Poemes (Josep Carner)

Aglae i les taronges

Aglae, sota un bell taronger deturada,

al lluny sent les germanes com ocellada al vent.
I ja no va a l'encalç per l'herba i la rosada,
I té la cara pàl·lida d'un gran defalliment.

Ella dansava i reia tot just casada amb Drias,
altiva entre la fressa, joiosa de la llum.
I ja de l'hort s'amaga per les desertes vies
I encara es fa més blanca, perduda entre el perfum.

I arriba a les taronges, i en cull i se n'emporta;
la set, de sols mirar-les, li feia els ulls brillants. 

Mossega un fruit i acluca els ulls com una morta
i del cabell afluixen el pes les dues mans.

I Aglae, ja refeta, es bressa en l'esperança;
amb un sospir molt tendre solleva el pit caigut;
ella pogués besar l'infant que ja s'atansa, 

batec tan avinent i tan inconegut.

I veu la piadosa taronja que fou bella,
i jeu abandonada del rec vora l'espill.
De la muller la sort li transpareix en ella:
fer-se espremuda i lassa per la frescor del fill.

Els fruits saborosos

Cançoneta incerta

Aquest camí tan fi, tan fi,
     qui sap on mena?
És a la vila o és al pi
     de la carena?
Un lliri blau color de cel,
     diu: -Vine, vine-.
Però: -No passis! -diu un vel
     de teranyina.
¿Serà drecera del gosat,
     rossola ingrata,
o bé un camí d'enamorat,
     colgat de mata?
¿És un recer per a adormir
     qui passi pena?
Aquest camí tan fi, tan fi,
     qui sap on mena?
¿Qui sap si trist o somrient
     acull son hoste?
¿Qui sap si mor sobtadament,
     sota la brosta?
¿Qui sabrà mai aquest matí
     a què em convida?
I és camí incert cada matí,
n'és cada vida.