Icària literària

La poètica del prosista Monzó aposta per una concepció rigorosa del relat, on el formalisme que opera per sostracció no condueix al joc gratuït. Els contes, els articles i les novel·les de Monzó són màquines de segregar interès i lucidesa alimentades per un vitalisme inicial que es converteix ben aviat en angoixa i incertesa. Ens permeten assistir al combat singular entre la centrifugació constant d’una imaginació desbordant i la concentració de tots els esforços en una única direcció que condueix al punt final: quan el conte es clava just al centre de la diana i es tranforma en sensació indefinible i en persistència a la memòria de formes simètriques i reveladores. L’evolució en l’art narratiu de Monzó durant aquests últims vint anys es xifra en la capacitat de dotar progressivament el regust indefinible que queda després de llegir el conte de sentit i de força d’interpel·lació dels grans enigmes i abismes vitals per on tots ens estimbem dia sí dia no. Monzó no és tant un constructo

Ressenya del llibre de Jordi Marrugat, Narrativa catalana de la postmodernitat. Històries, formes i motius. La proposta de R. Luperini et al. (2001) ha fet fortuna. Els autors distingeixen una etapa o període històric de la Postmodernitat i una tendència ideològica, artística i literària del posmodernisme que contindria uns determinants trets no acceptats per tots els intel·lectuals i escriptors del període, el que els fa parlar d’un moviment intern de l’època postmodernista. Narrativa catalana de la postmodernitat de Jordi Marrugat opta, tanmateix, al meu parer amb més encert, per parlar del potsmodernisme com el període històric que, a Occident, segueix la Modernitat i que simbòlicament situa el seu naixement a partir de 1968, tot i que afecta tota la segona part del segle xx i es desenvolupa bàsicament a partir dels 70. Així, tots els escriptors d’aquesta època, se situen explícitament a favor o en contra del nou paradigma, hi pertanyen. Aquest plantejament és paral·lel al de