona davant d ela primera.