A començaments del segle XX, els escriptors, com a refús al realisme i naturalisme vigents, es disposaren a seguir un corrent psicologicofilosòfic que dominava gran part del pensament europeu. Freíd, Bergson i W. James foren els pares espirituals d’aquestes noves modes literàries. De Bergson agafà Marcel Proust la noció del temps perdut i més tard retrobat. James Joyce i Virginia Woolf prengueren de les teories del subconscient de Freud i de les del funcionament de la consciència de Joyce, el que havia de ser després elaborat en les seves principals tècniques literàries. A grans trets podríem dir que les tècniques de Mercè Rodoreda van sorgir de la posterior elaboració de les lectures “joycianes”, encara que és molt agosarat afirmar aquesta única i principal influència, car Woolf i Proust també es poden intuir en l’obra de Mercè Rodoreda. El paradís de la infància –en oposició al món adult- llunyà i perdut és una constant en la seva obra. L’obra de la Rodoreda constitueix una visió personal de la novel·la d’anàlisi psicològica que havia fet forat a les lletres catalanes quan, de fet, a tot Occident estava en plena decadència. Ell utilitzava el monòleg interior, directe i indirecte. I entenem per monòleg interior directe quan el personatge parla per ell mateix; és un conjunt de pensaments interiors d’una persona que són plasmats al llibre d’una manera ordenada. L’indirecte és aquell on les paraules del personatge van dirigides a un interlocutor o persona que escolta i que mai es fa present com a subjecte actiu. Són tècniques més pròximes a les tradicionals que no pas a les de Joyce, el qual practicava el “flux de consciència” –monòleg interior desordenat-, igual com surt de la ment –que tan d’èxit va tenir a les darreries dels anys trenta, quan Joyce ja havia mort. El resultat serà, doncs, una prosa evocativa i enigmàtica, plena de matisos i coses mig dites, ingènua i lírica, que ens suggerirà tant per la senzillesa d’estil com per les coses que ens diu, del dir i no dir dels plecs més pregons de la psicologia femenina. I no és que vulgui fugir de la realitat agafant aquestes tècniques d’expressió, sinó que és un voler apropar-se més a la vida d’aquells personatges des de dins en voler retratar les vivències, els pensaments, les angoixes, els fantasmes mentals dels éssers vius. Una realitat concreta la Rodoreda la transforma en una realitat general, universal que “partint d’una tipificació desemboca en un mite” (C. Arnau, dins pròleg a l’Obra Completa). Es tracta, doncs, d’una obra difícil i complexa encoberta sota una capa de senzillesa. Potser, així com en Proust deixa empremta apassionada i serena alhora els estats d’ànims, esdeveniments històrics, socials, la Rodoreda deixa entreveure les preocupacions personals i socials de les distintes etapes de la seva vida. La seva obra transparenta el seu caràcter, tal com diu ella (Baltasar Porcel ho apunta així a Serra d’Or) quiet i violent, innocent i complicat, serè i apassionat, esquerp i dòcil amb una inclinació marcada cap al romanticisme.Roland Barthes, Gilles Deleuze i Vargas Llosa ens ho confirmen: “El por qué escribe un novelista está visceralmente mezclado con el sobre qué escribe; los ‘demonios’ de su vida son los ‘temas’ de sus obras”).

A començaments del segle XX, els escriptors, com a refús al realisme i naturalisme vigents, es disposaren a seguir un corrent psicologicofilosòfic que dominava gran part del pensament europeu. Freíd, Bergson i W. James foren els pares espirituals d’aquestes noves modes literàries. De Bergson agafà Marcel Proust la noció del temps perdut i més tard retrobat. James Joyce i Virginia Woolf prengueren de les teories del subconscient de Freud i de les del funcionament de la consciència de Joyce, el que havia de ser després elaborat en les seves principals tècniques literàries. A grans trets podríem dir que les tècniques de Mercè Rodoreda van sorgir de la posterior elaboració de les lectures “joycianes”, encara que és molt agosarat afirmar aquesta única i principal influència, car Woolf i Proust també es poden intuir en l’obra de Mercè Rodoreda. El paradís de la infància –en oposició al món adult- llunyà i perdut és una constant en la seva obra. L’obra de la Rodoreda constitueix una visió personal de la novel·la d’anàlisi psicològica que havia fet forat a les lletres catalanes quan, de fet, a tot Occident estava en plena decadència. Ell utilitzava el monòleg interior, directe i indirecte. I entenem per monòleg interior directe quan el personatge parla per ell mateix; és un conjunt de pensaments interiors d’una persona que són plasmats al llibre d’una manera ordenada. L’indirecte és aquell on les paraules del personatge van dirigides a un interlocutor o persona que escolta i que mai es fa present com a subjecte actiu. Són tècniques més pròximes a les tradicionals que no pas a les de Joyce, el qual practicava el “flux de consciència” –monòleg interior desordenat-, igual com surt de la ment –que tan d’èxit va tenir a les darreries dels anys trenta, quan Joyce ja havia mort. El resultat serà, doncs, una prosa evocativa i enigmàtica, plena de matisos i coses mig dites, ingènua i lírica, que ens suggerirà tant per la senzillesa d’estil com per les coses que ens diu, del dir i no dir dels plecs més pregons de la psicologia femenina. I no és que vulgui fugir de la realitat agafant aquestes tècniques d’expressió, sinó que és un voler apropar-se més a la vida d’aquells personatges des de dins en voler retratar les vivències, els pensaments, les angoixes, els fantasmes mentals dels éssers vius. Una realitat concreta la Rodoreda la transforma en una realitat general, universal que “partint d’una tipificació desemboca en un mite” (C. Arnau, dins pròleg a l’Obra Completa). Es tracta, doncs, d’una obra difícil i complexa encoberta sota una capa de senzillesa. Potser, així com en Proust deixa empremta apassionada i serena alhora els estats d’ànims, esdeveniments històrics, socials, la Rodoreda deixa entreveure les preocupacions personals i socials de les distintes etapes de la seva vida. La seva obra transparenta el seu caràcter, tal com diu ella (Baltasar Porcel ho apunta així a Serra d’Or) quiet i violent, innocent i complicat, serè i apassionat, esquerp i dòcil amb una inclinació marcada cap al romanticisme.Roland Barthes, Gilles Deleuze i Vargas Llosa ens ho confirmen: “El por qué escribe un novelista está visceralmente mezclado con el sobre qué escribe; los ‘demonios’ de su vida son los ‘temas’ de sus obras”).

Mercè Rodoreda neix a Barcelona, al barri de Sant Gervasi, el 10 d'octubre de 1909. Començà la seva activitat literària amb col·laboracions a revistes i diaris (Clarisme, La Revista, Revista de Catalunya, Mirador, Meridià, Companya, etc.) i també amb la publicació de novel·les de les quals l'autora abjurà més tard, amb una sola excepció: Aloma. Aquestes novel·les que hem esmentat són: Sóc una dona honrada? (1932), Del que hom no pot fugir (1934), Un dia en la vida d'un home (1934) i Crim (1936).

Les quatre primeres novel·les que després rebutja es poden agrupar en dos blocs diferenciats: les dues primeres, Sóc una dona honrada? (1932) i Del que hom no pot fugir (1934), són novel·les psicològiques d'un notori esquematisme i amb una colla de trets que recorden el perfil biogràfic de l'autora. A desgrat, però, de la seva senzillesa anuncien el món i el camí d'Aloma (1938) i incideixen en aspectes que, més tard, tornaran a ser tractats per la narrativa rodorediana. Les altres dues novel·les, en canvi, Un dia en la vida d'un home (1934) i Crim (1936) semblen reflectir la influència i la fresca alenada d'humor del Grup de Sabadell.

El 21 de gener de 1939, quan la guerra ja s'havia decantat del tot del bàndol franquista, Mercè Rodoreda deixà Barcelona, passà la frontera i després de breus estades a Tolosa i a París s'instal·la amb altres escriptors catalans al castell de Roissy-en- Brie, prop de la capital francesa. L'indret era molt acollidor i la instal·lació havia estat possible gràcies a l'actuació d'alguns intel·lectuals francesos. Eren una quarantena d'escriptors i artistes exiliats de la Guerra Civil Espanyola i, entre els catalans hi havia Joan Oliver, Xavier Benguerel, Cèsar August Jordana i Pere Calders

Els tempteigs tècnics es concentren en un sol llibre: Vint-i-dos contes. En aquesta obra es reflecteix la influència d'un corrent literari que va tenir una gran importància en els anys cinquanta: el corrent nord-americà, amb una tècnica determinada -el "behaviorisme". La figura més destacada d'aquest corrent és Ernest Hemingway, al qual la Rodoreda diu admirar profundament. Aquest behaviorisme es fa present en alguns contes i és menys pur a Jardí vora el mar i a la part central d'El carrer de les Camèlies.

Es fan difícils de determinar les influències concretes en un autor ja que és la mateixa vida la que molt sovint les crea o les determina. Baltasar Porcel, en una entrevista que fa a l'autora cita com a autors i llibres llegits per la Rodoreda Virginia Woolf, Breton i Novalis, amb especial predilecció pels seus Himnes de la nit.

Tot això permet distingir en la narrativa rodorediana dos grans moments en la seva etapa de postguerra: un de realista que se situa en el món dels adults (La Plaça del Diamant, El carrer de les Camèlies) i un de fantàstic que viu encara el món de la infantesa on els poders de la imaginació són l'única llei existent (La meva Cristina i altres contes).

Les novel·les de l'autora, doncs, en aquesta segona etapa es van interioritzant i a mesura que ho fan la concepció de l'art i de la vida s'apropa a la dels simbolistes. Es tracta d'un procés de gradació i d'intensificació progressiu. Una evolució que és com la del peix que es mossega la cua: sortida del mite (infantesa) per tal de poder-lo reconquerir finalment a l'època de la vellesa.

CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE L'OBRA RODOREDIANA

Temes: Els temes de l'anàlisi de la versió rododeriana són les relacions entre l'home i la dona, sobretot entre l'home madur i la dona jove, tant si són consagrades pel matrimoni com si no ho són. Les relacions acostumen a ser tenses, gairebé impossibles, per unes raons lògiques o, si més no, suposadament lògiques, o per d'altres totalment inexplicables. I la dona, més aviat passiva, n'esdevé la víctima. En tota aquesta problemàtica hi van lligats els aspectes de l'amor físic, el trauma sexual, el part i, de vegades, l'amor maternal. Tot això és amanit amb el desencís dels personatges pel temps present (l infelicitat de l'edat adulta) i l'enyorança del passat (la felicitat de la infantesa).

Personatges: Els personatges són gairebé tots femenins. Aquesta perspectiva predominantment femenina es transforma entorn d'un procés vital únic: adolescència, joventut, maduresa, vellesa i mort. Cal observar el tractament divers donat a la infància.

A mesura que passen els anys, les heroïnes de l'autora tenen una consciència clara de la vida adulta i intenten de reconquerir la infància. Així, el que en Aloma és tan sols enyorança imprecisa, esdevé un intent de recuperació, tant a La Plaça del Diamant com a El carrer de les Camèlies, novel·les de dones que deixen darrere seu la joventut. Aquest intent esdevé una recuperació total a Mirall Trencat.

Aquesta evolució es palesa a través d'un dels símbols recurrents: la flor o el jardí. La flor, el jardí, és ja en Aloma un símbol de la infància. El jardí quotidià i modest de la primera novel·la esdevé a la darrera un lloc sagrat i mític i es converteix en un arquetip.

En l'etapa de vellesa (Mirall trencat) hi ha un símbol ben propi: l'aigua per connectar la infantesa amb la mort.

Els símbols constants experimenten una evolució que els va embellint progressivament: la casa (de modesta esdevé una torre esplèndida), el jardí (de senzill es transforma en un espai sagrat), el til·ler (es converteix en un arbre amb una forta connotació d'immortalitat; el llorer...), les flors (úniques primer, són múltiples i variades després [de cirerer, lilà, violeta]).

A més d'aquests símbols, cada novel·la de la Rodoreda en té un de principal que hi dóna sentit profund. La flor és el símbol d'Aloma (simbolitza la infància i, en procés d'abstracció-essencialització, la felicitat).

El colom a La Plaça del Diamant és el símbol de l'opressió de la dona i l'àngel al El carrer de les Camèlies es relaciona amb la mort i, d'altra banda, amb la llibertat de la Cecília. En aquesta novel·la, a més, hi ha la flama, símbol d'origen terrestre però d'un destí celestial. El foc s'associa amb l'acte sexual. Cecília sent una forta atracció pel foc i és una prostituta. És també el símbol de la mort que anuncia una realitat que es va apropant i que dominarà a la novel·la "Mirall trencat" car el símbol princial d'aquesta última novel·la és l'aigua (infantesa i mort). Perquè si l'aigua és el símbol de la puresa, és lògic que l'home, en no trobar-la, tracti de recuperar-la; ara bé, en no poder assolir-la a través de la vida per essència impura, ho provarà en un últim i desesperat intent a través de la mort.

Mirall Trencat tots els personatges que moren dins de l'aigua són uns nens (Jaume, Maria) o bé se suïciden en sentir nostàlgia de la infantesa.

En totes les obres rododerianes hi ha símbols secundaris, motius que evolucionen amb el temps: el mirall, símbol del pas del temps i posteriorment de la mort; la nit, símbol de la intensitat, tant de joia com de dolor i del tot prodigiós, sempre misteriós...el de l'orfenesa, la soledat i el gust de les heroïnes rododerianes cap al somni on la decepció davant la realitat i la divinització del pensament convergeixen en una mística de la infantesa en la qual domina l'amor de la mare, recordat d'una manera punyent i comparat amb el de l'home, car és ben bé en esdevenir adult quan hom enyora un tipus d'amor caracteritzat per la tendresa i l'afecte desinteressat, enfrontat amb un altre que ho és per egoisme i l'únic desig de satisfer la pròpia sexualitat en fer-se adultes les protagonistes femenines no troben mai "uns braços amorosos ni un bes suau".

ESTRUCTURA

L'estructura de les novel·les de Mercè Rodoreda és oberta -neix quan fineixen un interrogant sobre la vida que encara els queda a les heroïnes per viure. Tan sols Mirall Trencat és tancada, en cloure's la ficció ho fa amb la mort definitiva de tot. Les novel·les s'enllacen com si d'una única història es tractés.

TÈCNIQUES

Mercè Rodoreda utilitza les tècniques del monòleg interior -potser més pròximes a les tradicionals que no pas a les de Joyce, bé que en certs casos tenen afinitat amb aquest- o les de la narració en tercera persona que sovint es confonen amb les del monòleg i que barregen prodigiosament l'estil directe amb l'indirecte. Respecte a la prosa de la Rodoreda, Molas diu: "és una prosa evocativa i lírica, tan important pel que diu com per la manera com ho diu, les característiques més remarcables de la qual són la ingenuïtat d'interpretació i d'expressió, la malícia en la tria d'elements, que arriba a vorejar l'esquematisme, la insinuació, el matís. La Rodoreda és la gran novel·lista del matís: del dir i no dir, quasi carnerianament, els plecs més subtils de la psicologia femenina".

Article original a Batxillerat