Vinyoli, "Vent d'aram" (9): 2a part.

I amb la segona part arriben els poemes amorosos, canvia la temàtica però es manté el mateix criteri formal.

1. Sordejo: a B.A. en aquest poema trobem tant un vers que manlleva de l'Eduard III de Shakespeare, com el seu vers divisa, el primer que va escriure i que també és en anglès. El primer, que apareix entre cometes per indicar-nos que és una cita, ens diu que si la música alimenta l'amor, posem-la, i el segon el podem traduir amb la frase: he de fer alguna cosa amb la meva pobresa. Si ajuntem aquests dos versos amb la resta, ens trobem que el poeta demana que, tot i fallar-li l'oïda, és un home gran, recordem-ho, no vol que li parlin alt, davant de la intenció de no tornar de l'altra, li diu que no cal que torni, o potser accepta aquesta no tornada, però sap que haurà de fer alguna cosa amb la seva pobresa i demana que la música continuï sonant. Diu, potser, que vol tornar a estimar? 
2. En bona companyia: envoltat o envoltats de flors i cap al vespre, sembla que la desesperació s'allunya i el vi "s'encén", ha arribat l'hora de tornar a estimar, doncs.
   
3. Perfectament recordo: I aquí recorda una relació carnal passada, plena de passió (foc) i buida de paraules, durant la nit. Després, quan "ens trobàrem", es reconeixen com a units "per sempre".
4. La farinera abandonada: el poema comença com l'anterior: "Perfectament recordo" i ens narra una acció semblant: dos amants que es troben en una farinera abandonada on "ens abraçàvem del tot" i aconseguien sentir la felicitat neta de l'amor.
5. L'últim nus: la descripció ens du a l'assoliment de l'orgasme, el poeta i l'estimada barregen els cossos "fins a arribar als esglaiosos / convulsos crits petits". 
6. Projectes de felicitat: a la primera estrofa, el poeta parla d'una pèrdua, com si la parella s'hagués separat de tan voler anar de l'un a l'altre, a la segona la pèrdua desapareix amb l'arribada de la passió que els dominafins que "[...]vam morir, mai no morint, / com de cremades d'últim grau."
   
7. Un sangtraït a l'horitzó: a C.P. Les dues estrofes indiquen clarament la distinció entre l'abans i l'ara. L'abans era el de "feliços pocs", expressió shakesperiana que el poeta empra per referir-se a la felicitat que sentia amb el seu grup d'amics i parents, amb ells els dies no s'acabaven i eren plaents, amb "[...] el sol [...] al mateix punt, roent, [...]". L'ara és infeliç, el sol deixa de cremar i la nit o la mort els agafa a tots, un darrere l'altre.
8. Per molt que ens abracem: tot i el que ens ha dit fins ara de la unió dels cossos, el poeta reflexiona sobre el fet que mai dos es converteixen en un i demana que ens conformem amb les perites coses que ens poden fer feliços, que ens poden fer tornar a començar.
9. Una veu des del fosc: a M.A. tot i que separats, el poeta creu que la seva veu restarà en ella i que tots dos sabran guardar el record d'aquell amor apassionat que van tenir.
   
10. El banc de pedra: el poema té un total de quatre estrofes i quatre missatges: el primer que no ha "[...] malversat la vida," si ella pot somriure; a la segona ve el silenci i tots dos seuen "[...] al banc de pedra.",  a la tercera, un apariat, recull aquella idea que les flors mirades i no collides són les que alegren el camí o són els amors no viscuts, per acabar concloent que quan l'amor s'acaba: "[...] convé i és necessari / separar-se i servir." 
11. La darrera paraula: sembla que faci referència als amors perduts, aquells que deixen el regust de les coses no dites perquè "[...] saben que mai més / no es trobaran enlloc."
12. Temps: a Núria Candela. La reflexió sobre el temps passat du el poeta primer a demanar una tornada a la noiesa, al moment on encara el sexe no havia fet aparició, per després demanar amb fúria la tornada de la passió que, una vegada coneguda, fa impossible concebre una vida sense ella: "Ja no seré mai més el noi/ que feia jocs -- I me n'alegro."