BELLESA
No crec que tingués raó aquell respectable doctrinari antic, quan deia que no hi ha res tan
agradable com contemplar la bellesa sense concupiscència. Això és una idea de vell o d'impotent: de
vell o d’impotent que es resigna a ser-ho. Perquè, si en contemplar un cos adorable no sentim la
«concupiscència» que ens fa desitjar-lo, ¿no sentirem més aviat la ira de no sentir-la, o l’enveja dels
qui la senten? Encara no he arribat a l’edat en què pugui veure’m condemnat per la naturalesa a una
inapetència tan paorosa. Però, si un dia hi arribo, em consideraré ben infeliç. La concupiscència —
diguin els moralistes el que vulguin— és la vida.
CADIRA
La constatació és fàcil de fer: basta fullejar una història —il·lustrada, no cal dir-ho— del
moble. Ens hi ratificaríem, de seguida, en qualsevol visita a algun museu de pintura figurativa o
d’arts menors, on en imatges o en realitat es conserven testimonis de les formes de seient utilitzades
pels nostres avantpassats. I fins i tot avui mateix, en moltíssimes cases d’aquestes latituds, en la
majoria potser, encara hi trobarem models de cadires ben significatius. La conclusió que s’imposa,
ja l’endevinarà el lector. L’home occidental, tan ric en inventiva per a certes coses —mitologia,
metafísica, literatura, art, guerra, opressió, etc.—, ha mostrat al llarg dels segles una singular falta
d’imaginació per a tot allò que feia referència al seu confort més immediat. No es tracta solament de
cadires, però el cas de les cadires resulta un indici d’especial visibilitat. Sembla, en efecte, que la
nostra gent s’ha assegut sempre damunt d’artefactes la característica primera dels quals ha estat el
format inhòspit. Sembla com si, durant centúries i centúries, ningú no s’adonà que, en general, el fet
de seure respon a una necessitat de descans, i que aquest descans depèn de la posició del cos.
Amb respatllers més o menys perpendiculars, i culs plans, i dimensions inconcebibles, les cadires i
els setials que han vingut succeïnt-se amb les generacions de la nostra societat fan l’efecte d’haver
estat construïts prescindint d’aquella exigència elemental. Seure en una cadira gòtica degué ser un
turment, o quasi; seure en una cadira isabelina no suposà, després de tot, un avenç massa enèrgic.
És clar que hi havia hagut, que hi hagué progrés: progressos. Tanmateix, podem creure que
aquests progressos no es devien a una solució metòdica i racional dels problemes que s’hi plantejaven.
La inclinació del tors de la persona sedent, el major o menor desembaràs de les seves cames, la
justa flexió dels genolls, són factors que intervenen en la relaxació muscular buscada amb el repòs
de la cadira. En l’evolució històrica del moble comprovem que, sí, de mica en mica, hom va
descobrint les facilitats oportunes perquè el repòs ansiat es produeixi en millors condicions. Una
lleu diferència de centímetres en l’altura de les potes o en la desviació del respatller pot determinar
l’absoluta bondat o l’absoluta desgràcia d’una cadira. Però, torno a dir-ho, allò que fins fa poc s’ha
aconseguit en aquest ordre de coses no era conseqüència d’un càlcul rigorós i, si se’m permet el
mot, científic. Més aviat sembla que els avantatges, procedien, com una decantació, del pausat i
gairebé inconscient empirisme dels usuaris. O potser no tant dels usuaris com d’alguna excepcional
i esporàdica fantasia que fusters i ebenistes introduïen en les seves rutines. Perquè quan els
ciutadans amb possibilitats econòmiques, els magnats de bossa opulenta, les corporacions
benestants, van proposar-se millorar els seus mobles en proporció a la seva riquesa, no ho van fer en
el sentit d’afegir-los comoditat: els afegiren ornaments, que no és el mateix. Ornaments o sumptuositats
de material. Les cadires dels palaus van ser de fusta més noble, tingueren talles
subtils, gaudiren d’entapissats harmoniosos: no passaven a ser, malgrat tot, molt més confortables
que les cadires d’una casa modesta. I així, ho repeteixo, durant segles.
Avui, per sort, el panorama canvia. Les llars dels nostres amics adinerats i els aparadors de
les botigues del ram solen oferir ja exemplars de seients realment admirables. No sols bonics o cars:
còmodes. Amb uns tals instruments domèstics a l’abast, la vida familiar guanyarà estabilitat, hi
haurà menys dissensions conjugals, i els veïns podran visitar-se afectuosament sense córrer el risc
de passar l’estona en actituds rígides i desmoralitzadores. Ara el progrés és autèntic, i les cadires
són fabricades per especialistes que saben de què va. Però, si per un moment analitzem l’estructura i
el secret de les benèfiques cadires actuals, quedarem parats en comprovar que, en el fons, es tracta de l’ou de Colom, ¿Com és que a ningú no se li havia acudit això abans? La pregunta té un lleu aire
ximple: no ho és gens. Sens dubte, en la confecció dels mobles dels nostres dies s’usen productes o
màquines que només el nivell últim de la tècnica podia proporcionar. De tota manera, no és aquest
l’aspecte decisiu. El truc de la cadira o de la butaca perfectes no depèn dels seus ingredients
materials, sinó de la seva arquitectura. És una qüestió d’enginy. I és curiós que l’home hagi tardat
tant a decidir-se a aplicar el seu enginy a aquests articles de maneig diari. Ja he insinuat que la
cadira no era l’únic que patia un endarreriment tan considerable.
Hi ha fòtils importants, d’una utilitat meravellosa, bàsics, l’aparició dels quals quedava
reservada a la plenitud del segle XX. Només l’actual alta maduresa de la ciència i un afinat
desplegament de la industrialització els fa possibles. Per enunciar-ho d’una manera discretament
grotesca: el televisor, l’avió a reacció, el radar, el pulmó d’acer, no eren invents que fossin
assequibles a l’home de l’Edat Mitjana o del Renaixement. Però estic persuadit que una bona cadira,
una cadira còmoda, sí. No calien massa pressupostos científics per a dissenyar-la, i un vulgar
obrador d’artesà era suficient per a construir-la. No vull exagerar. No tinc la pretensió d’esperar —
amb esperança retroactiva— que un fuster d’aquelles èpoques hagués segregat seients com alguns
d’avui, de línies funambulesques i suports inversemblants. Tracto d’apuntar solament que els vells
fusters estaven en condicions d’intentar alguna cosa semblant a això d’ara: semblant, si més no, en
la voluntat d’obtenir les majors mol·lícies i els més venturosos acomodaments per a la seva
clientela. És aquesta voluntat el que no s’hi donava. I no s’hi donava potser perquè, per la banda de
la clientela, no existia una veritable demanda de confort. A nosaltres podrà xocar-nos aquest desinterès.
Estem acostumats a dedicar al nostre cos totes les amabilitats que som capaços de procurarli.
Però, en realitat, això, l’afecte pel propi cos, és una actitud relativament nova dins la nostra civilització.
Tradicionalment, la virtut era entesa sota formes inconfortables: l’austeritat i l’ascesi,
l’abstenció i la mortificació. La vida de l’home sobre la terra era considerada com una exigència de
sacrifici. Ara tothom pensa de distinta manera. Potser —n’estic segur— per això comencem a
disposar de cadires còmodes. I de més coses.
CONVICCIÓ
Tota convicció —convicció seriosa— se us convertirà en prejudici per a les conviccions
ulteriors. Penseu-hi. Cada convicció que adquiriu és un prejudici més que acumuleu. I ja sabeu què
vol dir un prejudici: un vici d’origen. Si sou zelosos de la vostra llibertat intel·lectual, si aspireu a
conservar la «disponibilitat permanent» que n’és el pressupòsit, heu d’esforçar-vos per ser homes
d’escasses conviccions. El fanàtic és un convençut: un individu que està convençut de tot, que té
moltes conviccions. No crec que el fanatisme sigui una perspectiva gaire amable. La prudència,
virtut cardinal, aconsella evitar aquestes exasperacions mentals i morals. I al capdavall, per a
circular per la vida, no calen massa conviccions. N’hi basten tres o quatre. Només.
COVARDIA
Si volem —i ho hauríem de voler—, sempre trobarem una raó per a excusar les accions del
covard : la seva covardia. Perquè, ¿qui és que no ha tingut mai por? És clar que la por pot ser superada
: diuen que el valent no és sinó un que té por i se l’aguanta. Potser sí. El que sí que sé és que no
hi ha manera humana de fixar un límit moral en [38] aquest terreny. Cadascú s'’administra la pròpia
por com pot i com Déu li ho dóna a entendre. I tampoc no ens hem pas d’enganyar: tothom és
covard per comparació a algú altre. Ja podeu ser tan temeraris com vulgueu: mai no serà impossible
que un qualsevol veí vostre consideri que la vostra valentia és inferior a la seva, i que, per tant, sou
un covard. Una bona regla de conducta, en això com en tantes altres esferes i coses, serà aquesta: no
censureu, no condemneu ningú perquè sigui allò que vosaltres podreu ser en alguna ocasió. Per
exemple: covards.
DINERS
No entenc aquells qui diuen que menyspreen els diners. Costen tant de guanyar.
INTERÈS
Un amic em sorprèn embarcat en la lectura d’una espessa obra medieval. Atònit, em
pregunta:
—I això, t’interessa realment?
Posa una mica d’incredulitat en el «realment».
La seva bona fe —no en dubto pas— em desconcerta. Ell llegeix una altra mena de papers:
en tot cas, mai no s’interessaria per un text arcaic i avorrit. Dic «avorrit» perquè per a ell, i per a gairebé
tothom, ho seria. ¿Ho és per a mi? He de reconèixer que no: m’interessa.
—Sí, m’interessa.
Què vol dir interès? «Sentiment que alguna cosa desvetlla en nosaltres, el qual ens mou a
prestar-li una atenció especial, a ésser-li favorables o desfavorables.» Copio el Fabra al peu de la
lletra. Com sempre, el Fabra no defrauda: és concís, complet, encertat. Doncs sí. M’interessa el
llibre antic i atapeït, ocupat de problemes caducs i redactat amb una retòrica abstrusa o debolida.
—¿ I per què t’interessa?
Ara, la veritat, no sé què contestar. O hauria de contestar amb la meva autobiografia. Les
afeccions intel·lectuals i l’ofici, des de fa molts anys, m’han habituat al tracte d’una literatura
anacrònica i rude, tractats de monges i frares, poemes metafísics, als antípodes de la meva personal
manera de sentir el món. Però no puc evadir-me’n.
Improviso una resposta sobre la marxa:
—Basta que miris cinc minuts seguits una cosa, la cosa més insignificant, perquè arribi a
interessar-te...
La frase és, en unes altres paraules, de qualsevol moralista francès. Els francesos —els
«moralistes»— han formulat excuses per a totes les situacions: Montaigne, La Rochefoucauld,
Pascal, Rivarol, Voltaire, La Bruyère, Alain... L’aprofito. No és satisfactòria del tot. Però ¿qui
podria justificar el seu interès per això o per allò? El seu interès pel futbol, per les senyores grasses,
per la química orgànica, per les novel·les de Joyce, per la política internacional, pels crucigrames,
per guanyar diners, pels paisatges delicats —per qualsevol cosa. Justificar!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada