Correspondències (Charles Baudelaire)

IV

CORRESPONDANCES

La Nature est un temple ou de vivants piliers

Laissent parfois sortir de confuses paroles;

L'homme y passe à travers des forêts de symboles

Qui l'observent avec des regards familiers.

Comme de longs échos qui de loin se confondent

Dans une ténébreuse et profonde unité,

Vaste comme la nuit et comme la clarté,

Les parfums, les couleurs et les sons se répondent.

Il est des parfums frais comme des chairs d'enfants,

Doux comme les hautbois, verts comme les prairies,

- Et d'autres, corrompus, riches et triomphants,

Ayant l'expansion des choses infinies,

Comme l'ambre, le musc, le benjoin et l'encens,

Qui chantent les transports de l'esprit et des sens. 

IV CORRESPONDÈNCIES La Natura és un temple de columnes vivents que deixen anar, de vegades, paraules confuses; l'home hi camina com per un bosc de símbols que l'observen amb una mirada familiar. Com llargs ressons que de lluny es confonen en una tenebrosa i profunda unitat, tan vasta com la nit i com la claredat, els sons, els perfums i els colors es responen. Hi ha perfums que són frescos com la pell dels infants, dolços com l'oboè, verds com les prades -i n'hi ha de corromputs, pletòrics, triomfals, que s'escampen igual que coses infinites, com l'ambre, com l'almesc, l'encens i el benjuí, que canten els transports del cor i dels sentits. (Traducció de Jordi Llovet.)

Aquest sonet, que té una relació molt estreta amb el títol de Les flors del mal i amb la significació última d’aquesta obra, parteix de la idea d’un univers animat on les coses, inertes en aparença, tenen un llenguatge, on les formes visibles són els símbols d’una realitat invisible.

La imaginació ordena la natura seguint unes regles que semblen postular l’existència objectiva de relacions que només el poeta pot percebre. Les correspondències operen sobre dos plans. El pla purament sensible de les sinestèsies (“els sons, els perfums i els colors es responen”), segons el qual una sensació en pot evocar una altra, el color un so o un perfum, només és possible —i escapa a la gratuïtat— perquè està subordinat al pla metafísic de la correspondència del sensible i de l’espiritual: és perquè el món és la metàfora del cor que el so ho pot ser d’un perfum. Com que l’univers és una unitat animada, en resulta necessàriament que les formes sensibles, múltiples en la seua aparença, són de fet l’eco d’una realitat única, una “tenebrosa i profunda unitat”.

Aquesta realitat o naturalesa de Correspondències no es confon amb Déu i no té un nom definit: hi ha alguna cosa més enllà de les aparences, una cosa confusa i tenebrosa que permet al poeta de descobrir la unitat del món a partir de la complementaritat dels contraris. La complementaritat del món nocturn (v.6: tenebrosa) i del món solar (v.7: claredat) reflecteix aquesta unitat que hi ha al cor mateix del poema. Aquesta complementaritat és també traduïda pel mot vasta, síntesi suprema que reuneix els contraris.

La idea que corona el poema és que certes “correspondències” ens poden introduir en un món de puresa i d’innocència (“Hi ha perfums que són frescos com la pell dels infants, / dolços com l’oboè, verds com les prades”), però que d’altres ens fan penetrar en les regions del pecat i de la corrupció (“i n’hi ha de corromputs…”) i desperten en nosaltres una atracció cap a un infinit temible, una mena d’embriaguesa de l’esperit i dels sentits. Aquests perfums són exhalats per les “flors del mal”.

Els dos tercets plantegen una dificultat d’interpretació. Es podria considerar que els “perfums frescos” porten al Bé i els “corromputs, pletòrics, triomfals” al Mal, cosa que expressaria una relació d’oposició entre innocència i corrupció. Una altra interpretació, que segurament està més d’acord amb el sentit global del poema, és que els perfums corromputs reconcilien els grans antagonistes que són l’esperit i els sentits, els “transports” de l’ànima (l’aspecte inteŀlectual o espiritual) i dels sentits (l’aspecte sensual). Així aquest poema retroba en l’últim vers tota l’amplitud que anunciava el seu començament.

Article original d'Enric Iborra en el seu blog La serp blanca