Passa al contingut principal

Més llibres que mai

Les últimes dades del ministeri de Cultura d’Espanya han certificat la distància sideral que hi ha entre les noves editorials independents i els grans grups. Com més temps passa i la indústria editorial més intenta recol·locar-se en el mercat (la crisi i la baixada de facturació han portat uns nous hàbits que han vingut per quedar-se) més es fa palès que sembla que parlem de dos mons dedicats a produir productes diferents.

Les grans editorials no només no aturen la bombolla productiva, sinó que l’augmenten. La sobreproducció és gegantina, injustificable si no és perquè darrere hi ha la cursa del grup editorial per no enfonsar-se: amb els mateixos diners, fem més i més llibres (menys promoció, pagar avenços de misèria als autors, reduir els traductors a productors explotats, externalitzar tot l’externalitzable...) a veure si l’encertem.

L’altra gran dada és la baixada del nombre de llibres per tiratge. La caiguda de vendes fa que no calguin tiratges grans. Però alhora provoca un descens en la qualitat de la cadena editorial: si un llibre s’acaba, contràriament al que s’afirma, no surt a compte fer-ne una edició llampec. I no es fa. De manera que és un peix que es mossega la cua: no faig gaires llibres perquè no hi ha demanda, però no hi ha demanda d’un llibre perquè si el vols comprar no el trobes. En resum, tenim més nombre de llibres que mai davant d’un nombre de lectors-compradors més petit que mai.

Les editorials petites i mitjanes, menys subjectes als vaivens de la prospectiva econòmica dels grans grups, poden controlar millor i més de prop el negoci. La seva actuació és exactament la contrària: els grans grups, el 2015, van publicar un 10,4% més de títols! Per contra, les petites i mitjanes editorials han reduït el ritme de publicacions en un 2,5% i un 1,3% respectivament. Però igualment anem de cara al col·lapse, en els dos sentits de la paraula, el que ridículament imita l’anglès i vol dir “una cosa que es desploma” i en el sentit correcte “una cosa que arriba al màxim de tensió i peta”. Estiguem a l’aguait perquè no podem oblidar una cosa: les editorials independents està molt bé que hi siguin, però només haurien de ser complementàries dels grans grups, que és imprescindible que continuïn existint. ✒

Lluís A. Baulenas per al diari Ara

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Aigües Encantades de Joan Puig i Ferrater (2) Anàlisi de l'obra.

Aquí trobareu una sèrie de qüestions que faran que acabeu de reflexionar sobre l'obra. L’obra planteja una doble problemàtica social i individual, això és una situació col·lectiva dominada per la superstició i l’endarreriment mantinguts per uns interessos oligàrquics i la situació de submissió d’una massa conformista d’una banda, i de l’altra els intents individuals d’uns personatges que pretenen un canvi. Així doncs, hi haurà un enfrontament entre els dos bàndols, entremig trobem la figura de la Cecília, filla del cacic Amat que es rebel·la contra la figura del pare no només com un fet generacional, sinó sobretot perquè aquest home autoritari representa un estat de coses, el manteniment d’unes estructures que sotmeten la dona -la filla, l’esposa- a la seva voluntat.  El conflicte d’ Aigües encantades rau en la creació d’unes antítesis extremades: religió-raó, reaccionarisme-progressisme, dona-home, tradició-educació, entre altres. Puig i Ferreter escriu una obra que e...

Vicent Andrés Estellés (poemes)

1 m'he estimat molt la vida, no com a plenitud, cosa total, sinó, posem per cas, com m'agrada la taula, ara un pessic d'aquesta salsa, oh, i aquest ravanet, aquell all tendre, què dieu d'aquest lluç, és sorprenent el fet d'una cirera. m'agrada així la vida, aquest got d'aigua, una jove que passa pel carrer aquest verd                aquest pètal                                 allò una parella que s'agafa les mans i es mira als ulls, i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula, com aquest passarell,                               aquell melic, com la primera dent d'un infant....

Discurs llegit a Sitges en la tercera Festa Modernista

Per iniciar la tercera festa modernista, Rusiñol llegí un discurs que ha quedat com la síntesi del corrent esteticista del moviment, aquí el teniu transcrit: "És la tercera vegada que el Cau Ferrat es reuneix a prop del mar; la tercera vegada que, fugint del soroll de la ciutat, venim a somniar al peu d'aquest platja hermosa, a sentir-nos bressar al compàs de les onades, a prendre aigües de poesia malalts que estem del mal de prosa que avui corre en la nostra terra. Venim aquí fugint de la ciutat, per trobar-nos tots junts i junts cantar lo que ens surti del fons del sentiment, per treure'ns el fred que corre per les venes de tothom, aixoplugant-nos sota la bandera de l'art; per banyar-nos i embriagar-nos de sol, de sol i llum que ens assequi per un moment la tristesa de la boira. Venim perquè necessitem espolsar-nos de sobre tanta farsa egoista, tanta sensatesa fingida, tanta farda de sentit comú, tanta serietat forçada o riure estúpid com ha imposa...