Passa al contingut principal

Poemes (Josep Carner)

Aglae i les taronges

Aglae, sota un bell taronger deturada,
al lluny sent les germanes com ocellada al vent.
I ja no va a l'encalç per l'herba i la rosada,
I té la cara pàl·lida d'un gran defalliment.

Ella dansava i reia tot just casada amb Drias,
altiva entre la fressa, joiosa de la llum.
I ja de l'hort s'amaga per les desertes vies
I encara es fa més blanca, perduda entre el perfum.

I arriba a les taronges, i en cull i se n'emporta;
la set, de sols mirar-les, li feia els ulls brillants. 
Mossega un fruit i acluca els ulls com una morta
i del cabell afluixen el pes les dues mans.

I Aglae, ja refeta, es bressa en l'esperança;
amb un sospir molt tendre solleva el pit caigut;
ella pogués besar l'infant que ja s'atansa, 
batec tan avinent i tan inconegut.

I veu la piadosa taronja que fou bella,
i jeu abandonada del rec vora l'espill.
De la muller la sort li transpareix en ella:
fer-se espremuda i lassa per la frescor del fill.


Els fruits saborosos



Cançoneta incerta

Aquest camí tan fi, tan fi,
     qui sap on mena?
És a la vila o és al pi
     de la carena?
Un lliri blau color de cel,
     diu: -Vine, vine-.
Però: -No passis! -diu un vel
     de teranyina.

¿Serà drecera del gosat,
     rossola ingrata,
o bé un camí d'enamorat,
     colgat de mata?
¿És un recer per a adormir
     qui passi pena?
Aquest camí tan fi, tan fi,
     qui sap on mena?

¿Qui sap si trist o somrient
     acull son hoste?
¿Qui sap si mor sobtadament,
     sota la brosta?
¿Qui sabrà mai aquest matí
     a què em convida?
I és camí incert cada matí,
n'és cada vida.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Aigües Encantades de Joan Puig i Ferrater (2) Anàlisi de l'obra.

Aquí trobareu una sèrie de qüestions que faran que acabeu de reflexionar sobre l'obra. L’obra planteja una doble problemàtica social i individual, això és una situació col·lectiva dominada per la superstició i l’endarreriment mantinguts per uns interessos oligàrquics i la situació de submissió d’una massa conformista d’una banda, i de l’altra els intents individuals d’uns personatges que pretenen un canvi. Així doncs, hi haurà un enfrontament entre els dos bàndols, entremig trobem la figura de la Cecília, filla del cacic Amat que es rebel·la contra la figura del pare no només com un fet generacional, sinó sobretot perquè aquest home autoritari representa un estat de coses, el manteniment d’unes estructures que sotmeten la dona -la filla, l’esposa- a la seva voluntat.  El conflicte d’ Aigües encantades rau en la creació d’unes antítesis extremades: religió-raó, reaccionarisme-progressisme, dona-home, tradició-educació, entre altres. Puig i Ferreter escriu una obra que e...

Solitud: mite, personatges, símbols, webs d'interès

Aquí trobareu un estudi de la novel·la i alguns enllaços per si creieu que necessiteu completar-lo. El mite de la terra alta i de la terra baixa Víctor Català utilitza el mite de la terra alta i de la terra baixa com a via de plasmació de dues formes de vida antitètiques: la plana, la de l'utilitarisme, la monotonia i la despersonalització (és a dir, la "no-vida"); la muntanya, com l'espai del misteri, de la  lluita i dels ideals (és a dir, la "vida").  L'ascensió a la muntanya, doncs, és, per a la Mila, l'entrada a la vida, el camí cap allò que Gabriel Alomar anomenava el "segon naixement de la persona", que es realitza "en el camí que s'eleva de la inconsciència a la consciència de l'home"." (Castellanos, HLC, p. 611). La Mila, al final, escapa al determinisme de l'ambient; això fa que Solitud no sigui, en absolut, una obra naturalista.  A l’episodi “La creu” l'autora aprofita per posar ...

La teoria de la paraula viva o la poètica maragalliana

Joan Maragall no només va escriure poesi, sinó que també feu nombroses col·laboracions a la premsa, assaigs i conferències. D'entre la seva obra assística destqaquen dos textos on desenvolupà la seva teoria poètica: "La paraula viva", a continuació en teniu un reproduït:   Elogi de la paraula "Senyors: Quina glòria per a mi haver arribat a seure en aquest lloc i ésser el primer d’alçar la veu en l’anyada! I doncs, ¿tant m’estimeu que us fes goig per a presidir tota la companyia? Jo vull correspondre al vostre amor i a la dignitat que ell tot sol em concedia, parlant-vos del nostre amor comú a la raó d’ésser d’aquesta casa, fent-vos l’Elogi de la Paraula. Diu Ramon Llull: “Tot quant hom pot sentir amb els cinc senys corporals, tot és meravella; mes car hom les coses sovint sent corporalment, per això no se’n meravella. Això mateix esdevé de totes les coses espirituals que hom pot membrar o entendre.” Doncs jo crec que la paraula és la...