Passa al contingut principal

Memòria en estat líquid

Avui en dia, el temps útil de memòria social es redueix progressivament. No recordem el que
va passar fa quinze anys. Però tampoc recordem el que va passar fa quinze dies. La immediatesa mana i ens ofega. El cas de la política és paradigmàtic. Es reivindiquen coses ja reivindicades i acceptades. Però la desmemòria i l’avidesa dels vots fan que, de cara a noves generacions, surti a compte desenterrar qüestions antigues i tornar-les a posar en primer pla com si fossin noves. Ningú no se’n recorda.


Oblidem fets i gent. Oblidem, per exemple, escriptors que van ser molt estimats. Sembla com si, també amb el simple canvi d’una generació, se n’esborri el record. Quan arriba novembre em vénen al cap molts dels escriptors catalans traspassats en aquest mes. Segur que me’n deixo algun: Maria Mercè Marçal, Joan Sales, Miquel Martí i Pol, Montserrat Roig... Fa res bellugaven i deien la seva, però la mateixa societat que va contribuir a fer-los visibles, els vol llançar al pou negre de la desmemòria. No vol dir que no en sentim dir res. Se’n parla, però de seguida tenim tendència a col·locar-los en l’aparador de les mòmies.

Què és un rosari?

Per posar un exemple, a França cada any es reediten les obres de Boris Vian. Sempre hi ha un públic nou, lectors que fan el millor que pot fer algú per un escriptor: llegir-lo. Joan Oliver –conegut com a Pere Quart–, que tanta brega va moure en els seus últims anys de vida, és un desconegut per a les joves generacions, fins i tot les independentistes, que hi haurien trobat un iaio disposat a repartir llenya. De fet, seria el mateix cas de Manuel de Pedrolo si no fos pel Mecanoscrit del segon origen, ja sigui en forma de llibre o de pel·lícula. Amb una rapidesa insospitada, de Salvador Espriu aviat molts només sabran dir que és un carrer de la Vila Olímpica. I del poeta J.V. Foix, què? Ell és l’únic a qui li seria igual, tot plegat. Ja ens ho va explicar: “El poeta, mag, especulador del mot, pelegrí de l’invisible, insatisfet, aventurer o investigador a la ratlla del son, no espera res per a ell. Ni la redempció”. Quan arriba el novembre, per més que sigui un novembre espantosament atípic com aquest, no puc evitar d’anar desgranant les baixes, com qui passa un rosari. El dia 10, la Roig; el dia 11, Martí i Pol; el dia 12, Joan Sales; el dia 13, Maria Mercè Marçal... Un rosari? Què és, això?

Lluís A. Baulenas per al diari Ara

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Aigües Encantades de Joan Puig i Ferrater (2) Anàlisi de l'obra.

Aquí trobareu una sèrie de qüestions que faran que acabeu de reflexionar sobre l'obra. L’obra planteja una doble problemàtica social i individual, això és una situació col·lectiva dominada per la superstició i l’endarreriment mantinguts per uns interessos oligàrquics i la situació de submissió d’una massa conformista d’una banda, i de l’altra els intents individuals d’uns personatges que pretenen un canvi. Així doncs, hi haurà un enfrontament entre els dos bàndols, entremig trobem la figura de la Cecília, filla del cacic Amat que es rebel·la contra la figura del pare no només com un fet generacional, sinó sobretot perquè aquest home autoritari representa un estat de coses, el manteniment d’unes estructures que sotmeten la dona -la filla, l’esposa- a la seva voluntat.  El conflicte d’ Aigües encantades rau en la creació d’unes antítesis extremades: religió-raó, reaccionarisme-progressisme, dona-home, tradició-educació, entre altres. Puig i Ferreter escriu una obra que e...

Solitud: mite, personatges, símbols, webs d'interès

Aquí trobareu un estudi de la novel·la i alguns enllaços per si creieu que necessiteu completar-lo. El mite de la terra alta i de la terra baixa Víctor Català utilitza el mite de la terra alta i de la terra baixa com a via de plasmació de dues formes de vida antitètiques: la plana, la de l'utilitarisme, la monotonia i la despersonalització (és a dir, la "no-vida"); la muntanya, com l'espai del misteri, de la  lluita i dels ideals (és a dir, la "vida").  L'ascensió a la muntanya, doncs, és, per a la Mila, l'entrada a la vida, el camí cap allò que Gabriel Alomar anomenava el "segon naixement de la persona", que es realitza "en el camí que s'eleva de la inconsciència a la consciència de l'home"." (Castellanos, HLC, p. 611). La Mila, al final, escapa al determinisme de l'ambient; això fa que Solitud no sigui, en absolut, una obra naturalista.  A l’episodi “La creu” l'autora aprofita per posar ...

Vicent Andrés Estellés (poemes)

1 m'he estimat molt la vida, no com a plenitud, cosa total, sinó, posem per cas, com m'agrada la taula, ara un pessic d'aquesta salsa, oh, i aquest ravanet, aquell all tendre, què dieu d'aquest lluç, és sorprenent el fet d'una cirera. m'agrada així la vida, aquest got d'aigua, una jove que passa pel carrer aquest verd                aquest pètal                                 allò una parella que s'agafa les mans i es mira als ulls, i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula, com aquest passarell,                               aquell melic, com la primera dent d'un infant....