Joan Vinyoli: "Vent d'aram" (7) "Amb ronca veu"

"Amb ronca veu"

La introducció del comentari del poema, la podeu utilitzar per a qualsevol del recull:

La valoració de la poesia de Joan Vinyoli dins de la literatura catalana del segle XX ha canviat radicalment en pocs anys, passant de la consideració primera com un seguidor més de Carles Riba, i dins l’epígon del postsimbolisme, al coneixement progressiu i la consideració ja unànime de ser una veu pròpia rellevant i principal. L'obra de Joan Vinyoli, de gran coherència i unitat, malgrat la diversitat de formes i estils, i elaborada al marge de modes, escoles i tendències, esdevindrà, sobretot a partir dels anys setanta, punt de referència de les noves generacions de poetes, tant pel caràcter original de la seva proposta estètica i del seu univers com per l'autenticitat i la modernitat de la seva veu lírica. 

Joan Vinyoli neix a Barcelona l’any 1914 i mor a la mateixa ciutat l’any 1984. L’autor ja havia publicat diversos poemes i un poemari abans de la guerra civil espanyola. Després del conflicte, publicarà diversos reculls fins que l’any 1976 surt a la llum "Vent d’aram". Aquesta obra s’inclou dins l’etapa de maduresa i plenitud poètica de l’autor i coincideix amb el moment de màxim reconeixement per part de la crítica. Amb "Vent d’aram", s'inicia el darrer tombant de la seva poesia, molt intens i productiu, malgrat els constants problemes de salut. Els llibres publicats en aquests anys giren al voltant de tres eixos temàtics: l'amor, la mort i la poesia. El llibre és, de fet, un reflex del món de Vinyoli: un món desencisat per la distància entre la realitat i el desig del que vol assolir. L’autor s’interroga sobre el sentit de la vida, el pas del temps, la recerca de la felicitat, l’amor, la mort ... i vol donar resposta a aquests interrogants a través de la paraula (la poesia). Per tant, és la poesia qui el durà al coneixement.

El títol del recull "Vent d’aram", és força significatiu: és el vent que bufa a la tardor, una tardor que cal identificar amb la tardor de la vida, de la decadència i fragilitat física però de la plenitud intel.lectual. El llibre s’estructura en tres parts, segons la temàtica que hi predomina (paisatge i natura per donar respostes als interrogants plantejats,  amor i mort), que van precedides d’un poema que en marca els objectius i les directrius. 

Aquest poema és precisament “Amb ronca veu”, que va dedicar a J. V. Foix en motiu del seu 80è aniversari.

S’estructura  a partir de dues estrofes perfectament delimitades. La primera, de cinc versos, comporta una reflexió i meditació existencial mitjançant un llenguatge vinculat a una realitat de desolació i neguit (“com que no menjo per la fam que tinc”, “com que no calmo la gran set que tinc”  “pateixo de gana i de set”). Aquesta estrofa es configura a partir d’un paral.lelisme estructurat de la següent manera: anàfora+negació+verb+complements-afirmació. Així, el fet de no menjar i no beure (accions primàries per sobreviure) comporten una mort física que en el text és existencial (“no sé de canviar el meu crit en mena de vianda”). És a dir, no sap com convertir el crit (la poesia) en una eina útil per al coneixement (la vianda). En conseqüència, la supervivència trontolla : “pateixo de gana i de set i clamo retorçant-me”. Per tant, doncs, el crit (la indagació poètica) és necessari per a l’existència i el coneixement. És l’únic mitjà que poseeeix el jo poètic per donar sentit a la vida. 

La segona estrofa la formen nou versos que a partir d’un esglaonament visual (vers novè) delimiten les dues imatges que hi apareixen i els dos moments de l’estrofa. Aquí el llenguatge és més imaginari. El verb que enceta l’estrofa (tremolo) és vinculable a la por (així ho reforça l’adjectiu “fosc”) i ens situa en una foscor vital i existencial. El poeta, a través d’una personificació,  s’identifica amb un arbre i cada vegada es troba més desorientat i perdut (“enyorança”, “em perdo”). Aquesta és una sensació que va in crescendo: tremolo + m’omplo + em perdo. El poeta es perd en aquest procés de recerca interior presentat amb elements d’àmbit natural. 

L’esglaonament és estratègic: “barrancs” per indicar en la figuració el perill de la caiguda. Aquí, amb la metàfora del gall (“sóc el gall salvatge”), comença la segona imatge: el gall és l’animal que anuncia l’arribada de la llum ja que des de la foscor sap el moment en què cal cridar perquè s’hi acosta i la llum és el coneixement: “m’exalto de nit quan les estrelles vacil.len / amb ronca veu anuncio l’aurora”.  A més, el seu crit trenca i supera el silenci. El poeta busca la llum (el coneixement) ja que a la primera estrofa és en la foscor i s’identifica amb el gall que sap cridar (com el poeta encara que a la primera estrofa no sap transformar aquest crit en coneixement).  

Amb tot, la resolució no és satisfactòria ja que no s’aconsegueix l’objectiu desitjat: la veu del gall és ronca i provoca l’avergonyiment (“tapant-me els ulls”).  Cal, doncs, assumir-ne les conseqüències: el caçador (personificació de la mort) hi és a prop.  

Els desitjos de Vinyoli de donar respostes amb la poesia es veuen frustrats ja que no sap fer útil el seu crit (la paraula), tot i saber i conèixer l’amenaça de la mort, per trobar el sentit a l’existència quan se l'espera.

Per concloure, cal relacionar el títol del poema amb la identificació del poeta amb els atributs del gall (crit, veu) i amb la incapacitat d’ambdòs de reeixir en la seva tasca (la veu esdevé ronca). Aquest missatge, expressat amb versos decasíl.labs i alexandrins, tret d’algunes excepcions, mostra com els desitjos  del poeta que no són satisfets esdevenen el motor de la seva vida i la seva poesia. 

Davant del pas del temps i les dificultats, la recerca es tenyeix d’angoixa perquè darrere s’hi amaga la mort.