Seguim amb "Solitud"

La llum del sol s’enfilà per les escletxes de la finestra, violent, trencant la foscor de la cambra silenciosa.

De mica en mica, el cos de la Mila despertava, i ella es fregava els ulls, que es tornaven més verds amb la claror. Es va incorporar, va obrir les finestres i  l’habitació la reflectí completament. Es mirà al mirall, com cada dia i, com cada dia, resseguí la cicatriu de la galta amb els seus dits. Una pinzellada mal feta, una esgarrapada que feia que la cara, abans bonica, fos ara espaordidora. Des d’aquell dia, cap home la mirava amb desig si la veia just davant, la rialla que li dirigien, la salutació animada que li feien quan la veien de costat es convertia en una ganyota que no dissimulava el fastig barrejat de tristesa que sentien, quan es girava.

S’havia acostumat ja a ser rebuda aixi, hi havia una part d’ella que se n’alegrava, “mai més” es deia, i una altra que frissava per sentir-se de nou estimada, “així mai més”.

En acabar-se de vestir, baixà i anà cap a la cuina a fer l’esmorzar. Enllestit, fou cap a la porta de l’habitació i va ser a temps de veure uns ulls clars i curiosos que la miraven divertits, abans de tornar-se a amagar sota els llençols. S’hi va acostar per fer-li pessigolles i entre rialles la nena li va dir “fas olor de pa calent”

“Vinga va, que esmorzarem”, li respongué, mentre la mirava. Li agradava l’alegria dolça de la seva filla, però somrigué franca i desimbolta mostrant aquelles dents brillants i blanques.

Instintivament, la Milà girà la cara, aquelles dents brillants la inquietaven, la incomodaven, no les podia sotjar sense turmentar-se.

Pero feu el cor fort, com sempre i li tornà el somriure: “ratolinet, demà fas deu anys, les dues mans!”

La nena, una nina i no una nena li semblava, es llevà amb un deix mandrós i la seguí fins a la taula de la cuina. Menjaren juntes el tros de pa amb una mica de cansalada i un got de llet de la munyida del dia abans; en silenci, la nena no era gaire parladora i s’havien acostumat a dir-se coses amb els ulls mentre menjaven.

En acabat, van posar els plats i tasses al seu lloc: “va Tana que avui no hi ha estudi, baixaràs a la botiga a ajudar-nos.”

Obriren la porta i, com cada mati, la Caterina les esperava fora: “Bon dia Mila, bon dia bonica, què fas aquí avui?”

“Bon dia Caterina veig que avui véns plena d’ànim! La nena es quedarà amb nosaltres que no ha d’anar a prendre lliçó, que la mestra ha marxat a la plana.”

La Tana de seguida va posar-se a ordenar la lleixes i a treure la pols, sense badar boca. Aviat totes estaven concentrades en les seves tasques, en silenci fins que entrà la Marcel·lina. Duia el braç embolicat amb un drap brut, digué que s’havia tallat feinejant, elles la miraren i saberen que havia estat son home una altra vegada. “Marcel·lina, no has de deixar que en Tomeu et toqui.” “Ai, què voleu que hi faci jo, és tan bo amb mi quan no ha passat pel casinet, però té mal vi”. “Un dia tindrem un disgust, Marcel·lina, ves amb compte”.

Li van netejar la ferida. Li van posar la cataplasma i li van dir quantes vegades se l’havia de canviar i netejar. Mentre ho feien, la Tana se’ls va acostar, i mirà encuriosida la sang, un dels draps que utilitzaren per netejar-la desaparegué, quan la Mila el buscà veié que en sortia una punta de la butxaca de la nena, s’esgarrifà i no pogué dir res. 

Tan bon punt van acabar, van sentir el dring de la porta, marxava rabent que segur que havia d'enllestir la feina de casa.

“Pobra dona, i és que els homes, el més bo és per llençar”. 

“Ai Mila, ara que dius això, tu i jo som amigues, oi? I ens tenim confiança. Qui era el pare de la teva criatura, va ser ell qui et va fer la marca a la galta?”

“Saps que demà la Tana fa deu anys?” — va respondre-li ella. I llavors començà a explicar-li baixet, perquè no ho sentís la nena, quina festa li havia organitzat.

L'endemà la Tana s’aixecà d'una revolada cridant per la casa: “ja en tinc deu, ja en tinc deu, tota la mà mare, ja soc gran, aviat seré com vós.” I la 

despertà amb tot de moxaines i petons i rialles.

La Mila, mig adormida, se la mirava embadalida, era preciosa, quan va acabar de despertar-se s'aixecà i l'observà amb tranquil·litat, conscient que aquella meravella era sa filla, s'assemblava a ella, menys quan somreia, quan somreia apareixia el somriure d'algú que ella voldria desaparegut del seu magí, el passat tornava i ella s'esparverava. Records, els records que hauria volgut sebollir eren amb ella sempre, transmudats en aquell riallejar lleu, no la deixaven ni un instant, i l'angoixaven i, a vegades, de tan fer veure que no passava res trobava que no podia respirar.

Un fet terrible li havia donat la cosa més bonica que mai havia tingut, una cosa d'ella i de ningú més, la primera cosa d'ella de debò que a l'hora era l'única cosa que d'Ell, del monstre d'aquell ésser de qui mai havia repetit el nom, conservava.

La Mila no sabia què fer. Feliç perquè la nena tenia deu anys, frisosa perquè veia en ella coses de la bèstia: les dents, el somriure, el fet que fos tan callada, l'atracció que sentí per la sang ahir a la botiga, mirant mentre li curaven la ferida, i mentre estaven distretes...

I de cop les imatges van tornar, la muntanya, en Matias, Ell, i va pensar que no podria respirar, es marejava, fins que una veu va sortir de no sabia d'on: “pensi pas ermitana que no tingui força, jo la coneguí, i encara la té”. La veu del pastor tornava per reconfortar-la, se sentí salvada, recuperà l'ànim i es disposà a anar a baix amb la Tana a preparar el seu aniversari.

Al vespre la nena encara era un manyoc de nervis, no volia anar a dormir, “mare acompanyi’m, vingui amb mi a dormir una estoneta, expliqui’m un conte mare, que fa molt de temps que no me n'explica cap, va mare, l'últim abans de ser una nena gran de debò”.

Llavors la Mila prengué una determinació, no podia explicar-li la seva concepció, però li havia de dir que son pare era dolent, i que ella potser sentia algun impuls que havia d'aprendre a controlar, aquell somriure brillant la va acabar de decidir.

“Va Tana, anem, que t'explicaré, més que un conte, una mica d'on véns, una mica qui ets”. I la filla la va mirar encuriosida, “Em parlaràs del pare, mare? Ara que ja sóc gran, em diràs qui era?” I es va posar al llit d'una revolada, tota oïdes, amb la boca ben tancada i seriosa i una petita arruga al front.

“Filla meva, sovint m'has preguntat per ell, i ara crec que ja ets prou gran per saber quina mena d'home era. Ens vam conèixer a la muntanya on jo feia d'ermitana amb mon germà, era un home ben plantat, no gaire parlador, callat així com tu, i me’n vaig enamorar de seguida.”

“Eres ermitana, mare?” Què és ser ermitana?”

“Vivíem a una ermita a la muntanya, bastant sols, allà vaig aprendre tot el que sé d'herbes i remeis, hi havia un pastor molt savi que me'n va ensenyar.”

“Un pastor d'ovelles?”

“Sí Tana, un pastor d’ovelles, tu dus el seu nom, Gaietà, però del pastor ja te'n parlaré un altre dia, avui t'he de parlar del pare.”

“Com es deia el pare, mare?”

“Com es deia? Es deia Maties. Però el que has de saber és que tot el bo que semblava amagava un ésser violent, com l’home de la Marcel·lina, jugava, era vil i menyspreable, feia mal a tothom sense remordiments, a mi em ferí més d’una vegada, i quan sabí que t’esperava, vaig fugir tan ràpid i tan lluny com les cames em permeteren. No volia que tu patissis els seus menyspreus i violències.”

“Així el pare era un mal home, mare?” 

“Sí filla sí, i em fa por que tu, que ets com un estel que brilla a la nit t’hi poguessis assemblar d’alguna manera, per això m’has de prometre una cosa, si mai fas res que pensis que és estrany, alguna cosa que la resta de gent no fem, m’ho has de dir petita, ho faràs?”

“Si mare, us ho prometo”.

“I ara nina, abans d’adomir-te, tens alguna cosa a explicar-me?”.

“No mare, res, avui ha estat un dia meravellós, i ara sé qui era el meu pare, no tinguis por, jo seré com tu mare, ell no em pot ensenyar res, no hi és”.

La Mila li besà el front i es dirigí cap a la porta, abans de tancar-la i sortir se la mirà de nou i esperà uns segons, la nena tancà els ulls, ella la porta i a fora esclatà en un plor mut i desconsolat.

La Tana estava sola jugant al pati quan veié un gat petit i indefens que sortia nerviós i aterrit d’un forat de la casa dels veïns. Segur que la gata que tenien havia gatinat i aquell se li havia escapat.

Se li acostà lentament xixiuejant-li paraules dolces, xiulant baixet per poder-lo agafar, i ho aconseguí.

Primer l’acaronà, el gatet la mirava amb cada vegada més confiança i acabà posant-se còmode entre les seves mans. Ella li somrigué i llavors, sense saber per què, tingué ganes de desmembrar-lo, d’acabar amb aquella vida petita que s’havia acomodat sentint-se bressolat. I ho feu, li torçà el coll, percebent, amb fruïció, com la vida deixava pas a la mort. Quan ja no es movia agafà la navalla que un dia havia trobat a la botiga i sempre duia a la butxaca, i l’obrí de banda a banda, mirà el seu interior, examinà les vísceres amb curiositat, s’embrutà les mans amb la sang i quan acabà es sentí feliç.

No li digué res a la mare, no voldria pas amoïnar-la.