Visions & cants (1)

La primera cosa que cal fer quan llegim un poema o un llibre de poemes és no oblidar que el títol comunica. 
Abans, però, dir-vos que aquí trobareu exercicis que us poden servir per treballar millor el llibre. 

Certament, Maragall encapçala el volum amb un títol partit, dual, que, malgrat això, pretén la unitat. 

La unitat prové del fet que un individu, Maragall, reinterpreta uns mites d’origen popular, i per tant col·lectiu, amb la intenció de trobar-hi l’essència del poble que representen, i també confegeix uns cants com a manifestació artificiosa d’una col·lectivitat que crea. 

La dualitat, doncs, entre individu i col·lectiu és la primera pista per a la interpretació global del llibre. No cal dir que aquesta reinterpretació es fa des d’uns pressupòsits estètics i ideològics que s’han d’aclarir. 

Si bé la Renaixença havia fet una feina desbrossadora i documental de la poesia popular, dels seus trops i dels seus herois més representatius, també és cert que no pretenia transcendir la finalitat de fixar uns temes i uns personatges que evidenciessin la singularitat del poble català d’acord amb les teories del catalanisme conservador. 

Maragall va més enllà i s’imbueix de les teories romàntiques i idealistes de procedència alemanya: el folklore serà una manifestació superior al positivisme de la història. Les llegendes, per tant, seran el camí més productiu per descobrir les característiques de l’ànima col·lectiva. Aquesta és la raó per la qual Maragall tracta cinc mites nacionals a la primera part del llibre. 

De fet, aquesta és una teoria bàsica del romanticisme, segons la qual la cultura popular manifesta genuïnament el volksgeist (esperit del poble) i que Maragall segueix quan diu a Felip Pedrell que ell vol «encontrar algo de las madres del alma catalana y de su evolución».

El mite és la manifestació de l’essència i de la consciència popular del col·lectiu. D’aquí ve que les Visions tinguin implicacions ideològiques: Maragall insereix una reinterpretació nacionalista i etnològica dels mites nacionals. No es tracta de fixar un passat històric amb voluntat historicista, sinó d’investigar el caràcter nacional antropològic i les seves implicacions en el present. A més, aquest tractament entronca amb una voluntat universalista que superi l’antic regionalisme i localisme. Per aquest procediment, Maragall pretén fer una defensa de la nació i de la seva singularitat i diferència respecte a Espanya, d’acord amb les teories regeneracionistes del moment. El fet que embolcalli aquestes pretensions amb el nom de Visions encara ens permet de subratllar les arrels irracionalistes implícites en el romanticisme que actua com a substrat del llibre. És clar, no es vol una perspectiva realista, sinó que es defensa un interpretació simbòlica de la matèria poètica que es tracta. I això és també una superació de les aportacions poètiques de la Renaixença.

• El mal caçador ve d'una llegenda catalana que diu així, però per què tria aquesta història? Sabem que reelabora la llegenda popular, d’origen germànic que li permet construir la idea de pecat primitiu comès per un excés d’individualisme i de contingència terrenal. Davant de l’amor diví redemptor, el caçador es deixa portar pel reclam d’allò immediat i real. L’oposició entre la divinitat i el pecat de seguir el reclam material organitza els primers 21 versos i es condensa en el símbol del maligne que representa la llebre. El caçador representa una determinada visió de l’individu vinculat al materialisme i, alhora, serveix per caracteritzar un element essencial del col·lectiu català. En efecte, el poeta utilitza els protagonistes de la primera part per condensar els trets rellevants de l’«ànima catalana». Això ho hem de tenir present en cada poema de la primera part. La col·lisió entre la divinitat i l’àmbit terrenal ja ens dóna una visió de la idea cosmològica que caracteritza el llibre. La primera tesi sobre aquest individualisme català que ultrapassa l’amor diví de la redempció és particularment radical si tenim en compte que l’heretgia comporta una alegria implícita (vers 24). Hi ha una voluntat vitalista clara en l’afirmació que la sentència que el condemna a esdevenir una ànima en pena és entomada amb alegria per part del caçador. L’energia individual, de base nietzschiana, que celebra la vida en moviment continu és el tret més característic del caçador. El poeta, un cop establertes aquestes pautes simbòliques, es preocupa, a partir del vers 25, d’ampliar la idea de temporalitat: el temps, que marceix la vida, passa implacable mentre el caçador persegueix eternament la llebre. I la dimensió tràgica d’aquesta figura s’intensifica amb l’ascens de l’hòstia a un espai còsmic que cada vegada s’allunya més de l’home. El caçador està sotmès a un moviment individualista horitzontal, mentre que la divinitat ascendeix en vertical. Seguint la forma de la poesia tradicional que potencia l’oralitat i la mnemotècnia, Maragall construeix el poema en art menor: en hexasíl·labs, i usant tercets rimats en els dos primers versos i un vers lliure en el tercer; tret de la quarteta final, que fixa la idea tràgica de l’eternitat com a càstig per la desatenció dels valors divins de l’amor espiritual. El pecat que implica el seguiment material de la vida contingent és l’eix d’aquest poema; i la voluntat de no resoldre aquest destí individual amb un perdó final suposa el primer maó d’una construcció detallada de l’individualisme que es desgranarà en els poemes següents.

• La de Joan Garí és una llegenda que podeu trobar explicada aquí i Maragall la situa en un nou paisatge sagrat i d’alta significació simbòlica: Montserrat. Reprenem la idea d’altitud de l’espai com a correlat de l’alta dimensió de la divinitat. Ara l’àmbit terrenal és simbolitzat per la figura de Fra Garí, que és un penitent, un representant de la divinitat. L’individu aïllat per causa dels seus pecats no pot resistir-se als encants corporals de la bella Riquilda, filla de Jofre el Pilós. Observem que la noia és presa per les forces demoníaques i que fa la mateixa funció que la llebre en el poema anterior. Ara l’amor espiritual de la divinitat és vençut pel pecat de lascívia. La carn humana, novament, es doblega davant de la divinitat. Això és presentat de manera immediata a la segona estrofa: aquesta acceleració expositiva del poema ens mostra la intenció de l’autor de crear uns poemes en què la tesi de l’«alma catalana» aparegui en primer terme.
  El càstig per la desatenció a l’espiritualitat ara consisteix en un clar procés d’animalització (secció III). Ara bé, la novetat en aquest cas és que apareix el perdó. A la secció IV, Maragall conclou el poema amb una veu d’innocència anònima que suposa la redempció del pecador. Aquesta circumstància també resoldrà, el 1911, la sèrie d’«El comte Arnau». Certament, ha de ser la mateixa cançó popular cantada des de la candidesa pura i espiritual, i absent de carnalitat, la que redimeixi el protagonista. El premi és el d’elevar-se a una nova dimensió d’humanitat que superi el seu lligam amb l’energia negativa de la terra. El poeta, doncs, ens ofereix les claus de la superació dels pecats de l’individualisme. Per una banda, es fixen els trets d’un caràcter en què l’individualisme incorpora la idea positiva d’inquietud i, per l’altra, es donen les vies de superació de la negativitat materialista i anàrquica d’aquest individualisme vitalista. Probablement en aquest sentit s’han d’entendre la presència de la boira, que impedeix la visió clara de la realitat, al principi del poema i la desaparició de la boira al final, com a símbol d’una nova mirada neta. Malgrat tot, Riquilda, la manifestació de la sensualitat terrenal, és un «raig de sol» (vers 18), i aquesta dimensió vital i solar és un tret característic, segons el poeta, de l’essència catalana.
  Formalment el poema, com en el cas anterior, potencia l’oralitat i el regust popular en l’ús de versos heptasíl·labs organitzats en estrofes de vuit versos amb una coda de dos que fixa la relació entre el paisatge, Montserrat, i el protagonista, Fra Garí.