Salvador Espriu

Biografia

Salvador Espriu neix el 10 de juliol de 1913 a Santa Coloma de Farners (la Selva), on el seu pare exercia de notari. La seva família, però, s'estableix el 1915 a Barcelona, a banda de passar algunes temporades a Arenys de Mar. Aquesta població té un significat essencial en l'univers literari del poeta que la mitifica amb el nom de Sinera.

Una de les seves germanes mor prematurament per complicacions de salut causades pel xarampió, i per la mateixa raó Salvador ha de passar gairebé tres anys convalescent en una casa de la família a Viladrau. Ocupa el temps amb jocs, com qualsevol nen, però també amb lectures molt avançades per a la seva edat. Dos anys després de la mort de la germana, Francesc, el germà gran, mor en un accident al port d'Arenys.

Molt aviat sent la vocació literària. El seu primer llibre, Israel, en castellà, l'escriu quan només té quinze anys. El 1930 Salvador Espriu aconsegueix el títol de batxiller amb matrícula d'honor i rep el «Premio extraordinario en el grado de bachiller en letras». El mateix any entra a la Universitat de Barcelona per estudiar Dret i Història Antiga, i l'any següent, als divuit anys, publica El doctor Rip i Laia, dues novel·les que mostren ja la seva capacitat com a narrador original que s'aparta dels corrents noucentistes. Laia tindrà després diverses versions i arribarà fins i tot al cinema amb l'actriu Núria Espert de protagonista.

El 1933 participa en el viatge organitzat pel govern de la República amb un grup de professors i estudiants a l'Orient, en un creuer per la Mediterrània que el porta a visitar, entre altres indrets, Egipte, Turquia, Palestina, Itàlia i Grècia, espais geogràfics que tindran un paper important en la seva obra. És una època de preguerra, amb una societat immersa en conflictes, però també de gran vitalitat cultural i artística, sobretot a Barcelona. Dins d'aquest ambient cultural es relaciona amb intel·lectuals com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Ferran Soldevila i Carles Riba, entre més.

Publica Aspectes (1934) i Ariadna al laberint grotesc (1935) amb una prosa que consolida el seu do de narrador situada entre la sàtira esperpèntica i el lirisme. El 1935 es llicencia en Dret i el 1936 ho fa en Història Antiga. Malauradament la Guerra Civil espanyola estronca la seva brillant carrera universitària: ha d'abandonar la llicenciatura en Llengües Clàssiques quan el mobilitzen amb destinació a la columna Macià-Companys, a la secció d'Arxius de l'Auditoria de Guerra, on resta fins l'any 1939.

Un cop acabada la guerra i arran de la mort del seu pare treballa com a advocat en una notaria. Aleshores, amb les llibertats catalanes abolides de manera absoluta, i amb Europa devastada per de la Segona Guerra Mundial és quan Salvador Espriu viu el que més tard es coneixerà per l'exili interior. Malgrat continuar la seva feina d'advocat, Espriu mai abandona el conreu literari: el 1939 escriu la tragèdia Antígona, inèdita fins l'any 1955. D'aquesta etapa també sorgeixen obres de teatre com Primera història d'Esther (editada el 1948 i estrenada el 1957) i el seu primer recull de poemes, Cementiri de Sinera (1946), amb el qual inicia les referències al món mític de Sinera (anagrama d'Arenys [de Mar]) a través del qual evoca el món devastat per les guerres, la destrucció de la civilització que és també personal i col·lectiva com a poble. Continua amb les obres Les cançons d'Ariadna (1949), Les Hores i Mr. Death (1952), El caminant i el mur (1954) i Final del laberint (1955). El seu poemari La pell de brau (1960), que surt publicat esquivant la censura, es converteix en símbol de la resistència cultural catalana contra la repressió de la dictadura franquista.

Les musicacions que fa el cantautor Raimon d'alguns dels seus poemes contribueixen de manera notable a la popularització de l'obra de Salvador Espriu, així com les diverses representacions que la Companyia de Teatre Adrià Gual fa de les seves obres teatrals com Ronda de mort a Sinera (1966), muntatge fet per Ricard Salvat sobre textos del poeta o, més tard, Una altra Fedra, si us plau (1978). Amb la popularitat esdevé ja definitivament, sovint a desgrat seu, poeta del poble, símbol de la lluita contra la opressió i a favor de la llibertat dels pobles.

El 1980 es publica el primer volum de l'Obra Poètica Completa traduïda al castellà a cura d'Andrés Sánchez Robayna i Ramon Pinyol, amb el qual rep el reconeixement unànime de la crítica espanyola.

El seu nom ha estat sovint en les propostes per al premi Nobel, que haurien hagut d'arribar a l'Acadèmia Sueca en una situació normalitzada. És distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1972) i rep la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1980) i la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona (1982). És nomenat Doctor honoris causa per les Universitats de Barcelona i de Tolosa de Llenguadoc. Per la seva actitud cívica, l'any 1982 rebutja la Creu d'Alfons X el Savi. Membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana des de la seva fundació l'any 1977 –és el seu soci número 4–, és nomenat Soci d'Honor de l'entitat.

Durant els darrers anys de la seva vida, Salvador Espriu es dedica a corregir i revisar la seva obra, amb la finalitat de convertir-la en un corpus ben travat.

Aquesta pulcritud, afegida al valor de la seva obra, el converteix en un model de l'últim quart de segle. La construcció de la seva mitologia geogràfica té com a claus principals: Lavínia (Barcelona); Sinera (Arenys); Konilòsia (terra de conills-Espanya); Alfaranja (Catalunya) o Sepharad (península ibèrica).

El 22 de febrer de 1985 Salvador Espriu mor a Barcelona i és enterrat al cementiri d'Arenys de Mar, la seva mitificada Sinera, població que acull des de 1987 el Centre de Documentació i Estudis Salvador Espriu. 

Un jove narrador als anys trenta

La trajectòria literària de Salvador Espriu es va iniciar el 1929 amb una edició no venal del llibre en castellà Israel, un recull d'estampes bíbliques que, segons ha estudiat Rosa M. Delor, presentaven ja una ordenació temàtica cabalista al voltant de la figura de Jesús. Un any després, el 1930, Espriu ingressava a la Universitat de Barcelona, on va conèixer el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Aviat, el prestigi d'Espriu en els cercles universitaris va descansar en la seva activitat de jove escriptor en català.

Si bé n'accentuava provocadorament les notes negres, l'obra narrativa d'Espriu responia als diferents models vigents els anys trenta i, en aquest sentit, cal rebutjar la imatge a hores d'ara esdevinguda tòpica d'un Espriu desarrelat que s'enfrontaria al clima literari noucentista encara imperant: El doctor Rip (1931) es relacionava amb el monòleg interior propugnat per la novel·la psicològica a l'estil de Carles Soldevila; Laia (1932), novel·la-retaule d'ambientació marinera que barrejava diferents registres narratius (el tràgic, el psicològic, el grotesc, l'elegíac i el realista), havia significat una primera aparició de la idea de diversitat en l'obra d'Espriu i se situava en la línia de recuperació de la novel·la modernista; el llibre de contes Aspectes (1934), on en trobem de grotescos, de lírics i d'elegíacs, representarà l'acceptació de la multiplicitat estilística i l'abandó de la novel·la i enllaçarà amb el corrent satíric i desmitificador de la literatura catalana que també trobem, tot i que amb matisos diferents, en el Grup de Sabadell o fins i tot en autors com Llorenç Villalonga, enllaç confirmat en els magnífics contes d'Ariadna al laberint grotesc (1935). El món d'Espriu, que es relacionava també amb el d'autors com Valle-Inclán o Pirandello, passava a ser un món de ninots antipsicològics on l'autor movia els fils dels personatges igual que la mort (temàtica omnipresent en Espriu) mou els dels homes en el teatre del món, imatge barroca per excel·lència. Espriu va arribar així a una fórmula literària, a la qual es mantindrà fidel, que, partint de la crítica a la realitat política i cultural del moment, acceptava plenament el caràcter d'artifici i per tant la capacitat d'encarnar diferents tons, registres i formes, una fórmula literària que relacionava la vida quotidiana amb els mites clàssics i amb els tòpics literaris en un complex joc de desmitificació i, alhora, de valorització.

La guerra civil i l'exploració de nous gèneres

A les novel·les curtes Miratge a Citerea (1935), Fedra (1937, inspirada en l'obra teatral de Villalonga que Espriu havia adaptat al català el 1936) i Letizia (1937), el discurs al·legòric va servir a Espriu per a fixar la situació d'una Catalunya abocada a la guerra civil. Paral·lelament, va usar el poema en prosa per a expressar l'esqueixament produït per la guerra a La pluja (1952, però escrit entre el 1936 i el 1938). La mort per malaltia de Rosselló-Pòrcel, present en les dues últimes proses, va simbolitzar la tragèdia de la destrucció. El camí de concentració expressiva d'Espriu havia cristal·litzat també en un poema satíric contemporani dels seus contes del mateix to i emparentat alhora amb les Sàtires (1927) de Guerau de Liost, Dansa grotesca de la mort (1934), i el 1937 en un poema de caire metafísic, El sotjador, on Espriu fixava la idea de la mirada cega de Déu projectada tràgicament damunt l'home. El 1939, immediatament després de la caiguda de Barcelona, va escriure l'obra teatral Antígona. Avançant-se a l'ús del mite grec que faran dramaturgs com Anouilh (Antigone, 1944), Espriu el va utilitzar per a vehicular un missatge de perdó i de reconciliació entre els lluitadors. Si les obres anteriors tendien a representar el bé en negatiu, és a dir, des de la degradació material i espiritual, Antígona establia clarament el discurs didàctic en l'obra d'Espriu.

El poeta i el seu poble

Estudiant brillant, llicenciat en dret (1935) i en història (1936), amb estudis de llengües clàssiques, Espriu aspirava a convertir-se en professor d'egiptologia a la Universitat Autònoma creada durant la Segona República. Aquest futur professional va quedar truncat pel conflicte civil. La mort el 1940 del pare, el notari Francesc Espriu, que havia patit un infart a causa del trasbals de la guerra, el va obligar a treballar en la notaria d'Antoni Gual Ubach. Espriu, doncs, és un més dels escriptors funcionaris o oficinistes del segle xx, com Franz Kafka, com Fernando Pessoa, autors també hermètics i cabalistes, pensadors com ell en la Divinitat i recercadors de la unitat en la dispersió.

Entre els factors que van acabar de portar Espriu cap a la poesia durant la postguerra hi havia, al costat del procés de concentració expressiva que ja hem vist, les majors facilitats de publicar en un gènere que no necessita tant d'espai com la prosa i que, pel seu caràcter més hermètic, podia superar millor els entrebancs de la censura.

En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera (1946), Espriu va evocar els "dies i sols perduts", el món destruït per la guerra que el poeta identificava amb Sinera. Aquest nom, que apareixia aquí per primera vegada, atorgava un sentit nou als escenaris mariners d'obres com Laia i a temes ja antics en Espriu com ara la memòria i la consideració de la literatura com un diàleg amb els morts. En el llibre de poemes següent, Les cançons d'Ariadna (1949), Espriu va recuperar en vers satíric el món arenyenc i va enllaçar la seva poesia amb la narrativa anterior a la guerra (i potser per això en el futur voldrà que aquest llibre encapçali la seva Poesia completa). Un any abans, el 1948, l'obra teatral Primera història d'Esther, autèntic cim de la literatura catalana de postguerra, havia entrecreuat el mite bíblic amb el món de Sinera des de l'estètica grotesca i esperpèntica. El text, que Espriu havia concebut com a testament de la llengua catalana, recollia el missatge de perdó d'Antígona des d'una estructura cabalista i des de l'esquema d'un teatre de titelles governat per l'Altíssim, cec com els endevins i els poetes clàssics, imatge de l'autor, el qual també apareixerà en les seves obres com el nen Tianet i com el jove Salom, mort simbòlicament el 1936.

Juntament amb Cementiri de Sinera, els quatre llibres Les hores (1952), Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954) i Final del laberint (1955) formen l'anomenat cicle líric (que inclou, però, també aspectes grotescos i satírics) de l'obra d'Espriu. Com ha estudiat Josep M. Castellet, aquests llibres tracen un camí d'interiorització que culmina amb l'experiència mística de Final del laberint, on Espriu segueix els principis (íntimament lligats a la càbala i presents des de sempre en la seva obra) de la teologia negativa, segons la qual Déu, cec amb relació a la humanitat, seria "el nom del no-res", la negació del que existeix, ja que l'home no es pot referir directament a uns atributs per a ell incomprensibles. Els diferents llibres del cicle líric, configurats com a itineraris, encarnen també les tensions del poeta amb el seu poble, com queda reflectit al famosíssim poema "Assaig de càntic en el temple" d'El caminant i el mur. Ja des de Cementiri de Sinera, cal situar la poesia d'Espriu, que va participar activament en revistes com Poesia i Ariel, en el corrent general de la poesia catalana de postguerra, evolució i humanització d'una poètica, la postsimbolista, capaç d'integrar en el poema l'espai individual del poeta i l'herència cultural i lingüística de la seva comunitat.

El poeta civil: Espriu i el realisme

L'atzucac místic de Final del laberint va ser superat per La pell de brau (1960), sens dubte el llibre amb més ressò del seu autor. La poesia d'Espriu, el qual entenia el discurs metafísic tan sols des de la quotidianitat, va ser aleshores valorada des del punt de vista del seu realisme. El to èpic o didàctic va aparèixer com a extremament modern, exemple de combat ideològic malgrat la vaguetat social del discurs d'Espriu, que sempre es va limitar a parlar en general de la llibertat, la justícia i la tolerància. En La pell de brau Espriu hi abocava reflexions (sobre la diversitat i la tolerància) i tècniques antigues (ús personal dels símbols i barreja de la sàtira, l'èpica i l'elegia), però el caràcter emblemàtic que el llibre va adquirir com a discurs cívic, lectura incitada pel clima general de la literatura catalana del moment, i el fet de centrar el punt de vista en la Península Ibèrica, i per tant en Espanya, van actuar com a catalitzadors d'una nova actualitat, fins i tot internacional, del poeta. Espriu va acabar així de fixar míticament una geografia que havia començat a estructurar abans de la guerra: Lavínia (Barcelona), Alfaranja (Catalunya, la qual és metonímicament també Sinera), Konilòsia (Espanya) i Sepharad (Península Ibèrica). L'aprofitament des del teatre èpic de l'obra d'Espriu per part de Ricard Salvat (el qual va arribar a muntar una obra amb fragments de l'autor, Ronda de mort a Sinera del 1966) i el gran ressò que li va proporcionar el fet que els seus poemes fossin musicats per Narcís Bonet (La pell de brau, 1969) i sobretot per Raimon (Cançons de la roda del temps, 1966) van ser els canals de popularització d'una obra que es llegirà, fins a pràcticament la mort del poeta, en clau patriòtica i de consciència moral i nacional de la societat catalana. El 1963, els poemes de Llibre de Sinera havien significat un retorn complexament hermètic a l'àmbit temàtic estrictament català. També Setmana Santa (1971), llibre de lectura difícil que el 1967 havia estat precedit de Per al llibre de Salms d'aquests vells cecs, reprendrà en poesia i amb altres ressons metafísics una imatgeria cara al poeta des de Laia.

Últims llibres

Els anys setanta i vuitanta l'obra d'Espriu va esdevenir més dispersa. En narrativa, els contes de Les proses de La Rosa Vera (1951-1956) havien marcat una represa que Espriu volia continuar amb un llibre, Les ombres, que quedarà incomplet. El 1981, però, amb Les roques i el mar, el blau, va donar un recull de gran originalitat on el món grotesc de Sinera es barrejava amb el món dels mites clàssics i on l'encreuament de punts de vista, com en els contes de preguerra, relativitzava el material narratiu. En teatre, tan sols trobarem obres, tot i que plenament incorporades en la literatura d'Espriu, de circumstàncies (el mateix caràcter tindrà el llibre de poemes del 1975 inspirat en Apel·les Fenosa Formes i paraules): Una altra Fedra, si us plau (1978, obra encarregada per Núria Espert) i D'una vella i encerclada terra (1980, en homenatge al Cercle Excursionista de Catalunya), els poemes del qual van ser incorporats a Per a la bona gent (1984), llibre que ha estat valorat per Rosa M. Delor com un "testament cabalístic" ordenat al voltant de la sefirà de la "Daath", la conjunció de la Saviesa i la Intel·ligència. Poc abans de morir, Espriu va enllestir una última revisió de la seva obra seguint una pràctica que en ell havia estat constant al llarg dels anys com una mostra de la seva aspiració a la unitat des de la diversitat: l'adaptació dels llibres ja publicats al conjunt de l'obra posterior per tal d'aconseguir una coherència temàtica i estilística global. L'obra d'Espriu, caracteritzada per la barreja d'un intel·lectualisme extrem i d'un descriptivisme sovint càustic, té una gran singularitat. La riquesa idiomàtica, la complexitat temàtica i de fonts, la capacitat per a retratar en termes transcendents la història col·lectiva, i fins i tot la representativitat històrica que va aconseguir a partir dels anys seixanta, la converteixen en una de les més importants de la literatura catalana del segle XX.

Articles originals del portal escriptors.cat i de Víctor Martínez-Gil per a Lletra