Retrats: Quim Monzó

La poètica del prosista Monzó aposta per una concepció rigorosa del relat, on el formalisme que opera per sostracció no condueix al joc gratuït. Els contes, els articles i les novel·les de Monzó són màquines de segregar interès i lucidesa alimentades per un vitalisme inicial que es converteix ben aviat en angoixa i incertesa. Ens permeten assistir al combat singular entre la centrifugació constant d’una imaginació desbordant i la concentració de tots els esforços en una única direcció que condueix al punt final: quan el conte es clava just al centre de la diana i es tranforma en sensació indefinible i en persistència a la memòria de formes simètriques i reveladores. L’evolució en l’art narratiu de Monzó durant aquests últims vint anys es xifra en la capacitat de dotar progressivament el regust indefinible que queda després de llegir el conte de sentit i de força d’interpel·lació dels grans enigmes i abismes vitals per on tots ens estimbem dia sí dia no. Monzó no és tant un constructor d’arguments ni un pintor d’ambients. És més aviat el forjador de personatges que es converteixen en incògnites projectades contra el teorema implacable d’un relat que els atrapa («Escric més a partir dels personatges que dels arguments, o de les situacions.») 

Quim Monzó concep que la literatura és una forma irreductible de dir i de saber coses que només es poden formular a través de la literatura. («L’ambigüitat de la literatura –que és només paraula– no la supera RES.»). La primacia i la superioritat cognitiva que atorga a l’escriptura literària com a instrument d’exploració i de coneixement expliquen per si sols el fet que Monzó refusi teoritzar i etiquetar la seva activitat creadora. Això no vol dir en cap cas que es tracti d’una literatura purament intuïtiva i sense reflexió: la feina queda a casa i queda integrada en el propi procés creador: («Si teoritzés no podria escriure ficció. Si en sabés els mecanismes, em destremparia. No vull teoritzar. No en tinc ni la base ni les ganes. Si anés a un psicòleg i acabés sabent massa coses de mi mateix, això seria fatal. Intento saber de mi mateix el mínim necessari per anar vivint sense infarts –almenys de moment. No tinc cap ànsia per explicar-me a mi mateix, per entendre els meus mecanismes mentals. Si ho fes, ¿aleshores de què parlaria en els contes, en els articles, en les novel·les? Escric per explicar-me a mi mateix sense parar-hi gaire atenció.») 

Malgrat la resistència a objectivar i teoritzar els problemes vitals i literaris que mira d’explorar per mitjans ficcionals, Quim Monzó apunta la recurrència d’obsessions i constants reelaborades al llarg de la seva obra. («Procuro no interrogar-me massa sobre el que estic fent, perquè si algun dia arribo a descobrir-ho ja no hauré d’escriure res, ja no em faria gràcia. Però jo crec que hi ha uns fils –el doble, el desig insatisfet, l’escepticisme...– que es van perdent i en van creant un altres de nous. A Uf, va dir ell i a Olivetti... hi surt molt el tema del doble: bessons, dobles personalitats, gent que es desdobla. També hi ha la cosa aquesta del desig insatisfet, de voler menjar-se el món. Això dura fins bastant endavant, fins La magnitud de la tragèdia i potser a El perquè de tot plegat és quan hi ha un trencament. Aplegats i unificats els contes, em sembla que es poden veure unes obsessions constants. Sempre estàs escrivint sobre el mateix, però amb el pas del temps algunes obsessions les vas solucionant i tancant, i n’agafes de noves.»)

Quim Monzó proposa en els seus escrits un model lector despert, autònom i disposat a gaudir amb el que se li proposa, disposat alhora a posar-hi la seva part. Ni el vol castigar a base d’experiments dolorosos i complicats, ni el vol alliçonar, ni el vol fer sentir savi a base de farcir el pollastre de culturalisme, ni el vol endormiscar amb tèbies emanacions emocionals o trucs de màgia argumental. («Hi ha un tipus de lector –o de receptor– que és capaç de captar allò que és evident i prou: el primer nivell. Això passa en literatura, en periodisme, en cinema, en televisió... Si aquest primer nivell és molt simple, decideix que tot plegat és simple. Però és incapaç de veure-hi més enllà: no hi sap veure els nivells dos, tres, quatre... Però això és problema seu, no pas del llibre, de l’article, de la pel·lícula... És el típic lector de best-seller: necessita que aquest primer nivell –obvi, evident– estigui carregat de pretensions, d’una certa fabulació històrica, d’alta cultura prêt-à-porter. Aquesta mena de lector o de ressenyador, que es queda en el primer nivell i prou, quan hi troba tot aquest embolcall –aquest sí que realment banal– s’escorre de gust i considera que està davant d’una mostra d’alta literatura. Podem parlar d’un tipus de best-seller potser una mica més pretensiós i més hàbil. És la mena de llibre que sembla que permet saber moltes coses sobre, per exemple, el cristianisme al segle catorze. Tot això ho dóna molt mastegat, perquè el lector ja ho trobi a la façana i no hagi de dedicar-hi la neurona que li rebota dins del crani. Va haver-hi un moment –als anys seixanta i setanta– que l’obligació era fer literatura que parlés de la lluita de classes, de la qüestió nacional, de la lluita de la dona... Si una novel·la complia tots aquests requisits progressistes, se la considerava una gran novel·la. Encara que, de fet, fos una absoluta mediocritat. Ara tot això ja no hi és –els mandarins ja no són marxistes, sinó conservadors o mitòmans–, però han aparegut uns altres requisits. Es tracta sempre de fer novel·les de recepta.») 

En les valoracions de l’obra de Quim Monzó que es publiquen pel món (i que es poden llegir a www.monzo.info) hi reapareix sovint la vinculació amb l’obra de Kafka (que de la mateixa manera que Quim Monzó a Davant del rei de Suècia escrivia discursos d’homínids davant d’audiències il·lustres). La reacció local a aquesta comparació es mou en un ventall de possibilitats que va de l’escepticsme enriolat a l’atribució automàtica d’aquesta referència a l’ús col·loquial del terme kafkià (angoixant), que té molt poc a veure amb l’obra literària de Kafka, i que en realitat té a veure justament amb la capacitat de xifrar sentits rellevants amb una nitidesa immediata. Així ho destaca Ricardo Piglia en les seves deu tesis sobre el conte, basades en la premissa que en qualsevol conte sempre hi ha dos relats: «Kafka cuenta con claridad y sencillez la historia secreta y narra sigilosamente la historia visible hasta convertirla en algo enigmático y oscuro. Esa inversión funda lo "kafkiano". La visión instantánea que nos hace descubrir lo desconocido, no en una lejana tierra incógnita, sino en el corazón mismo de lo inmediato, decía Rimbaud.» 

Segons Ricardo Piglia l’art del conte rau en saber com explicar un relat mentre se n’està explicant un altre: és l’art de relacionar ficcions evidents i ocultes entre si: és l’art de relacionar allò que es diu amb allò que es calla. La modalitat clàssica del relat xifra una història secreta en els intersticis d’una ficció evident. A partir de Joyce, de Txèkhov o de Hemingway i la seva teoria de l’Iceberg, veiem representada en el relat la punta emergent d’una massa de sentit que tensa des de sota una ficció que d’entrada i a simple vista sembla òbvia i prima com l’orella d’un gat. 

La narrativa de Quim Monzó –com la de Kafka– pot arribar a ser ofensiva de tan evident. No intenta construir artefactes subtils o sofisticadíssims. Funciona més a través de la metonímia que de la metàfora: un tros ho diu tot, un embolcall revela l’absència de sentit d’un gest, l’aplicació literal i fins al final d’una lògica en revela l’absurd. Una dona fa Dissabte i comença a retallar fotografies del seu ex, comença a llançar-ne la roba fins que acaba amb unes tisores arrencant-se la pell. La força del relat és en el contrast entre la forma exasperada dels fets i l’aplom de la transmissió impassible. 

La ficció no escamoteja els sentits, els fonamenta. Mostra amb traç segur i evident un dibuix rellevant. Et dóna la melodia i com a lector hi has de posar la lletra i els harmònics: les emocions, les reflexions o la densitat moral que suscitin els relats depenen sempre de la forma, l’amplària i l’empatia del ressonador. Si el lector es vol quedar només amb el traç fi del pretext literal que forja el relat, si no vol posar-hi res de la seva part, té tot el dret del món a demostrar-se que no sap –o no vol– llegir en aquesta tessitura. Hi ha qui sempre valorarà més qualsevol disquisició professoral severa i fotocopiada sobre allò llunyà, allò remot i allò exòtic; o bé qualsevol exhibicionisme estrafet, apocalíptic i edípicofàustic, farcit pel bec com un ànec de símbols, citacions i ressons savis. Cadascú per allà on l’enfila. 

La bellesa dels relats de Monzó és sovint geomètrica, matemàtica: tal com passa amb un bon teorema o en una bona teoria, com menys postulats i com menys variables es posin en joc, més força explicativa, més potència incisiva i més elegància formal. No s’instal·la en cap minimalisme estult i estupefacte sinó que tria i forja la ficció més feridora, més capaç d’esmolar el verb i la imaginació com un objecte tallant, pensat i repensat, capaç d’obrir camí. No es tracta d’una bellesa freda: la cristal·lització de la forma parteix de l’extrema compressió de dèries, abismes o incerteses recurrents, d’una projecció autobiogràfica com més va menys indirecta, d’una observació analítica dels ritus, dels usos i costums del comú. Edgar Allan Poe deia que l’única diferència entre un poema i un conte és que el primer busca la bellesa i el segon la veritat. En els relats de Quim Monzó la forma no escapa al sentit: l’encarna i en projecta les ombres, els matisos i les virtualitats. 

Quim Monzó ens convida a entrar i quedar-nos per sempre atrapats a les petites màquines de segregar angoixa i estupefacció que són els seus contes, no amb el sàdic designi de fer-nos patir sinó ben al contrari: per permetre’ns d’experimentar la catarsi de viure la repetitiva tornada de la cançó del sofriment (Guadalajara) des de la distància justa del qui alhora escolta i llegeix. Afegit al plaer de transitar per la prosa precisa dels contes de Quim Monzó, el reconeixement en el relat de triangles, cadenes, bifurcacions, cruïlles, simetries impossibles, cintes de Moëbius, cercles i espirals sense sortida –a la manera dels artefactes visuals d’Escher–, provoca al final un plaer estètic que no s’acaba en si mateix: es barreja amb el regust indefinible de les sensacions i de la posició mental on l’escriptura ens col·loca. Després de cada conte ens trobem a la sortida d’un breu laberint semblant als que transita sense parar l’home contemporani. 

Els relats de Monzó proposen la contemplació minuciosa i detallada d’un cas evident i concret on es mostra una fissura, un miratge o una paradoxa. No importa el que amaga sinó com s’ho mira. El joc no s’estableix així entre el que es diu i el que es calla sinó en la relació que hi ha entre l’enunciació i el que es diu: la mirada i la distància desdramatitzen, posen en evidència amb tota cruesa, racionalitzen sense pathos, amb una catarsi solar, inversa, que no mou al plor, ni a l’autocompassió sinó, si de cas, al reconeixement, a la pietat. 

L’opció estètica pel gènere del conte construït, diàfan i travat que va fer a final dels setanta Quim Monzó, deixant enrere anteriors provatures experimentals, ben aviat esdevé també una opció ètica i epistemològica: l’escriptura aposta per una certa racionalitat, per mostrar i desemmascarar, amb les eines de la ficció i de la dicció, els mecanismes que fan que el llenguatge, el ritus social, l’automatisme, el ramat, la creença, el mite o el clixé parlin i actuïn a través de nosaltres. L’escriptura literària de Quim Monzó somia desperta. Treu espurnes del joc entre la força expansiva de la improvisació i la focalització que centrifuga el relat construït cap al punt final, convertit en la diana on es clava el relat: just allà on comença el ressò que la nostra competència lectora sigui capaç de transferir-li. Quim Monzó s’estalvia i ens estalvia aquell gest tan summament literari d’enterbolir les aigües i d’afegir ombres a la foscor, i de furgar ferides just pel gust de fer sang. És cru, brutal i alhora d’una humanitat pregona, que ve justament de l’absència d’autoengany: no és apte per a pells fines ni tampoc per a cuirasses mentals. 

En diferents entrevistes Monzó ha descrit el mecanisme d’escriptura de les seves obres narratives com un procés que comença amb la improvisació impremeditada sobre el full en blanc, que condueix en un percentatge molt alt de casos directament a la paperera i, en els casos comptats que superen la primera lectura, a una reiterada, obsessiva i radical reescriptura dels esborranys. L’escriptura de Quim Monzó es mou empesa per la tensió entre l’expansió narrativa i la cristal·lització formal dels materials. El que sembla d’entrada casual, substantiu i fluid, tot d’una pren una forma geomètrica. El procés de formalització dels materials és especialment present en els contes i en menor mesura en les novel·les, on s’imposa la tendència expansiva. També en els articles emergeix una mesurada formalització literària dels materials. Assistim en els seus contes al combat singular entre la centrifugació constant d’una imaginació desbordant i la concentració disciplinada i centrípeta de tots els esforços en una única direcció que condueix al punt final: quan el conte es clava just al centre de la diana i es transforma en sensació indefinible i en persistència a la memòria de formes simètriques i reveladores. 

També són freqüents en l’obra de Monzó els contes que ja no parlen d’amor sinó del llenguatge i l’escriptura, de l’escriptor i del lector, i que enllacen sense estridències amb els anteriors i els donen sentit: també aquí s’imposa la insatisfacció i el miratge. Cada paraula, cada línia, cada conte dels seus reculls semblen treballar en la mateixa direcció. La força de les ficcions, la tensió transparent del llenguatge, la precisió disciplinada de la imaginació i l’absència d’efectismes i trucs gratuïts fan d’aquests contes autèntiques obres mestres del gènere. ¿Què més se li pot demanar? Després de llegir els seus relats i les seves novel·les, després d’haver quedat atrapat en tota mena de màquines de segregar interès i lucidesa, alimentades per un vitalisme optimista inicial que es converteix en angoixa i incertesa, una única cosa queda ben clara: a diferència de tant escriptor que amb el pas dels anys es va convertint en una pàl·lida caricatura de si mateix, Quim Monzó encara ha d’escriure el seu millor llibre: l’instrument de què se serveix cada dia és més esmolat i penetrant.

Article extret de l'estudi de Manel Ollé Retrats. Quim Monzó