Charles Baudelaire

Nascut a París el 1821, el seu pare va morir quan tenia sis anys i al cap d’un any i mig la mare es va tornar a casar. La idealització del pare i el ressentiment contra la mare expliquen la joventut inestable de Baudelaire, que va ser  expulsat del col·legi tot i ser un estudiant brillant. Amb la intenció d’apartar-lo de les suposades males companyies, la família el va enviar el 1841 a l’Índia, però Baudelaire va interrompre el viatge a l’illa de Reunió, on va estar-se un mes. 

El 1842, ja retornat a França, va rebre l’herència del seu pare i durant dos anys va poder viure a la seua manera. Però la família, preocupada per la vida dispendiosa que duia, el va sotmetre al control d’un notari. Dos anys abans s’havia unit amb Jeanne Duval, una jove actriu mulata, que li va inspirar els millors poemes amorosos. La sífilis, que Baudelaire patia des de jove, li va minar progressivament la salut.  El 1845 va començar a publicar articles de crítica d’art i poc després va fer el descobriment decisiu de l’obra d’Edgar Allan Poe, que va traduir al francés, i que el va portar a una nova estètica centrada en l’experiència personal dins de la societat burgesa urbana.

 El 1857 va aparéixer la primera edició de Les flors del mal, i Baudelaire i el seu editor van ser processats per obscenitat. Dos mesos abans, també havia estat processada pel mateix motiu Madame Bovary de Flaubert. Baudelaire i el seu editor van ser condemnats a pagar una multa i sis dels poemes del llibre van ser prohibits. Més endavant va publicar poemes en prosa i Els paradisos artificials, en què tracta la influència de les drogues sobre la imaginació i la creativitat. Després de patir un atac, que el va deixar postrat durant un any, va morir el 1869.

Baudelaire i la modernitat poètica

Baudelaire està en l’origen de la poesia moderna, perquè:

a) és el primer que concep la ciutat com a objecte artístic.

La naturalesa s’ha extingit i Baudelaire proposa l’assumpció radical de la metròpolis i de la massa anònima. La naturalesa, que havia estat el fonament de la producció artística, és substituïda per una nova naturalesa que imposa l’instant i la multitud com a formes del temps i de l’espai.

b) refús a admetre cap restricció en la tria artística dels temes;  reemplaça la concepció tradicional de la bellesa artística.

Per a protegir-la de la trivialitat, la bellesa ha de ser estranya. Baudelaire reivindica la anomrmalitat, la dissonància, la lletjor, que donen misteri i atractiu alhora. Una concepció tràgica de la bellesa.

c) tendència a crear situacions deliberadament antirromàntiques.

De tota manera, Baudelaire manté encara categories i procediments tradicionalment considerats romàntics, com la concepció del poeta com a ésser inadaptat a les lleis comunes de la societat i, alhora, com un vident.

d) refús de la inspiració romàntica: el poema ja no és el resultat d’una iŀluminació, sinó d’un treball meticulós.

e) una nova poètica: la veritable funció de la poesia és la imaginació, concebuda no com la capacitat d’inventar noms ficticis, sinó com la descoberta d’una suprarrealitat que existeix al món.

Les formes sensibles, múltiples en aparença, són de fet l’eco d’una realitat única. Només la imaginació del poeta pot captar l’existència objectiva de relacions entre la diversitat de les coses i els éssers. Les correspondències revelen el món com una unitat “tenebrosa i profunda”.

Les flors del mal

El títol: Les flors del mal evoca un món de paradoxes que són implícites en el contrast del títol. El terme “mal” expressa el ventall complet dels temes principals de Baudelaire —tedi, mort, depressió, angoixa, desesperació, sofriment moral i físic—. Però l’originalitat del títol es troba en l’associació de la bellesa i el mal, un oxímoron que suggereix l’operació alquímica d’extreure bellesa (poesia) del tema del mal.

A diferència de la poesia tradicional que es basava en la bellesa serena del món natural per a expressar les emocions, Baudelaire va sentir que la poesia moderna havia d’evocar els aspectes artificials i paradoxals de la vida. Pensava que la bellesa podia evolucionar, amb independència de la natura i alimentada fins i tot pel pecat. El resultat va ser la confrontació entre dos mons, “spleen” i “ideal”. “Spleen” significa tot el que està malament al món: mort, desesperació, solitud, assassinat i malaltia. Per contra, l’ideal representa la transcendència de la dura realitat de l’spleen, on l’amor és possible i els sentits s’uneixen en èxtasi.

Spleen i Ideal: Baudelaire fa servir el tema de l’amor i de la passió per a expressar aquesta interacció entre l’ideal i l’spleen. Aquesta ambivalència entre l’ideal i l’spleen també s’expressa en l’assimilació de l’amant del poeta a un cadàver putrefacte en La carronya. És important recordar que l’spleen del poeta és inevitable: ocorre malgrat els seus intents per fugir de la realitat. Les flors que espera trobar en una illa en Perfum exòtic no existeixen. La carronya pudent és la veritable “flor” del món.

L’ideal és sobretot una fugida de la realitat a través del vi, de l’opi, del viatge i de la passió. L’ideal s’imagina com un estat de felicitat, d’èxtasi i voluptat on el temps i la mort no tenen lloc. Baudelaire fa servir sovint imatges eròtiques per expressar el sentiment apassionat de l’ideal. No obstant això, el poeta constantment és confrontat amb la por de la mort, el fracàs de la voluntat i l’opressió de l’esperit. L’ideal no és una realitat coneguda, afirmada, i que l’home puga aconseguir. És una pura aspiració vers un més enllà que s’allunya perpètuament. És allò que no és, allò que és massa bell i massa pur per a existir.

Estructura: El fet que Baudelaire ordenara Les Fleurs du Mal com un edifici arquitectònic demostra la distància que el separa del romanticisme, els llibres lírics del qual eren meres recopilacions que no feien més que repetir formalment l’atzar de la inspiració.

Després d’un poema inicial, el primer grup (Spleen et Ideal) ens ofereix el contrast entre exaltació i depressió. El grup següent (Tableaux Parisiens) mostra un intent de sortida al món exterior de la gran ciutat, el tercer (Le Vin), l’experiència d’evasió en el paradís de l’art. Però amb això no ss’aconsegueix tampoc cap repòs. Per tant, continua el lliurament a la fascinació de l’esperit destructor, el qual constitueix el quart grup, que porta el mateix títol que el llibre. La conseqüència de tot això és la rebeŀlió sarcàstica contra Déu en el cinqué grup (Révolte). Com a últim recurs, només es pot cercar el repòs en la mort, en allò absolutament desconegut: així acaba l’obra en el sisé i últim grup, La Mort.

La coherència interior de cada una d’aquestes parts és tan visible com la dialèctica que les encadena. Els primers poemes, des de Benedicció a l’Himne a la bellesa, formen el cicle de l’art: evoquen l’existència del poeta enfront de la incomprensió de la societat, manifesten la seua grandesa al si de la seua misèria. I Baudelaire celebra les armes que són les de la poesia: visió de la naturalesa segons les correspondències, retorn a un paradís anterior. Els altres poemes, des de Perfum exòtic a Sonet de tardor, formen el cicle de l’amor. Entre aquest bloc se n’han pogut distingir d’altres, cadascun corresponent a una inspiració diferent. Hi ha el llibre de Jeanne Duval, el de Mme Sabatier, el de Marie Daubrun. Després, el cicle de l’Spleen descriu el mal que, lluny de ser una angoixa passatgera, o un simple estat de privació, és l’expressió més profunda de la desgràcia positiva de la consciència. Les imatges claus hi descriuen l’asfíxia humana, l’horror i el remordiment de ser un mateix. La terrible trilogia de la mala consciència —l’Héautontimoroumenos, l’Irremediable, el Rellotge— clou aquest cicle i sembla prohibir tota evasió.

Més que en el procés dialèctic que destrueix a poc a poc totes les etapes en benefici de la mort, la veritat de Baudelaire es troba en el conflicte del seu ideal i del seu spleen. Baudelaire no deixa de superar les iŀlusions que intenten vèncer l’spleen: va en direcció a la mort. Però no deixa de retornar de la mort cap a aquesta vida on retroba, al mateix temps que l’spleen, l’èxtasi. Les Flors del Mal no s’ha de llegir com una línia ascendent irremediablement tancada entre el seu punt inicial i el seu punt final. Cal recórrer-lo com un cercle tancat sobre ell mateix, que ens invita a tornar al punt de partida després d’haver tocat el punt d’arribada.

Article original d'Enric Iboarra per al seu blog La serp blanca