Aquí trobareu un estudi de la novel·la i alguns enllaços per si creieu que necessiteu completar-lo.
- Estructura
La novel·la la podem estructurar, segons el seu contingut, en quatre parts:
- A la primera part (capítols I-VII), se'ns mostra la presa de contacte de la protagonista amb la realitat. Des del primer capítol, el paisatge actua com a correlat objectiu de l'estat d'ànim de la Mila (fet que es mantindrà al llarg de tota la novel·la) i se n'apunta el tema central: l'autorealització de la protagonista.
- Durant la segona part (capítols VIII-X), se'n desenvolupa el nucli. A través d'aquests capítols trobem una representació del que és la vida en societat i quin és el comportament dels individus quan formen un grup. A més es produeix el trencament del matrimoni de la Mila i en Maties d'una manera definitiva i la protagonista pren consciència que ha perdut el domini sobre l'entorn.
- A la tercera part (capítols XI-XVII) la Mila va prenent consciència, va coneixent, com és la realitat. Podríem dir que la novel·la recomença. En el capítol XIII, la Mila fa una pujada, tant física com emocional que acabarà en el moment que coneix la veritat de la realitat i perd la por.
- A la part final (XVIII) la protagonista decideix abandonar l'ermita.
Entre la Mila que ha pujat al cim i la que davalla en l'últim capítol hi ha un gran canvi: és un ésser individualitzat, a partir d'aquest moment és ella qui decideix sobre el seu destí. El preu de l'autorealització, però, serà la solitud. Enfront aquesta solitud, la Mila mostra una actitud vitalista que ens mostra una doble dimensió de l'ésser humà: la dimensió de l'ésser biològic (les necessitats de l'individu) i la dimensió de l'ésser moral (la Mila pren consciència que pot canviar les coses). Aquesta doble dimensió és la que fa possible que pugui iniciar la Davallada.
- Temps de la història
Totes les fonts bibliogràfiques coincideixen en el fet que el temps de la història de Solitud va des de la primavera a la tardor o l’inici de l’hivern.
Concretament, començaria el 9 d’abril i acabaria el 14 de desembre de l’any 1902. Les dates són aquestes a causa de diverses raons, tot i que l’autora no fa aparèixer cap data al llibre.
Això ho sabem gràcies a les referències temporals que observem al llarg de la novel·la. Aquestes referències són més profuses a l’inici de l’obra que no pas al final.
A partir d’aquesta delimitació temporal, Carme Vilà a “El temps de la història de Solitud, de Víctor Català” ens explica que, temporalment, podem dividir l’obra en tres parts.
Aquesta divisió, la justifica a partir de l’anàlisi de la temporalitat interna de l’obra i de les múltiples referències que hi són presents.
1. Capítols I-X: 9 d’abril al 12 de maig
2. Capítol XI: 13 de maig al 3 de novembre
3. Capítols XII-XVIII: 4 de novembre al 14 de desembr
- Tema
Segons Jordi Castellanos, el tema de Solitud és la recerca de la individualitat i de la possibilitat d'assolir una existència lliure, i tota la novel·la “gira entorn d'un viatge iniciàtic, realitzat en un doble pla: l'extern, amb un cicle espacial i temporal d'ascens i descens de la muntanya; i l'intern, que porta el reconeixement de la pròpia individualitat.
Víctor Català presenta la individualitat enfrontada a l'univers [...] Cal no oblidar que ni que darrere el pastor de Solitud hi pugui haver la poètica maragalliana, no és tampoc el món excels, superior del pastor el que acaba triomfant a l'obra. [...] I és que darrere els dos sistemes literaris hi ha, amb alguna interferència, dos grans sistemes de pensament del tombant de segle: el monisme (que correspondria al vitalisme) i el dualisme (que correspondria al decadentisme)"
El dualisme separa art i vida, matèria i esperit, artista i societat. I també el dualisme home i natura; "seria, en aquest sentit, l'home superior, el superhome nietzschià, qui superaria el dualisme universal i, al mateix temps, les concepcions cícliques més simples, resolent el problema del "sentit" de l'actuació individual; l'"etern retorn" nietzschià és percebut com una arma de progrés: no com un cicle tancat que conserva les mateixes realitats, les mateixes energies, sinó com una espiral en continu ascens, empès per una força impulsora que es concreta en la "voluntat de domini" contra la mort i la decadència. [...] Nietzsche no nega la vida: la seva rebel.lió es contra la realitat fenomènica, contra les interpretacions. Mai no nega la Vida. En canvi, els dualistes oposen Cultura a Natura, Art a Barbàrie. [...] Als primers correspon una estètica espontaneista, naturista; als segons, l'arbitrarisme, l'artificiositat. Però jo no m'atreveixo, de manera taxativa, a situar Víctor Català a una banda o a l'altra."
Caterina Albert diu: "Jo estimo la vida tal com és: dolça, amarga, clara i ombrívola. tota voldria abastar-la, però ¿quina culpa tinc si són les tintes negres les que més impressionen la meva retina? ¿He de seguir o no la meva vocació?"
- Solitud, novel·la modernista
Ho és perquè tracta el tema de l’autoconeixement i la superació humanes. El mateix que el de bona part de la narrativa modernista, la tensió entre l’individu (o l’artista, l’intel·lectual) i l’entorn (la societat, la massa), i la lluita que ha de dur a terme aquest individu (sovint es tracta del protagonista) per conèixer-se a si mateix i no deixar-se arrossegar per les decisions de la resta. Aquesta lluita es divideix en diverses fases: consciència (l’individu percep la realitat), voluntat (l’individu manifesta interès i desig de transformar la realitat que l’envolta i que li és hostil) i, finalment, acció (es produeix la lluita per aconseguir els seus objectius).
Si apliquem aquesta teorització, que rep una clara influència de la filosofia de Nietzsche, a Solitud, veurem que el personatge que lluita per aconseguir la seva maduresa és la Mila, i per fer-ho passa per aquestes fases que hem comentat. En diversos punts del relat, la Mila plora. Aquest plor és un clar indicador que ha adquirit consciència de totes les limitacions que li impedeixen ser ella mateixa. Per transformar aquesta realitat (per exemple, l’estat lamentable de la capella de Sant Ponç a l’ermita, un espai que aclapara la Mila) es posa a netejar frenèticament. Això que s’acaba de comentar aplicat a un aspecte concret, la Mila ho ha de tornar a fer quan s’adona que les seves frustracions augmenten una rere l’altra. Dit d’una altra manera, el tema de l’obra bascula entre la individualitat i l’autorealització. La llibertat i la voluntat del protagonista han de lluitar contra les coaccions que imposa la societat.
Però allò que té d'avantatge el plantejament novel·lístic que fa Víctor Català per sobre dels plantejaments novel·lístics de l’època és que l'itinerari ens ve encarnat per una dona que, en principi, no presenta cap característica d'excepcionalitat, de manera que el camí cap a l'«autònom existir personal» se li converteix en l’única possibilitat d’existència «humana» normal.
- Llengua i estil
Segons Núria Nardi hi ha tres registres lingüístics diferents: el del narrador (dialectal i alhora culte), el dels personatges (dialectal i alhora vulgar) i el del Pastor. Pel que fa al darrer, cal dir que quan parla es poden apreciar barrejats alguns trets del dialecte rossellonès i del de la zona de l’Empordà.
Entre altres característiques, es poden destacar:
~ l’ús, en casos de negació, del mot pas en comptes de no;
~ l’ús de la conjunció mes en comptes de però;
~ la iodització i la monofotongació, com en el cas de cotre en lloc de quatre.
Tot i que fa esment de les reserves amb què Caterina Albert va prendre’s la normativa proposada per Pompeu Fabra, per la qual cosa en la novel·la encara hi ha mots que,a partir de l’esmentada reforma,van ser considerats antinormatius, Nardi valora la llengua d’aquesta novel·la com a«rica, viva i expressiva». De fet, aquest model respon molt bé a l’interès dels modernistes d’incorporar el llenguatge parlat del camp per reproduir l’«ànima catalana».
Helena Alvarado, al seu torn, també parla del llenguatge i de l’estil de Solitud. En primer lloc, constata la importància que el teatre va tenir per a l’autora, especialment la figura d’Àngel Guimerà. Alvarado justifica aquest aspecte pel fet que a Solitud , enmig de les parts narratives, trobem algunes descripcions d’espais que poden fer pensar en les acotacions del gènere dramàtic.
A més, alguns diàlegs de la novel·la poden recordar-ne la força. Cal tenir present que Caterina Albert havia escrit, anys enrere, un famós monòleg anomenat «La infanticida», un text clarament dramàtic.
En segon lloc, se sol destacar la importància de la pintura en l’obra de Caterina Albert, i la influència que potser va tenir en la redacció de Solitud .Per justificar-ho, se citen fragments concrets en què es descriuen les muntanyes,i en els quals es pot observar clarament l’interès de l’autora pels colors, la llum o els clarobscurs. No sobra recordar que Caterina Albert també va dedicar-se a la pintura.
En tercer lloc, Alvarado comenta que l’autora va crear un llenguatge específic per poder expressar diferents vivències des d’una perspectiva femenina; a banda del desig de maternitat, s’hi exposen sensacions, sentiments, experiències vitals, desigs, pors, etcètera, viscuts per una dona.
a) la influència del teatre,
b) un cromatisme literari provinent de les arts plàstiques, [Els clarobscurs, l'acoloriment, els tons i la pinzellada lumínica són fonamentals en la composició i els escenaris],
c) la invenció i el domini de la llengua com a eina creativa, i
d) la creació d'un llenguatge autòcton i nou, descolonitzat del llast masculí, en l'intent de transmetre una sensibilitat i unes sensacions des del cos d'una dona.
- Per exemple totes les comparacions del paisatge amb la dona, amb el cos femení.
-l'ús de tres nivells dialectals: el de la narradora, culte i alambinat, el de la resta dels personatges, d'ús més popular i vulgar, i el del pastor, fruit d'una recreació personal de l'autora en l'intent de presentar un pastor pirinenc i en què, sense acabar d'ajustar-s'hi, es barregen trets rossellonesos i empordanesos."
www.iescanpuig.com/ewccp/lib/exe/fetch.php?media=mlopez:solitudato.doc
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada