El cor quiet (1): El postsimbolisme.

El postsimbolisme en Josep Carner: Preocupació per la condició de l'home: virtuts i limitacions de la persona humana.

El terme «postsimbolisme» es refereix a dues realitats culturals. La primera, un període literari europeu que abasta, aproximadament, de finals del segle XIX als anys trenta del segle XX. La segona, una poètica o concepció comuna de la poesia desenvolupada a l’Europa del segle XX. Aquest segon significat del terme, però, ha esdevingut molt confús en la bibliografia existent i avui resulta pràcticament impossible aclarir-ne els límits, la funció i el sentit.

De tota manera hem de tenir present que l’ús del terme «postsimbolisme» o «poètica postsimbolista» per englobar una concepció de la poesia comuna a diversos poetes contemporanis resulta útil a la historiografia literària perquè respon a una realitat cultural existent; i que, per tant, cal clarificar-lo, delimitar-lo i definir-lo amb precisió. 

Diversos poetes europeus escriuen a partir d’una concepció comuna de la poesia, d’arrel simbolista però oposada al simbolisme en molts dels seus aspectes. Per això resulta pertinent aplicar-li el nom de «postsimbolisme». S’estudia la història d’aquest terme; se’n dona una definció precisa i una nòmina —no restrictiva ni definitivament closa— d’obres i d’autors; i és caracteritzat històricament en relació als diversos textos i contextos a través dels quals es desenvolupà.

De tota manera també hi ha qui diu que el Postsimbolisme és un corrent poètic que es va crear a Catalunya entre els anys 20 i 30 i que va heretar la tradició simbolista portada fins als extrems de la complexitat de la poesia pura influïda, alhora, pels esdeveniments polítics del país.
També hem de saber que un dels primers poetes europeus a presentar plenament desenvolupades les concepcions poètiques postsimbolistes fou Josep Carner.

Podem considerar que s'’estableix de manera definitiva en les nocions pròpies de la poètica postsimbolista, l’any 1914. Carner, des dels inicis de la seva trajectòria, amb una clara voluntat d’adaptar el gènere poètic a la societat moderna, desenvolupa moltes idees sobre la poesia entre les quals anaren perfilant-se les postsimbolistes. 

L'adopció d'aquest moviment comporta una humanització de la seva poesia en el sentit que n'augmenta el component existencial (temes del record i l'enyorança) i la reflexió moral (aprofundiment).

En aquest sentit hi trobem:

• Una major riquesa de matisos en l'enfocament de la realitat, per apropar-s'hi o allunyar-se'n.
• La recerca de solucions a la preocupació sobre la condició de l'home: n'hi pot haver d'humanes (seny en la maduresa) o més transcendents (fe religiosa).
• Un augment de la voluntat d'abstracció: poesia de conceptes o la tendència creixent vers la metafísica. I de l'evocació i la simbolització.
• Menys presència de la ironia, la qual es confon amb la perspectiva de pietat i tendresa amb què el poeta contempla la vida humana.
• L'intent d'aconseguir la màxima concentració i sintetització de l'emoció.

En canvi, Carner es desmarca del postsimbolisme pel que fa a l'anomenada  "poesia pura", potser perquè de l'altra manera no podria mantenir la seva veu.

Durant aquesta etapa hi ha dos camins en la poesia carneriana:

• El més clarament postsimbolista: poesia que tendeix a l'abstracció, que dóna preferència als rerefons metafísic, que deixa més explícita la moralització i que utilitza la imatge com a il·lustració de les conceptualitzacions. Que culminarà a Nabí (1941).
• Poemes de fixació lírica d'una escena: parteixen de la imatge externa, no de l'abstracció; si hi ha reflexió és implícita. Enllacen amb l'adaptació del simbolisme del Carner de l'anterior etapa. Perspectiva dominant del jo líric, més o menys subjectivat. Culminació: La primavera al poblet (1935).

(Extret de: https://ddd.uab.cat/pub/tesis/2014/hdl_10803_284938/jmd1de1.pdf
http://www.tdx.cat/handle/10803/284938)