Icària literària

Ovidi A la gent que els agraden les lletres i disposen de lleure els pot succeir que decideixin escriure. Aquesta activitat, que va ser cosa molt habitual d’ençà que a les societats del món diguem-ne civilitzat la gent va començar de saber llegir i escriure, no està a l’abast de tothom si es pensa en termes artístics, estètics o de qualitat literària. Què pugui significar la qualitat literària és afer ben discutit d’ençà que la crítica va perdre la batalla de les canonitzacions i va començar a postular, per fer tothom content, que, fet i fet, no hi havia raons per assegurar que Shakespeare fos més gran que Serafí Pitarra: sembla una broma, però hi ha persones, acadèmics i tot, que ho sostenen. Aquesta és una opinió relativament moderna. Fins ben entrat el segle XIX, i no parlem dels segles clàssics, escriure era una feina sotmesa a unes lleis de composició molt estrictes, fixades per les poètiques, les preceptives literàries i la retòrica. Fins a aquell moment s’escrivia bona

Hi ha dos factors que han marcat clarament l'evolució de la literatura catalana  dels anys vuitanta. D’una banda, l'evolució general de la societat cap a uns determinats modes de producció i consum cultural propis de les societats postindustrials. De l’altra, el fet que la literatura catalana ha disposat d’un cert suport institucional. La seua obligatorietat en l'ensenyament, a més de servir per a crear futurs lectors, ha produït una gran demanda de llibres escolars o utilitzables des l'escola, una de les grans fonts del negoci editorial en qualsevol llengua. El mercat editorial en català s'ha consolidat amb més de 6 000 llibres anuals publicats i amb tiratges que en determinats casos poden superar fàcilment els 40 000 exemplars. Tot plegat, però, no ha estat suficient per a aconseguir un autèntic protagonisme social de la literatura catalana, que s'ha mantingut, de fet, al mateix nivell que l'idioma que li serveix de vehicle. La dècada dels vuitanta

Vaig descobrir la poesia de Joan Vinyoli el 1984, l’any que es va morir (llavors jo tenia setze anys, i el cap m’anava tot ple del Bateau ivre i dels versos més tristos que el poeta xilè podia escriure en una nit de fa una freda eternitat). Ho vaig fer amb el llibre Domini màgic , el penúltim que va publicar el barceloní. El poema que, per a mi, va desencadenar la meravella, el que em va fer partícip del calfred (aquella mena de calfred del qual ja no et guareixes mai més), és el titulat Joc, que deu ser un dels més comentats de l’autor, i que fa així: “M’he tornat una bola de billar / de vori que rodola empesa sempre / pel tac sinistre i dolorosament, / topant contra les bandes del rectangle, / és repel·lida amb seca violència, / sense parar. No puc ja més, retira’m / del feltre verd, jugador empedreït, / deixa’m sentir com van caient les hores, / com cessen el soroll i el moviment, / com, inactiu, el vori es fa de cera, / que fondrà, al capdavall, la mà del foc.” Cadascú té el

1 m'he estimat molt la vida, no com a plenitud, cosa total, sinó, posem per cas, com m'agrada la taula, ara un pessic d'aquesta salsa, oh, i aquest ravanet, aquell all tendre, què dieu d'aquest lluç, és sorprenent el fet d'una cirera. m'agrada així la vida, aquest got d'aigua, una jove que passa pel carrer aquest verd                aquest pètal                                 allò una parella que s'agafa les mans i es mira als ulls, i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula, com aquest passarell,                               aquell melic, com la primera dent d'un infant. 2 SI no és alegria no vull poesia. Res de res. Ara tornaria per aquells carrers. Per aquelles places, per aquelles nits. Et mossegaria els llavis i els pits, uns mossos petits. Ara et diria que et vull molt més. Ara tornaria per aquells carrers. Ara et faria un bes innocent,