Visions & Cants. Punts clau. (9)

Contextualització:

• Visions & Cants és una poesia que representa el camí de plenitud de Joan Maragall. S’edita posteriorment a les diverses crisis existencials i vocacionals del poeta.
• L’«Oda infinita» (1888) significa l’assumpció de la natura de poeta en un sentit romàntic i idealista del terme.
• Tot i això, Joan Maragall sempre encarnarà la doble natura del burgès i el poeta. Aquesta dualitat l’acompanyarà al llarg de la seva vida i de la seva obra, de manera especialment perceptible en l’evolució dels seus escrits assagístics.
• La contradicció entre les dues natures incrementa la significació i l’interès de les seves tesis poètiques.
• Els inicis poètics de Maragall estan molt lligats a l’estètica de la Renaixença i del joc-floralisme. També s’imbueixen de les teories romàntiques d’origen germànic i es combinen amb la influència decadentista del moment.
• Durant els anys noranta, Maragall professa les tesis més radicals del regeneracionisme modernista, però progressivament les va temperant.
• Els poemes d’aquesta època destil·len trops provinents de l’obra de Nietzsche i de Goethe, entre d’altres. La influència d’alguns autors alemanys i d’Ibsen avalen la defensa de l’individualisme i del vitalisme.
• Els seus poemes de 1895 ja manifesten una dimensió còsmica en la percepció i el tractament de la natura. A això s’hi afegeix la influència del wagnerisme i les teories espontaneistes.
• A partir de 1900 s’inicia un camí cap a un equilibri ideològic i estètic que corregeix el radicalisme individualista i vital de la primera etapa. La poesia de Maragall es carrega d’emotivitat i de tons espirituals.
• L’edició, el 1911, de Seqüències accentua aquesta dimensió més redempcionista de la poesia davant d’una realitat canviant i en crisi. La veu de Maragall perd força amb l’entrada del noucentisme, i el poeta manifesta un sentiment d’incomprensió i de solitud.

Anàlisi temàtica i formal:

• Visions & Cants, des del títol mateix, mostra una estructura dual que recerca la unitat en el tractament dels elements definitoris de l’ànima catalana (el volksgeist).
• Aquesta ànima col·lectiva es vol captar a partir de l’indivualisme dels herois populars de les Visions i de la cançó col·lectiva dels Cants.
• Maragall supera amb escreix el tractament documental que havia fet la Renaixença dels mites i dels herois de les llegendes populars i en fa una reinterpretació modernista.
• El nou tractament de l’imaginari popular pretén fixar els elements del caràcter català i de la seva repercussió en el present històric.
• El substrat popular es posa a l’alçada de l’universal romàntic i supera el localisme regionalista de la Renaixença. Maragall hi incorpora un simbolisme i un irracionalisme que exemplifiquen les tesis del primer modernisme.
• El poeta assimila i treballa tot el corpus que ha emergit de l’orfeonisme, l’excursionisme i l’associacionisme del segle XIX.
• El paisatge, en el llibre, actua com a plasmació simbòlica del caràcter dels herois que representen la catalanitat. El llibre, per tant, és un sistema d’interpretació del nacionalisme del moment. I l’individu, en comunió amb aquest paisatge, engega un procés de regeneració.
• «El mal caçador» és una plasmació de l’energia vital amb empelts de malignitat i una mostra clara de l’individualisme finisecular.
• El tarannà català, per un excés d’individualisme, és sotmès a un procés d’animalització que subratlla el seu caràcter terrenal. El concepte de pecat i la necessitat de redempció caracteritzen una bona colla de poemes del llibre.
• El comte Arnau és el personatge (i el poema) més important del recull. Maragall fa aquí una primera interpretació del mite que evolucionarà en poemes posteriors, entre 1906 i 1911. El 1900 presenta un Arnau vitalista i amb voluntat i inquietuds intel·lectuals, que encarna l’artista modernista i desenvolupa el tema de la confrontació amb la divinitat.
• La diversitat mètrica i estròfica és una característica constant al llarg del llibre. Maragall adapta els metres populars i mostra, al llarg de volum, un gust per la varietat mètrica, amb predomini del decasíl·lab i l’octosíl·lab amb rimes consonants i assonants alternades.
• Contrastant amb el vitalisme radical d’Arnau, la figura del rei en Jaume actua com a mite positiu que segueix la llei d’amor en la seva relació amb Mallorca. La perspectiva en el tractament del mite del conqueridor mostra una òptica més burgesa i conservadora.
• La necessitat de redempció pels pecats comesos triomfa en «La fi d’en Serrallonga». El perdó és la via per superar els excessos vitalistes dels herois. És la via per no caure en la condemna de la vida eterna. El perdó sempre prové de la puresa de la veu popular o de la divinitat.
• Els Cants s’organitzen amb la intenció de definir i defensar determinats punts claus del nacionalisme català. El caràcter coral intensifica la intenció ideològica de la secció.
• Predomina en aquest apartat l’ús de la veu imperativa i dels vocatius plurals («Germans»). El poeta es confon amb el poble i sorgeix la veu col·lectiva. L’estratègia formal és la de l’himne. Els referents tractats (sardana, senyera) són símbols col·lectius sobre els quals Maragall fa la seva interpretació.
• La idea de joventut en els Cants s’ha de relacionar amb les tesis regeneracionistes i individualistes.
• El vitalisme també és present en aquesta secció, plasmat en un ric cromatisme orgànic que omple determinats poemes de sensualitat.
• El vitalisme significa en els Cants una integració dels contraris que ha de conduir al concepte de totalitat.
• La implicació de Maragall en les peripècies històriques del país el porta a debatre’s entre les posicions radicals d’abandonar Espanya en la crisi colonial o la implicació en la catalanització regeneradora d’Espanya en «Els tres cants de guerra».
• La part central del llibre, «Intermezzo» és un compendi variat d’estratègies formals i temàtiques que permeten definir-lo com a calaix de sastre. Malgrat tot, amb un ordre cronològic i estacional, els poemes toquen temes de les Visions i dels Cants.
• Apareix a la part central del llibre un catalanisme d’orientació cristiana i vagament conservador que anticipa l’última producció poètica i assagística de Maragall.
• La influència de la Renaixença es manifesta, en alguns poemes d’«Intermezzo», en la concepció lleument èpica i gegantina de la natura. L’home es redueix davant de la magnanimitat del paisatge.
• La poesia popular d’ordre més càndid apareix en els versos d’art menor d’«Els Reis» i «Sol, solet». Aquí, la tradició popular incorpora una certa religiositat.
• Maragall combina sense manies els poemes d’art menor amb els d’art major en alexandrins i demostra una ductilitat formal que fa d’«Intermezzo» un compendi variat de ritmes i de formes.
• La natura gegant es contraposa al minimalisme de la natura sensorial del món de les plantes. Aquesta presència del món vegetal posa de manifest el fet que els poemes volen ser ells mateixos unes flors de la terra catalana. La visió organicista del món es completa.
• Malgrat que la majoria de poemes d’«Intermezzo» són circumstancials, això no exclou la presència d’una certa visió còsmica, d’un cert vitalisme i individualisme.
• Segons el tòpic romàntic, l’ideal femení serveix per plasmar la idea d’amor pur que en la primera part del llibre se subverteix.
• En el tractament de la figura femenina, Maragall arriba a una concepció metafísica. L’amor és el punt unificador al voltant del qual s’organitza la majoria de poemes.
• Visions & Cants és un llibre que serveix per entendre la teoria poètica maragalliana i que es vincula al periple biogràfic de l’autor; alhora, és útil per entendre les propostes estètiques i ideològiques del primer modernisme. És clarament un llibre de gran significació textual i contextual.