L'art dramàtica i la vida

"L'art dramàtica i la vida. Amb aquest títol, Joan Puig i Ferreter pronuncià una conferència al Teatre Novetats, el 8 de novembre de 1908, dies abans d'estrenar al mateix local La dama enamorada."  (Graells). "el treball del poeta consisteix a descobrir l'essència, i no l'aparença, de la vida" "Lògicament, el teatre ha de ser obra de poetes [...] Però la realitat teatral és ben altra. El teatre és un negoci en comptes de ser subministrament d'aliment espiritual, perquè està en mans dels empresaris, que només accepten els autors d'èxit, que són precisament aquells que abusen de la realitat banal i quotidiana. Manca, doncs, l'element heroic i tot està dominat pel costumisme i la visió superficial de les aparences i el pintoresquisme, que són els principals enemics de la veritable obra popular." (Graells "Pròleg" a Textos).
"L'art dramàtica i la vida"
(Conferència llegida al Teatre Novetats el 8-XI-1908)
Dins Textos sobre teatre. Barcelona, Publicacions de l'Institut del Teatre / Edicions 62, 1982 (A cura de Guillem-Jordi Graells)

"Veieu com als vint anys tots sentim néixer ales al cor per volar a l'aventura un matí hermós de primavera, o ens adormim una nit pensant que l'endemà un esdeveniment inesperat canviarà l'aspecte de la nostra existència. És el poeta que hi ha en tot home que rima interiorment una bella fantasia. Ells és l'amo del nostre ésser durant la bona joventut [...]
"Doncs, el poeta és l'home que sap fer eterna questa emoció per entre les punyides i dolors de la nostra caminada. Ell teixeix al nostre entorn un vel de llum i boira, que amaga les formes lletges i aclareix les belleses de la terra. Ell és qui ens dóna idea de lo perdurable a nosaltres, pobres espectadors de coses transitòries. "Jo no sóc res davant l'eternitat!", diu l'home nihilment. "Tu ets la mateixa eternitat!", li diu el poeta i li assenyala Prometeu, Faust, Brand. L'home, planta entre plantes, ocell entre els ocells, se mira a l'espill que el poeta li ofereix i ses sent poderós com un element, brillant com el sol, inquiet com el mar, emanació de Déu, Déu ell mateix."

"Després, ¿hi ha res més mancat d'harmonia als ulls de l'home, que la vida?¿Hi ha res tan complex, immoral i mancat de fi com la realitat? Doncs ve el poeta i fa de la realitat una obra bella, harmònica, humana i moral: Com? prenent-ne l'essència i no l'aparença."

"No hi ha dubte, doncs, que si en les nostres obres sabem reflectir la nostra ànima, reflectirem també l'ànima de tots els homes."

"Com contrasta aleshores amb la pobra, trista, perillosa literatura d'esport intel·lectual, mancada d'idealitat, estèril com ermot! Com contrasta més encara amb els professionals de la literatura, amb els afamats de renom o de guany! Com l'obra del veritable poeta és una part despresa de la seva ànima, de l'home que gosa i sofreix, creu i dubta i pateix el vertigen davant del misteri de la humanitat!"

"poeta. Com més afermis els teus peus en la teva realitat, més viu resplendirà el teu ideal!"

"L'home que se sap isolar en esperit a l'emprendre un treball, és sempre respectable"

"La poesia dramàtica per ésser la que més parla als sentits, és la més assolidora al poble i és, de totes les formes poètiques, la dramàtica la que més ha penetrat en la vida. Per tal és la més coneguda i preferida del poble. Qui no coneix, entre nosaltres, l'esclat humaníssim i venjador d'aquella ànima verge que es diu Manelic, en Terra Baixa? Si no tots han vist el símbol, ni el poema etern que hi ha en aquella concepció per damunt de l'obra escènica, qui no ha vibrat  de goig, de dolor i d'entusiasme davant l'esclat del drama? En canvi, ¿pot dir-se que el nostre poble conegui Maragall? [...] Quan ell parla d'una cosa us en dóna la impressió forta, única, clara, inoblidable. El seu esperit se sadolla de les coses que veu o de la idea que sent fins a l'instant que el poeta té la imperiosa necessitat de donar-li forma. Aleshores, brota una de les seves meravelloses poesia. En Maragall és un evocador de sensacions i un pintor de lo espiritual.
"Ningú com ell m'ha fet creure que el cos i l'esperit són una mateixa cosa, amb tot i ésser tan distints. Les sensacions per ell evocades, esdevenen sentiments per la seva potència. Jo compren això quasi d'una manera física; així com un cos a força de vibrar intensament i ràpidament arriba a produir el so musical, així els sentits del poeta, a força de comunicar-se amb la natura i la vida, a força de contemplació interna i sostinguda, arriben a produir emocions que són la pura poesia. El poble, doncs, se sentiria penetrat del fort encís d'aquesta poesia; la comprendia, l'estimari..., mes se tracta d'un poeta líric, i  no el coneix. Sens dubte hi ha una injustícia en això, sobretot quan el teatre està tan allunyat del veritable camí com avui. Perquè el teatre ha de ser abans que tot obra de poetes i perquè els poetes s'han allunyat d'ell, està en decadència  en la nostra època."

Puig i Ferreter llegint

"mireu com Shakespeare,, el geni del Teatre, pinta les passions eternes de la humanitat [...] ell ens ha donat l'home en acció, l'home movent-se entre els altres homes en virtut de tots els amors, passions, odis i ambicions que l'agiten."

"El dia que el teatre no fos explotat, com qualsevulla empresa negocial, sinó dirigit per homes que, a l'amor a la bellesa, hi ajuntessin l'amor a la humanitat; el dia que el poeta i no altres, el poeta solament, oficiés en el sagrat del temple, el teatre seria com aliment espiritual del poble, lo que és el pa i el vi per al seu cos."

"Per cada obra que s'estrena d'un veritable poeta se n'estrenen vint que són d'un metge sense malalts [...] quan no d'un empresari avariciós [...] s'ha abusat massa de la realitat banal, de la vida ordinària en l'art de la nostra època. El poble ha trobat a mancar l'element heroic en el teatre. Li han pintat massa bé la pròpia banalitat alguns talents mitjans. [...] En efecte; no hem tingut presents les paraules de Nietzsche en crear la nsotra obra: "Aquesta prosternació davant els detalls és indigna del veritable artista"  Fins ara quan hem fet realisme no hem  pas fet realitat, no hem arribat al subfons de la vida. Siguem de la nostra època, però no prenent-ne lo superficial i exterior, sinó descobrint lo que en lla hi ha de gran, d'etern; aquesta és la missió del poeta, avui més que mai."

"Tots som aquí víctimes del general estat d'incultura..., mes no hem contribuït tots i cadascun a fer la nostra víctima? Si el poeta dramàtic en lloc de cercar el sentit etern i humà de la vida, en lloc de crear obra de poesia, se'n va seduït per l'aplaudiment a abeurar-se en les aigües tèrboles de l'oportunitat, a qui donarem la culpa de l'esgarriament del públic? L'oportú, que sedueix el poble d'una manera malsana, ¿hem de tolerar que serveixi al poeta com a mena de truc per fer-se aplaudir? Si les nostres obres, d'un deplorable naturalisme, no contenen una sola idea, ni un sentiment digne d'un gran poeta, sinó que s'aturen en l'extern, en lo banal i pintoresc, ¿creieu que amb elles podem ajudar a formar l'esperit d'un poble? Cert que al poble li agrada veure sobre les taules la seva pròpia banalitat i per això es comprenen els triomf d'obres que no contenen una sola paraula de valor etern ni universal, mes a la fi l'obra resta oblidada perquè no ha despertat ni un ressò en l'íntim de les ànimes."

"¿No heu pensat mai que si bé el nostre teatre existeix individualment per les obres d'alguns homes, no té encara una vida representativa de l'espiritualitat catalana? Cal tot l'esforç per integrar-lo a l'ànima catalana bullent i viva com mai en nostres dies."