Icària literària

La primera cosa que cal fer quan llegim un poema o un llibre de poemes és no oblidar que el títol comunica.   Abans, però, dir-vos que aquí trobareu exercicis que us poden servir per treballar millor el llibre.  Certament, Maragall encapçala el volum amb un títol partit, dual, que, malgrat això, pretén la unitat.  La unitat prové del fet que un individu, Maragall, reinterpreta uns mites d’origen popular, i per tant col·lectiu, amb la intenció de trobar-hi l’essència del poble que representen, i també confegeix uns cants com a manifestació artificiosa d’una col·lectivitat que crea.  La dualitat, doncs, entre individu i col·lectiu és la primera pista per a la interpretació global del llibre. No cal dir que aquesta reinterpretació es fa des d’uns pressupòsits estètics i ideològics que s’han d’aclarir.  Si bé la Renaixença havia fet una feina desbrossadora i documental de la poesia popular, dels seus trops i dels seus herois més representatius, també és cert que no pretenia tra

Joan Maragall, autor. Des de la perspectiva de la història de la poesia catalana, la de Joan Maragall fa de pont entre les diverses fórmules del segle XIX i les del segle XX. Maragall recull i esmena la tradició jocfloralesca de la Renaixença , el romanticisme de Verdaguer , el naturalisme d'Apel·les Mestres i el classicisme d' Alcover i de Costa i Llobera alhora que, amb esperit agitador, formula una reflexió innovadora sobre la pròpia poètica que, sense ell saber-ho, coincidirà en alguns dels seus trets definidors amb els del simbolisme, i experimenta uns models poètics que desembocaran, d'una banda, en la creació d'una escola maragalliana de qualitat i ressò desiguals (Pijoan, Lleonart, Pujols i fins i tot Sagarra ) i, d'una altra, en algunes de les grans obsessions de Riba (la poesia pura, la inspiració, la paraula i el ritme i la manera d'entendre la crítica), d' Espriu (Goethe, la figura de Nausica) o, en un altre nivell, de Salvat-P

En aquest video trobarem com va resorgir la literatura catalana durant el segle XIX fins arribar al Modernisme:  Ara anirem a aquest enllaç que ens mostrarà la visió que de Maragall ens donaren al programa "El meu avi" que va ser emès per TV3. I, per acabar, mirem aquest enllaç on hi ha tot de propostes per a fer la lectura d'una manera completa.

Joan Maragall no només va escriure poesi, sinó que també feu nombroses col·laboracions a la premsa, assaigs i conferències. D'entre la seva obra assística destqaquen dos textos on desenvolupà la seva teoria poètica: "La paraula viva", a continuació en teniu un reproduït:   Elogi de la paraula "Senyors: Quina glòria per a mi haver arribat a seure en aquest lloc i ésser el primer d’alçar la veu en l’anyada! I doncs, ¿tant m’estimeu que us fes goig per a presidir tota la companyia? Jo vull correspondre al vostre amor i a la dignitat que ell tot sol em concedia, parlant-vos del nostre amor comú a la raó d’ésser d’aquesta casa, fent-vos l’Elogi de la Paraula. Diu Ramon Llull: “Tot quant hom pot sentir amb els cinc senys corporals, tot és meravella; mes car hom les coses sovint sent corporalment, per això no se’n meravella. Això mateix esdevé de totes les coses espirituals que hom pot membrar o entendre.” Doncs jo crec que la paraula és la

Per iniciar la tercera festa modernista, Rusiñol llegí un discurs que ha quedat com la síntesi del corrent esteticista del moviment, aquí el teniu transcrit: "És la tercera vegada que el Cau Ferrat es reuneix a prop del mar; la tercera vegada que, fugint del soroll de la ciutat, venim a somniar al peu d'aquest platja hermosa, a sentir-nos bressar al compàs de les onades, a prendre aigües de poesia malalts que estem del mal de prosa que avui corre en la nostra terra. Venim aquí fugint de la ciutat, per trobar-nos tots junts i junts cantar lo que ens surti del fons del sentiment, per treure'ns el fred que corre per les venes de tothom, aixoplugant-nos sota la bandera de l'art; per banyar-nos i embriagar-nos de sol, de sol i llum que ens assequi per un moment la tristesa de la boira. Venim perquè necessitem espolsar-nos de sobre tanta farsa egoista, tanta sensatesa fingida, tanta farda de sentit comú, tanta serietat forçada o riure estúpid com ha imposa

Un text literari es pot comentar de moltes i variades maneres. Aquí en trobareu un model que no és l'únic, però que és força complet.   Abans de posar-se a comentar un text: Òbviament, l'hem de llegir en profunditat, hem de solucionar tots els problemes lèxics amb què ens trobem i marcar d'alguna manera aquelles paraules o expressions que ens han cridat l'atenció. És recomanable que es numerin les línies o els versos, per poder-s'hi referir amb més facilitat. També ens hem de documentar sobre ell: qui el va escriure, quan, si té relació amb moviments literaris o amb textos d'altres o del mateix autor, si es basa en textos anteriors... Hem de tenir clar que l'objectiu del comentari és fixar amb precisió  allò  que diu el text, la seva temàtica, les seves idees... i  com  ho diu, la sintaxi, el lèxic, les figures retòriques... També hem de saber que allò que no podem fer és: expressar unes quantes idees sobre la forma i el contingut, sense cap finali

I ara arribem a les qüestions més concretes, les que fan referència a aquesta assignatura i a aquest curs, 1r de Batxillerat que, com ja sabeu, és el primer d'ensenyament postobligatori. Primer unes puntualitzacions sobre aquesta qüestió: Com ja sabeu, l'ensenyament és obligatori fins que teniu 16 anys, si feu batxillerat és perquè voleu, ningú us hi obliga, bé, podeu rebre pressions per part dels pares, però sou vosaltres qui heu de decidir si voleu començar per aquest camí. Amb tot, i de manera personal,  c rec que és molt important que el feu, no us tanca cap porta i us n'obre moltes. A moltes feines, una manera de triar els possibles aspirants és demanar si tenen aquesta formació feta. No perquè ho exigeixin explícitament, sinó perquè se suposa que una persona que ha estudiat batxillerat té una cultura general més àmplia, té més disciplina a l'hora de posar-se a treballar... Per aquest motiu crec que, fins si no el voleu fer, però sou d'aquells que no s