Avantguardes

Les avantguardes són l’expressió més genuïna, per una part, de la nova societat industrial i, per l’altra, de la crisi del racionalisme i, més exactament, de la filosofia de progrés pròpia del segle XX. Així, des de les primeres manifestacions, incorporaren a la creació literària alguns dels ingredients més significatius de la civilització moderna: el maquinisme, la velocitat, el risc, etc. I, al mateix temps, propugnaren un vitalisme de tipus irracionalista que va obrir noves zones d’investigació: l’atzar, l’absurd, el somni i la bogeria. Amb la suma d’aquests ingredients i d’aquest vitalisme, les avantguardes articularen una nova teoria de l’Art, en nom de la modernitat, defensaren la destrucció del passat i la recerca de formes noves que en el camp estricte de la literatura, va assumir dues grans tradicions: 1) la visual, que arranca dels temps alexandrins i que va assolir alguns dels seus moments més brillants en ple barroc; 2)la simbolista, que ja s’havia insinuat en el romanticisme anglès (Blake) i que, a través de Rimbaud i de Mallarmé, fou fixada de manera definitiva en els darrers decennis del XIX. Barcelona, gràcies a les seues intenses relacions de tipus econòmic i cultural amb París i, subsidiàriament amb Milà i Florència, va intervenir molt aviat en el doble moviment; de fet, alguns dels pintors i poetes modernistes, com Picasso o Nogueras Oller van iniciar, com una més de les seues recerques, les que, per evolució o transformació, havien de desembocar a partir d’un moment determinat en les pròpiament d’avantguarda. Ara, mentre els pintors van passar de forma fluïda de les unes a les altres, els poetes, sense autèntics recursos creadors, no van resistir la pressió noucentista i, ala pràctica, emmudiren o quedaren desconcertats. D’aquí, que en produir-se cap a l’any 16, la subversió cubofuturista, més que desenvolupar una tradició autòctona, van haver d’importar les realitzades a França o a Itàlia. En síntesi, hem de dir que les actituds (més que moviments estètics en tant que es projectaren en formes ètiques i morals) cubistes, constructivistes, dadaistes i surrealistes -avantguardistes- foren les encarregades de posar en evidència la crisi total dels esquemes culturals burgesos. Els mètodes emprats foren diversos i, amb el temps, s’anaren completant. Però, tots aquests grups avantguardistes –terroristes, segons la terminologia de Paulhan- coincidiren en la violació de la realitat a través de la destrucció de l’harmonia de colors, formes, melodies, imatges, llenguatge, etc..., i en la recerca constant de noves formes d’expressió. Encara que els “ismes” d’avantguarda van ser més nombrosos, els que més transcendència han tingut són: el futurisme, el dadaisme, el cubisme i el surrealisme.

El futurisme

Encara que va ser creat a París el 1909 per l’escriptor Filippo TommasoMarinetti, va ser a Itàlia i a Rússia on va assolir el seu màxim desenvolupament. Alcontrari que els cubistes que només pretenien una renovació estètica, els futuristes sí que tenien una voluntat clara d’influir sobre la societat. La seua idea principal és el rebuig de tota la tradició occidental. La nova cultura que proposaven s’havia de basar en la tecnologia (maquinisme), i en la lluita i el combat (la qual cosa els duria a exaltar la Primera Gran Guerra). La renovació de la literatura havia de tenir com a base les paraules en llibertat que implicarien una reforma dràstica de les tècniques d’escriptura: destrucció de la sintaxi, i utilització anticonvencional de les majúscules, la puntuació, els signes gràfics i els espais en blanc, amb una clara tendència adestruir l’harmonia tipogràfica tradicional. També introduïren en els seus textos el lèxic específic de la ciència i la tecnologia, al mateix temps que acabaren amb els sentimentalismes procedents del romanticisme. Però, Marinetti va descobrir el terme futurista en una ressenya que d’un text d’Alomar, va publicar la revista “Mercure de France”.En terres catalanes, el terme futurisme pot tenir, com a mínim, tres sentits. El1904, Gabriel Alomar, en plena descoberta de l’idealisme alemany, inventà per definir les aspiracions “regeneracionistes”, o “modernistes”, el terme futurisme. Segons Alomar, “el futurisme no és un sistema ocasional o una escala de moment, pròpia de les decadències o de les transicions, no: és tota una selecció humana, que va renovant a través dels segles les pròpies creences i els propis ideals, imbuint-los sobre el món en un apostolat etern”, és a dir, els futuristes no són sinó, romànticament, els “hiperestètics, posseïts, inspirats”. “Llur obra comença per una gran negació, i d’entre mig d’aqueix pessimisme absolut, sobre les runes de l’actual, entreveuen, informulada i amorfa, però segura i esplendent, la realitat futura”. Aquesta concepció de futurisme va tindre una relativa difusió a principis de segle. Però qui realment agafa el sentit futurista de les avantguardes és, sens dubte, Marinetti, com ja hem explicat abans. En conjunt, el futurisme, entés en el sentit de Marinetti, s’inicia l’any 16, va conéixer els seus moments més brillants entre el 18 i el 21 i, per la mort o la ràpida evolució dels seus líders, desaparegué entre el 22 i el 25. Amb tot, algunes de les seues propostes, molt desprogramatitzades, persistiren, primer a través del model fixat per Savat-Papasseit, i segon, per les activitats del “Ateneíllo”, com la tertúlia de Barradas.

El dadaisme

El moviment Dada va ser fundat a Zurich l’any 1916 per alguns intel·lectuals europeus que s’havien refugiat a Suïssa a causa de la guerra. Entre ells estava el romanés Tristan Tzara, que va esdevenir el màxim impulsor del moviment. El Dada significa una actitud de rebuig tant de l’ordre establert com de totes les possibles alternatives. L’actitud dadaista és, per tant, una denúncia de la inutilitat, no sols de l’art i la literatura tradicionals, sinó també de tots els “ismes” que havien sorgit des de principis de segle. Per a Tzara i els seus seguidors Dada no és un corrent literari o artístic sinó una forma de viure intensament. No hi ha cap regla ni estil que els puga identificar ja que “dada canvia i es multiplica constantment”. Algunes característiques d’aquesta “intensa forma de viure” podrien ser el passotisme, el nihilisme i el refús de la lògica, així com la burla corrosiva i escarnidora unida a l’exhibicionisme irreverent i la provocació: “Dada no vol res, no demana res. Només es mou i gesticula perquè el públic diga: nosaltres no entenem res, res, res”, dirà Francis Picabia. Les aportacions més importants de Dada van ser el desenvolupament del collage cubista, amb la incorporació de materials industrials presentats fora del seu context utilitari, i també la creació de l’escriptura automàtica, en la qual després aprofundiren els surrealistes. En resum, hem de dir que el nom d’aquest moviment parteix de l’onomatopeia infantil “da-da” i va suposar una rebel·lió contra l’art burgés. És un moviment anarquitzant enfront del racionalisme dominant i precedent del superrealisme.

El cubisme

En un primer moment naix com a grup pictòric a París l’any 1907. És el primer moviment que qüestiona la representació de la realitat temporal i ho fa seguint els mètodes de la ciència; d’aquí, l’ús de les formes geomètriques (plàstica) per a la representació dels objectes, els quals havien de ser reconstruïts mentalment per l’espectador que els veu com si els contemplés des de diversos angles alhora. L’emoció, doncs, radica en la disposició dels elements i no en els elements per ells mateixos.En l’àmbit literari el cubisme va introduir el cal·ligrama, el collage i els jocs tipogràfics. Els cubistes més coneguts van ser els pintors Georges Braque i Picasso, i l’escriptor Guillaume Apollinaire.

El surrealisme

Va nàixer a França a principis dels anys 20 com a una derivació del moviment Dada. André Bréton, el seu màxim ideòleg, va publicar el 1924 el primer manifest surrealista. Aquest moviment és la revolució literària més important des del Renaixement. Els surrealistes estan molt influïts pels estudis psicològics de S. Freud i pels autors com C. Marx, i creuen que l’esperit humà no està en la part conscient de la nostra ment, que està condicionada per la raó, la lògica i tota una sèrie de tabús i complexos que tenen un origen social. Cal anar a buscar l’autèntic esperit de l’home en el subconscient, que només es manifesta lliurement a través dels somnis o dels estats que com la hipnosi o la drogoaddicció desinhibeixen la ment dels condicionaments socials i morals introduïts per la raó. La tècnica més adequada és “l’escriptura automàtica”, que consisteix a reproduir ràpidament els impulsos espontanis de la nostra ment sense sotmetre’ls a cap intervenció selectiva o ordenadora de caràcter racional. Els textos surrealistes, autèntiques al·lucinacions, poques vegades es poden entendre racionalment i només pretenen estimular la fantasia i la imaginació del lector. El seu propòsit va més enllà de crear el caos intel·lectual; vol crear una crisi de consciència i d’aquí que el moviment es va comprometre políticament. Amb tot, l’aportació del surrealisme forma part primordial de l’estètica del segle XX.

L’avantguarda als països de parla catalana

Totes les mostres d’avantguardisme literari que s’han produït a Catalunya al llarg del segle XX no ofereixen un panorama coherent i ben estructurat. A diferència de les arts plàstiques i de l’arquitectura, les avantguardes literàries han tingut una història plena de frustracions i alts i baixos. Hom pot dir, en línies generals, que l’avantguardisme literari català no ha arribat mai a sistematitzar-se: no hi ha hagut, de fet, figures assenyalades ni una producció abundant i coherent, sinó sempre mostres esporàdiques, intermitents, intents tan arriscats com efímers, i, sobretot, no hi ha hagut en cap moment una veritable continuïtat que ens permeta parlar de tota una trajectòria homogènia i seguida d’escoles avantguardistes. Mentre les avantguardes catalanes avançaven amb un ritme sincopat i a contracorrent, al seu costat i simultàniament es desenvolupa una evolució literària de formes i continguts molt diferents dels avantguardistes i que era, pròpiament, l’única línia clara i ben enfilada de la història de l’estilística literària catalana del segle XX. Mentre l’estètica noucentista avançava amb un programa teòric i unes realitzacions pràctiques poc o molt cristal·litzades i enllaçades harmònicament amb el context cultural de la societat burgesa catalana del moment, l’avantguardisme només va anar oferint esporàdiques mostres de subversió d’aquell ordre; i aquestes mostres eren més l’expressió de voluntats personals i d’influències exteriors mal dirigides que no la conclusió de cap escola literària de llarga tradició. L’avantguardisme català no va tenir cap altra significació que l’intent d’una transgressió violenta, típicament anàrquica, contra l’avanç implacable i segur d’una estètica literària tal vegada passada de moda, decadentista o formalista, però molt arrelada en la classe intel·lectual urbana de la Catalunya contemporània. L’avantguardisme català no arriba a significar, de fet, sinó un conjunt d’exabruptes ideològics, polítics i culturals que romanen, pròpiament, al marge d’una cultura nacionalista i mítica, sòlidament burgesa i amant de l’ordre i la tradició. Cal relacionar amb això el fet que gairebé tots els poetes que conrearen l’avantguardisme a Catalunya, ja ho van fer al llarg de tota la seua vida, com per exemple J. V. Foix, J. Folguera i J. M. Junoy; aquest no és ben bé el cas de Salvat-Papasseit qui es mantindrà més o menys, al llarg de tota la seua producció poètica, a la vora de la investigació formal pròpia de l’avantguarda. A Catalunya l’avantguardisme fou, sobretot, un fenomen de marginació acontracor. Si l’avantguardisme a Catalunya prosperà poc, i d’una manera intermitent, això és tal volta degut al fet, més que probable, que els defensors de les pràctiques d’avantguarda no tenien, de fet, massa contradiccions respecte a l’ordre burgés de les literatures més “oficials”, de la Catalunya moderna, i per això, en conseqüència, les seues realitzacions pràctiques no assoliren un nivell prou clar d’alternativa ideològica enfrontada a l’ordre ideològic dels escriptors més arrelats a la cultura i els mites catalanistes del nou-cents. Tots aquests elements, afegits a la recepció sovint feble i incompleta dels avantguardistes d’Itàlia i França, s’han de tenir presents en el moment d’intentar una aproximació a la història de l’avantguardisme a Catalunya. L’explicació de la realitat literària en català al País Valencià cal buscar-la en la seua particular fesomia socioeconòmica. La influència del modernisme va ser reduïda, la penetració del noucentisme encara fou molt menor. En realitat el noucentisme com a moviment va ser desconegut en el circuit valencià i la seua influència esteticoliterària, molt diluïda. L’avantguardisme, coetani, en la seua primera etapa, del noucentisme, també penetrà al món literari valencià superficialment i amb força retard, a finals de la dècada dels anys vint. Aquest tres moviments exigien una societat assentada i homologable a les europees occidentals; és a dir, una societat de base industrial amb una burgesia capaç de digerir les propostes literàries, però també arquitectòniques i artístiques, del modernisme o, si més no, una societat prou avançada, com per a suportar la gimnàstica iconoclasta de les avantguardes, des del cubisme fins al surrealisme. Però la realitat al País Valencià era molt diferent. L’agricultura hegemonitzava la vida econòmica i provocava una ruralització de la societat que necessàriament havia d’influir en l’activitat cultural. El País Valencià, com hem vist, continuava marcat pel pes de l’agricultura que no deixava d’influir sobre València. Malgrat tot, un reduït nucli d’artistes i escriptors pogué actuar de punta de llança d’una renovació i actualització en les arts plàstiques i en la creació literària sota el guiatge de l’avantguardisme. En general l’avantguardisme era molt més la defensa genèrica de la modernització que no l’adscripció total als postulats iconoclastes dels diversos ismes europeus (cubisme, futurisme, dadaisme, surrealisme), però l’aspra batalla dialèctica esclatada al si del circuit literari valencià mostra una vivor digna de ser destacada en la conformista vida cultural valenciana dominant. És el moment en què els escriptors valencians i valencianistes emprenen amb nova força el mateix objectiu ja perseguit temps enrere pels modernistes: entroncar amb el circuit literari català general i sintonitzar amb els corrents esteticoliteraris del moment. El període acabava amb una incipient actualització poètica i amb deficitari balanç en l’esforç per normalitzar la narrativa i el teatre. La problemàtica de la identitat de la llengua i de la codificació unitària quedaren també pendents de resolució: el nucli d’escriptors més valuosos no pogueren véncer les reticències i despreocupacions de la resta. A les Illes, l’avantguarda no trobà acollida: la monolítica autoritat de l’Escola Mallorquina ho impedí. En conjunt, les avantguardes catalanes no organitzaren mai un front coherent de lluita ni van aconseguir una autèntica incidència pública. La implantació va ser molt desigual a tot el territori; per diversos motius, va ser més o menys sensible a Barcelona, Reus, Sitges i Cadaqués, però, a Mallorca va ser episòdica i, a València, va ser molt tardana i encara absolutament descol·locada. Les avantguardes artístiques, que es desenvoluparen fora del país, confoses amb les franceses, van ser les més originals i agressives i, de fet, van determinar la marxa general del moviment. Per contra, les literàries són una cadena d’actituds individuals i, sovint, que busquen les seues fonts a París, i eventualment a Itàlia. En general, no solament no van fer unes propostes originals i coherents, sinó que a més, desinflaren les que importaren i, en el millor dels casos, les barrejaren. Van tendir per una sèrie de raons lingüístiques i politicoculturals a reduir la subversió a simples exercicis de cultura o de modernitat, o a simples investigacions formals, i només rarament la portaren fins a les darreres conseqüències artístiques i morals.

Períodes

Durant els anys en què les avantguardes es van estendre per tot Europa, la cultura catalana estava dominada pel noucentisme. I aquest noucentisme, segur, racional i assenyat, va frustrar el possible desenvolupament d’aquells elements avantguardistes que potencialment el modernisme contenia. No hi ha cap autor d’aquests anys que no fóra seduït pels ideals noucentistes, si més no en tot allò que es referia a la recuperació de la llengua i la reconstrucció nacional. En conseqüència, no hi va haver cap avantguarda que arribara a quallar com a moviment organitzat en el nostre àmbit literari. La poesia corria en els anys vint pels camins de l’aventura de la “poesia pura” en homes joves com Riba o més grans com López-Picó i Carner; de l’aventura “revolucionària” de Salvat-Papasseit, o d’una aventura mixta, la d’aquells que experimentaven l’avantguarda, però que eren de filiació noucentista (Folguera o el mateix Foix). L’avantguarda catalana va passar per tres etapes ben diferents tant en actituds com en propostes i resultats.

1916-1924

Etapa de predomini cubista i futurista. En aquest període arriben les primeres idees avantguardistes a través d’alguns pintors catalans que es traslladen a París i d’alguns artistes que com Francis Picabia, es van refugiar a Barcelona fugint de la guerra. El paper d’algunes galeries d’art, com les Galeries Dalmau i les Galeries Laietanes, així com d’algunes revistes, com “Trossos”, serà fonamental. Els autors que més es deixen influenciar per aquests nous corrents són: Josep Maria Junoy, Joaquim Folguera, Sebastià Sánchez-Juan i Joan Salvat-Papasseit. El publiquen els manifestos de Salvat-Papasseit: Concepte de poeta (1919) Contra els poetes en minúscula (1920) Però, aquests centres d’atracció (revistes i galeries), no assoliren la força suficient per a arribar a crear un estat d’opinió a causa, principalment, de la manca d’homogeneïtat del grup i a l’individualisme que se’n derivava i, en segon lloc, al confusionisme sobre el concepte d’avantguarda, les seues pretensions i els camins que calia seguir per tal que sobrevisqués.

1926-1930

Etapa de predomini surrealista. L’any 24 en què va morir Salvat-Papasseit, André Bréton va publicar el primer manifest surrealista, el surrealisme, encara que adulterat per trets futuristes i dadaistes, va començar a introduir-se amb força en alguns ambients. Dos són els grups avantguardistes d’aquests anys:

- Grup de Sabadell: alguns autors com Joan Oliver, Armand Obiols, Francesc Trabal o Carles Sindreu van resoldre la seua rebel·lia mitjançant el joc de l’humor gratuït i la reducció a l’absurd que no poden aplicar fins a les darreres conseqüències.

- Grup de Sitges: format al voltant de la revista “L’amic de les arts”. Els seus membres, Sabastià Gasch, Lluís Montanya, Salvador Dalí, Joan Miró i J. V.Foix van aplicar plenament el “Manifest Groc” (1923), un document molt crític amb la tradició cultural catalana.

1948-1954

Es dóna després de la Guerra Civil i en una situació de difícil permanència. Es produeix a partir del 1948 i ocupa part dels anys cinquanta. Un grup d’artistes plàstics anomenat

Dau al set assumeix el protagonisme.

Les revistes

Les plataformes des de les quals es propulsaven les proclamades avantguardistes eren, fonamentalment, les revistes que van tenir una vida efímera.Editades i subvencionades pels seus mateixos autors, sovint de migrades possibilitats econòmiques, anaven destinades a un públic minoritari.Les més significatives són: 391, (1916) publicada per Picabia. Escrita en francés. Predomini del dadaisme. Trossos (1916-18). Només aparegueren sis números (quatre dirigits per Junoy i dos per Foix). Domini del cubisme i del futurisme. Un enemic del poble (1917-1919). Dirigida per Salvat-Papasseit. Anava contra la cultura establerta i proposava la ruptura. Arc-Voltaic  (1918) publicada per Salvat. S’edità un sol número i de caràcter futurista. Amb actitud regeneracionista. Proa (1921) dirigida per Salvat. S’observa també una actitud regeneracionista. L’Amic de les arts (1926-29). Publicada a Sitges. Introdueix el surrealisme a Catalunya. Dalí es llença professionalment en ella. Hèlix, publicada a Vilafranca del Penedés. Molt poc radical. AC (1931). Grup d’Artistes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània.

Autor: Antoni Teruel i Barberà (Adaptació)