Enguany fa 50 anys de la
desaparició de Caterina Albert. És per això que reproduïm un article de
Núria Nardi extret del número de maig de 2005 de «Serra d’Or»,
titulat «Caterina Albert / Víctor Català: dona i escriptora». Amb aquest
escrit coneixerem més la figura literària i personal de Víctor
Català tan mereixedorament reconeguda, com a escriptora i com a dona.
Víctor Català apareix el 1901 com a pseudònim que encapçala el llibre de poemes El cant dels mesos.
L’autora que s’hi amaga opta, en publicar el seu primer llibre, per la
protecció d’una màscara literària, «una careta» amb paraules seves. És
la resposta a l’escàndol provocat en revelar-se el nom d’una dona,
Caterina Albert i Paradís (l’Escala, 1869-1966), com a autora del
monòleg teatral La infanticida, premiat als Jocs Florals d’Olot
l’any 1898. Aquest pseudònim li suposa una protecció davant dels
prejudicis envers les dones escriptores i li permet de mantenir una
dicotomia, més o menys accentuada, entre la vida privada de Caterina
Albert i la figura pública de l’escriptora Víctor Català.
Així, la dona, Caterina Albert, de
classe benestant de propietaris rurals, s’acomoda socialment als
condicionaments de la seva classe per tal de ser acceptada per la seva
família i el seu entorn. En canvi, l’escriptora defensa la seva
sinceritat creativa, sense limitacions ni condicionaments, i la
independència moral de l’obra d’art. Víctor Català dirà o farà fer als
seus personatges allò que Caterina Albert no pot dir ni fer. Per
preservar aquesta llibertat creativa, l’escriptora no s’empara únicament
en el pseudònim, utilitza diferents estratègies per evitar el joc de la
competitivitat i així seguir, sense retrets, la seva vida d’escriptora,
en la qual se sent totalment segura. Recorda insistentment la seva
condició d’autodidacta i la manca de formació acadèmica. Mostra una
aparent ingenuïtat reflectida en les nombroses «captatio benevolentiae»
dirigides als llegidors en els pròlegs amb què encapçala les seves
obres. I, finalment, es resisteix a formar part dels cercles socials
dels escriptors i a participar en actes públics; només ho va fer en
comptades ocasions.
Aquesta actitud, aquesta dualitat, la
mantindrà al llarg de la seva vida, potser d’una manera més radical als
inicis, quan encara no se sap qui s’amaga darrere del pseudònim, i als
últims anys, quan es retira definitivament a l’Escala i es mostra, fins i
tot, reclosa al llit. Entremig, sobretot a partir de l’èxit de Solitud (1905), Caterina Albert ha d’acceptar ser reconeguda i ser reclamada en el món literari i cultural.
En els anys d’esplendor, Víctor Català
es debat entre la defensa de la seva independència i la satisfacció del
reconeixement. Per això les seves aparicions públiques són ben poques,
malgrat les llargues estades a Barcelona, i, en canvi, per mitjà de les
visites privades o des de la distància, no menys interessant, del
contacte epistolar, manté múltiples relacions literàries amb escriptors i
escriptores com és el cas de Narcís Oller, Joan Maragall, Lluís Via,
Francesc Matheu…, o de Dolors Monserdà, Maria Domènech…, per citar les
més conegudes.
Malgrat l’aparent resistència a
«mostrar-se», hi ha alguns textos que permeten esbrinar la personalitat,
el pensament i la ideologia de Caterina Albert. Concretament els dos
discursos que va pronunciar en les poques ocasions que acceptà una
participació pública: la presidència dels Jocs Florals de l’any 1917, on
pronuncià el discurs «De civisme i civilitat», i l’entrada a la Reial
Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona l’any 1923, on ocupà la vacant de
Frederic Rahola. A aquests discursos s’hi poden afegir els epistolaris i
un conjunt de proses literàries sobre animals o objectes propis,
records d’infantesa, impressions personals sobre personatges reals o
esdeveniments, que al llarg de la seva carrera havia anat escrivint,
algunes de les quals estan recollides al volum titulat Mosaic (1946).
En aquests textos Caterina Albert mostra
una personalitat forta i segura, que atribueix a l’educació rebuda al
clos familiar per línia femenina, sobretot de l’àvia, que li transmet
els seus coneixements de cultura popular i li genera l’interès per
recollir el folklore de la seva terra, un interès que comparteix amb la
mare i la germana. És l’àvia, també, i la família en conjunt, qui li
dóna la llibertat suficient per a satisfer les seves inquietuds
culturals i artístiques per mitjà de la lectura i de la pràctica de les
seves habilitats, dirigides des de molt jove cap a l’expressió
artística: el dibuix, la pintura, l’escultura i, especialment,
l’escriptura.
La seguretat i la defensa de la
llibertat en la creació es manifesten en el rebuig de la disciplina i la
recerca de la pròpia individualitat, com aconsella a la prosa
«L’originalitat»: «Deixa que els demés, atiats per una quimera xorca,
s’emmigranyin cercant motlles nous i, per emmotllar-s’hi a la força,
esguerrin lo poc o molt que són.»
La seguretat en el criteri propi es fa
palesa també en relació amb la llengua, no solament pel que fa a l’opció
per l’escriptura en català, pel gust que sent per l’expressió en la
llengua pròpia i per la seguretat i la confiança en la pròpia expressió,
sinó també per la incomoditat que mostra davant les propostes
normativitzadores dels noucentistes, a les quals es resisteix convençuda
que empobreixen la llengua i que restringeixen les seves possibilitats
expressives. No obstant això, va permetre l’adaptació ortogràfica dels
seus escrits, amb algunes excepcions en què mai no va transigir.
En el terreny ideològic, Caterina
Albert, influïda pel seu pare, que formava part de la branca moderada
dels republicans empordanesos i havia estat diputat pel partit liberal,
s’identifica amb el pensament català tradicional. Significativament, a
l’article «Del viure i del morir» destaca com a qualitats més valuoses
en aquesta vida el «saber-la fer bella, útil i exemplar» i tria tres
noms que les encarnen: Prat de la Riba, Lleó XIII i Torras i Bages,
representants del catalanisme conservador i del catolicisme.
Entre els anys 1907 i 1930, Caterina
Albert mostra una certa preocupació pels temes relacionats amb
l’educació i el bé comú. En concret reflexiona sobre l’educació i el
feminisme, que entén com a elements de regeneració i perfeccionament de
la societat. Aquesta preferència es pot observar també en alguns dels
seus contes d’aquests anys, com «La Mare-Balena» i «Temptació», del
recull La Mare-Balena (1920), que prenen un caràcter didàctic, a
diferència dels altres, en què el comportament incívic no és presentat
de manera alliçonadora, sinó crítica.
Pel que fa al feminisme, distingeix el
radical d’alguns grups de fora, referint-se a les sufragistes, del que
ella anomena «racional», que identifica amb el moviment català de Dolors
Monserdà, catòlic, burgès i conciliador amb els homes. El primer no
l’accepta, no tant per discrepàncies essencials, com per prejudicis
socials i ideològics. Malgrat que en diversos textos fa referència al
paper social de la dona, l’argumentació més detallada és la del discurs
dels Jocs Florals, on es veu clarament que entén el feminisme com una
forma d’intervenció per a la recuperació del conjunt de la societat.
L’estètica del clarobscur
Després d’haver-se donat a conèixer el 1901 amb un llibre de poesies, El cant dels mesos, i un de teatre, Quatre monòlegs, Víctor Català assoleix l’èxit el 1902 amb un recull de narracions, Drames rurals,
responsable, així mateix, del descobriment de la personalitat femenina
que s’amaga sota el pseudònim i del reconeixement de la qualitat
literària de l’autora, refermat el 1905 amb la novel·la Solitud.
A partir d’aquest èxit, la trajectòria de Víctor Català agafa un rumb
definitiu que suposa la dedicació gairebé en exclusiva a la narrativa,
gènere en el qual se sent còmoda i segura, malgrat la seva gran passió
per la poesia i especialment pel teatre.
Al llarg dels cinquanta anys de
dedicació a la narrativa, i malgrat la manca de regularitat en les dates
de les publicacions, interrompudes durant el Noucentisme, la guerra
civil i el silenci obligat de la postguerra, les característiques de
l’obra són gairebé invariables, com ho és la concepció que Víctor Català
té de la literatura i la seva identificació amb l’estètica del negre o
del clarobscur.
Aquesta opció pel negre, comuna a
d’altres autors modernistes, l’autora la justifica com una tendència
innata i irreprimible a mirar la vida pel cantó ombrívol, la bellesa del
qual, «la voluptat del dolor», considera tan apassionant com «la
voluptat del plaer».
El món rural, amb els seus personatges
primaris i feréstecs, li forneix els materials més idonis, com confessa a
Narcís Oller en una carta del 15 de gener de 1903: «El que a mi em
temptà fou el vigor de clarobscur que veig en l’ànima esquerpa del poble
terrassà, en aquesta immensa pedrera de la que tantes estàtues es poden
treure, tant més potents, quant més cantelludes.»
Les temàtiques centrades sobretot en la
problemàtica de les relacions humanes i dels comportaments individuals o
col·lectius, es concreten especialment en històries que mostren les
tensions de l’individu en un món hostil, i, en casos més concrets, la
problemàtica de la dona davant el context social, amb un especial
interès pels mons interiors. Cal remarcar que en el fons de les obres de
Víctor Català sempre hi ha present la rebel·lió de Caterina Albert
contra les forces que coarten i limiten la realització de les
personalitats. Per això les seves obres es converteixen en un revulsiu, o
en alguns casos són una crítica evident.
Amb la distància del temps i des de la
perspectiva d’una altra generació, podem veure la dualitat de Caterina
Albert / Víctor Català com una actitud vital coherent que li permet la
conciliació entre la vida privada i la vida pública i que fomenta, en la
seva llarga trajectòria vital, la consolidació d’una personalitat que
pot ser mirada des de perspectives diferents. Avui, vista i acceptada
globalment, ha esdevingut un model reconegut per la seva diversitat de
dona i d’escriptora.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada