Vinyoli: "Vent d'aram" (10) 3a part.

I la part dedicada a la mort, l'última, consta de 9 poems que es clouen, tot i que no sembli possible, amb un raig d'esperança.

1. "El que en diem morir": a Andreu Rossinyol. Poema dividit en dues estrofes, a la primera de les quals ens trobem la veu poètica esperant "[...] amb ulls esbatanats [...]" la mort, "el que en diem morir", del títol que es repeteix aquí igualment entrecomillat. A la segona, el poeta continua amb la mateixa actitud, no de rebel·lia sinó d'acceptació, al costat de les petites coses que han omplert la seva vida "[...]. Amb un vers esglaonat, comença la conclusió, on demana que "els burlers", suposem que aquells consideraran la seva un vida perduda, no utilitzin les trompetes davant del final d'una vida que qualifica de "rogall"
2. El silenci dels morts: a Eulàlia Riba Arderiu i a la memòria de Clementina. És un dels poemes més llargs, format per dues estrofes i quatre versos esglaonats. A la primera estrofa demana que visquem al costat dels morts dels quals en destaca el silenci i el record que en tenim. a la segona estrofa passa de la primera persona del plural a la segona per dirigir-se a un tu que ja sabem que pot ser ell mateix desdoblat a qui demana que visqui mesclat amb els morts, que els utilitzi així.
3. Pietà: a Pere Ribera i a Ma Antònia: dedicat a les dones que van perdre un fill de grans i que imagina tornant a acollir els seus fills "[...] a les entranyes," però sense poder-los veure, perquè només copsaran "[...] un embolcall de gasa / fred, rígid, mut." mentre les envolta el silenci.
   
4. Velles dones fosques: a Mauricio Wacquez. El títol sembla l'inici d'aquest poema on descriu com aquestes dones entren a les esglésies mentre el vespre avança.
5. En la nit: a Celso Emilio Ferreiro, recordant les hores passades junts en ocasió del Premi de la Crítica Literària. El poeta compara la seva manera d'adormir-se, plantejant-se que entra en un món diferent, amb els que s'adormen per pur plaer. El final sembla que es refereix bé al seu desig de dormir com la resta, bé al desig d'entrar a aquesta altra vida que trobem als somnis. 
6. Joc d'escacs: a Mercè i Josep Duran. El poema reflexiona sobre la vida i la compara amb una jugada d'escacs, on, trigui el que trigui, el rei sempre acabarà perdent / morint.
   
7. La mesura d'un home: a Xavier Folch. La veu poètica qualifica la vida d'una persona segons els dies de joventut que va passar i conclou que "[...] si fores / pur en el pur, diré que vas donar / la mesura d'un home."
8. A Rafael Alberti des de Catalunya: durant el 1975 hi va haver les últimes condemnes a mort, d'aquest fet va sorgir el disc de Lluís Llach "Campanades a mort" i aquest poema que acaba amb el contundent hemistiqui: "[...] Plou sang.
9. No tinc ara temps: a Joan Oliver. I el poema final, on ens diu que ja li ha passat el temps de la passió i s'acosta a la "mort transitòria / del son. [...]", però ens anuncia que el despertar implicarà el començament de "noves formes de vida." Encara, doncs, no ho ha dit tot.