Virginia Woolf, una autora que et canvia

Com ha passat amb altres autors suïcides –Sylvia Plath, Yasunari Kawabata o Raimon Casellas–, ha calgut que passessin unes quantes dècades perquè l’obra de Virginia Woolf es pogués tornar a llegir desvinculant-la estrictament del fatídic desenllaç que va posar punt final a una trajectòria versàtil i complexa, en què hi ha alguns cims de la narrativa universal del segle XX –com  ara  La  senyora Dalloway (1925)– però també assajos remarcables, cas d’Una cambra pròpia (1929) i Tres guinees (1938).

“Si hi ha una autora que realment va canviar la manera en què s’expliquen les coses va ser Woolf –explica l’editora Silvia Querini, que des del 2010 ha recuperat a través de Lumen gran part de l’obra de l’autora anglesa–. Actualment forma part del cànon, i els seus llibres continuen demostrant que val la pena arriscar quan se sap el que es fa. L’avantguarda per si mateixa no té sentit, i en aquells casos en què la forma s’imposa al contingut no m’interessa tant, però Woolf se’n surt gairebé sempre. És una de les autores que millor barreja vida i pensa- ment, i és fascinant adonar- se que aconsegueix resultats impressionants amb les mateixes lletres de l’alfabet que la resta d’autors del seu moment i dels contemporanis”. Querini desmunta l’aïllament de Woolf, lligat a la seva fragilitat psicològica: “Se l’ha vist com una icona atemporal, allunyada del món, i en canvi estava molt lligada a la quotidianitat. Només cal recordar quan defensa, a Una cambra pròpia, que les dones de l’època haurien de disposar de 500 lliures l’any i una habitació per a elles per tenir la independència necessària per crear la seva obra. En aquest sentit, autores com Alice Munro i Margaret Atwood han après molt d’ella”.

Bloomsbury, els orígens

Les morts, la bogeria i els escàndols van perseguir el grup. Nascuda el 1881 a Londres, Woolf va formar part des dels inicis –amb 24 anys– del Grup de Bloomsbury, un magnífic exemple d’aristocràcia intel·lectual integrat per escriptors com E.M. Forster i Lytton Strachey, economistes com John Maynard Keynes i pintors com Duncan Grant i Roger Fry. “Les morts, la bogeria i els escàndols van perseguir el grup durant anys –recordava Marta Pessarrodona a l’assaig Virginia Woolf i el Grup de Bloomsbury (Ara Llibres, 2013)–. La mala fama moral, que volia dir sexual, va començar amb la relació entre Fry i Vanessa, germana de Virginia, que estava casada amb el crític d’art Clive Bell. Més endavant, Keynes es va entendre amb Duncan Grant, tot i que s’acabaria casant amb una ballarina russa, Lydia Lopokova. Virginia, que des del 1912 estava casada amb Leonard Woolf, es va sentir atreta per una companya de grup, l’aristòcrata Vita Sackville-West”. El 20 de maig del 1926, mentre treballava en la novel·la Al far (1927), Woolf es preguntava al seu dietari si n’estava enamorada. “Sí, respondríem nosaltres, sen- se precisar quina mena d’amor va ser –firma Pessarrodona–. És més, per part de Virginia diríem que va ser el cim de l’amor: una passió”.

Escriptora o escriptor?

El lloc comú de la qualitat no és el sexe, sinó el llenguatge “La feina de Woolf va ser titànica, ja que es va passar gran part de la vida repensant com havien escrit i com creia ella que havien d’escriure les dones (naturalment, també llegia escriptors homes, amb constància i passió) –diu Vicenç Pagès Jordà, que situa Orlando i La senyora Dalloway entre la seva tria de 200 lectures imprescindibles–. A Una cambra pròpia va llegir tot de dones escriptores de primera i segona fila i les va situar en el seu context. Només amb aquest llibre, i també amb Tres guinees, ja mereixeria un lloc en la història del pensament crític”. Aquest últim assaig el va publicar en català Angle Editorial el 2011. “El va escriure en un moment en què li van preguntar com aturar la Guerra Civil Espanyola, on va lluitar i morir un dels seus nebots –explica l’editora Rosa Rey–. Ella va relacionar els conflictes bèl·lics amb el patriarcat i reclamava una nova manera de negociar, més pròpia de les dones, aliena a la guerra i a les dinàmiques de poder”. 

Pagès Jordà no reclama  únicament el vessant assagístic de Wolf. “Va escriure contes i novel·les, sempre innovadores. La meva preferida és La senyora Dalloway –exposa–. Si hi afegim que va tenir problemes gravíssims de salut, només podem parlar-ne amb admiració”. Per a l’autor d’Els jugadors de whist, “Woolf és, no una de les grans escriptores occidentals, sinó un dels grans escriptors occidentals: cal respectar el seu desig de jugar a la mateixa lliga que els escriptors homes, a la majoria dels quals supera de molt”.

Querini recorda unes paraules de Juan Marsé: “Ell diu que el lloc comú no és la llengua, sinó el llenguatge. Per a mi, el lloc comú de la qualitat no és el sexe, sinó el llenguatge”. No s’ha de defensar l’obra de Woolf tenint en compte que l’ha escrit una dona, sinó des de la seva qualitat intrínseca. “Encara ara costa molt que els homes que són lectors comuns s’acostin amb regularitat a l’obra de dones –recorda Querini–. L’única excepció és la literatura de gènere. En cas contrari, cal que donin un premi Nobel a Toni Morrison perquè els homes la vulguin llegir”. Una de les autores joves que s’ha endinsat en Woolf és Jenn Díaz. La va descobrir a la universitat, tot i que fora dels programes curriculars. Després de llegir La senyora Dalloway i quedar-se a mig camí d’Al far va comprar Una cambra pròpia i va llegir Diarios 1925-1930 (Siruela). “Si m’he de quedar només amb un llibre seu –explica–, diré que Una cambra pròpia, perquè va fer el que de tant en tant fan els llibres –no tots–: canviar- me. Em va fer sentir més forta, més lliure, més independent, més capaç”.

Tres novetats woolfianes

Dues aportacions de pes i un retrat singular. Fa tot just un any, la periodista argentina Irene Chikiar Bauer publicava la biografia de gairebé 1.000 pàgines Virginia Woolf: la vida por escrito (Taurus), que contribuïa a llegir la peripècia vital de l’autora sense l’espectacularització amb què tot sovint s’hi ha aproximat. Entre altres aportacions, descobria el costat “xenòfob, esnob i classista d’una dona que tenia prejudicis contra els jueus, tot i que es va casar amb un d’ells, en Leonard”. La visió de la novel·lista i assagista Cynthia Ozick és força diferent. En un dels assajos més enlluernadors de Metáfora y memoria (Mardulce, 2016), l’autora d’El rabí pagà qüestionava l’enfocament de Quentin Bell, autor d’una de les biografies de l’autora més rellevants, publicada el 1972: “La va enganyar amb més traïdoria que qualsevol estrany. La va trair perquè ho tenia tot sota control”. Bell era fill de Clive i Vanessa, una de les germanes de l’escriptora.

La premi Goncourt Lydie Salvaire ofereix, a Set dones (Pagès, 2016), un retrat que recorda els perills del setge “de l’exèrcit de les emocions”, que van acabar “anorreant” una escriptora “tan mundana com solitària” que tan aviat es deixava arrossegar “pel remolí de les futilitats londinenques” com es deixava assetjar “bruscament pel desig de fer abstinència del món i de recloure’s a Richmond per “barallar-se amb aquesta cosa cantellosa que li ocupava l’esperit”. Era llavors que podia fer néixer llibres tan potents i transformadors com Al far, Orlando i Els anys.✒

 Jordi Nopca per al diari Ara