Salvador Espriu i el seu univers literari.

La literatura sempre ha tendit a construir móns propis la confecció dels quals provenen de les idees i del pensament de cada autor. Podem dir que durant el segle XX ela autors van ampliar la confecció d'aquests móns fins a convertir-los en universos. Aquest seria el cas de Salvador Espriu.

Crea un gran univers literari, que parteix del mite de Sinera, i que es va engrandint.

Ja sabem que Sinera es forma a partir d'Arenys. Ara bé, no és Arenys en si, és un Arenys transmutat que es forma a partir d'anècdotes, personatges reals, llocs i situacions segons la interpretació que en fa l'autor. Moltes vegades es barreja amb mites de procedència culta, amb dobles significats. 

Cementiri d'Arenys

Espriu construeix el seu Arenys barrejant-lo amb mites antics, el converteix en un món totalment personal, propi i, quasi sempre, distorsionat. (a vegades és un món enyorat passat pel filtre de l'elegia, altres n'és un de construït a partir de la caricatura, un món grotesc o absurd).

A més també apareix Lavínia, la ciutat, oposada a Sinera i equivalent a Barcelona, una ciutat que vol ser moderna, amb ànsies cosmopolites, que vol prestigi, que té una universitat, amb contrastos, amb pobresa, amb marginació i injustícia. És, sobretot, la Barcelona dels anys 30, que volia ser moderna i europea.

Barcelona

Si Sinera és la infantesa, Lavínia és el món de l'adult. Es contraposen. Sinera sempre és vista amb els ulls de l'elegia, de l'enyor, és un món perdut i del passat, un món al qual no es pot tornar. Lavínia, en canvi, és un món més cruel i grotesc, gens idealitzat. El nom el treu de l'Eneida, on hi havia el rei Lavini que esperava, a la seva ciutat, l'arribada d'un heroi (Enees) que havia de salvar el país. La ciutat, per tant, espera l'heroi, vol la salvació. 

Lavínia és la capital d'Alfaranja que no apareix tant com Sinera i Lavínia. Alfaranja és Catalunya, un país on res canvia i que es dirigeix al fracàs, on la gent perd el temps amb discussions absurdes i ridícules. Una de les discussions d'Alfaranja és si realment val la pena o no conservar-ne la llengua, que s'ha anomenat “rosalbacavà”, perquè durant els anys 60 hi hagué algunes propostes de canviar el nom de "català" per un que inclogués la resta de territori on es parla.

Catalunya

Konilòsia, que significa “terra de conills”, representa Espanya. L'anomena així perquè creu que els seus habitants mai no llegeixen res i res  els interessa; és un nom irònic o fins satíric. En oposició a aquest terme crea el de Sepharad, que prové de "sephardites", aquells jueus espanyols que foren expulsats de la Península Ibèrica el 1492, un col·lectiu que ha viscut a països de l'est de la mediterrània i que han conservat un castellà medievalitzant com a llengua familiar. Quan Espriu feu el creuer pel Mediterrani l'any 1933 va visitar les colònies sefardites de l'est de la mediterrània. Usa el terme per referir-se a Espanya com una comunitat cultural i social. Espanya és, per a ell, aquesta reunió de pobles de cultures diferents de la qual parla al llibre “La pell de brau”. 

Hi ha altres elements del món d'Arenys que també usa Espriu però que pertanyen a la geografia humana i que fan referència a les activitats que es duien a terme al poble. Com que Arenys és un poble mariner, el S.XIX va desenvolupar una gran activitat naviliera. Sembla que fou un dels pobles on hagué més comerç i construcció de drassanes i vaixells. Teresa Vallalta, protagonista de “Tereseta que baixava l'escaleta” és la senyora del poble, que s'ha enriquit amb el comerç americà.

Agafa també el malnom de moltes persones d'Arenys i les incorpora a la seva obra: la coixa Fita, una criticadora tafanera, la Marieta Bòtil, potirona i alaferida, amb poders nigromàntics, el Pulcre Trompel·li, nom que ve d'un mestre d'escola que pegava unes bones trompes...

També hi ha persones de la família Castelló-Moles, la branca materna, com l'oncle Nicolau, anomenat Mutsu-Hito. Mutsu-Hito era un "americano", com s'anomenaven els que havien fet les Amèriques, que tornà sense gaire fortuna; Espriu el fa japonès (més exòtic) i li posa el nom d'un emperador de principis del segle XX que, durant el seu regnat, patí la guerra russo-japonesa. Li atribueix uns amors amb una geisha que es deia Sada-Yako (nom d'una actriu japonesa dels anys vint o trenta que fou molt coneguda internacionalment). Mutsu-Hito és un golafre estúpid i un faldiller insensible. 

Hi ha un grup de personatges reals que són gent que va conèixer l'autor: l'Eleuteri (Joan Rogés), un amic seu de la infantesa que morí en un accident a una fàbrica i a qui dedica el conte, “Tòpic”. El Tomeu (Rosselló-Pòrcel), que acostuma a dir la veritat i que veu el món tal i com és, no com la resta que el distorsiona. I la Secundina, que era la portera de la casa barcelonina d'Espriu.

Podem afegir els personatges que el representen a ell mateix, els alter egos. Per exemple, del llinatge matern, Moles/Molas, s'arriba a Salom. El ventríloci titellaire Salom dona veu als personatges, com un escriptor dona vida als personatges de la seva obra. Per tant és l'Espriu escriptor.

Mirem ara el que ens interessa pel que fa al volum Narracions on apareixen alguns d'aquests i molts altres espais i personatges, alguns mítics, d'altres no, els haurem de classificar.