Poemes (J. V. Foix)

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
Em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m'aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D'astre ignorat m'adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure'm tot. O del diable engany.
 
----------- 

Oh! Si prudent i amb paraula lleugera
Sabés fixar l'imperi de la ment,
I amb hàbils mots, la passió naixent,
Del meu estil pogués fer presonera;

Si, fugitiu de la faisó estrangera,
Arromancés en dura nit, dolent,
L'amor del Tot i del Res, sense esment
Del fosc i el rar, i a l'aspriva manera

Dels qui en vulgar parlaren sobirà,
-Oh Llull! Oh March!-, i amb claredat de signes,
Rústec però, sever, pogués rimar

Pels qui vindran; si, ponderats i dignes,
Els meus dictats guanyessin el demà,
Sense miralls ni atzurs, arpes ni cignes! 

-------

Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles 
Del temps antic, i a l'acost de la fosca, 
Sota un llorer i al peu de la font tosca, 
De remembrar, cellut, setge i batalles.

De matí em plau, amb fèrries tenalles 
I claus de tub, cercar la peça llosca 
A l'embragat, o al coixinet que embosca 
L'eix, i engegar per l'asfalt sense falles.

I enfilar colls, seguir per valls ombroses, 
Vèncer, rabent, els guals. Oh mon novell! 
Em plau, també, l'ombra suau d'un tell,

L'antic museu, les madones borroses, 
I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell: 
M'exalta el nou i m'enamora el vell.