Passa al contingut principal

Més llibres que mai

Les últimes dades del ministeri de Cultura d’Espanya han certificat la distància sideral que hi ha entre les noves editorials independents i els grans grups. Com més temps passa i la indústria editorial més intenta recol·locar-se en el mercat (la crisi i la baixada de facturació han portat uns nous hàbits que han vingut per quedar-se) més es fa palès que sembla que parlem de dos mons dedicats a produir productes diferents.

Les grans editorials no només no aturen la bombolla productiva, sinó que l’augmenten. La sobreproducció és gegantina, injustificable si no és perquè darrere hi ha la cursa del grup editorial per no enfonsar-se: amb els mateixos diners, fem més i més llibres (menys promoció, pagar avenços de misèria als autors, reduir els traductors a productors explotats, externalitzar tot l’externalitzable...) a veure si l’encertem.

L’altra gran dada és la baixada del nombre de llibres per tiratge. La caiguda de vendes fa que no calguin tiratges grans. Però alhora provoca un descens en la qualitat de la cadena editorial: si un llibre s’acaba, contràriament al que s’afirma, no surt a compte fer-ne una edició llampec. I no es fa. De manera que és un peix que es mossega la cua: no faig gaires llibres perquè no hi ha demanda, però no hi ha demanda d’un llibre perquè si el vols comprar no el trobes. En resum, tenim més nombre de llibres que mai davant d’un nombre de lectors-compradors més petit que mai.

Les editorials petites i mitjanes, menys subjectes als vaivens de la prospectiva econòmica dels grans grups, poden controlar millor i més de prop el negoci. La seva actuació és exactament la contrària: els grans grups, el 2015, van publicar un 10,4% més de títols! Per contra, les petites i mitjanes editorials han reduït el ritme de publicacions en un 2,5% i un 1,3% respectivament. Però igualment anem de cara al col·lapse, en els dos sentits de la paraula, el que ridículament imita l’anglès i vol dir “una cosa que es desploma” i en el sentit correcte “una cosa que arriba al màxim de tensió i peta”. Estiguem a l’aguait perquè no podem oblidar una cosa: les editorials independents està molt bé que hi siguin, però només haurien de ser complementàries dels grans grups, que és imprescindible que continuïn existint. ✒

Lluís A. Baulenas per al diari Ara

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Aigües Encantades de Joan Puig i Ferrater (2) Anàlisi de l'obra.

Aquí trobareu una sèrie de qüestions que faran que acabeu de reflexionar sobre l'obra. L’obra planteja una doble problemàtica social i individual, això és una situació col·lectiva dominada per la superstició i l’endarreriment mantinguts per uns interessos oligàrquics i la situació de submissió d’una massa conformista d’una banda, i de l’altra els intents individuals d’uns personatges que pretenen un canvi. Així doncs, hi haurà un enfrontament entre els dos bàndols, entremig trobem la figura de la Cecília, filla del cacic Amat que es rebel·la contra la figura del pare no només com un fet generacional, sinó sobretot perquè aquest home autoritari representa un estat de coses, el manteniment d’unes estructures que sotmeten la dona -la filla, l’esposa- a la seva voluntat.  El conflicte d’ Aigües encantades rau en la creació d’unes antítesis extremades: religió-raó, reaccionarisme-progressisme, dona-home, tradició-educació, entre altres. Puig i Ferreter escriu una obra que e...

Solitud: mite, personatges, símbols, webs d'interès

Aquí trobareu un estudi de la novel·la i alguns enllaços per si creieu que necessiteu completar-lo. El mite de la terra alta i de la terra baixa Víctor Català utilitza el mite de la terra alta i de la terra baixa com a via de plasmació de dues formes de vida antitètiques: la plana, la de l'utilitarisme, la monotonia i la despersonalització (és a dir, la "no-vida"); la muntanya, com l'espai del misteri, de la  lluita i dels ideals (és a dir, la "vida").  L'ascensió a la muntanya, doncs, és, per a la Mila, l'entrada a la vida, el camí cap allò que Gabriel Alomar anomenava el "segon naixement de la persona", que es realitza "en el camí que s'eleva de la inconsciència a la consciència de l'home"." (Castellanos, HLC, p. 611). La Mila, al final, escapa al determinisme de l'ambient; això fa que Solitud no sigui, en absolut, una obra naturalista.  A l’episodi “La creu” l'autora aprofita per posar ...

Vicent Andrés Estellés (poemes)

1 m'he estimat molt la vida, no com a plenitud, cosa total, sinó, posem per cas, com m'agrada la taula, ara un pessic d'aquesta salsa, oh, i aquest ravanet, aquell all tendre, què dieu d'aquest lluç, és sorprenent el fet d'una cirera. m'agrada així la vida, aquest got d'aigua, una jove que passa pel carrer aquest verd                aquest pètal                                 allò una parella que s'agafa les mans i es mira als ulls, i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula, com aquest passarell,                               aquell melic, com la primera dent d'un infant....