Vaig descobrir la poesia de Joan Vinyoli
el 1984, l’any que es va morir
(llavors jo tenia setze anys, i el cap
m’anava tot ple del Bateau ivre i dels versos
més tristos que el poeta xilè podia escriure en
una nit de fa una freda eternitat). Ho vaig fer
amb el llibre Domini màgic, el penúltim que
va publicar el barceloní. El poema que, per a
mi, va desencadenar la meravella, el que em
va fer partícip del calfred (aquella mena de
calfred del qual ja no et guareixes mai més),
és el titulat Joc, que deu ser un dels més comentats
de l’autor, i que fa així: “M’he tornat
una bola de billar / de vori que rodola empesa
sempre / pel tac sinistre i dolorosament, / topant
contra les bandes del rectangle, / és repel·lida
amb seca violència, / sense parar. No
puc ja més, retira’m / del feltre verd, jugador
empedreït, / deixa’m sentir com van caient
les hores, / com cessen el soroll i el moviment,
/ com, inactiu, el vori es fa de cera, / que fondrà,
al capdavall, la mà del foc.”
Cadascú té el seu poema fundacional, o digueu-ne
com vulgueu. El meu és, sense discussió,
aquest. Aquest i algun altre més. Entre
els catalans, també Tot l’enyor de demà, de
Salvat-Papasseit, i Desolació, de Joan Alcover.
Però diria que el més definitiu de tots és Joc,
de Vinyoli. Els onze versos d’aquest poema
no se m’acaben mai.
El fastig de viure, el tedi
Tot fent servir el pretext en aparença innocu
del joc de billar, Vinyoli hi planteja una qüestió
molt fonda, molt seriosa, des d’un punt
de vista existencial o moral: el fastig de viure,
el tedi. Aquesta consciència que reflexiona
des del marc dels versos implora al “jugador
empedreït” –¿Déu?, ¿el destí?, ¿el no-res?,
¿qui, o què?– que la retiri del feltre verd, que l’expulsi per sempre de la vida, que destrueixi
el centre de dolor d’allò que Rubén Darío, en
el seu poema més immortal, va qualificar
com "la vida consciente”. I aleshores ve quan
es fa el miracle de la poesia, que és un fet (per
això n’he dit miracle) que els que n’hem escrit
sabem que es dóna ben poc, estranyament,
perquè implica una rara inspiració per
a la qual no hi ha preparació possible, sinó
tan sols instint de cacera (cacera d’imatges),
capacitat d’observació (però una observació
que no és estrictament visual): la similitud de
color entre la cera i el vori d’una bola blanca
de billar. Només el fet d’imaginar que una
bola de billar –el que representa aquest motiu,
en realitat– es pot fondre al foc com un
grapat de cera, només això fa venir esgarrifances,
i no són pas esgarrifances d’emoció
estètica, sinó de consciència del terror de viure.
(Recordem el cèlebre poema de Robert
Frost Foc i gel, el sentit del qual entronca, en
certa manera, amb el de Vinyoli.) M’imagino
que Salvador Espriu va tenir temps d’admirar
aquest poema, perquè es va morir un any
després de la seva publicació. Un poema
magnífic, a l’acabatall –que diria el mateix
autor, amb un mot que no he trobat mai més
enlloc– d’una obra plena de moments reeixits,
de gran altura estètica i moral.
M’he tornat, escriu Vinyoli (en aquest cas,
bola de billar). Al llarg de la seva obra, però, el
jo del poeta pateix una gran varietat de metamorfosis,
seguint, fil per randa, aquell recurs
que Eliot va denominar el correlat objectiu
múltiple. Aquest és, de fet, un tret d’estil –o,
més ben dit, de construcció retòrica– molt
característic de la poesia del nostre autor. Fixem-nos,
ara, en el poema Bon pensament del
vespre, del llibre El Callat: “Sóc una cleda en
el serrat, / sota el vent de l’altura, / sóc el planell
arran de l’espadat.” El poema juga amb
un simbolisme de naturalesa més abstracta
que el d’altres llibres (“Fes-te pastura / de silenci
d’estrelles”, acaba dient el text, i la imatge
és d’una bellesa prodigiosa). En els complements
dels dos atributs, ja es veu que la
calma és impossible, i s’intueix que tot convida
a la torbació: a la cleda, l’amenaça el vent
de l’altura; i el planell és arran de l’espadat
(dos motius amenaçadors, val a dir-ho, i de
molt noble tradició romàntica).
Un poema del llibre Encara les paraules, el
titulat L’espectacle, comença així: “M’he
transformat en flor / plena d’insectes que
se’m mengen / de viu en viu.” De bell nou, el
recurs tan productiu: m’he tornat, m’he
transformat, sóc. Aquest poema sempre l’he
relacionat amb Insecte, de l’obra Ara que és
tard: potser per la sensació de neguit o d’inquietud,
un si és no és kafkiana, que fomenta
en el lector. En Insecte, Vinyoli torna a fer servir
el recurs enunciat: “Em mires com un entomòleg
/ observa un insecte / clavat en una
agulla. / En veritat sóc l’insecte, / però vivent:
menjant i copulant / per sobreviure.” Cal remarcar,
en el que comento primer, que la flor
ja no és ni pot ser emblema de bellesa. Ni tan
sols font de nodriment i de transformació en
mel per mor de la libació de les abelles.
Aquesta flor en què s’ha metamorfosejat el jo
és impietosament saquejada pels insectes,
descarnada per ells, devorada. En el segon
poema, l’insecte està engabiat, com la bola de
billar de Joc. I l’observa, com a la bola, algú
des de fora: “em mires”. ¿Qui és, que mira
l’“insecte clavat en una agulla”? En aquest
poema, però, el recurs en qüestió s’enrevessa
una mica més. Després de concloure que “tot
és irreversible: / viure i morir”, l’insecte en
què s’ha transformat la consciència del poeta continua patint de dubtes: “Se’m complica, /
però, l’afany: he de saber què sóc, / on vaig,
per què?” Totes aquestes són preguntes molt
pròpies del discurs poètic de Joan Vinyoli. I
és per això que el recurs utilitzat esdevé tan
fecund en la seva obra (metàfora, prosopopeia,
gairebé símbol). Recordem, en aquest
mateix sentit, el conegut poema inicial de
Vent d’aram, que reprèn un dels símbols més
celebrats de l’autor: el del gall (en aquest cas,
el gall fer): “I sóc el gall salvatge: / m’exalto de
nit quan les estrelles vacil·len, / amb ronca
veu anuncio l’aurora, / tapant-me els ulls, tapant-me
el crit amb les ales, / i m’estarrufo
collinflat i danso, / tot i saber que em guaiten
els ulls del caçador.” En Sunt lacrimae rerum,
de Tot és ara i res, primerament el jo poètic és
una “rata espantada que surt de la fosca / i
corre a amagar-se en qualsevol forat”. De seguida,
però, “quan em recordo dels amics
que han mort / irremissiblement, els insubstituïbles,
/ em torno un gira-sol que puja
d’un femer”.
N’hi ha, probablement, força casos més, i
aquest article no pretén pas fer-ne un inventari
exhaustiu. En A hores petites –un dels llibres
menys coneguts i, tanmateix, més interessants
del poeta–, ens trobem, tot d’una,
amb el poema Pròsper, dedicat a una de les figures
de la mitologia shakespeariana que Vinyoli
més estimava: “M’he tornat una gran
roca / basculant sobre l’abís.” El poema té un
dels finals, a parer meu, més rotunds de tota
l’obra lírica del barceloní: “Jo sóc, entenebrit,
/ el magià de la nit.” I, en el mateix llibre, llegim
el poema Circuit clos, amb el símbol seminal
de l’arbre: “Sóc un arbre retort / dessota
les estrelles, / amenaçat de mort / –com
tots. / Sóc l’herba que treu lluc / després de la
sequera; / quanta rosada bec / –com tots.”
Ja es veu que el recurs va ser prolíficament i
prolixament emprat per Joan Vinyoli. I es
veu, també, que els motius en què s’encarna
el jo líric són diversos, i van dels espais (el
planell arran d’un espadat) als animals (l’insecte
o el gall), de l’herba o de la flor a l’arbre,
de la roca a la bola de billar.
Whitman, reflexionant sobre el seu treball
de poeta –solidari del treball de l’home, contigu
a aquest–, deia que era “ampli”, i que
“contenia multituds”. Però potser el precedent
més clar del que Vinyoli pretenia fent
servir aquest recurs el trobaríem en la carta
de John Keats a Richard Woodhouse, d’octubre
de 1818: “Un poeta és la cosa menys poè-
tica que hi ha, perquè no té identitat –contí-
nuament en busca una– i, per això, omple
qualsevol altre cos. El sol, la lluna, la mar i els
homes i les dones que són fruit de l’impuls
vital són poètics. El poeta, no: no té identitat.
Ell és, certament, la menys poètica de les criatures
de Déu.” ❋
Article original de Jordi Llavina
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada