Teresa Fèrriz Roure
GEXEL - Universitat Autònoma deBarcelona
El Colegio de Jalisco (Mèxic)[1]
Hi ha ja un bon grapat de treballs que estudien l'exili
català de 1939 a Mèxic, la suma dels quals forma avui un ric mosaic on es
mostren prou bé les realitzacions, sobretot culturals, d'aquesta emigració
massiva. Dintre d'aquesta bibliografia crítica, trobem des de textos de caire
testimonial (el suggeridor estudi de Vicenç Riera Llorca, Els exiliats catalans
a Mèxic; la rica visió del nou país que Avel·lí Artís Gener presenta a Mèxic,
una radiografia i un munt de diapositives, o l'heterogeni recull d'articles De
l'exili a Mèxic d'Artur Bladé), fins a estudis sobre empreses col·lectives tan
importants com ara l'Orfeó Català de Mèxic[2], tot passant per l'insubstituïble
Literatura catalana a l'exili d'Albert Manent -publicat el 1976, però corregit
i augmentat el 1989[3]- i, sobretot, les diverses monografies que estudien
algun dels prohoms de l'exili -escriptors, polítics, científics, ...-, editades
tant a Catalunya com a Mèxic. Referits a de l'exili ha també un bon grapat
d'articles -alguns d'ells resums d'investigacions en procés- esparsos per
revistes, llibres col·lectius o actes de congresos[4] i tenim també una eina de
treball molt útil: el Diccionario de los catalanes de México, una bona part del
qual està dedicat als desterrats[5]. Dintre d'aquest ampli ventall
bibliogràfic, però, manquen encara estudis que contemplin, des de diverses
disciplines, tota l'obra impulsada pels catalans de Mèxic i que puguin portar a
la realització d'un treball de síntesi semblant al fet a El exilio español en
México 1939-1982, editat pel Fondo de Cultura Económica, o a El exilio español
de 1939, coordinat per J.L. Abellán i editat per Taurus.
Una d'aquestes mancances té a veure amb el poc ressò que ha
tingut a Catalunya la presència i pervivència del llibre català a Mèxic després
de 1939. Pràcticament no trobem, a la bibliografia del Principat, cap
referència als editors que van fer possible aquest esforç, ni tampoc als
lectors que van contribuir al seu manteniment. I això que -tal com afirmaven
Avel·lí Artís·Gener i Prócoro Hernández- "els consumidors de la producció
literària, fos en periòdics o en llibres, els primers anys de l'exili van
ultrapassar amb escreix els marges que són habituals -lamentablement habituals-
en els períodes estables. La gent expatriada sofria l'afany vehement de
comunicació i d'informació i aquesta circumstància ajuda a entendre l'èxit i la
reiteració del paper imprès"[6].
No cal dir que l'estudi d'aquest treball editorial és avui
necessari: serveix per a comprendre més encertadament la vivència de l'exili i,
alhora, ens aporta dades de gran vàlua per a apreuar la tasca de manteniment
cultural portada a terme pels exiliats durant molts anys. Les editorials,
conjuntament amb d'altres empreses culturals com ara les revistes, foren "una de les raons de l'exili... perquè
els intel·lectuals i el públic recuperessin el fil trencat per l'ensulsiada del
1939"[7]. La seva existència durant gairebé quaranta anys ens mostra,
doncs, una voluntat de subsistència lingüística i cultural (inherent a la lluita
política) d'important significació dintre de la història de la Catalunya
contemporània, la qual, amb tots els canvis que necessàriament havien de
donar-se en un exili tant llarg, va mantenir-se fins l'any 1977. Val a dir que
aquesta resolució encara avui roman, desprovista, però, de tota la significació
política que anava lligada necessàriament a la resistència cultural, durant el
franquisme.
L'existència d'aquest esforç editorial no es limità a la
pròpia comunitat, sinó que dóna testimoniatge d'una molt més gran presència de
Catalunya a Mèxic. Com va assenyalar molts cops Joan Crexell, abans de la
guerra civil només s'havien publicat, a aquest país americà, dos llibres en
català[8]; a més d'un altre parell de volums que, escrits en llengua espanyola,
tractaven de Catalunya. A l'exili, però, aquest número augmentà de manera
sorprenent a gairebé 200 llibres; una setena part dels quals van publicar-se en
el període que va de 1939 a 1943, els anys de la Guerra Mundial[9]. Si
l'augment quantitatiu ja és, per ell mateix, prou important, són encara més
destacades la qualitat de les obres i l'excel·lent tipografia que les
caracteritzà, prou reconegudes dintre de la indústria editora mexicana i
certament valorades per catalanòfils com ara Pedro Gringoire [Gonzalo Báez Camargo].
El propòsit de continuïtat
Gràcies a una conjuntura social, política i econòmica
favorable als desterrats, un bon grapat dels exiliats es van poder integrar a
la naixent indústria editorial mexicana, arrelant-se professionalment en el nou
entorn americà. El grau de formació professional i l'experiència editorial de
molts d'ells els feien especialment valuosos per a les empreses mexicanes, a
les quals aportaven una diferent manera de fer i, sobretot, idees noves quan a
la manera de respondre a les canviants necessitats del públic mexicà. Malgrat
aquesta integració a la indústria del llibre mexicana -que exemplifica prou bé
aquest nou ethos del treball que porten els republicans a la cultura
mexicana[10]-, les pròpies arrels no s'obliden: durant gairebé quaranta anys va
seguir present el propòsit de manteniment de la cultura catalana que donà
sentit -un cop fracassat el sentit polític de l'emigració- al seu desterrament
col·lectiu.
L'allunyament de la terra necessitava ser compensat per la
intensificació de la defensa dels ideals republicans -la raó comuna que els
havia impulsat a l'exili- i, en aquest sentit, les obres culturals iniciades
s'aferraven al manteniment del passat, amb el convenciment de què aquest havia
d'alimentar el present i projectar-se cap al futur, cap al moment en què es
reiniciaria el procés històric revolucionari endegat amb la República.
Dins aquest propòsit, la preservació de la llengua fou el
factor decisiu per a negar la solució de continuïtat a què estava abocada la
cultura catalana degut a l'exili d'una bona part dels seus representants i les
prohibicions franquistes, especialment cruentes amb tot allò que impliqués
expressió de les diferències nacionals[11]: "El genocidi comès contra
Catalunya en voler sotmetre-la a les lleis, usos i costums de Castella, en nom
d'una falsa hispanidad ha topat, però, amb l'obra més forta dels catalans de la
primera meitat de segle: l'ordenació de l'idioma català, les normes, glòria
eterna de Pompeu Fabra i els seus col·laboradors. L'idioma rejovenit, fixat,
ordenat, és una eina de treball d'un valor perenne i incalculable. Si no quedés
res més de l'actuació patriòtica d'ahir, això sol fóra prou per a glòria de les
generacions que hi contribuïren i per mantenir totes les il·lusions i totes les
esperances de les generacions que pugen"[12].
Dins aquesta necessitat de continuar la cultura i, sobretot,
mantenir la llengua catalana cal que situem l'elaboració de llibres en català;
uns llibres que, naturalment, van tenir una destacada influència -no exempta de
polèmiques, és clar- dins la pròpia comunitat intel·lectual catalana. Les
diferents etapes de l'edició catalana a Mèxic van lligades també a aquest
propòsit. El primer moment, que va des de 1939 a 1947, es caracterizà per un
creixement progressiu de la publicació de llibres; el segon, de 1948 a 1974,
ens mostra una clara disminució en la impressió[13]. Albert Manent ja ha
assenyalat com la corba bibliogràfica registrà pujades significatives els anys
de la Guerra Mundial, així com durant el període que va del 1945 (triomf dels
aliats) al 1947 (any de trànsit en què els exiliats comencen a dubtar de la
provisionalitat de l'exili).
Després, "..la lenta obertura, amb retrocessos, que
s'observa a l'estat espanyol fa absurda l'edició forana de Nabí, de Carner, de
les Poesies de Màrius Torres, potser la novel·la de Riera i Llorca o les proses
líriques d'Agustí Bartra"[14]. En aquesta segona etapa, només trobem uns
anys de certa bonança -lligats, evidentment, als daltabaixos de la política de
l'exili- entre el 1953 i el 1959, període aquest en què torna a publicar-se amb
una certa regularitat. "Aquestes fluctuacions -segons Prócoro Hernández-
d'un període a l'altre són reveladores de l'actitud dels catalans davant
l'exili. Quan l'esperança perdura per tornar a Catalunya, ells consideren la
seva residència a Mèxic com una continuació de la seva vida a Catalunya. Però
quan ja es convencen que el seu exili durarà molt de temps, el seu
descoratjament és quasi total, fins al punt de considerar quasi estèril treballar
per Catalunya des de l'exili"[15].
A partir de 1960, ja no pot parlar-se amb propietat de
llibres d'exili a causa de la relativa tolerància franquista; el descens
demogràfic del col·lectiu exiliat; l'envelliment de molts dels seus elements
més actius, i, sobretot, el convenciment (intuït ja des de finals dels quaranta
amb la famosa polèmica entorn 'l'escletxa') de què la resistència cultural
s'havia de fer des de l'interior[16]. Dins aquests paràmetres, el llibre
d'exili varia el seu públic i es passa a editar en funció del consumidor dels Països
Catalans i tenint en compte la mobilitat viatgera dels lectors. Aquestes noves
edicions són "de tendència antifranquista i dirigides a informar els
catalans de l'interior sobre la veritable història de Catalunya, ocupada per
l'enemic de la llibertat"[17]. Aquests són, doncs, majoritàriament llibres
d'història política recent que no poden aparèixer a Catalunya i molts cops els
escriuen autors de l'interior que signen amb pseudònim. Val a dir que l'edició
catalana a Mèxic no es clogué amb l'acabament formal de l'exili polític; encara
avui, més de vint anys després de la mort de Franco, Costa-Amic continua
imprimint llibres en llengua catalana.
D'editorials i llibres
D'editorials i llibres
Com ja apuntàvem, l'edició en català es considera, des del
primer moment del desterrament, com una necessitat de revisar, repensar i
continuar la història i la cultura catalanes. I a aquest propòsit principal
s'encaminen les cases editores més importants a Mèxic: Biblioteca Catalana de
Bartomeu Costa Amic, Col·lecció Catalònia d'Avel·lí Artís, Xaloc i Edicions
Catalanes de Mèxic de Ramon Fabregat, a més del Club del Llibre Català endegat
per Miquel Ferrer. Dins dels seus catàlegs, doncs, coincideixen els autors
clàssics i els contemporanis; entre aquests darrers (els més habituals, en realitat)
hi abunden els escriptors novells, necessitats veritablement d'uns mínims
canals de difusió en català i d'una promoció desinteressada. Per tot això, hi
trobem una gran diversitat temàtica, on conviuen l'assaig -predominantment
històric-; una narrativa no massa innovadora (novel·la i conte, però
especialment prosa narrativa no imaginativa), i la poesia, gènere molt emprat
pels escriptors del desterrament.
La selecció dels
llibres editats venia determinada més pels gustos i la sensibilitat de l'editor
que arran d'un pla meditat i calculat amb rigor. De vegades, es pretenia crear
interès entre un públic potencialment extens; la major part de les vegades,
però, l'edició responia a interessos molt personals o de grup, habitualment
allunyats de l'entorn cultural mexicà i, inclús, d'altres cercles
intel·lectuals de l'exili català. La migradesa del públic lector, a la llarga,
esdevingué una dificultat majúscula que de cap manera es podia compensar amb
l'actitud de qui comprava llibres mogut per un sentit patriòtic o per fidelitat
a un projecte col·lectiu o personal. La distribució, des de sempre molt
insuficient a la indústria del llibre mexicana, fou també un factor limitant:
només difonien llibres en català la Difusora del Libro fundada per Ramon
Fabregat -qui, també, va fer-se càrrec de la "Secció del Llibre
Català" que tenia la Distribuidora Selecta S. de R.L. creada a mitjans
dels cinquanta-, Unión Distribuidora de Ediciones de Miquel Àngel Marín, UTEHA
(Unión Tipográfica Editorial Hispano-Americana) que estava a càrrec de Ruiz
Ponsetí, i, més endavant, Libro Mex de Fidel Miró[18]. Per això, només podien
trobar-se aquests llibres a algunes de les llibreries del exiliats, als casals
catalans de Mèxic i, excepcionalment, a algun altre país on hi havia una comunitat
exiliada gran -no cal que parlem de la impossibilitat d'arribar a Espanya o a
d'altres llibreries estrangeres, a les quals encara avui costa molt accedir-hi
per problemes de duanes, impostos, inexistència d'una red de llibreries,
etcètera.
En línies generals, les editorials de llengua catalana es
caracteritzaven pel seu caràcter molt marcat d'empresa familiar o societat
tancada. Sorgien de passions personals, creixien amb molts d'entrebancs i,
gairebé de miracle, es mantenien durant períodes relativament llargs. Molts
cops van lligades a projectes com ara les revistes, d'altres cases editores de
llengua espanyola (les quals eixugaven, molts cops, les pèrdues dels tiratges
en català) i, sobretot, negocis afins: tallers d'impressió, d'enquadernació o llibreries,
que ens fan recordar l'activitat editora de caire artesanal.
Paral·lelament a la creació i consolidació d'aquestes
editorials en català, i fruit de la mateixa voluntat de supervivència cultural,
trobem moltes aventures d'edició individual; aventures que -juntament amb el
gran número, en proporció, de col·leccions catalanes- evidencien com no hi
hagué una línia comuna d'edició a causa de la desunió entre els diversos grups
i mostren, per altra banda, la necessitat de l'exiliat d'expressar-se, de deixar
testimoni i prova de la seva existència.
Els editors com a promotors culturals
Els editors com a promotors culturals
Una ràpida ullada a l'exhaustiu llistat bibliogràfic que
Albert Manent inclou com apèndix a La literatura catalana a l'exili deixa palès
que la gran majoria dels llibres catalans editats a Mèxic van fer-se amb un peu
d'impremta creat per catalans, la major part de les vegades destinat a publicar
exclusivament llibres en llengua catalana. El fet no deixa de resultar
extraordinari, sobretot si tenim en compte que els promotors de totes aquestes
cases editores són els derrotats de la guerra civil espanyola, nouvinguts a
terres mexicanes sense altra cosa que l'afany de sobreviure com a individus i
com a comunitat.
No hi ha cap dubte, doncs, de què comunament va prioritzar-se
la tasca cultural a Mèxic: els editors estaven molt menys preocupats per
l'aspecte comercial que per la necessitat de fer de mantenidors d'una tradició
i, per tant, van convertir-se en els seus animadors i promotors fora de
Catalunya[19].
A la tasca d'un editor -aquella persona física o jurídica
que, per compte propi o degudament autoritzada, transforma en llibres els
originals seleccionats, coordinant tots els qui intervenen en aquest procés-
sempre hi juguen factors tan diferents com la sensibilitat, l'atzar,
l'altruisme i el lògic afany d'obtenir un benefici. A l'exili, a més, hi tenia
un paper decisiu la preservació de les pròpies arrels; defensa que, a la
llarga, implicà el retorn a la terra abandonada: " ...com Opoton el Vell
-matisava Glòria Casals a propòsit de la tasca editorial d'Avel·lí Artís- 'Haig
de dir que la costa del Vell Astlan no s'assembla gens a la del Nou. La del
Vell és molt esquerpa i tancada i es veu
de seguida que tota se'ls ha feta malbé'. Si s'ultrapassa el sentit geogràfic i
històric d'aquestes paraules, es pot dir amb tot el convenciment del món que la
feina dels Artís al Nou Astlan va contribuir decisivament al fet que tot allò
que s'havia fet malbé en el Vell es pogués refer amb dignitat"[20].
Bartomeu Costa-Amic, Avel·lí Artís, Ramon Fabregat i Miquel
Ferrer -per citar els catalans que varen editar més llibres en català a Mèxic-
sentien que havien d'ajudar els molts intel·lectuals catalans arribats a Mèxic,
no només donant-los-hi l'oportunitat de col·laborar en la consolidació d'una
empresa editorial que els permetés publicar les seves darreres obres, sinó,
sobretot, realitzant conjuntament una tasca fonamentada en un projecte
espiritual i intel·lectual capaç de presentar Catalunya -cap a dintre i cap a
fora de la mateixa comunitat- com un país amb una història i una cultura
pròpies. Calia, sempre, recordar i ser fidel al passat; s'havia de lluitar fora
i dintre de la pròpia terra, per tal de reconquistar-la. El compromís era
encara més gran si es recordava la normalització editorial catalana dels anys
anteriors a la guerra civil -període aquest en què havien coincidit els
esforços de la Mancomunitat de Catalunya i Prat de la Riba amb els portats a
terme per l'Institut d'Estudis Catalans i les pròpies cases editores- i l'esforç
que havia suposat mantenir l'edició durant el mateix període bèl·lic: "La
sotragada del 36 no afectà greument l'edició catalana. El desconcert general i
les ulteriors privacions de mà d'obra i de matèries primeres -de paper-
hagueren de pesar-hi, així com una 'evasió de plomes' molt comprensible.
Malgrat tot, la permanència a Catalunya d'una bona part de la intelligensia
nativa en pal·lià el risc. Més encara: l'actitud liberal i pragmàtica de la
Generalitat en el camp de la cultura va preservar un notable espai
d'independència al treball dels intel·l.ectuals, que la dinàmica dels
esdeveniments tendia a abolir. Basta fullejar la Revista de Catalunya d'aquells
anys per veure que, fins on era possible, i inclús fins on no era possible, una
convivència professional hi perdurava. La Generalitat, en la crisi, accentuà la
manipulació dels ressorts emotius de la llengua, que podien comportar un
estímul de la moral combatent o resistent entre la ciutadania. De la premsa
oficial surten llibres per als infants i per als soldats. La Institució de les
Lletres Catalanes, de nova erecció, pretenia reestructurar i reendegar la feina
dels escriptors. Uns quants, pocs volums impresos en donen fe. No va haver-hi
temps de res més."[21]
La feina d'aquests editors -que incloïa també la necessitat
de difondre els esparsos llibres editats a Catalunya- no va ser pas fàcil.
Molts problemes de caire pràctica van ser-hi presents: la desunió dels molts
grups exiliats; la poca publicitat d'aquestes edicions, habitualment limitada a
les revistes de l'exili (i, excepcionalment, a algun diari com ara l'Excélsior,
on el catalanòfil mexicà Pedro Gringoire, havia fet, més d'un cop, recensions
d'aquestes obres, a més de comentaris sobre els mateixos escriptors); les
poques possibilitats econòmiques de molts exiliats, potencials lectors, i,
sobretot, la deficient distribució dels llibres a què fèiem esment abans. La
precària situació econòmica dels nouvinguts a terres americanes no ajudava molt
la tasca de supervivència cultural realitzada pels editors, sobretot perquè el
món del llibre exigeix inversions a llarg termini que, els primers anys del
desterrament, gairebé ningú no podia fer. Per això, els editors van servir-se
força del mecenatge. Homes com Dalmau Costa, Joan Linares Delhom, Wenceslau Dutrem,
Francesc Farreras Duran o Antoni Soler i Torner -qui finançà, el 1950,
L'esperit de Catalunya de Josep Trueta a través de la Institució de Cultura
Catalana- van contribuir de manera decisiva a l'edició d'obres catalanes i just
és que siguin aquí recordats. N'hi ha d'altres que han quedat per sempre en
l'anonimat i, encara, qui va fer aportacions econòmiques mitjançant
institucions com ara la Fundació Ramon Llull.
Sigui com sigui, amb ajuts o sense, "calia imaginació,
coratge, desentendre's d'interessos materials... calia, sobretot, una voluntat
de servei paral·lela a la vocació literària"[22] per a mantenir durant més
de quaranta anys l'edició del llibre català a Mèxic. I de tot això va haver-hi
a l'exili, com ens mostren els molts testimonis escrits que donen a conèixer
una cultura aliena dins d'un país de parla espanyola.
[1] Una versió castellana d'aquest article es publicarà
properament a un llibre col·lectiu editat a El Colegio de Jalisco. Amplio totes
aquestes qüestions, i moltes d'altres, al llibre que tinc en premsa Editores,
editoriales y libros catalanes en México. Vull agrair des d'ara la
col·laboració, en tota aquesta recerca, de Josep Maria Murià i Romaní, Bartomeu
Costa-Amic i Joan Grijalbo. També dono les gràcies a en Martí Soler, per la
lectura dels primers resultats d'aquesta recerca, ara fa un any.
No cal dir que agrairia qualsevol tipus de comentari,
suggeriment o informació respecte als llibres en català publicats a Mèxic, els
editors d'origen català i la presència
dels catalans a la indústria del llibre pròpiament mexicana (editors en llengua
castellana, gerents, treballadors gràfics, impressors, etc.)[Teresa Fèrriz
Roure. Programa de Estudios de los Catalanes de México. El Colegio de Jalisco.
5 de mayo, 321. 45100 Zapopan, Jalisco, México. Tel.: 3 - 6332196. Fax: 3 -
6336500].
[2] Vicenç Riera Llorca, Els exiliats catalans a Mèxic
(Curial, Barcelona, 1994), Avel·lí Artís Gener: Mèxic, una radiografia i un
munt de diapositives (Laia, Barcelona, 1981), De l'exili a Mèxic d'Artur Bladé
(Curial, Barcelona, 1993), Miquel Martí i Soler, L'Orfeó Català de Mèxic,
(Curial, Barcelona, 1989).
[3] Albert Manent, La
literatura catalana a l'exili, (Curial, Barcelona,19892).
[4] Vegeu, per exemple, Francesc Vilanova "Notas para
una aproximación a los exilios catalanes de 1936 a 1939", dintre de
Españoles en Francia 1936-1946. Coloquio Internacional, (Universidad de
Salamanca, Salamanca, 1991), pp. 529-548; els papers recollits a Congrés Internacional sobre l'exili als
Països Catalans 1939-1978, (CEHI-Universitat de Barcelona, Barcelona, 1989);
les ponències editades a Poesía y exilio (El Colegio de México, México,
1995) o el recull que es publicarà ben
aviat dintre de les Actes del Congrés Internacional de l'exili literari
celebrat a la Universitat Autònoma de Barcelona els mesos de novembre i
desembre de 1995.
[5] Coeditat per El Colegio de Jalisco i la Generalitat de
Catalunya, aquest diccionari s'ha imprès a Guadalajara, Mèxic, el mes d'abril
de 1996. José María Murià ha estat el
seu coordinador, i Josep Maria
Murià i Josep Bru, els redactors. També al Programa de Estudios de los
Catalanes de México de El Colegio de Jalisco, s'acaben d'editar El exilio
catalán en México. Notas para su estudio, de Dolores Pla, M. Magdalena Ordóñez
y Teresa Férriz; Joan Giménez Giménez. Texto y selección de ilustraciones de
Arturo Camacho; José María Giménez-Botey. Texto y selección de ilustraciones de
Arturo Camacho; Angel Palerm Vich de Andrés Fábregas i Marcelo Santaló Sors de
Angeles Rull.
[6] "El nou món acull l'exili català", Les
Amèriques i Catalunya, (Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1992), p. 283.
[7] La literatura catalana a l'exili, op. cit., pp. 47-48.
[8] Estatuts de l'Orfeó Català de Mèjic (Tip. Econòmica,
1910, 31 p. 16,5 cm.) i B. Sagrera, Platge deserta. Quadro dramátich amb una
cançó catalana del Mestre Joan Auli, (Cunill i Escobar, S. en C., Mèxic, 1916,
35 p. 20,5 cm.).
[9] Albert Manent i Joan Crexell, Bibliografia catalana dels
anys més difícils (1939-1943), (Publicacions de l'Abadia de Montserrat,
Barcelona, 1988). Aquests autors assenyalen que, a l'exili, entre 1939 i 1943
van publicar-se 84 llibres, comptant els 17 títols publicats pels catalans que
ja hi residien d'abans (p. 12). Ampliant
la d'Albert Manent, Literatura catalana a l'exili (1976) i de Joan Crexell,
"Llibres suposadament d'exili", Serra d'Or, 288, setembre 1983, pp.
49-50, s'indica que, a Mèxic, van publicar-se vint-i-quatre llibres, durant
aquest periode (p. 15). [De tota manera, a l'apèndix bibliogràfic que inclouen
al final del seu llibre, se n'arriba a comptabilitzar fins a 27, entre llibres i opuscles].
[10] Juliana González, "Los maestros del exilio
español: un modelo de enseñanza", Maestros del exilio español, (UNAM,
México,1993), pp. 10-11.
[11] Cfr. M. Josepa Gallofré i Virgili, L'edició catalana i
la censura franquista (1939-1951), (Publicacions de l'Abadia de Montserrat,
Barcelona, 1991). Vegeu, especialment, el pròleg de Joaquim Molas, de la p. V a
la IX.
[12] F. Farreras Duran, "Les Monografies Bages",
Pont Blau, 10, juliol-agost 1953, p. 192. Text reproduït i ampliat a "El
motiu d'aquestes edicions", dins E. Prat de la Riba i P. Muntanyola,
Compendi de la Doctrina Catalanista,
(Monografies Bages, México, 1953), pp. 5-7.
[13] Prócoro Hernández Aguilar, "La cultura escrita
dels catalans exiliats a Mèxic", III Jornades d'Estudis
Catalano-Americans. Abril 1988, (Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1990), p.
94.
[14] Ibídem, p. 53. Aquest convenciment ja havia estat
expressat prèviament a Pont Blau: "Les editorials de l'exili es deurien
reservar per a aquells textos que, per llur índole intrínseca, per la condició
de llurs autors, o per qualsevol altra circumstància, no serien autoritzats de
publicar-se als Països de Llengua Catalana." (J. F., "Traduccions al
català", Pont Blau, 34, agost 1955, p. 286).
[15] Prócoro Hernández Aguilar, loc. cit., p. 96.
[16] Molt interessant és, en aquest sentit, el projecte mexicà
de la publicació literària Las Españas, on aquests plantejaments ja no es
perfilen exclussius dels catalans, sinó de tots els espanyols. Quan als
catalans, vegeu l'agra polèmica que es donà a la Revista de Catalunya de París. [Cfr. Albert Manent i Joan Crexell,
Bibliografia catalana: cap a la represa (1944-1946), op. cit., pp. 12-46].
[17] Carta de les Edicions Catalanes de París adreçada a
l'Orfeó Català de Mèxic, cit. per M. Martí i Soler, L'Orfeó Català de Mèxic
(1906-1986), op. cit., p. 162.
[18] No volem deixar de citar, per l'esforç que això
implicava, homes que van fer de distribuidors, a nivell individual. No cal dir
que, malgrat l'intent sigui molt lloable, resultà poc pràctic per acostar la
lectura en català al gruix del potencial públic. Aquest és el cas de Manuel
Alcàntara Gusart, qui divulgava a preu de cost llibres de la Península, com ara
el Diccionari Català-Valencià-Balear, altres títols sobre art català, geografia
de Catalunya, etc.
[19] Així ho recollia la mateixa revista Quaderns de l'Exili
quan es referia al "patriota" Artís o a la seva "empresa
patriòtica", la qual era "mereixedora de tots els elogis i del suport
de tots els catalans" (ibídem). Pere Bernat, a Pont Blau, reiterava:
"No li interessava de fer-se ric, sinó de llançar uns llibres en català,
quan arreu del món no se'n feien -ni, menys que enlloc, a Catalunya-. No volia
altra popularitat que la d'home tossut, magníficament tossut fins a semblar de
mal jaient, enderiat en la seva obra i negligint darrera d'ella els seus
negocis material... Si alguna cosa donava unitat a aquestes activitats de
cinquanta anys de vida intel·lectual, era una fe, uns ideals, pels quals hom
podia jugar-ho tot i perdre-ho tot. L'Avelí Artís, autor teatral, periodista,
director de revistes, editor i impressor, fou en definitiva, i per damunt de
tot, un catalanista. Un patriota, un enamorat de Catalunya. Enamorat amb tota
la passió i amb tota la lucidesa, agressiu per amor, injust, si calia, per amor
a la seva Pàtria" ("Avelí Artis, home de teatre, periodista, editor i
catalanista", Pont Blau, 27, gener 1955, p. 7)
[20] G. Casals, op. cit., p. 201.
[21] Joan Fuster, "L'aventura del llibre català",
1474-1974. L'aventura editorial a Catalunya. Commemoració dels 500 anys del
primer llibre imprès en català, [Lluís Carulla, Barcelona 1972], p. 41. Hi ha
una reedició d'aquest llibre a Empúries, Barcelona, 1992.). Vid., també,
l'exhaustiu Escriptors catalans i compromís antifeixista (1936-1939) de Maria
Campillo (Curial-Publiccions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1994).
[22] V. Riera Llorca, "L'aparador de llibreria",
loc. cit., p. 129.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada