Les editorials catalanes de l'exili de 1939 a Mèxic

Teresa Fèrriz Roure

GEXEL - Universitat Autònoma deBarcelona

El Colegio de Jalisco (Mèxic)[1]

Hi ha ja un bon grapat de treballs que estudien l'exili català de 1939 a Mèxic, la suma dels quals forma avui un ric mosaic on es mostren prou bé les realitzacions, sobretot culturals, d'aquesta emigració massiva. Dintre d'aquesta bibliografia crítica, trobem des de textos de caire testimonial (el suggeridor estudi de Vicenç Riera Llorca, Els exiliats catalans a Mèxic; la rica visió del nou país que Avel·lí Artís Gener presenta a Mèxic, una radiografia i un munt de diapositives, o l'heterogeni recull d'articles De l'exili a Mèxic d'Artur Bladé), fins a estudis sobre empreses col·lectives tan importants com ara l'Orfeó Català de Mèxic[2], tot passant per l'insubstituïble Literatura catalana a l'exili d'Albert Manent -publicat el 1976, però corregit i augmentat el 1989[3]- i, sobretot, les diverses monografies que estudien algun dels prohoms de l'exili -escriptors, polítics, científics, ...-, editades tant a Catalunya com a Mèxic. Referits a de l'exili ha també un bon grapat d'articles -alguns d'ells resums d'investigacions en procés- esparsos per revistes, llibres col·lectius o actes de congresos[4] i tenim també una eina de treball molt útil: el Diccionario de los catalanes de México, una bona part del qual està dedicat als desterrats[5]. Dintre d'aquest ampli ventall bibliogràfic, però, manquen encara estudis que contemplin, des de diverses disciplines, tota l'obra impulsada pels catalans de Mèxic i que puguin portar a la realització d'un treball de síntesi semblant al fet a El exilio español en México 1939-1982, editat pel Fondo de Cultura Económica, o a El exilio español de 1939, coordinat per J.L. Abellán i editat per Taurus.

Una d'aquestes mancances té a veure amb el poc ressò que ha tingut a Catalunya la presència i pervivència del llibre català a Mèxic després de 1939. Pràcticament no trobem, a la bibliografia del Principat, cap referència als editors que van fer possible aquest esforç, ni tampoc als lectors que van contribuir al seu manteniment. I això que -tal com afirmaven Avel·lí Artís·Gener i Prócoro Hernández- "els consumidors de la producció literària, fos en periòdics o en llibres, els primers anys de l'exili van ultrapassar amb escreix els marges que són habituals -lamentablement habituals- en els períodes estables. La gent expatriada sofria l'afany vehement de comunicació i d'informació i aquesta circumstància ajuda a entendre l'èxit i la reiteració del paper imprès"[6].

No cal dir que l'estudi d'aquest treball editorial és avui necessari: serveix per a comprendre més encertadament la vivència de l'exili i, alhora, ens aporta dades de gran vàlua per a apreuar la tasca de manteniment cultural portada a terme pels exiliats durant molts anys. Les editorials, conjuntament amb d'altres empreses culturals com ara les revistes, foren  "una de les raons de l'exili... perquè els intel·lectuals i el públic recuperessin el fil trencat per l'ensulsiada del 1939"[7]. La seva existència durant gairebé quaranta anys ens mostra, doncs, una voluntat de subsistència lingüística i cultural (inherent a la lluita política) d'important significació dintre de la història de la Catalunya contemporània, la qual, amb tots els canvis que necessàriament havien de donar-se en un exili tant llarg, va mantenir-se fins l'any 1977. Val a dir que aquesta resolució encara avui roman, desprovista, però, de tota la significació política que anava lligada necessàriament a la resistència cultural, durant el franquisme.

L'existència d'aquest esforç editorial no es limità a la pròpia comunitat, sinó que dóna testimoniatge d'una molt més gran presència de Catalunya a Mèxic. Com va assenyalar molts cops Joan Crexell, abans de la guerra civil només s'havien publicat, a aquest país americà, dos llibres en català[8]; a més d'un altre parell de volums que, escrits en llengua espanyola, tractaven de Catalunya. A l'exili, però, aquest número augmentà de manera sorprenent a gairebé 200 llibres; una setena part dels quals van publicar-se en el període que va de 1939 a 1943, els anys de la Guerra Mundial[9]. Si l'augment quantitatiu ja és, per ell mateix, prou important, són encara més destacades la qualitat de les obres i l'excel·lent tipografia que les caracteritzà, prou reconegudes dintre de la indústria editora mexicana i certament valorades per catalanòfils com ara Pedro Gringoire [Gonzalo Báez Camargo]. 

El propòsit de continuïtat

Gràcies a una conjuntura social, política i econòmica favorable als desterrats, un bon grapat dels exiliats es van poder integrar a la naixent indústria editorial mexicana, arrelant-se professionalment en el nou entorn americà. El grau de formació professional i l'experiència editorial de molts d'ells els feien especialment valuosos per a les empreses mexicanes, a les quals aportaven una diferent manera de fer i, sobretot, idees noves quan a la manera de respondre a les canviants necessitats del públic mexicà. Malgrat aquesta integració a la indústria del llibre mexicana -que exemplifica prou bé aquest nou ethos del treball que porten els republicans a la cultura mexicana[10]-, les pròpies arrels no s'obliden: durant gairebé quaranta anys va seguir present el propòsit de manteniment de la cultura catalana que donà sentit -un cop fracassat el sentit polític de l'emigració- al seu desterrament col·lectiu.

L'allunyament de la terra necessitava ser compensat per la intensificació de la defensa dels ideals republicans -la raó comuna que els havia impulsat a l'exili- i, en aquest sentit, les obres culturals iniciades s'aferraven al manteniment del passat, amb el convenciment de què aquest havia d'alimentar el present i projectar-se cap al futur, cap al moment en què es reiniciaria el procés històric revolucionari endegat amb la República.

Dins aquest propòsit, la preservació de la llengua fou el factor decisiu per a negar la solució de continuïtat a què estava abocada la cultura catalana degut a l'exili d'una bona part dels seus representants i les prohibicions franquistes, especialment cruentes amb tot allò que impliqués expressió de les diferències nacionals[11]: "El genocidi comès contra Catalunya en voler sotmetre-la a les lleis, usos i costums de Castella, en nom d'una falsa hispanidad ha topat, però, amb l'obra més forta dels catalans de la primera meitat de segle: l'ordenació de l'idioma català, les normes, glòria eterna de Pompeu Fabra i els seus col·laboradors. L'idioma rejovenit, fixat, ordenat, és una eina de treball d'un valor perenne i incalculable. Si no quedés res més de l'actuació patriòtica d'ahir, això sol fóra prou per a glòria de les generacions que hi contribuïren i per mantenir totes les il·lusions i totes les esperances de les generacions que pugen"[12].

Dins aquesta necessitat de continuar la cultura i, sobretot, mantenir la llengua catalana cal que situem l'elaboració de llibres en català; uns llibres que, naturalment, van tenir una destacada influència -no exempta de polèmiques, és clar- dins la pròpia comunitat intel·lectual catalana. Les diferents etapes de l'edició catalana a Mèxic van lligades també a aquest propòsit. El primer moment, que va des de 1939 a 1947, es caracterizà per un creixement progressiu de la publicació de llibres; el segon, de 1948 a 1974, ens mostra una clara disminució en la impressió[13]. Albert Manent ja ha assenyalat com la corba bibliogràfica registrà pujades significatives els anys de la Guerra Mundial, així com durant el període que va del 1945 (triomf dels aliats) al 1947 (any de trànsit en què els exiliats comencen a dubtar de la provisionalitat de l'exili).

Després, "..la lenta obertura, amb retrocessos, que s'observa a l'estat espanyol fa absurda l'edició forana de Nabí, de Carner, de les Poesies de Màrius Torres, potser la novel·la de Riera i Llorca o les proses líriques d'Agustí Bartra"[14]. En aquesta segona etapa, només trobem uns anys de certa bonança -lligats, evidentment, als daltabaixos de la política de l'exili- entre el 1953 i el 1959, període aquest en què torna a publicar-se amb una certa regularitat. "Aquestes fluctuacions -segons Prócoro Hernández- d'un període a l'altre són reveladores de l'actitud dels catalans davant l'exili. Quan l'esperança perdura per tornar a Catalunya, ells consideren la seva residència a Mèxic com una continuació de la seva vida a Catalunya. Però quan ja es convencen que el seu exili durarà molt de temps, el seu descoratjament és quasi total, fins al punt de considerar quasi estèril treballar per Catalunya des de l'exili"[15].

A partir de 1960, ja no pot parlar-se amb propietat de llibres d'exili a causa de la relativa tolerància franquista; el descens demogràfic del col·lectiu exiliat; l'envelliment de molts dels seus elements més actius, i, sobretot, el convenciment (intuït ja des de finals dels quaranta amb la famosa polèmica entorn 'l'escletxa') de què la resistència cultural s'havia de fer des de l'interior[16]. Dins aquests paràmetres, el llibre d'exili varia el seu públic i es passa a editar en funció del consumidor dels Països Catalans i tenint en compte la mobilitat viatgera dels lectors. Aquestes noves edicions són "de tendència antifranquista i dirigides a informar els catalans de l'interior sobre la veritable història de Catalunya, ocupada per l'enemic de la llibertat"[17]. Aquests són, doncs, majoritàriament llibres d'història política recent que no poden aparèixer a Catalunya i molts cops els escriuen autors de l'interior que signen amb pseudònim. Val a dir que l'edició catalana a Mèxic no es clogué amb l'acabament formal de l'exili polític; encara avui, més de vint anys després de la mort de Franco, Costa-Amic continua imprimint llibres en llengua catalana. 

D'editorials i llibres

Com ja apuntàvem, l'edició en català es considera, des del primer moment del desterrament, com una necessitat de revisar, repensar i continuar la història i la cultura catalanes. I a aquest propòsit principal s'encaminen les cases editores més importants a Mèxic: Biblioteca Catalana de Bartomeu Costa Amic, Col·lecció Catalònia d'Avel·lí Artís, Xaloc i Edicions Catalanes de Mèxic de Ramon Fabregat, a més del Club del Llibre Català endegat per Miquel Ferrer. Dins dels seus catàlegs, doncs, coincideixen els autors clàssics i els contemporanis; entre aquests darrers (els més habituals, en realitat) hi abunden els escriptors novells, necessitats veritablement d'uns mínims canals de difusió en català i d'una promoció desinteressada. Per tot això, hi trobem una gran diversitat temàtica, on conviuen l'assaig -predominantment històric-; una narrativa no massa innovadora (novel·la i conte, però especialment prosa narrativa no imaginativa), i la poesia, gènere molt emprat pels escriptors del desterrament.

 La selecció dels llibres editats venia determinada més pels gustos i la sensibilitat de l'editor que arran d'un pla meditat i calculat amb rigor. De vegades, es pretenia crear interès entre un públic potencialment extens; la major part de les vegades, però, l'edició responia a interessos molt personals o de grup, habitualment allunyats de l'entorn cultural mexicà i, inclús, d'altres cercles intel·lectuals de l'exili català. La migradesa del públic lector, a la llarga, esdevingué una dificultat majúscula que de cap manera es podia compensar amb l'actitud de qui comprava llibres mogut per un sentit patriòtic o per fidelitat a un projecte col·lectiu o personal. La distribució, des de sempre molt insuficient a la indústria del llibre mexicana, fou també un factor limitant: només difonien llibres en català la Difusora del Libro fundada per Ramon Fabregat -qui, també, va fer-se càrrec de la "Secció del Llibre Català" que tenia la Distribuidora Selecta S. de R.L. creada a mitjans dels cinquanta-, Unión Distribuidora de Ediciones de Miquel Àngel Marín, UTEHA (Unión Tipográfica Editorial Hispano-Americana) que estava a càrrec de Ruiz Ponsetí, i, més endavant, Libro Mex de Fidel Miró[18]. Per això, només podien trobar-se aquests llibres a algunes de les llibreries del exiliats, als casals catalans de Mèxic i, excepcionalment, a algun altre país on hi havia una comunitat exiliada gran -no cal que parlem de la impossibilitat d'arribar a Espanya o a d'altres llibreries estrangeres, a les quals encara avui costa molt accedir-hi per problemes de duanes, impostos, inexistència d'una red de llibreries, etcètera.

En línies generals, les editorials de llengua catalana es caracteritzaven pel seu caràcter molt marcat d'empresa familiar o societat tancada. Sorgien de passions personals, creixien amb molts d'entrebancs i, gairebé de miracle, es mantenien durant períodes relativament llargs. Molts cops van lligades a projectes com ara les revistes, d'altres cases editores de llengua espanyola (les quals eixugaven, molts cops, les pèrdues dels tiratges en català) i, sobretot, negocis afins: tallers d'impressió, d'enquadernació o llibreries, que ens fan recordar l'activitat editora de caire artesanal.

Paral·lelament a la creació i consolidació d'aquestes editorials en català, i fruit de la mateixa voluntat de supervivència cultural, trobem moltes aventures d'edició individual; aventures que -juntament amb el gran número, en proporció, de col·leccions catalanes- evidencien com no hi hagué una línia comuna d'edició a causa de la desunió entre els diversos grups i mostren, per altra banda, la necessitat de l'exiliat d'expressar-se, de deixar testimoni i prova de la seva existència.

Els editors com a promotors culturals

Una ràpida ullada a l'exhaustiu llistat bibliogràfic que Albert Manent inclou com apèndix a La literatura catalana a l'exili deixa palès que la gran majoria dels llibres catalans editats a Mèxic van fer-se amb un peu d'impremta creat per catalans, la major part de les vegades destinat a publicar exclusivament llibres en llengua catalana. El fet no deixa de resultar extraordinari, sobretot si tenim en compte que els promotors de totes aquestes cases editores són els derrotats de la guerra civil espanyola, nouvinguts a terres mexicanes sense altra cosa que l'afany de sobreviure com a individus i com a comunitat.

No hi ha cap dubte, doncs, de què comunament va prioritzar-se la tasca cultural a Mèxic: els editors estaven molt menys preocupats per l'aspecte comercial que per la necessitat de fer de mantenidors d'una tradició i, per tant, van convertir-se en els seus animadors i promotors fora de Catalunya[19].

A la tasca d'un editor -aquella persona física o jurídica que, per compte propi o degudament autoritzada, transforma en llibres els originals seleccionats, coordinant tots els qui intervenen en aquest procés- sempre hi juguen factors tan diferents com la sensibilitat, l'atzar, l'altruisme i el lògic afany d'obtenir un benefici. A l'exili, a més, hi tenia un paper decisiu la preservació de les pròpies arrels; defensa que, a la llarga, implicà el retorn a la terra abandonada: " ...com Opoton el Vell -matisava Glòria Casals a propòsit de la tasca editorial d'Avel·lí Artís- 'Haig de dir que la costa del Vell Astlan no s'assembla gens a la del Nou. La del Vell és molt esquerpa  i tancada i es veu de seguida que tota se'ls ha feta malbé'. Si s'ultrapassa el sentit geogràfic i històric d'aquestes paraules, es pot dir amb tot el convenciment del món que la feina dels Artís al Nou Astlan va contribuir decisivament al fet que tot allò que s'havia fet malbé en el Vell es pogués refer amb dignitat"[20].

Bartomeu Costa-Amic, Avel·lí Artís, Ramon Fabregat i Miquel Ferrer -per citar els catalans que varen editar més llibres en català a Mèxic- sentien que havien d'ajudar els molts intel·lectuals catalans arribats a Mèxic, no només donant-los-hi l'oportunitat de col·laborar en la consolidació d'una empresa editorial que els permetés publicar les seves darreres obres, sinó, sobretot, realitzant conjuntament una tasca fonamentada en un projecte espiritual i intel·lectual capaç de presentar Catalunya -cap a dintre i cap a fora de la mateixa comunitat- com un país amb una història i una cultura pròpies. Calia, sempre, recordar i ser fidel al passat; s'havia de lluitar fora i dintre de la pròpia terra, per tal de reconquistar-la. El compromís era encara més gran si es recordava la normalització editorial catalana dels anys anteriors a la guerra civil -període aquest en què havien coincidit els esforços de la Mancomunitat de Catalunya i Prat de la Riba amb els portats a terme per l'Institut d'Estudis Catalans i les pròpies cases editores- i l'esforç que havia suposat mantenir l'edició durant el mateix període bèl·lic: "La sotragada del 36 no afectà greument l'edició catalana. El desconcert general i les ulteriors privacions de mà d'obra i de matèries primeres -de paper- hagueren de pesar-hi, així com una 'evasió de plomes' molt comprensible. Malgrat tot, la permanència a Catalunya d'una bona part de la intelligensia nativa en pal·lià el risc. Més encara: l'actitud liberal i pragmàtica de la Generalitat en el camp de la cultura va preservar un notable espai d'independència al treball dels intel·l.ectuals, que la dinàmica dels esdeveniments tendia a abolir. Basta fullejar la Revista de Catalunya d'aquells anys per veure que, fins on era possible, i inclús fins on no era possible, una convivència professional hi perdurava. La Generalitat, en la crisi, accentuà la manipulació dels ressorts emotius de la llengua, que podien comportar un estímul de la moral combatent o resistent entre la ciutadania. De la premsa oficial surten llibres per als infants i per als soldats. La Institució de les Lletres Catalanes, de nova erecció, pretenia reestructurar i reendegar la feina dels escriptors. Uns quants, pocs volums impresos en donen fe. No va haver-hi temps de res més."[21]

La feina d'aquests editors -que incloïa també la necessitat de difondre els esparsos llibres editats a Catalunya- no va ser pas fàcil. Molts problemes de caire pràctica van ser-hi presents: la desunió dels molts grups exiliats; la poca publicitat d'aquestes edicions, habitualment limitada a les revistes de l'exili (i, excepcionalment, a algun diari com ara l'Excélsior, on el catalanòfil mexicà Pedro Gringoire, havia fet, més d'un cop, recensions d'aquestes obres, a més de comentaris sobre els mateixos escriptors); les poques possibilitats econòmiques de molts exiliats, potencials lectors, i, sobretot, la deficient distribució dels llibres a què fèiem esment abans. La precària situació econòmica dels nouvinguts a terres americanes no ajudava molt la tasca de supervivència cultural realitzada pels editors, sobretot perquè el món del llibre exigeix inversions a llarg termini que, els primers anys del desterrament, gairebé ningú no podia fer. Per això, els editors van servir-se força del mecenatge. Homes com Dalmau Costa, Joan Linares Delhom, Wenceslau Dutrem, Francesc Farreras Duran o Antoni Soler i Torner -qui finançà, el 1950, L'esperit de Catalunya de Josep Trueta a través de la Institució de Cultura Catalana- van contribuir de manera decisiva a l'edició d'obres catalanes i just és que siguin aquí recordats. N'hi ha d'altres que han quedat per sempre en l'anonimat i, encara, qui va fer aportacions econòmiques mitjançant institucions com ara la Fundació Ramon Llull.

Sigui com sigui, amb ajuts o sense, "calia imaginació, coratge, desentendre's d'interessos materials... calia, sobretot, una voluntat de servei paral·lela a la vocació literària"[22] per a mantenir durant més de quaranta anys l'edició del llibre català a Mèxic. I de tot això va haver-hi a l'exili, com ens mostren els molts testimonis escrits que donen a conèixer una cultura aliena dins d'un país de parla espanyola.

Article original 

[1] Una versió castellana d'aquest article es publicarà properament a un llibre col·lectiu editat a El Colegio de Jalisco. Amplio totes aquestes qüestions, i moltes d'altres, al llibre que tinc en premsa Editores, editoriales y libros catalanes en México. Vull agrair des d'ara la col·laboració, en tota aquesta recerca, de Josep Maria Murià i Romaní, Bartomeu Costa-Amic i Joan Grijalbo. També dono les gràcies a en Martí Soler, per la lectura dels primers resultats d'aquesta recerca, ara fa un any.

No cal dir que agrairia qualsevol tipus de comentari, suggeriment o informació respecte als llibres en català publicats a Mèxic, els editors d'origen català  i la presència dels catalans a la indústria del llibre pròpiament mexicana (editors en llengua castellana, gerents, treballadors gràfics, impressors, etc.)[Teresa Fèrriz Roure. Programa de Estudios de los Catalanes de México. El Colegio de Jalisco. 5 de mayo, 321. 45100 Zapopan, Jalisco, México. Tel.: 3 - 6332196. Fax: 3 - 6336500].

[2] Vicenç Riera Llorca, Els exiliats catalans a Mèxic (Curial, Barcelona, 1994), Avel·lí Artís Gener: Mèxic, una radiografia i un munt de diapositives (Laia, Barcelona, 1981), De l'exili a Mèxic d'Artur Bladé (Curial, Barcelona, 1993), Miquel Martí i Soler, L'Orfeó Català de Mèxic, (Curial, Barcelona, 1989).

[3]  Albert Manent, La literatura catalana a l'exili, (Curial, Barcelona,19892).

[4] Vegeu, per exemple, Francesc Vilanova "Notas para una aproximación a los exilios catalanes de 1936 a 1939", dintre de Españoles en Francia 1936-1946. Coloquio Internacional, (Universidad de Salamanca, Salamanca, 1991), pp. 529-548; els papers recollits a  Congrés Internacional sobre l'exili als Països Catalans 1939-1978, (CEHI-Universitat de Barcelona, Barcelona, 1989); les ponències editades a Poesía y exilio (El Colegio de México, México, 1995)  o el recull que es publicarà ben aviat dintre de les Actes del Congrés Internacional de l'exili literari celebrat a la Universitat Autònoma de Barcelona els mesos de novembre i desembre de 1995.

[5] Coeditat per El Colegio de Jalisco i la Generalitat de Catalunya, aquest diccionari s'ha imprès a Guadalajara, Mèxic, el mes d'abril de 1996.  José María Murià ha estat el seu coordinador, i  Josep Maria Murià  i Josep Bru, els redactors.  També al Programa de Estudios de los Catalanes de México de El Colegio de Jalisco, s'acaben d'editar El exilio catalán en México. Notas para su estudio, de Dolores Pla, M. Magdalena Ordóñez y Teresa Férriz; Joan Giménez Giménez. Texto y selección de ilustraciones de Arturo Camacho; José María Giménez-Botey. Texto y selección de ilustraciones de Arturo Camacho; Angel Palerm Vich de Andrés Fábregas i Marcelo Santaló Sors de Angeles Rull.

[6] "El nou món acull l'exili català", Les Amèriques i Catalunya, (Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1992), p. 283.

[7] La literatura catalana a l'exili, op. cit.,  pp. 47-48.

[8] Estatuts de l'Orfeó Català de Mèjic (Tip. Econòmica, 1910, 31 p. 16,5 cm.) i B. Sagrera, Platge deserta. Quadro dramátich amb una cançó catalana del Mestre Joan Auli, (Cunill i Escobar, S. en C., Mèxic, 1916, 35 p. 20,5 cm.).

[9] Albert Manent i Joan Crexell, Bibliografia catalana dels anys més difícils (1939-1943), (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1988). Aquests autors assenyalen que, a l'exili, entre 1939 i 1943 van publicar-se 84 llibres, comptant els 17 títols publicats pels catalans que ja hi residien d'abans (p. 12).  Ampliant la d'Albert Manent, Literatura catalana a l'exili (1976) i de Joan Crexell, "Llibres suposadament d'exili", Serra d'Or, 288, setembre 1983, pp. 49-50, s'indica que, a Mèxic, van publicar-se vint-i-quatre llibres, durant aquest periode (p. 15). [De tota manera, a l'apèndix bibliogràfic que inclouen al final del seu llibre, se n'arriba a comptabilitzar fins a  27, entre llibres i opuscles].

[10] Juliana González, "Los maestros del exilio español: un modelo de enseñanza", Maestros del exilio español, (UNAM, México,1993), pp. 10-11.

[11] Cfr. M. Josepa Gallofré i Virgili, L'edició catalana i la censura franquista (1939-1951), (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1991). Vegeu, especialment, el pròleg de Joaquim Molas, de la p. V a la IX.

[12] F. Farreras Duran, "Les Monografies Bages", Pont Blau, 10, juliol-agost 1953, p. 192. Text reproduït i ampliat a "El motiu d'aquestes edicions", dins E. Prat de la Riba i P. Muntanyola, Compendi de la Doctrina Catalanista,  (Monografies Bages, México, 1953), pp. 5-7.

[13] Prócoro Hernández Aguilar, "La cultura escrita dels catalans exiliats a Mèxic", III Jornades d'Estudis Catalano-Americans. Abril 1988, (Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1990), p. 94.

[14] Ibídem, p. 53. Aquest convenciment ja havia estat expressat prèviament a Pont Blau: "Les editorials de l'exili es deurien reservar per a aquells textos que, per llur índole intrínseca, per la condició de llurs autors, o per qualsevol altra circumstància, no serien autoritzats de publicar-se als Països de Llengua Catalana." (J. F., "Traduccions al català", Pont Blau, 34, agost 1955, p. 286).

[15] Prócoro Hernández Aguilar, loc. cit., p. 96.

[16] Molt interessant és, en aquest sentit, el projecte mexicà de la publicació literària Las Españas, on aquests plantejaments ja no es perfilen exclussius dels catalans, sinó de tots els espanyols. Quan als catalans, vegeu l'agra polèmica que es donà a la Revista de Catalunya de París.  [Cfr. Albert Manent i Joan Crexell, Bibliografia catalana: cap a la represa (1944-1946), op. cit., pp. 12-46].

[17] Carta de les Edicions Catalanes de París adreçada a l'Orfeó Català de Mèxic, cit. per M. Martí i Soler, L'Orfeó Català de Mèxic (1906-1986), op. cit., p. 162.

[18] No volem deixar de citar, per l'esforç que això implicava, homes que van fer de distribuidors, a nivell individual. No cal dir que, malgrat l'intent sigui molt lloable, resultà poc pràctic per acostar la lectura en català al gruix del potencial públic. Aquest és el cas de Manuel Alcàntara Gusart, qui divulgava a preu de cost llibres de la Península, com ara el Diccionari Català-Valencià-Balear, altres títols sobre art català, geografia de Catalunya, etc.

[19] Així ho recollia la mateixa revista Quaderns de l'Exili quan es referia al "patriota" Artís o a la seva "empresa patriòtica", la qual era "mereixedora de tots els elogis i del suport de tots els catalans" (ibídem). Pere Bernat, a Pont Blau, reiterava: "No li interessava de fer-se ric, sinó de llançar uns llibres en català, quan arreu del món no se'n feien -ni, menys que enlloc, a Catalunya-. No volia altra popularitat que la d'home tossut, magníficament tossut fins a semblar de mal jaient, enderiat en la seva obra i negligint darrera d'ella els seus negocis material... Si alguna cosa donava unitat a aquestes activitats de cinquanta anys de vida intel·lectual, era una fe, uns ideals, pels quals hom podia jugar-ho tot i perdre-ho tot. L'Avelí Artís, autor teatral, periodista, director de revistes, editor i impressor, fou en definitiva, i per damunt de tot, un catalanista. Un patriota, un enamorat de Catalunya. Enamorat amb tota la passió i amb tota la lucidesa, agressiu per amor, injust, si calia, per amor a la seva Pàtria" ("Avelí Artis, home de teatre, periodista, editor i catalanista", Pont Blau, 27, gener 1955, p. 7)

[20] G. Casals, op. cit., p. 201.

[21] Joan Fuster, "L'aventura del llibre català", 1474-1974. L'aventura editorial a Catalunya. Commemoració dels 500 anys del primer llibre imprès en català, [Lluís Carulla, Barcelona 1972], p. 41. Hi ha una reedició d'aquest llibre a Empúries, Barcelona, 1992.). Vid., també, l'exhaustiu Escriptors catalans i compromís antifeixista (1936-1939) de Maria Campillo (Curial-Publiccions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1994).

[22] V. Riera Llorca, "L'aparador de llibreria", loc. cit., p. 129.