Joan Vinyoli, "Vent d'aram" (8): Primera part

La primera part del llibre està formada per 21 poemes. És, doncs, la més llarga i té com a nexe d'unió la presència del paisatge que acompanya les reflexions que contenen tots els poemes. 

Pel que fa a la forma, podem dir el que podem dir a tot el llibre. Els poemes estan formats per "z" versos anisosil·làbics sense rima, amb "x" versos esglaonats que destaquen ______ i amb "y" estrofes que es separen per ______ conceptes. Podem, si volem, comptar les síl·labes d'uns quants versos per dir quina és la mètrica que hi predomina.

Anem ara, però, d'un en un, en trobareu un brevíssim comentari, en absolut complet, que us pot ajudar a interpretar cada poema, també hi he afegit les persones a qui els va dedicar:

1. Temps perdut: dedicat a Salvador Espriu. Hi trobem els elements més tradicionals de la seva poètica anterior: les aigües, les muntanyes, els arbres, el foc, les arrels... la veu poètica ens anuncia que ens dirà la primera paraula, la paraula perfecta, aquella que dona sentit a la vida, però, tot i aquest anunci, confessa que, com un ocell, la cerca i no  la troba, cosa que el fa ignorar l'origen de les coses i constatar que el temps que ha passat, s'ha perdut.
   
2. Gorgs: dedicat a Juan de Solar. I aquí amb la repetició del sintagma "temps perdut" es fa encara més evident aquest temps que ha passat i s'ha desaprofitat, però s'obre una finestra a un nou camí que pot possibilitar que el poeta conegui, "per trobar el camí".
3. Die zauberflöte: dedicat a Montserrat. "La flauta màgica" té com a tema la importància de l'educació per accedir a una moralitat més elevada  que dona la saviesa, l'amor i la bondat. Aquí Vinyoli hi fa al·lusió. Aquest "Crea el so" amb què clou el poema i que dirigeix a la possible virtuosa de la flauta no seria altra cosa que la clau del coneixement.
4. El lloc: als meus fills, Joan i Albert per haver-me fet conèixer Las enseñanzas de don Juan de Carlos Castaneda. L'expressió que més es remarca aquí és "trobar el lloc" que apareix al final del poema i en cursiva, ella ens dona, doncs, la clau del seu significat. Sembla que el poeta ens vol dir que quan arribem al final de la vida, allò que més ens importa és saber ON som, més que no pas continuar fent camí.
   
5. El guany: a Teresa Font i Anyé. La veu poètica demana la no rendició del poeta, desdoblat en un jo i en un tu, que suposa una continuïtat en l'obra, si encara no coneix, ha de mirar a altres llocs, com, per exemple, al fons del "mar negre". Allà trobarà, com el coraller que troba el corall, la tranquil·litat d'una vida calmada: "mar llisa", la llibertat d'"el vol del gavià." 
6. Muntanyes: a Joan Teixidor. La clau del poema tornem a trobar-la als últims versos: "[...] a mida / que ens envellim tornen les coses / primeres" on, a més, gràcies a l'esglaonament, es destaca l'última paraula. el poeta fa un repàs de les coses vistes: muntanyes, boscos, fonts... naturalesa llunyanya i propera a la vegada, inaccessible de tota manera. Mentre és en silenci, recorda allò que ja no veu.
   
7. L'una cosa o l'altra: dedicat a Josep Pedreira i Berta Font. el poeta comença donant-nos una sèrie d'opcions que creu que són més valuoses que les altres, si ens hi fixem, les que valen impliquen la mort i les que no, apareixen molt més plàcides. Per què? doncs perquè la seva concepció de la vida com a constant investigació de sentit, així ho necessita. Acaba aconsellant-se, amb aquesta duplicació de veu que ja ha utilitzat, de "retornar a les deus" a la font, a l'origen de tot, o, creu segurament, que trobarà les explicacions que li falten.
8. El graner morat: a Teresa Bofill, recordant Guerau de Liost i ca l'Herbolari al Montyseny. Aquí apareix la imatge que dona títol al llibre "vent d'aram" i que serveix per crear una sensació de fredor a l'ambient del poema. El poeta marca l aimportància de fer coses petites i quotidianes: "[...] potser el més important / és collir nous [...]" "[...] Mira, pesa, palpa / la finor de les glans.", coses tangibles, mentre et tanques en "[...] el graner /morat de la tristesa."
9. Amb gavardina grisa: a Pau Roig. El poeta va acompanyat del mes de novembre, tots dos amb la mateixa gavardina, plens de melangia pels records i disposats a entrar "[...] en la foscúria que germina."
   
10. Aplec: dedicat a vicenç altaió  i els altres de la Primavera del 75: Isona Passola, Helena Casasses, Anna Escuín, Josep M. Fulquet, Oriol Rogent, Lluís Urpinell Jovani, Jaume Creus, Jacob Beltran. El poeta, desdoblat en aquest "noi sorrut", es demana d'unir-se a tots, d'inventar-se l'alegria, de deixar de ser un espectador "He vist" i unir-se a la gent que es diverteix.
11. Ramat: a Òscar i Glòria Samsó. El poeta ens diu que la vida, almenys mitja, rau en els petits plaers: "Menjar formatge, beure vi, / sota una alzina [...]"; mentre l'altre mitja és el temps que, de mica en mica, ens l'acaba: "la mort va rossegant-la amb dents de llop."
12. Tots ho sabem: a Fermí Vergés. En una sola estrofa i imitant l'aire dels versos populars, el poeta ens repeteix que mentre vivim, anem acostant-nos a la mort, que guanya sempre.
    
13. L'home del vas de vi: a Víctor Puigarnau, Artur Sagués, Xavier Pericay i Francesc Sagués i Beti. El poeta, vivint en silenci, es converetixe en un home que beu un vas de vi adormidor en una masia mentre s'acosta el capvespre, amb la seguretat que cada dia que "[...] seré encara més pobre."
14. Cap al no-res: a Alexandre Cirici. Convençut que la vida és un camí cap a la mort i que aquesta mort és el no-res, el poeta està convençut que mai sabrà la veritat última de les coses perquè només pot "[...] mirar / temporalment les coses."
15. Una altra música de la tardor: a José Agustín Goytisolo. en una tardor plena de fulles seques i cruixidores, el poeta reposa, abans de continuar deixant passar el temps, "Ni vell ni jove[...]" i intenta senitr, o,més aviat ens diu que "[...] escolta / la veu dels morts."
16. El motor: a la memòria de Joan salvat Papasseit. Amb un esment al motor, segurament d'una barca que s'allunya de la riba, ens remet al futurisme i l'enfronta amb els terrats plens de roba que s'asseca, de la qual destria "la brusa d'una dona voleiant al vent."
    
17. Tous les jours (MAGRITTE): a Carles Solé-Durall. El poeta, possiblement amb una estimada, o desdoblat com ja ens té acostumats, baixa rabent en bicicleta fins a un gorg on es banyen. Mentrestant, una cara els mira, una cara que apareix al quadre de Magritte que du aquest títol. 
18. Piscina: a Isona Passola. La primera estrofa ens diu que no sempre tenim ganes o "podem obrir-nos a la vida", ni els matins de diumenge, de festa, els que no haurien de tenir preocupacions, i si no ho podem fer, no ens adonem que, al costat de la frustració, hi ha la facilitat, que al costat de la frustració hi ha, ja a la segona estrofa, el somriure, l'abandonament.
19. Guarda'm dels ganivets:  Amb els dos primers versos idèntics als del poema anterior, el poeta desenvolupa un tema diferent: "Guarda'm dels ganivets" amb què pot tallar les tiges de les plantes i quedar-se sense elles: "i sols em quedin calzes de cascall". Com si ens volgués dir que les flors es contemplen ino es tallen, perquè si les tallem les matem. A la segona estrofa el trobem caminant amb algú, o amb ell mateix, dirigint-se "[...] al fortí / dels alts xiprers ferrissos," a la mort, mentre és envoltat de runa.
    
20. Dies al camp: a Antoni Font i Costa i a Mercè. És el poema més llarg d'aquesta part i ens ofereix una visió idealitzada de la vida de camp, no pel que té de bonica, sinó pel que té d'unió de l'home i la natura: "[...] Jo gusto la quallada / negror dels fems rics de solatge, festa / de la gran boca de la terra / que els menjarà fumejants." i de connexió amb la força que l'home havia de fer servir abans de la irrupció de les màquines: "però proclamen tostemps, / dessota l'òxid del tall, /l'antiga força de la mà de l'home."

Hora fixa: a Lluís Izquierdo. I, amb un poema d'una sola estrofa i de sis versos, clou la primera part. La Torre en majúscules s'esfondra, la de Babel, potser? les seves runes omplen el bosc, però el poeta s'ha d'atura a "l'hora fixa del poema", ha de continuar, doncs, escrivint, investigant en la paraula.