“Trobava als llibres la inèdita manera de sotmetre l’espai. Dominava l’incògnit amb un moviment del dit. El món podia encabir-se en un camp de vocals. Les frases coneixien la meva disponibilitat. M’hauria agradat saber on es corrompien les tintes, on la pàgina inscrivia els seus instants de pell. Hauria volgut tenir els ulls de l’estilogràfica per tal d’anellar, lletra per lletra, les raons de les síl·labes. Jo no era res! Només un nen llegint, però ja sabia el poder del full”.
M’ha captivat la prosa poètica d’El revers de l’arena, de Serge Basso de March (Edicions de 1984, amb traducció de Nathalie Bittoun-Debruyne i Josep M. Sala-Valldaura). Nascut a França, fill d’immigrants italians, Basso dirigeix el Centre Kulturfabrik, una cosa així com el CCCB de Luxemburg. El llibre és un catàleg d’escenes breus d’una infantesa en què les hores es gronxaven a les faldilles de la mare, la por es trobava al fons del celler i les angúnies s’amagaven sota “l’audàcia de les bates grises” de l’escola. Aquell nen que ja coneixia el poder del full patia la síndrome del tinter: n’eren símptomes uns dits tacats de blau. “Reivindicava l’acte d’escriure per rebre la carícia de la tinta”.
“Llegir és la millor manera d’aprendre, de saber viure, d’estimar amb més plenitud –escriu el professor Francesc Foguet a propòsit de la situació residual de la literatura a l’ensenyament actual–. Llegir esdevé el millor estimulant, el millor revulsiu, la millor cura del cor i del cervell. Llegir ens fa ser més crítics i exigents, més lliures. Llegir esmola el dret a la dissidència i a l’acció”. Foguet, del departament de filologia catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona, adverteix que els estudiants universitaris cada cop s’expressen pitjor, tant oralment com per escrit, i recorda que llegir serveix, també, per enriquir les potencialitats expressives.
El Col·lectiu Pere Quart de professors de literatura catalana ha difós un manifest per exigir que la literatura recuperi el lloc que li hauria de correspondre als estudis obligatoris i al batxillerat. Lamenten que la literatura curricular hagi estat bandejada, menyspreada i infravalorada, i alcen la veu contra la intenció de reduir encara més les hores de llengua i literatura que reben els alumnes abans d’accedir als estudis superiors. “Ens dol que es banalitzi la literatura, que es residualitzi –explica Clara Soley–. Ens dol que es dubti de la bondat d’aquest coneixement”. Ho deia Emili Teixidor a La lectura i la vida (Columna): “Les paraules, la lectura, ens ordenen el cap. Tenir un bon vocabulari és com tenir un armari ben endreçat: de seguida trobem allò que busquem”. La lectura és el mètode Marie Kondo dels nostres calaixos interiors. I el millor contagi és l’exemple, com remarcava l’enyorat Emili: “Contagiar el desig de llegir és com contagiar qualsevol altra convicció profunda: només es pot aconseguir, o millor intentar, sense imposicions, per simple contacte, imitació o seducció. No es tracta d’omplir cap vas –el cervell– buit, sinó d’encendre un esbarzer amb el foc que ens remou.
Pel simple contacte d’una flama”. Als qui estem tocats pel verí de la lectura ens angoixa no tenir prou temps per llegir tots els bons llibres que s’han escrit. Com a consol, sempre ens podem aferrar al consell del poeta Joan Margarit: “No cal llegir-ho tot. Les coses bones que aprens es van sedimentant, i aquestes t’ajuden en la següent etapa vital. Pots llegir allò que et permeti treure’n més rendiment. L’important no és llegir molt sinó llegir bé”.✒
Eva Piquer per al diari Ara
M’ha captivat la prosa poètica d’El revers de l’arena, de Serge Basso de March (Edicions de 1984, amb traducció de Nathalie Bittoun-Debruyne i Josep M. Sala-Valldaura). Nascut a França, fill d’immigrants italians, Basso dirigeix el Centre Kulturfabrik, una cosa així com el CCCB de Luxemburg. El llibre és un catàleg d’escenes breus d’una infantesa en què les hores es gronxaven a les faldilles de la mare, la por es trobava al fons del celler i les angúnies s’amagaven sota “l’audàcia de les bates grises” de l’escola. Aquell nen que ja coneixia el poder del full patia la síndrome del tinter: n’eren símptomes uns dits tacats de blau. “Reivindicava l’acte d’escriure per rebre la carícia de la tinta”.
“Llegir és la millor manera d’aprendre, de saber viure, d’estimar amb més plenitud –escriu el professor Francesc Foguet a propòsit de la situació residual de la literatura a l’ensenyament actual–. Llegir esdevé el millor estimulant, el millor revulsiu, la millor cura del cor i del cervell. Llegir ens fa ser més crítics i exigents, més lliures. Llegir esmola el dret a la dissidència i a l’acció”. Foguet, del departament de filologia catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona, adverteix que els estudiants universitaris cada cop s’expressen pitjor, tant oralment com per escrit, i recorda que llegir serveix, també, per enriquir les potencialitats expressives.
El Col·lectiu Pere Quart de professors de literatura catalana ha difós un manifest per exigir que la literatura recuperi el lloc que li hauria de correspondre als estudis obligatoris i al batxillerat. Lamenten que la literatura curricular hagi estat bandejada, menyspreada i infravalorada, i alcen la veu contra la intenció de reduir encara més les hores de llengua i literatura que reben els alumnes abans d’accedir als estudis superiors. “Ens dol que es banalitzi la literatura, que es residualitzi –explica Clara Soley–. Ens dol que es dubti de la bondat d’aquest coneixement”. Ho deia Emili Teixidor a La lectura i la vida (Columna): “Les paraules, la lectura, ens ordenen el cap. Tenir un bon vocabulari és com tenir un armari ben endreçat: de seguida trobem allò que busquem”. La lectura és el mètode Marie Kondo dels nostres calaixos interiors. I el millor contagi és l’exemple, com remarcava l’enyorat Emili: “Contagiar el desig de llegir és com contagiar qualsevol altra convicció profunda: només es pot aconseguir, o millor intentar, sense imposicions, per simple contacte, imitació o seducció. No es tracta d’omplir cap vas –el cervell– buit, sinó d’encendre un esbarzer amb el foc que ens remou.
Pel simple contacte d’una flama”. Als qui estem tocats pel verí de la lectura ens angoixa no tenir prou temps per llegir tots els bons llibres que s’han escrit. Com a consol, sempre ens podem aferrar al consell del poeta Joan Margarit: “No cal llegir-ho tot. Les coses bones que aprens es van sedimentant, i aquestes t’ajuden en la següent etapa vital. Pots llegir allò que et permeti treure’n més rendiment. L’important no és llegir molt sinó llegir bé”.✒
Eva Piquer per al diari Ara
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada