Edgar Alan Poe

Edgar Poe va nàixer el 1809, a Boston. Els seus pares, David i Elisabeth Poe, eren actors i portaven una vida itinerant a causa de la seua professió. Al cap d’uns quants mesos del naixement d’Edgar Poe, el pare va abandonar l’esposa i els fills. La mare se’n va ocupar alhora que prosseguia l’activitat com a actriu, però va morir el 1811, víctima de la tuberculosi. Edgar Poe, que tenia dos anys, va ser recollit per la dona de John Allan, un comerciant escocès, i va esdevenir així Edgar Allan Poe. John Allan no va tenir mai una bona relació amb Edgar i ni tan sols es va preocupar d’adoptar-lo legalment.

Durant els seus estudis, Edgar Allan Poe va destacar en les llengües clàssiques i en les matemàtiques. Tenia una constitució física vigorosa, que li permetia destacar també en la natació i en els jocs en general. Als disset anys va ingressar a la Universitat de Virgínia. Encara que va continuar sent un alumne distingit, va començar a beure i a perdre diners en el joc. Al cap de poc temps havia contret tants deutes, que va haver de demanar diners a John Allan. Aquest s’hi va negar. Al final del primer curs, Edgar Allan Poe va abandonar la universitat per sempre.

L’enfrontament amb John Allan es va agreujar. Es va continuar negant a pagar-li els deutes i li va exigir que estudiara Dret o alguna altra carrera pràctica, cosa que va ser rebutjada per Poe. I John Allan el va tirar de casa; o se’n va anar el mateix Poe. Per a sobreviure, es va allistar en l’exèrcit com a soldat ras. Al cap d’un temps va abandonar l’exèrcit i es va inscriure a l’acadèmia militar de West Point. Obtinguda la llicència, va conèixer la seua tia, Mary Clemm, i i la seua cosina Virgínia, que vivien amb Henry, el germà d’Edgar adoptat per Mary Clemm divuit anys enrere. Mentrestant, la relació amb John Allan, que s’havia casat en segones noces, es va deteriorar definitivament. Poe no aguantava els estudis a  West Point i va aconseguir que l’expulsaren. John Allan li va negar cap pensió econòmica i Poe va començar des d’aleshores una vida plena de privacions amb els únics guanys que aconseguia escrivint. Va tornar amb la família de Mary Clemm. El seu germà Henry, malalt de tuberculosi, va morir al poc temps. Poe va col.laborar en diaris i revistes; les seues col.laboracions van fer que els subscriptors augmentaren espectacularment, però els beneficis econòmics que en va obtenir van ser molt minsos. L’hàbit de la beguda tampoc no l’ajudava gens. Quan Poe tenia vint-i-set anys es va casar amb la seua cosina Virgínia, que en tenia tretze.

Sempre va aspirar a fundar una revista pròpia. Una vegada un admirador ric es va mostrar disposat a facilitar-li els diners, però el dia en què s’havia d’establir-hi l’acord Poe es va presentar tan begut a la cita que l’inversor es va fer enrere. Després d’una època de constants canvis de domicili, Poe es va establir amb la seua dona i Mary Clemm en una caseta als afores de Nova York. Mentrestant, la tuberculosi de Virgínia s’havia agreujat i la va portar a la mort el 1847. L’alcoholisme de Poe es va aguditzar més encara. Els transtorns mentals i l’agressivitat van dominar els últims dos anys de la seua vida. Encara va escriure el conte Hop-Frog i el relat-assaig Eureka, en què exposa la seua intuïció sobre l’origen, evolució i destí de l’univers. Va morir el 1849, delirant en un hospital, després que uns desconeguts l’arreplegaren d’un carrer en estat d’embriaguesa.

Per a Poe el conte havia de produir en el lector “un cert efecte únic i singular”. En el conte “no hi hauria d’haver ni una sola paraula en tota la composició que no tendira, directament o indirectament, a aplicar-se al designi establert”. Aquest efecte únic no es pot aconseguir en la novel·la, ja que és massa extensa; demana un temps de lectura massa llarg, que exigeix pauses, i, per això mateix, impossibilita aconseguir l’efecte únic que propugnava Poe. En el relat curt, en canvi, l’autor pot controlar més fàcilment els efectes que vol provocar en el lector.

Poe va combinar el seu concepte estètic d’unitat, derivat dels romàntics alemanys i anglesos, amb la noció d’obsessió psicològica de la novel·la gòtica. Molts dels seus contes, com El gat negre, focalitzen la narració en personatges desequilibrats i obsessius, que, alhora, són els narradors de la història. Aquest procediment reforça la unitat i la cohesió narratives. El gat negre es presenta com una confessió judicial, escrita des de la presó per personatge dominat per l’”instint de perversitat”, en què intenta explicar per què va cometre les atrocitats que han acabat condemnant-lo a mort. En aquest relat sobre el funcionament complex i misteriós de la ment humana, sobre la seua escissió entre l’instint de la perversitat i de la bondat, Poe hi va expressar el seu temor als atacs d’agressivitat que experimentava quan havia begut i que sovint afectaven els que més estimava, Virgínia i Maria Clemm.

L’obra narrativa de Poe està formada per uns setanta relats breus, de formes i temàtiques molt diverses, i una novel·la, Les aventures d’Arthur Gordon Pym. La temàtica d’aquests relats és molt variada; és una conseqüència, en bona part, dels gustos de l’època pel relat gòtic i les novel·les de misteri d’aventures, així com pels temes científics i pseudocientífics. De tota manera, Poe va aconseguir renovar aquests gèneres, que va utilitzar com un mitjà d’exploració psicològica de l’ésser humà. En els seus contes apareixen sovint  narradors desequilibrats i situacions extremes com ara epidèmies,  gent enterrada viva, experiments hipnòtics, viatges plens de risc... A més, Poe va inaugurar amb Els assassinats de la Rue Morgue i La carta robada un nou gènere literari: la narració policíaca o de detectius. Auguste Dupin, lògic i intuïtiu, brillant i excèntric, serà el prototipus de tots els detectius posteriors, des de Sherlock Holmes a Philip Marlowe.

Un dels principis dels relats de detectius estableix que com més estrany sembla un cas, més fàcil és solucionar-lo. La carta robada il·lustra, invertint-lo, aquest postulat. Un cas que sembla molt senzill —han robat una carta i se sap qui és el lladre— pot ser el més difícil de resoldre, perquè les coses més òbvies són les que més costa percebre. Aquest relat és precursor d’altres variants argumentals, com la de l’home assassinat enmig d’una batalla, o la que apareix en L’home invisible de G.K. Chesterton, on l’assassí resulta ser el carter: la seua figura és tan familiar que ningú no s’adona de la seua presència.

Amb La carta robada Poe va redefinir el conte de misteri, i el va desplaçar de l’acció a l’anàlisi intel·lectual. L’acció d’aquest conte, de fet, té lloc fora del marc narratiu, que es concentra en l’anàlisi de dos mètodes contraposats: el de la policia, basat en l’escorcoll minuciós, però cec, i el logicointuïtiu de Dupin. A diferència de la policia, que és incapaç de pensar fora dels seus procediments habituals, Dupin resol l’enigma de la carta robada mitjançant un procés d’identificació amb el criminal. Aquesta tècnica suggereix que, potser, Dupin i el ministre són en el fons més dobles que contraris.

Article original d'Enric Iborra per al seu blog La serp blanca