1918
8 de març – Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat. D'ençà d'aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desvagats. El meu germà, que és un gran afeccionat a jugar a futbol –malgrat haver-s'hi ja trencat un braç i una cama–, el veig purament a les hores de repàs. Ell fa la seva vida. Jo vaig tirant. No enyoro pas Barcelona i menys la Universitat. La vida de poble, amb els amics que hi tinc, m'agrada.
A l'hora de les postres, a dinar, apareixen a taula una gran plata de crema cremada i un pa de pessic deliciós, flonjo, daurat, amb un polsim de sucre ingràvid. La meva mare em diu:
– Ja saps que avui fas vint-i-un anys?
I en efecte: seria absurd de discutir-ho: avui compleixo vint-i-un anys. Dono una ullada circular. El meu pare menja en silenci, en un estat de perfecta normalitat. La meva mare no sembla pas estar tan nerviosa com sol habitualment. Com que en aquest país només se celebren els sants, la presència del pa de pessic i de la crema em fan malfiar. Em pregunto si han estat elaborats per celebrar realment el meu aniversari o per recordar-me que el balanç dels primers anys és absolutament negatiu, francament magre. Aquest retoc –penso– és tan natural! Tenir fills en forma d'incògnita, de nebulosa, ha d'ésser molt desagradable. La meva frivolitat, però, és tan gran, que ni el problema de consciència plantejat per les llaminadures no és prou per a evitar que trobi el pa de pessic saborosíssim i la crema literalment exquisida. Quan me'n serveixo més, la fredor augmenta d'una manera visible. Vint-i-un anys!
La família! Cosa curiosa i complicada...
A mitja tarda es posa a ploure –una pluja fina, densa, menuda, pausada. No fa gens d'aire. El cel és gris i baix. Sento caure la pluja sobre la terra i els arbres del jardí. Fa una fressa sorda i llunyana –com la del mar a l'hivern. Pluja de març, freda, glacial. A mesura que va caient la tarda, el cel, de gris, es torna d'un blanc de gasa –lívid, irreal. Sobre el poble, pesant sobre els teulats, hi ha un silenci espès, un silenci que es palpa. La fressa de l'aigua que cau l'allarga en una música vaga. Sobre aquesta sonsònia, hi veig flotar la meva obsessió del dia: vint-i-un anys!
Veure caure la pluja, a la fi, m'ensopeix. No sé què fer. Hauria, és evident, d'estudiar, de repassar els llibres de text, per treure'm de sobre aquesta pesada carrera d'advocat. No hi ha manera. Si sovint no puc resistir la temptació de llegir els papers que trobo pels carrers, davant d'aquesta classe de llibres la curiositat se'm tanca amb pany i clau.
Decideixo de començar aquest dietari. Hi escriuré –just per passar l'estona, a la bona de Déu– el que se m'anirà presentant. La meva mare és una senyora molt neta minada per l'obsessió de mantenir la casa en un ordre gebrat. Li agrada d'estripar papers, de cremar velles andròmines, de vendre al drapaire tot el que per ella no té una utilitat pràctica o decorativa immediata. Ja farà prou, així, que aquests papers se salvin de les seves admirables virtuts casolanes. Si això arriba, no crec pas, de tota manera, que hi hagi res de mal...
Records del pare
21 de març (1918) [...] En un moment determinat, alguns amics del meu pare decidiren crear un establiment per a prendre cafè i fer una tertúlia sense noses excessives. Li demanaren un nom que respongués a l'esperit del país i a la finalitat que portaven. Proposà que l'establiment s'anomenés el Porxo d'en Massot i que el nom portés a sota, com a subtítol, aquest afegitó: Centre Republicà Tradicionalista.
El porxo d'en Massot era una reminiscència de Mont-ras, de la joventut del meu pare. La família Massot, sobretot el vell Massot, fou un personatge liberal i republicà d'aquest poble que arribà a tenir una gran preponderància. Els diumenges es reunien sota els porxos de can Massot els correligionaris de la rodalia, tots ells portant la barretina vermella. Era una reunió político-recreativa: hom bevia el vi del país, jugava a cartes i deia mal del govern constituït. L'àvia Marieta, que tingué amb el vell Massot una gran amistat, solia dir:
-- L'avi Massot no anava pas a missa, però era la més bona persona de Mont-ras, la més entenimentada i de més criteri. Davant de les atzagaiades, no tenia pas pèls a la llengua…
El meu pare, que anà de petit moltes vegades al porxo d'En Massot, també conserva d'aquest home un record excel·lent.
L'afegitó, per altra part --vull dir el de Centre Republicà Tradicionalista--, és una troballa magnífica. A primer cop d'ull sembla una contradicció, i probablement ho seria a tot arreu menys a l'Empordà. Ací, però, el republicanisme és una de les po ques tradicions reals i vives. Té l'avantatge de ser una tradició relativament recent, perquè les altres, les que es perden en l'obscuritat dels anys, no serveixen pràcticament per a res.
La invenció d'aquest nom és, a més a més, veritablement típica del temperament del meu pare. Home d'un caràcter més aviat torturat i desdibuixat, dubitatiu, fàcil de passar de la mania a la depressió, aquest nom representa un intent de resoldre una perplexitat per acumulació dels elements contraris del dilema.
-- El nom està bé --vaig dir-li un dia--, però Hegel n'hauria deduït una síntesi…
-- No em vinguis pas amb síntesis…! --digué espaordit--. Ja està bé. El nom és bonic…
[…]
18 de juliol. – Cap al tard, he anat al mas: A l'era batien amb les eugues. El sol ha torrat la gent. Sobre aquest color, que torna fantasmal el blanc dels ulls, la pols, el boll i la suor els han posat com una crosta de color d'argila, que esdevé d'un color d'ala de mosca a mesura que la llum de la tarda es va afeblint. Els animals, enllustrats per la suor, tenen una bromera blanca a la boca. Després de descollar, la gent s'asseu a terra, rendida.
Retorn dins un crepuscle d'una lluminositat blanca, lleugerament tocat de rosa, amb el blau pur, profund, estèril, de l'arcada del cel.
Davant de la terrassa del cafè passa una noia molt jove, amb aquella cosa torbadora, cenyida i impenetrable de les formes adolescents, les faldilles curtes, com una campaneta, sobre la polpa turgent, l'anca, la cuixa i les cames plenes. Un home assegut a la taula del costat em pica l'ullet.
Si ho recordo bé, tenia els cabells del front una mica en desordre i els ulls grans, parats, una mica enfonsats –tocats per un desdibuixament flotant, que la rosada galta immediata il·luminava de carmí lleugerament.
La noia ha passat i només ha quedat, penjada a l'aire, la sinistra guinyada del meu veí de cafè.
Si la nostra ànima és la nostra capacitat d'il·lusió –les nostres il·lusions–, deu ésser per això que hi ha tanta gent que tenim ànima de càntir.
Entre els qui no tenen mai un no i els qui no diuen mai que sí, no sabria pas qui triar. Són les dues màximes creacions de l'energumenisme espontani del país.
Ciset Vilà, un marxant de boscos, fill, com el general Savalls, de la Pera, sol explicar que quan aquest general corria pel país fent la segona guerra carlista es presentà un dia al seu poble natal, muntat en el seu cèlebre cavall blanc que figura a les litografies, rodejat dels principals personatges de la seva partida. La mare del general, que vivia pobrament a la Pera, en sentir el galop de les cavalleries, tragué el cap per la finestra i, passat el primer moment d'esglai i de sorpresa que la presència del seu fill li produí, reaccionà d'una manera indignada i viva.
–Ets tu, perdulari? –cridà mirant-se'l amb menyspreu. Ja la pujarem dreta, la paret! ¿No et dónes vergonya de fer parlar tant de tu? Tenim totes les terres ermes... Vés corrent d'una banda a l'altra, perdut, vés fent guerres i bestieses...
Savalls deixà que la vella pagesa irascible, vociferant en el marc de la finestra, s'esbravés, sense baixar del cavall, amb una rialleta.
–Pareu la falda, mare! –digué quan li semblà que l'envestida afluixava una mica.
–Estàs prou d'orgues, berçaeugues... !
–Pareu la falda, us dic! –cridà el general amb una lluminosa cara d'animal enriolat i satisfet.
I mentre li repetia la comminació llançà un grapat d'unces d'or pel buit del marc de la finestra.
La silueta de la vella desaparegué una estona: el temps de collir les unces escampades per terra. Després, en reaparèixer, digué amb una veu notòriament canviada, la cara endolcida:
–Entra! Berenarem una mica... Feia tant de temps que no ens havíem vist! La llonganissa, aquest any, és de primera.
Retorn dins un crepuscle d'una lluminositat blanca, lleugerament tocat de rosa, amb el blau pur, profund, estèril, de l'arcada del cel.
Davant de la terrassa del cafè passa una noia molt jove, amb aquella cosa torbadora, cenyida i impenetrable de les formes adolescents, les faldilles curtes, com una campaneta, sobre la polpa turgent, l'anca, la cuixa i les cames plenes. Un home assegut a la taula del costat em pica l'ullet.
Si ho recordo bé, tenia els cabells del front una mica en desordre i els ulls grans, parats, una mica enfonsats –tocats per un desdibuixament flotant, que la rosada galta immediata il·luminava de carmí lleugerament.
La noia ha passat i només ha quedat, penjada a l'aire, la sinistra guinyada del meu veí de cafè.
Si la nostra ànima és la nostra capacitat d'il·lusió –les nostres il·lusions–, deu ésser per això que hi ha tanta gent que tenim ànima de càntir.
Entre els qui no tenen mai un no i els qui no diuen mai que sí, no sabria pas qui triar. Són les dues màximes creacions de l'energumenisme espontani del país.
Ciset Vilà, un marxant de boscos, fill, com el general Savalls, de la Pera, sol explicar que quan aquest general corria pel país fent la segona guerra carlista es presentà un dia al seu poble natal, muntat en el seu cèlebre cavall blanc que figura a les litografies, rodejat dels principals personatges de la seva partida. La mare del general, que vivia pobrament a la Pera, en sentir el galop de les cavalleries, tragué el cap per la finestra i, passat el primer moment d'esglai i de sorpresa que la presència del seu fill li produí, reaccionà d'una manera indignada i viva.
–Ets tu, perdulari? –cridà mirant-se'l amb menyspreu. Ja la pujarem dreta, la paret! ¿No et dónes vergonya de fer parlar tant de tu? Tenim totes les terres ermes... Vés corrent d'una banda a l'altra, perdut, vés fent guerres i bestieses...
Savalls deixà que la vella pagesa irascible, vociferant en el marc de la finestra, s'esbravés, sense baixar del cavall, amb una rialleta.
–Pareu la falda, mare! –digué quan li semblà que l'envestida afluixava una mica.
–Estàs prou d'orgues, berçaeugues... !
–Pareu la falda, us dic! –cridà el general amb una lluminosa cara d'animal enriolat i satisfet.
I mentre li repetia la comminació llançà un grapat d'unces d'or pel buit del marc de la finestra.
La silueta de la vella desaparegué una estona: el temps de collir les unces escampades per terra. Després, en reaparèixer, digué amb una veu notòriament canviada, la cara endolcida:
–Entra! Berenarem una mica... Feia tant de temps que no ens havíem vist! La llonganissa, aquest any, és de primera.
El general baixà del cavall i mare i fill s'abraçaren tendrament. No solament berenà, sinó que sopà i dormí a la casa paterna. En realitat hi estigué tot el temps compatible amb la seva seguretat personal. La satisfacció de la mare durà tot aquest temps i una mica més –fins que duraren les unces de la guerra.
3 de gener 1919. — [...] Prenc el cafè. No puc separar els ulls de la finestra. La brutalitat del vent del mar és fascinant. Les escates lluents de l'aigua m'arriben a enlluernar. M'acosto, abrigat, a la finestra. La platja és deserta. Pels carrers no passa ni una ànima. A la sorra d'or fos, les embarcacions pintades de verd poma o de vermell amb una franja de color de quitrà, tenen un aspecte misèrrim, inconsistent, desmanegat. Torno al llit tremolant. L'escalforeta em torna lentament. Penso que es deu estar bé a redós del vent, al sol. És el temps que es dauren les taronges i els ametllers treuen els primers rosats de coral. Els redossos són plens de gats de panxa al sol que s'estiren les potes amb un ull mig aclucat. Sempre hi ha algun gatet que juga amb l'ombra de la seva cua o amb una ploma errant. Penso també que en dies així és quan és més bona la sopa de rap, amb una torrada, una cullerada d'oli i vi de Llançà. Penso en moltes altres coses... Poca estona, però. La finestra m'atreu, fascinant.
Camino per fora, el cap ple de pensaments vagabunds, els sentits dispersos, a l'atzar. Veig davant meu, vagi allà on vagi, una mica més a prop, una mica més lluny, l'ermita de Sant Sebastià. L'ermita és l'essència del nostre esperit, el nostre perenne baluard comarcal. Aquestes quatre parets blanques em fan sentir les arrels: aquesta és la meva terra; aquí vaig néixer; en els dos o tres minúsculs cementiris de la rodalia, hi reposen les generacions familiars de les quals no sóc més que el somni momentàniament realitzat. Aquí —si tot va bé— m'enterraran.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada