Aquí parlem del llibre en general, al final us deixo uns enllaços on podeu trobar alguns dels poemes del recull comentats.
Només de mirar-lo per sobre, sabem fàcilment que "El cor quiet" no passa a la ciutat, sinó als afores: al poblet, al camp, a la muntanya, a la platja...
El llibre es divideix en cinc seccions formades per un nombre variable de poesies que havien aparegut entre el 1913 i 1925.
Cada secció desplega una temàtica pròpia que ens indica el títol que porta i la secció central és la que conté més de la meitat dels poemes del recull.
Cada secció desplega una temàtica pròpia que ens indica el títol que porta i la secció central és la que conté més de la meitat dels poemes del recull.
Les nits (de l'1 a l'10)
Abans de parlar d'aquesta part, podem dir que Carner patia d'insomni i, segons Josep Pla, era "un noctàmbul sense rellotge, absolutament abandonat al misteri nocturn".
"Les nits" són les que van originar el recull, els primers poemes que va escriure. N'havia presentat un parell als Jocs Florals de Barcelona el 1922 amb el títol de "Poemes de la nit".
Al primer poema de la secció, "Nocturn", trobem el poeta encarat al misteri de l'univers. És cert allò que ell veu més enlla de l'aparença de les coses o és un engany? Els interrogants continuen fins arribar a posar en dubte la pròpia identitat. La condició de l'home que no pot arribar a una última certesa, es dreça com un "mur de fang" amarat de "lassa i espectral malenconia".
La nit, en la qual el poeta vetlla quan els altres dormen, facilita l'acostament al misteri. El canvi que la foscor provoca en la visió de les coses és descrit a les primeres estrofes de "Perdut en mon jardí" Aquesta realitat diferent trasblasa la consciència del poeta: "És potser la follia qui em voreja". Arribem al punt àlgid del poema quan la presència del propi passat es converteix en un viatge al·lucinant en el qual arriba als inicis de l'espècie i apunta un tema que després desenvoluparà en obres posteriors, el de "tant d'ésser pugnant per ésser déu". Al final apareix la figura de Jesús que refà el seu ànim abaltit.
El tema de la fe religiosa ja ha sortit lligat amb el tema de la mort a "proximitat de la mort" i també hi ha un poema dedicat "A Jesús". Des de la crisis, "Què en sabem del viure i del morir",la presència de Déu, oblidada a l'època juvenil, retorna ara com a via de salvació: "Més dolç és el seguir-te i no saber, / tenir-te a Tu i no veure."
El tema de l'amor es presenta en aquesta secció amb tons enigmàtics i ombrívols:
Les adreces (del 66 al 72)
Perquè si aquesta és acabada d'estrenar, aquella plasma de manera magnífica la solitud i l'abandó d'un espai que ja no conté la presència humana. Evoca el temps que era plena de vida i arriba a la paradoxa final: allò que els habitants han fet per protegir-la es gira contra ells: "ben envestides totes llurs defenses / els va fer por la casa i van fugir.·
Al primer poema de la secció, "Nocturn", trobem el poeta encarat al misteri de l'univers. És cert allò que ell veu més enlla de l'aparença de les coses o és un engany? Els interrogants continuen fins arribar a posar en dubte la pròpia identitat. La condició de l'home que no pot arribar a una última certesa, es dreça com un "mur de fang" amarat de "lassa i espectral malenconia".
La nit, en la qual el poeta vetlla quan els altres dormen, facilita l'acostament al misteri. El canvi que la foscor provoca en la visió de les coses és descrit a les primeres estrofes de "Perdut en mon jardí" Aquesta realitat diferent trasblasa la consciència del poeta: "És potser la follia qui em voreja". Arribem al punt àlgid del poema quan la presència del propi passat es converteix en un viatge al·lucinant en el qual arriba als inicis de l'espècie i apunta un tema que després desenvoluparà en obres posteriors, el de "tant d'ésser pugnant per ésser déu". Al final apareix la figura de Jesús que refà el seu ànim abaltit.
El tema de la fe religiosa ja ha sortit lligat amb el tema de la mort a "proximitat de la mort" i també hi ha un poema dedicat "A Jesús". Des de la crisis, "Què en sabem del viure i del morir",la presència de Déu, oblidada a l'època juvenil, retorna ara com a via de salvació: "Més dolç és el seguir-te i no saber, / tenir-te a Tu i no veure."
El tema de l'amor es presenta en aquesta secció amb tons enigmàtics i ombrívols:
- A "Nit de Sant Joan" la visió de la boja és una estranya aproximació a Baudelaire.
- "El somni del destriament" mostra la frustració de l'amor amb la concreció i l'ambigüitat de les imatges d'un malson.
- En "A mig son" el poeta es desperta angoixat per "la vida insegura" i expressa el seu desassossec, després es proposa tornar a domirr deixant de banda totes les preocupacions: "bada't al dolç ignorament de tot".
- A "beat supervivent" està sol a casa, mentre la família dorm, gaudeix dels petits plaers quotidians: llegir, fumar... però, de sobte, recorda la jovenesa i l'evoca. Aquest record l'enfronta al present, a la immediatesa de l'última realitat que s'imposa amb força sense soritr de la quotidianitat.
Els arbres (del 11 al 21)
Els arbres que apareixen en aquesta secció són més un pretext, que el tema en si mateix. Gairebé tots tenen una localització concreta: de Sarrià a Macuto... i, al seu voltant es desenvolupa, per exemple:
- la descripció d'un paisatge ("L'eucaliptus de Quarto dei Mille").
- la variació del paisatge català ("Els nostres pins").
Joaquim Sunyer - el lligam amb l'home (quan diu: "Dura és ta rel, com nostra fe" a "Els ametllers de Sarrià").
- el tema de la mort, tot i que d'una manera discreta ("Els cocoters de Macuto").
Les estampes (del 22 al 65)
Aquí hi trobem la majoria dels poemes.
Hi predominen el món de la natura i el món rural. Fàcilment podem adonar-nos que l'ordenació dels poemes tendeix a seguir el cicle de les estacions en aquest ordre: estiu, tardor, hivern i primavera.
Hi són presents els dos cicles bàsics de l'any religiós cristià: el Nadal (2 poemes) i la Quaresma (5 poemes).
També hi trobem els diversos moments del dia: matí, capvespre, nit... I els elements que ens acompanyen quan passa el temps: el sol i la lluna.
Joaquim Sunyer |
Apareix el món vegetal, el món animal i l'humà: la casa, el treball, l'amor...
Hi trobem força traces de l'actitud noucentista:
- El poema "Idil·li" ens ho mostra clarament: en un ambient mediterrani, lluminós i plàcid - com un paisatge de Joaquim Sunyer - una barca avança per la mar, mentre una tartana ho fa per terra. En aquest món petit, s'hi fa present, amb naturalitat, l'element eròtic amb la seva corresponent representació mítica: el faune per a les pageses de la tartana i la sirena per als pescadors. I al final, com a element integrador, el pi, "sol entre cel i abís".
- Amb "Venus" apareix la idealització noucentista de la dona amb un pretext ben senzill: una dona es despulla i s'estira a la sorra d'una platja solitària.
Joaquim Sunyer - En aquesta línia també hi podem incloure la joia per la llum i la naixença del dia: "El sol a la muntanya"; la pau i la calma del món en repòs: "Mar de diumenge"; el culte a la llar: "Els tres altars".
L'absència i la distància, possiblement, expliquen el fet que la ironia deixa pas a una visió més càlida, més amorosa i tendra de les realitats. Amb tot, expressa els sentiments sense caure en el sentimentalisme.
Al poema "Casa que fou de pescadors" podem entreveure la distància entre dos móns, millor el passat que l'actual, que segueix vivint encara que sigui en el somni. Descriu una casa amb uns nous habitants per parlar-nos del pas del temps i com canvia les coses. Pensem que en la poesia carneriana és un tema clàssic la contraposició entre allò que és permanent i allò que és mudable.
- entre "Venus", de què hem parlat abans, i "Humil", on es retrata una pagesa que s'ha passat la vida treballant: "és d'escarràs ta feina i el teu vestit de dol".
- entre "Oh serena de la mar", "Festeig dominical" i "Dansa", la primera amb un amor que es mostra amb alegria i compliment elegant, la segona amb l'esblaimada tristesa de la "criada humil" i el "trist manobre" de ciutat la tercera amb la pura expansió de l'instint sexual d'unes pageses.
Les adreces (del 66 al 72)
Aquí trobem poemes que responen a motivacions diverses, a circumstàncies de la vida que semblen adients per deixar-les fixades en poesia. Són poemes de compliment que no s'han de considerar menors:
- n'hi ha dos dedicats a la infantesa, un de naixença i un altre de mort;
- un d'onomàstica;
- tres de casament i
Joaquim Sunyer - un epigrama dedicat a Ma Antònia Salvà (poetessa mallorquina que el 1926 publica Espigues d'or amb pròleg del poeta).
L'assenyament (del 73 al 83)
ja al primer poema "Interval" ens trobem amb el tema de la vida com a incertesa, però ara projectada cap al moment de la mort. El poeta, en despertar-se, constata i es pregunta: "Visc. Qui sap si viuré demà?" i dona gràcies al nou dia que se li concedeix.
A "Les fulles d'abril" aquesta temàtica existencial i les seves ambivalències es plasma de manera excel·lent. Talment com elles: "Així som tots, en desgavell d'instints / gronxats entre desigs i defallences." I, a més, torna a accentuar la nostra dimensió metafísica: "Els homes som migradament divins."
A "Una casa tancada" fa una mena de continuació del poema de Maragall "En una casa nova":
Alçant aquestes parets heu pres entre sos caires
lo que era abans de tots: l'espai, l'ambient, la llum:
mai més lliure un aucell travessarà aquests aires
ni una llar errabonda hi aixecarà 'l seu fum.
Ja es teu, amo, això. Sia! I per molts anys l'esposa
hi regni coronada del riure d'un infant,
i es tanqui aquesta porta deixant la pau inclosa,
i s'obri com uns braços als tristos que hi vindran.
I vosaltres, fillada, teniu ja un niu ben vostre.
Si anèu pel món un dia, sabreu lo que això val:
recordarèu el batre la pluja en aquest sostre
i com és dolça l'ombra del porxo paternal.
Juny 1910
Perquè si aquesta és acabada d'estrenar, aquella plasma de manera magnífica la solitud i l'abandó d'un espai que ja no conté la presència humana. Evoca el temps que era plena de vida i arriba a la paradoxa final: allò que els habitants han fet per protegir-la es gira contra ells: "ben envestides totes llurs defenses / els va fer por la casa i van fugir.·
A "Cançó de la quarentena" trobem que l'arribada a la meitat de la vida que, fins aquest moment, s'havia presentat plena d'interrogants i angoixes aquí és viscuda per un personatge ("un hereu conco") amb resignació i indiferència ("jo arronsant l'espatlla / penso que faig prou.").
També hi ha un grup de poemes on observem d'alguna forma, una història al·legòrica, són els que ens parlen de diversos estats d'ànim:
- el desig i la recança amb els que conviu com si fossin amics;
- la contrarietat;
- la mudança;
- la santa paciència que ens remet al to de la poesia verdagueriana;
- i l'oblit com un castell envoltat de somni i de misteri.
- Comentari del llibre d'Andreu Subirats.
- "Nocturn" el teniu comentat a la primera entrada de Carner en d'aquest blog.
- "Els nostres pins"
- "Els ametllers de Sarrià" Aquí no hi trobareu un comentari, però sí algunes preguntes que poden ajudar-vos a fer-lo i aquí unes paraules sobre els ametllers i la seva importància en poesia.
- "Presseguer florit"
- De "Cançoneta incerta" trobem diversos comentaris, aquest molt simple; aquest altre, una mica més complet; aquest en prezi; aquest altre en slide share; en un altre blog; i un altre; i un altre. Podríem continuar, però no cal, alguns són fets per alumnes, altres per professors, altres per crítics literaris...
Bona Tarda, Jo volia saber, que significa el títol de l'obra i que significa Quiet en el títol.
ResponEliminaGràcies