La generació dels 70

L’any 1959, coincidint amb la mort de Carles Riba, va marcar el pas a la dècada següent amb tot un seguit de canvis. En el panorama cultural i literari català es va produir el relleu generacional i es va passar del resistencialisme estricte a actituds més enfrontades amb la dictadura. La dictadura va evolucionar cap a posicions més permissives, a causa de l’obertura internacional que va experimentar, cosa que va possibilitar l’accés dels escriptors a un públic més ampli i un funcionament menys restringit de la cultura catalana, a pesar de la continuïtat de la censura.

El panorama editorial es va consolidar a la dècada dels seixanta amb la reaparició de la col·lecció “A Tot Vent” i la creació d’Edicions 62, que llançaria la col·lecció de narrativa “El Balancí” i “La Cua de Palla”, antologia de la novel·la negra dirigida per Manuel de Pedrolo. Aquestes col·leccions van publicar moltes traduccions de novel·la estrangera, cosa que va permetre l’accés del públic a les noves formes de la narrativa europea. A finals de la dècada dels seixanta la novel·la havia recuperat la seua hegemonia entre el públic lector.

Al final de la dècada dels seixanta i al començament dels anys setanta, els escriptors crescuts després de la guerra comencen a publicar i causen un gran impacte en el món literari. Terenci Moix i Baltasar Porcel són els capdavanters d’aquest nou grup.

Terenci Moix es va donar a conéixer amb el recull de narracions La torre dels vicis capitals (1968), obra que marcarà profundament la generació dels 70 per la seua tècnica canviant aplicada a cada tema, pel to provocatiu i per la incorporació de valors de l’estètica pop. El dia que va morir Marilyn (1969), que va significar la seua consagració com a escriptor, presenta l’antagonisme radical entre dues generacions (la dels nascuts abans i després de la guerra respectivament), visible en el seu comportament, en els seus models i en els seus valors.

Baltasar Porcel va inaugurar el 1961 una carrera brillant com a noveŀlista amb Solnegre. El 1963 va publicar La lluna i el “Cala llamp”. Amb aquesta noveŀla, testimoni de la vida dels homes dedicats al contraban en navegacions de cabotatge, Porcel va iniciar el cicle temàtic que abraçarà bona part de la seua narrativa posterior: el mite d’Andratx, poble de Mallorca on va nàixer. Dins d’aquest cicle se situen noveŀles com Els Argonautes i Difunts sota els ametllers en flor. Amb aquestes obres Porcel es va anar allunyant dels seus inicis existencials i del realisme històric, i va confeccionar un món noveŀlístic propi on va reelaborar una sèrie d’històries. El 1975 va publicar Cavalls cap a la fosca, obra amb què culmina el cicle noveŀlístic del mite d’Andratx. Cavalls cap a la fosca és el retorn al món de la infantesa des d’un narrador-protagonista que recull, per propi coneixement, per tradició oral o bé a través de documents que cerca per completar la informació ja coneguda, les històries del món d’Andratx i dels seus avantpassats. En unes altres novel·les, d’ambientació més exòtica, com Les pomes d’or i Els dies immortals, Porcel aprofita la seua experiència de viatger infatigable arreu del món.

El procés de normalització lingüística i cultural que pren força al País Valencià des dels inicis dels seixanta no es va traduir, de moment, en la publicació de novel·les. Caldrà esperar a la dècada dels setanta perquè una nova generació d’escriptors comence a publicar narrativa d’una manera sòlida i continuada. Al costat d’aquesta generació jove, coneguda com a generació dels setanta, durant aquesta dècada es van incorporar també a la narrativa escriptors que pertanyien a promocions literàries anteriors com Joan F. Mira, Carmelina Sánchez-Cutillas, Josep Palàcios i Enric Valor, que va publicar la trilogia de Cassana, ambiciosa crònica novel·lesca de les comarques valencianes del sud.

El 1971 Oriol Pi de Cabanyes i Guillem-Jordi Graells batejaren com a “generació literària dels 70” un grup d’escriptors que, nascuts i formats a la postguerra, donaven a conéixer la seua obra en uns moments en què el realisme històric havia entrat en crisi. Aquests crítics destacaven una sèrie de trets comuns entre aquests escriptors, que els permetia parlar de generació. En primer lloc, tots ells estaven marcats pels canvis sociopolítics dels anys 50-60, per les conseqüències del maig francés del 1968 i per l’agonia i desenllaç final de la dictadura franquista (1975). Tots compartien, doncs, uns mateixos elements formatius: tebeos, cinema, televisió, elements que, mitificats i desmitificats, formaran part de l’obra d’aquests autors. 

Pel que fa a la narrativa, compartien la consciència general de la crisi dels models noveŀlístics. En les seues noveŀles no trobarem la peripècia d'uns personatges en un marc concret social, temporal i geogràfic, sinó que la ficció hi funciona com una forma de posar en joc la memòria o d'il·lustrar un sentiment de la vida. Aquesta orientació difícilment podia afavorir el propòsit d'escriure una novel·la, entesa com a relat d'una realitat objectiva, com una «història». Com que els interessos dels joves novel·listes graviten sobre el seu desarrelament social i moral, la societat —en la seua realitat quotidiana i concreta— no s'hi troba representada, sinó, en tot cas, posada en qüestió, «refusada».

Una bona mostra d’aquest experimentalisme narratiu són llibres com Assaig d'aproximació a «Falles Folles fetes Foc» (1974) d'Amadeu Fabregat, L'adolescent de sal (1974) de Biel Mesquida, Contraataquen (1977) de Carles Reig, Self/Service (1977) de Biel Mesquida i Quim Monzó i Coll de serps (1978) de Ferran Cremades. 

Moltes noveŀles de la generació dels 70 tenen un caràcter de crònica generacional, seguint el model que va establir Terenci Moix en El dia que va morir Marylin, i se centren en el tema de la fugida, com a reacció contra la situació claustrofòbica que es viu en l’entorn familiar —l'escenari íntim— i en l'entorn sociopolític —la dictadura franquista. És el que Enric Sullà batejà com el «viatge a Ítaca» i Àlex Broch com la «fugida i retorn». En trobem bons exemples en llibres com Abans del foc (1971), de Jaume Fuster, Oferiu flors als rebels que fracassaren (1973), d'Oriol Pi de Cabanyes o Ramona, adéu (1972), de Montserrat Roig. El cicle es tancat, a partir de l'any 1975, amb un cicle de noveŀles en què els personatges retornen, com en Ramona Rosbif (1976), d'Isa Tròlec, El temps de les cireres (1976), de Montserrat Roig o Rondalla del retorn (1978), de Josep Piera.

D'altres noveŀlistes es van sentir atrets per un tractament mític de la realitat i les seues obres tenen com a nucli la presentació d'un nucli humà compacte: una família o un poble. És el cas d'Un regne per a mi (1976), de Pau Faner, o de Ventada de morts (1978) de Josep Albanell.  

La narrativa valenciana dels 70 va aparéixer una mica més tardanament en el món cultural català, molt lligada a la normalització que es va portar a terme al voltant d’editorials com Tres i Quatre i plataformes com els Premis Octubre. 

 El més important és Joan F. Mira, que va publicar la seua primera novel·la, El bou de foc, el 1974. Juntament amb Assaig d’aproximació a “Falles Folles Fetes Foc”, d’Amadeu Fabregat, que va aparéixer gairebé simultàniament, és un dels títols fundacionals del ressorgiment de la novel·lística al País Valencià després de la Guerra Civil. En El bou de foc i en el recull de contes Els cucs de seda Mira va recordar els anys d’infantesa de la seua generació, que havien coincidit amb la postguerra. En El desig dels dies, publicada el 1984, Mira conta la història d’aquesta generació que va fer els vint anys entorn del 1960. La primera part d’aquesta novel·la es centra en les il·lusions d’uns joves quan descobreixen el món i ells mateixos però també, i sobretot , el seu país. En la segona part es narra el xoc d’aquests somnis amb la realitat: la policia, la por i el cansanci. Posteriorment, a més de la seua obra com a assagista i traductor, Mira ha publicat una noveŀla històrica, Borja papa (1996), i una ambiciosa trilogia sobre la ciutat de València: Els treballs perduts (1989), Purgatori (2003) i El professor d’història (2009). Aquestes tres novel·les reflecteixen la ciutat de València dels darrers trenta anys i projecten la imatge de l'home occidental modern, que assisteix als canvis socials, polítics o morals del seu entorn.

Poesia

Entre  finals dels quaranta i  principis dels cinquanta Carles Riba va esdevenir un punt de referència per als escriptors joves i per a la cultura catalana que lluitava per sobreviure i reafirmar-se. Riba encarnava els valors de rigor moral, d’exigència literària i de fe en la cultura que havien de ser els fonaments per a redreçar el país. Riba va donar orientació a un conjunt de poetes més joves, que perllonguen la poesia de tradició postsimbolista  i el gust noucentista per l’expressió culta i el rigor en l’ús de la llengua. Paral·lelament a aquesta línia, n’hi ha una altra aplegada entorn de Foix, que reivindica la ruptura formal i lingüística i l’experimentalisme de les avantguardes.

En la literatura catalana dels anys seixanta es va viure un gran debat, que va enfrontar l’estètica de tradició simbolista  amb una altra que concebia la literatura com una forma de compromís polític al servei de la lluita contra la dictadura. És l’anomenat realisme històric o social, que es basava en els plantejaments marxistes d’intel·lectuals i escriptors com Lukács, Gramsci i Brecht, i que reivindicava la participació de la literatura en la lluita per l’alliberament individual i social de l’ésser humà. L’antologia Poesia catalana del segle xx (1963), de Joaquim Molas i Josep Maria Castellet, va ser el referent programàtic del nou corrent literari. Dos llibres de poesia de Pere Quart i Salvador Espriu, Vacances pagades i La pell de brau, publicats tots dos el 1960, van ser llegits en aquesta clau realista. En aquest context s’explica l’interés despertat per la Nova Cançó, un moviment que va ser utilitzat per escriptors i polítics per a arribar a un públic més ampli.

En iniciar-se la dècada dels setanta, però, es van produir en el nostre món literari un seguit de fets que van marcar un tomb en la poesia. D’una banda, es van començar a publicar les obres completes de Joan Brossa, que va sortir així de la seua situació marginal, i es va redescobrir la poesia de Foix. Aquests dos autors es van convertir ben aviat en els mestres reconeguts de les promocions més joves. La generació més jove compartia la voluntat de practicar la poesia com una activitat autònoma, sense altra finalitat que la de fer literatura, i reivindicava unes opcions poètiques que portaven a explorar i explotar les possibilitats del llenguatge.