Paul Auster ha fet setanta anys aquest 3 de febrer i fa dècades que viu de la literatura. A vegades l’atzar juga a favor dels somnis. Però, de jove, el de Brooklyn tenia clar que no podria viure d’escriure. “Tret que resultis ser un dels elegits dels déus (i pobre del qui confia en això!), el teu treball no et donarà mai prou per mantenir-te -va escriure Auster en el volum autobiogràfic Viure al dia -, i si pretens tenir un sostre sobre el cap i no morir-te de fam, t’has de resignar a fer altres feines per pagar les factures”.
La majoria dels escriptors, constata Auster, estan condemnats a dur una doble vida: “Guanyen força diners exercint professions reconegudes i se les apanyen tan bé com poden per esgarrapar temps per escriure: a primera hora del matí, a altes hores de la nit, els caps de setmana, durant les vacances”. Aquest model no era el seu model: “El meu problema era que no tenia cap interès per tenir una doble vida. I no és que no volgués treballar, però la idea de fitxar en una feina de nou a cinc em deixava fred, del tot mancat d’entusiasme. Tenia poc més de vint anys i em sentia massa jove per assentar-me, massa ple d’altres plans per malgastar el temps guanyant més diners dels que volia o necessitava. Quant a les finances, només volia anar tirant”.
AIXÒ ÉS AIXÍ: UN ANUNCI ESTÀ MÉS BEN PAGAT QUE UNA NOVEL·LA
Ho diu l’escriptor i publicista David Cirici en una entrevista del company Jordi Nopca: “És immoral que un espot publicitari estigui més ben pagat que una novel·la”. Autor de l’últim premi Sant Jordi amb El setè àngel (Proa), Cirici fa ara de professor de català en un institut. “Quan vaig publicar I el món gira tenia terror i desconfiança sobre les possibilitats de viure de la literatura. Els escriptors dediquem moltes hores a la nostra feina i fer un bon llibre requereix una preparació que no es valora gaire”.
Que l’escriptor sigui la peça essencial de la cadena i que els drets d’autor siguin només un 10 per cent del preu de venda al públic és una broma de mal gust. Aquesta injustícia crònica i universal dificulta moltíssim la possibilitat de viure d’escriure. Fins fa poc, la literatura infantil i juvenil era mediàticament invisible però encara permetia obtenir certs ingressos. Avui i aquí, pagar el lloguer escrivint llibres per a nens ha deixat de ser una opció.
M’ho va dir l’amic Eduard Márquez: “M’ha costat molt, però ja he assumit que no puc viure d’escriure. Tot està desencaixat, fora d’eixos, vivim en un món en què l’exigència i aquestes coses han deixat de ser importants, i determinats creadors ens hem quedat amb els dos peus a l’aire”.
Els bons escriptors escriuen perquè els hi va la vida, no tant perquè els hi vagi la supervivència. Ho explicava Natalia Ginzburg: “Així és el meu ofici. Mireu, de diners no me’n dóna molts; de fet, cal compaginar-lo amb una altra feina per poder viure. Però hi ha vegades en què sí que dóna alguns diners, i tenir diners gràcies a ell és una cosa molt dolça, és com rebre diners i regals de les mans de l’ésser estimat”.
Ara fa 103 anys, el 5 de febrer del 1914, va néixer William S. Burroughs. El nord-americà ho veia així: “Si un escriptor no té cap altra font d’ingressos, i aquest és el meu cas -els milions de Burroughs són un invent de Kerouac-, ha de considerar l’escriptura com un mitjà per guanyar-se la vida, siguin quins siguin els seus altres motius per escriure. Llavors, per què escric? Perquè puc. Perquè escriure és el meu ofici. I he de donar a aquesta feina el millor de què sóc capaç”.
Article original d'Eva Piquer per a Ara Llegim
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada