Visions & Cants. Conclusions (8)

La dualitat d’una vida poètica

Quan Joan Maragall publica, el 1900, Visions & Cants ja és un poeta ple o en camí de la plenitud. En efecte, després de la crisi de joventut que l’esqueixava entre el seu destí de burgès industrial i el món de les lletres des d’una perspectiva romàntica, després dels estudis universitaris i de la Flor Natural guanyada el 1881 que constatava el seu interès i la seva dedicació a la literatura, i encara després de la crisi que pateix en no trobar l’encaix vital entre el seu paper social com a burgès representatiu de la nissaga i la seva vocació poètica, Maragall fa una inflexió el 1888 amb la publicació de «L’oda infinita». Amb aquest poema Maragall constata l’assumpció de la seva condició plena de poeta, però també, biogràficament, assumeix la condició burgesa com a modus vivendi. A partir dels anys noranta, doncs, tindrem un Maragall escindit en la doble natura de burgès i de poeta. Aquest fet marcarà l’orientació de la seva obra en vers i especialment de la seva obra assagística. Sovint es retreu al poeta la contradicció implícita que suposa aquesta doble natura d’acord amb la perspectiva romàntica de la vocació literària, però, probablement, la col·lisió d’interessos i de les perspectives ideològiques subsegüents des d’on Maragall analitza la realitat circumdant és un motiu suplementari d’interès en la seva obra; i, encara més, és una constatació real de les contradiccions pròpies del país en el traspàs del segle XIX al segle XX.

Com a poeta, Maragall s’inicia, pels volts de 1878, amb una obra que s’encadena a alguns tòpics propis de la Renaixença i del jocfloralisme. Certament, els primers poemes segueixen formalment i temàticament els cànons del segle XIX: hi trobem temes patriòtics, la forma vinculada a la poesia popular, el lirisme propi de la poesia circumstancial i menestral que treballa els motius quotidians de classe i el sentimentalisme propi del moment. La Renaixença, amb el seu corpus teòric i temàtic, actua com a substrat evident en la fase de formació del poeta. Maragall utilitza les plataformes del moment, els Jocs Florals principalment, per tal de lligar-se a la tradició literària immediata. Però també sap anar a les deus més universalment romàntiques i es comença a interessar per mites com ara el de Faust, tot i que encara des d’una perspectiva menestral i localista. La via d’accés, però, a la gran poesia ja s’ha encetat. La bisectriu arriba el 1888 amb «L’oda infinita». En aquest poema, Maragall es defineix clarament com a poeta en majúscula, malgrat les seves circumstàncies socials i econòmiques. El poeta manifesta una visió de la poesia clarament romàntica: l’acte creatiu té a veure amb una missió vital que s’empelta de valors com la inspiració, la imaginació, la vitalitat i el vitalisme incipient. Aquesta circumstancia no és sorprenent si tenim en compte que, paral·lelament, ja ha iniciat la seva faceta de traductor, que l’ha connectat amb el gran romanticisme alemany. Un romanticisme que, al seu torn i de la mà de Goethe, no renuncia a la tradició de la poesia antiga. Novament una dualitat que ajuda a entendre la visió global de la poesia i del món que tindrà Maragall al llarg de la seva vida i de la seva obra. Com en el cas de Goethe, Maragall rema entre els clàssics i els romàntics. Durant aquests anys noranta, també trobem el Maragall que s’estrena com a articulista a El Diario de Barcelona i el Maragall que es casa amb Clara Noble el 1891. Definitivament la vida i la poesia s’uneixen de manera indissoluble. Des d’una serenitat vital apareixen els poemes amorosos i el descobriment progressiu d’un determinat concepte de natura que actua com a expansió del jo poètic. Som en el decurs de la primera meitat dels anys noranta, Maragall treballa totes les textures poètiques del moment. Això vol dir que s’interessa per la radicalitat del primer modernisme, que intensifica la vinculació goethiana entre natura i subjecte, i que treballa el concepte de vitalisme nietzschià, però també experimenta en el decadentisme esteticista en voga a les festes modernistes de Sitges. De fet, el poeta se submergeix en els meandres modernistes, i és representant destacat de l’etapa combativa del moviment que arriba fins a 1900. El volum Poesies, en l’edició de 1895, mostra aquest aiguabarreig propi de l’època i del moviment modernista.

Per entendre plenament la dimensió «mitològica» present a Visions i Cants (1900), ens cal parar atenció al tractament de la natura que es fa als poemes de 1895, concretament a la secció «Pirinenques» de Poesies. Ja apareix aquí una visió cosmològica de la natura que li atorga una certa dimensió metafísica pròpia del romanticisme més profund i idealista. Maragall esdevé canònicament modernista en el tractament d’aquest tema. I els poemes concrets ens permeten d’anticipar la teoria poètica d’Elogi de la paraula (1903) i d’Elogi de la poesia (1907). En efecte, no costa gaire de trobar, en el tractament de la natura, ressons panteistes propis de la religió de la natura goethiana, un determinat espontaneisme en la concepció de l’emoció com a motor de la creació poètica, un incipient wagnerisme en allò que posteriorment serà la reinterpretació dels mites nacionals, però també una melancolia decadentista. 

Maragall s’implica també en els fets socials i polítics del moment: l’atemptat del Liceu de 1893 és tractat i interpretat a «Paternal», i la càrrega ètica de la defensa del vitalisme provinent de Nietzsche agafa pes per entomar els canvis ideològics i socials del moment. El poeta ja és un punt de referència estètica i ètica en el context del primer modernisme. No cal dir que aquesta circumstància és coetània a la expansió del catalanisme, que comporta més compromís per part dels intel·lectuals i dels artistes. Ara s’imposa una exaltació de la vida i la connexió compromesa amb el col·lectiu nacional; Maragall creu en la força individual per superar el moment de crisi i ataca les posicions immobilistes.

Ara tenim, definitivament, un Maragall que impulsa el vitalisme i creu en una dimensió primitivista de la poesia. Tot aquest corpus estètic és fonamental per donar un sentit contextual a Visions & Cants. Però no podem oblidar, com dèiem més amunt, que Maragall també flirteja amb el món de les fal·làcies patètiques del decadentisme del moment. El joc amb el cromatisme emocional finisecular i el sensualisme crepuscular propi dels esteticistes del moment és present en la poesia prèvia al volum que ens ocupa. El paisatge, doncs, pren en l’univers maragallià els ecos d’una natura deliqüescent que explica els camins diversos i simultanis de la poètica de final de segle. 

Joan Maragall és un emblema clar, per tant, de la cruïlla estètica d’uns anys rics en propostes més o menys antitètiques. Amb tot, la «temptació» decadentista és abandonada amb una certa celeritat i Maragall s’aboca a les posicions poètiques més regeneracionistes i vitalistes, i aquesta línia és la que es consuma amb èxit a Visions & Cants. El llibre representarà un anar més enllà de les teories ara exposades i entroncarà amb les implicacions estètiques d’una determinada reelaboració de la mitologia nacional.

Després de Visions & Cants

A partir de 1900, Maragall recondueix la seva efusivitat ideològica cap a la recerca d’un nou equilibri. El seu estatus social el mena a unes posicions més conservadores i el porten a refer el seu primer ímpetu regeneracionista. Progressivament apareix en els seus escrits una temàtica religiosa que corregeix les posicions estètiques anteriors. Encarem, en aquesta època, un nou tractament del paisatge i de la idea de nació: la relació amb el paisatge no pretén tant una injecció ideològica com una efusivitat emocional de comunió. Aquesta idea de comunió còsmica és la que predomina en la seva teoria desenvolupada a Elogi de la paraula (1903). 

Progressivament, Maragall evoluciona cap a una poesia i una teoria que cerquen el ritme còsmic i emotiu en un sentit més espiritual. Aquest itinerari és perceptible a Enllà (1906) i a Elogi de la poesia (1907). També és útil per veure aquesta evolució la segona part d’«El comte Arnau», escrita entre 1901 i 1905: després d’una primera part clarament allunyada del mite popular, farcida d’in- dividualisme intel·lectual amb implicacions romàntiques i amb les derivacions asocials del protagonista, ara ens presenta una figura carregada de tragèdia i molt lluny de l’efervescència ibseniana i nietzschiana.

Ara Arnau, com Maragall, s’allunya del «radicalisme» vitalista i s’acosta a la calma burgesa. I, finalment, el tercer comte Arnau, el de Seqüències (1911), torna a una certa exacerbació individual que creu en la potència redemptora de la poesia. 

Ara tenim un nou messianisme que entronca amb la necessitat de reivindicar el paper de l’artista per sobre del sistema incipient del noucentisme. En aquest sentit també cal entendre l’«Oda nova a Barcelona» i el «Cant espiritual». 

De fet, la Setmana Tràgica havia manifestat els aspectes negatius del col·lectiu treballat a Visions & Cants. El moviment noucentista i els fets històrics del moment enfronten Maragall amb un sentiment de solitud. Des d’aquesta solitud, malgrat tot, Maragall encara procura desvetllar les consciències en un sentit similar al del principi dels anys noranta. Però ara el mapa ideològic i estètic del país havia canviat i no és possible la mateixa operació. La nova conjuntura noucentista no li facilita aquesta feina, i Maragall defensa els vells ideals des d’una posició més serena. La seva poètica culmina amb un nou tractament dels vells temes, però amb més dolor, incomprensió i voluntat d’expiació.

El repàs de l’obra i la vida de Joan Maragall ens revela una figura polimorfa en un moment de cristal·lització de múltiples moviments estètics i ideològics. La seva escissió juvenil entre el destí professional i la vocació artística s’amplia, al llarg de la seva vida, a una constant dicotomia entre apostes ideològiques. Però la unitat de la seva obra cal buscar-la en uns eixos temàtics que reben subtils variacions de tractament: 

• la recerca d’una ànima col·lectiva en el paisatge, 
• la defensa d’un individualisme entroncat en el poble i 
• una forma poètica que plasmi aquesta comunió, entre d’altres. 

Llegir Maragall, doncs, és, també, fer un viatge per la pell i el cor del nostre país en uns moments de grans canvis, canvis de tot ordre. La lectura detallada de Visions & Cants ens permetrà d’endinsar-nos en l’organisme complex de la poesia i el context històric dels anys noranta del segle XIX.