Joan Vinyoli, "Vent d'aram", poètica (5)

Abans de posar-nos a parlar del llibre, parlem de la poesia vinyoliana: dels seus motius, de la seva imatgeria, sobre quina finalitat hi havia dins de tants versos...

El primer que hem de tenir clar és que la poesia, per a Vinyoli, era "una via d'autoconeixement i d'indagació de la realitat". O tal i com podríem dir, més planerament, si això és necessari, que Vinyoli escrivia poesia per conèixer-se a ell mateix i per conèixer la realitat. Som, doncs, a les antípodes d'un Josep Carner noucentista, per exemple, que volia idealitzar la realitat a partir de la poesia, o fins del més personal i postsimbolista, que sembla que ho tingui tot conegut i ens ho mostri. ("El cor quiet" expressa dubtes, però, sobretot, expressa certeses).

Vinyoli escriu mogut per la seva ignorància, a fi de fer recerca, d'aconseguir coneixement. D'aquí sorgeix el seu vers divisa: I must do something of my poverty, el primer que va escriure, en anglès, llengua de Shakespeare per qui sent una admiració profunda: conscient de la seva pobresa espiritual, de la seva manca de coneixement, vol encetar el camí pel qual intentarà esbrinar el sentit de l'existència.

Vinyoli intentarà, a través dels seus versos, captar l'essència de la realitat, aconseguir arribar a fer una poesia nua i pura: "La poesia allunya de les aparences / i fa propera la realitat".

• Escriptors que l'influenciaren:
• Shakespeare de qui incorporarà personatges, com Pròsper o Ariel, traurà, d'Enric V, l'expressió happy few ("feliços pocs") que aplicarà als que l'acompanyen i pot considerar pròxims (uns quants amics i la família)...
• Ramon Llull i Sant Joan de la Creu de qui li interessa el misticisme.
• Rilke (a Cant d'Abelone incorpora un personatge rilkeà)) i Hölderlin, al costat de Husserl i de Heidegger que l'acosten cada vegada més a una actitud agnòstica.
• T.S. Eliot.

  

  T.S. Elliot

• Temes que apareixen en un llibre i continuen a la resta d'obres:
• la passió per la poesia, la "perillosa crida".
• la poesia com alliberament i revelació.
• l'anhel de transcendència, o la "set d'una vida més alta".
• l'exploració filosòfica de la vida: "he de saber què sóc, / on vaig, per què?".
• l'amor a les coses quotidianes, o el "sigues fidel / a les petites coses".
• la natura que al llibre apareix plena de vida, densa, aclaparadora i capaç de provocar imatges amb una gran força de suggestió. La natura n'acompanya les reflexions i n'amplica l'anhel incessant a través d'elements com el gorg, les deus, els arbres, les muntanyes, les arrels...

  

  Santa Coloma de Farners

• la paraula com a eina reveladora de la realitat: "com una font, a voltes, la paraula / diu els secrets del món". 
• el lloc: la identitat pròpia que dona sentit a allò que l'envolta.
• la lluita constant entre el desig, allò que hauria de ser; i la realitat, allò que de debò és.
• la fragilitat i el desconcert de l'ésser humà.
• l'amor: "He naufragat en una platja profunda: / no em parleu de platges. / Tu, amiga, mereixes un cant sense falliments." Que transita, constantment cap al desamor, per tant fa un recorregut del guany a la pèrdua, com si un foc alhora el destruís i l'alimentés. ("i vam morir, mai no morint, / com de cremades d'últim grau"). De vegades, l'amor sembla que hagi de ser una salvació davant de l'absurd i del neguit de l'existència, però sempre és momentani i l'escriptor acaba vivint en aquesta realitat que no li agrada i que troba absurda.

  

  Begur

• el pas del temps, amb l'obsessió pels seus efectes devastadors.
• els records (constant al llibre).
• l'absurditat de l'existència que només creu una mica superable si es du una vida íntegra i pura com intenta ser la seva poesia. ("cada moment és el moment de néixer / i cada instant és l'instant de morir")
• l'element màgic ("és dellà els mots un transparent silenci. / Doncs passa-hi a través i se't farà tot clar.").
• la soledat.
• el passat, com a element que ens ha d'il·luminar el present. (constant al llibre).
• la mort que no és més que l'efecte del pas del temps (constant al llibre). En alguns casos assoleix un component que encara la fa més dolorosa: quan afecta persones joves o quan es parla de morts injustes, amb tot, el poeta assumeix que la mort és una part important de la vida i demana que convisquem amb ella i/o amb els morts. Creu que la paraula és qui, d'alguna manera, fa de salvadora davant de l'amenaça del pas del temps que ens du a ella.
• la sensació que tot i el que hi ha de negatiu, el camí que ha emprès, ha valgut la pena ([...] fèrtil juny / feliç, afirmatiu, il·limitat, / i tot el blat es torna pa de vida").
  
• Símbols que travessen la seva poesia i, òbviament,  aquest llibre:
• el vent d'aram o vent de tardor, que apareix al títol, fa referència al vent que bufa durant aquesta època de l'any i simbolitza la tardor de la vida, l'època de decadència i fragilitat física, però de plenitud intel·lectual i creativa. Aquesta expressió la recupera d'un text publicat als anys cinquanta: Pel camí dels mesos de l'any on deia: "Amb aquests i altres pensaments volen els dies, i heus ací que tot d'una el vent d'aram de la tardor tremola sobre les muntanyes". És un símbol físic i espiritual a l'hora. És un element dual que ens arrossega a buscar en el nostre interior i exterior, que ens neguiteja, que ens empeny a la lluita.
  
• l'aigua: és el silenci i el buit, el riu del temps és la vida i el mar (de vegades inquietant, de vegades tranquil·litzador, acostuma a mostrar els abismes de l'existència, la por, la solitud, l'angoixa i la recerca del poeta) i tot allò que hi té relació: la platja, les roques, les ones, el far, les xarxes, el pescador, el bus i el coraller (associats al paisatge marítim i a la recerca interna del poeta), les boies...
• l'arbre: l'éeser que lliga la terra amb el cel, imatge de verticalitat, de síntesi entre la vida física i l'espiritual.
• la paraula i, concretament, les paraules "tot" i "res".
• la metamorfosi en animals (sovint per expressar la vulnerabilitat humana). Al llibre: El gall associat al paisatge interior, terrestre i a la cerca del poeta i amb el crit trenca el silenci per superar-lo a fi de trobar el camí, la llum en la foscor. Per tant, el gal ajuda el poeta a trobar el que cerca sense pausa.
• la circularitat (de la recerca de la perfecció i de l'ascensió espiritual, en les seves paraules, mai estarem segurs d'haver assolit "el cercle convincent").
• onírics, imaginaris, màgics.
  
• la tardor (símbol de l'arribada al moment que s'inicia el declivi de la vida: "aquesta és la tardor que et trencarà un dia el cor").
• el foc: que suposa una possibilitat de comunicació i d'entesa amb el món i la natura.

• La importància dels colors: en la poesia de Vinyoli els colors tenen molta importància, se li presenten com una rica possibilitat d'evocar, de suggerir, de figurar. Tot l'arc iris dels colors palesa el tractament que l'autor dóna a la realitat, el qual respon al grau d'interiorització i de simbolització. Passa constantment de la cosa simbolitzada al símbol, i ens fonamenta l'entrellat més important de la seva obra i, tot i que moltes vegades els utilitza amb el simbolisme que per a ells ha fixat la tradició occidental, també els empra de manera particular:
• verd: natura i paisatge.
• blau: mar, paraula, passió, desig, poesia. És el color de la paraula.
• gris: temps, cel de tempesta, relalitat, temps, mort. És el color de la quotidianitat i de la realitat.
• vermell: posta, crepuscle, passió, desig, poesia. El desig i el somni tenen aquest color.
• roig: sang, crit, passió, desig, poesia.
• negre: mar, nit, ocell, realitat, temps, mort. és també el color de la realitat.
  
• groc: foc, sol, or, paisatge, passió, desig, poesia.
• morat: crepuscle, tardor, novembre, fred, realitat, temps, mort. És també el color de la realitat.
• coure o aram: tardor.
• blanc: puresa
• Els colors han d'evocar:la metaforitzacio i la sinestèsia adquireixen un paper predominant tot i que mai no s'abandona la connotació simbólica  Color i imatge s'interrelacionen, s'encomanen, i configuren amb la sinestesia, el símbol i la metafora, una projecció imaginaria destinada a percaçar "el real poètic": la recerca d'una identitat a través de la paraula. La riquesa cromatica acompanya els conceptes i les imatges més habituals; i fins i tot, de vegades les substitueix. Així ocorre per exemple amb el modisme "blau de la paraula", en què arriba un moment que elimina el complement (tenor de la metafora) i el vehicle segueix designant el mateix solament a través del color (com a metafora in abestia). El procés seguit en l'evolució vinyoliana presenta un primer moment en què el color és ornament paisatgístic; després, presenta una clara simbolització; i, a la fi, des de la cambra closa i magica, tot és possible en el poema a través de suggeriments subconscients manifestaos mitjançant el somni generador del text artística.
• i, en menor grau, de les olors i dels sons.
  
• La forma:  Tot i que a l'inici i al final de la seva carrera poètica o de la seva vida de poeta, va usar la rima, la majoria dels seus llibres i, concretament "Vent d'aram", es composa de poemes anisosil·làbics sense rima, la majoria amb algun vers esglaonat i, alguns, amb una divisió estròfica que respon més a una intenció temàtica que a l'intent d'adaptar-se a alguna forma poética. Podríem dir que pasa del (pre)domini mètric al (pre)domini de la imatge conforme va evolucionant i arribant a la maduresa poètica.
• Espais que van marcar la seva obra: Begur (el mar) i Santa Coloma de Farners (l'interior, la muntanya, els camps, la plana...), els llocs on estiuejava, respectivament, de gran i de petit.

Extret del pròleg i de l'article: "el cromatisme en l apoesia de Joan Vinyoli" de Ferran Carbó.

Arran del centenari del seu naixement, es van realitzar una sèrie d'activitats i es va generar un material que també ens pot ser útil a l'hora d'entendre la poètica de Vinyoli. 

• L'abecedari Vinyoli
• Article de Jordi Llavina sobre el llibre.
• Article de Jordi Llavina sobre les imatges poètiques de Vinyoli.
• Article de Jordi Llavina sobre el sentit dela seva poesia.
• Article de Josep Piera sobre Vinyoli.
• Article de Jordi Cervera sobre la poesia de Vinyoli.
• El procés, revista contracultural. Núm dedicat a Vinyoli.
• Entrada de "Batec de poeta" que comenta "Vent d'aram"