Passa al contingut principal

Salvador Espriu "Narracions" Llengua i estil

Una de les expressions preferides d'Espriu en parlar de la funció de la seva literatura era  “salvar els mots”,“salvar la llengua”, però què volia dir exactament i quina plasmació té aquesta intencionalitat en la seva obra?
Una obra literària es fa en una llengua concreta, la que sigui, i no pas en qualsevol llengua. I això precisament defineix un dels trets intrínsecs alhora de la lingüisticitat, que només es pot realitzar a través de llengües concretes i en llengües concretes, i de les obres literàries, que també és indispensable que es realitzin en una llengua. El fet que una obra no sigui ni pugui ser feta en qualsevol llengua, sinó que ho hagi de ser i ho sigui en una llengua concreta, no és un tret accidental o accessori de l’obra sinó un element constitutiu indispensable. Forma part del sentit i de l’essència de l’obra.
Per tant, la relació de l’obra literària amb la llengua no és externa. La relació de l’obra literària amb la llengua és de pura necessitat, es necessiten i s’influeixen l’una a l’altra no sabem fins on.
No és exagerat afirmar que, al capdavall, Salvador Espriu és una anella imprescindible d’una llarga cadena d’autors que van haver de prendre consciència del valor i de la funció de l’obra literària a partir de i a través de la situació de la llengua comuna, cadena que solem inaugurar amb el nom de Jacint Verdaguer. 
¿I què significa dins aquest horitzó “salvar els mots”, “salvar la llengua”? Significa un estat de disponibilitat en relació amb aquesta casa comuna que anomenem llengua, a aquesta monumentalitat, en què l’autor per servar i salvar el món i les coses ha de servar i salvar els mots.
Els poetes saben que a cada moment han de jugar-s’ho tot per salvar els mots. D’una banda, per salvar-los de la feblesa ingènita, intrínseca, central que contenen, perquè els mots són també mortals, i per salvar-los d’altra banda de les deformacions i de les infeccions de tota mena que contínuament actuen per desviar-los del que hauria de ser el camí dels mots cap a la responsabilitat i la veracitat. Tot això els poetes catalans ho han sabut i ho saben, però sobretot saben eminentment la insídia constant amb què pot ser assetjada una llengua i l’exercici metòdic de perversió i de destrucció a què pot ser sotmesa.
Salvar els mots llavors només pot significar la voluntat decidida i a tot risc de servar els mots per salvar la persona i el sentit de la persona.
L’obra de Salvador Espriu, doncs, s’estableix i s’aixeca en una doble exigència que la defineix des de la mateixa constitució i que la travessa de dalt a baix: la d’actuar i de persistir com una necessitat de salvació física i immediata dels mots immediats: arbre, casa, terra, / gleva, dona, solci de mantenir-los en la monumentalitat, i la de la voluntat, no pas deslligada de la necessitat anterior, d’elaborar-se sota les rigoroses exigències de la perfecció. En definitiva, la disponibilitat de respondre i de correspondre a l’exigència prioritària col·lectiva de servar i de salvar els mots col·laborant amb la construcció d’una obra a la persistència de la monumentalitat.
                              (adaptació d'un article de Lluís Solà: "Salvador Espriu, paraula i necessitat)

El seu estil es pot definir com a  paratàctic (frases curtes sense connectors, amb puntuació o una conjunció copulativa entre l’una i l’altra)en moltes de les seves narracions. 
També podem veure que la ironia l'acostuma a focalitzar en els adjectius: «ens donava amb els ulls aigualits, a causa de l’oportú record de la morta, la benvinguda» (totes les cites que sortiran a partir d'ara pertanyen a Letizia). 
Sovint encreua la hipàl·lage, la metonímia i la personificació: «La humanitat de Burgundòfora s’aclofava entre coixins i passava per distreure’m tot un rosari d’anècdotes banals». 
Conceptualitza les circumstàncies, els comentaris, les: «li regalava, tardà, tot recant-li, el rellotge espatllat. En ponderava la solvència pretèrita i recomanava amb hipocresia l’eficàcia d’una intervenció quirúrgica per revifar la maquinària».
Per aquests motius ha estat considerat sempre per la crítica com un mestre del virtuosisme estilístic. 
Observem com, en les següents frases, s’eludeixen solucions fàcils com podrien ser, respectivament, ‘un seguit de’ i ‘interrompien’: «Mònica pontificava i ens ofrenava a la menuda un enfilall de records de Letizia»; «Uns miols estroncaven la peroració de Mònica». 
Es busquen les metàfores lexicalitzades més riques, s’assagen complexes estructures al·legòriques (personificacions de la foscor i de la lluna), i tampoc no és infreqüent que l’humorisme descansi en oxímorons («ara tractava Burgundòfora com si fos una beneita i ho feia amb tota polidesa i sense gens de misericòrdia») o en hipèrboles: «Valesi abraçava Lluïseta, i us asseguro que no posseïa millor cap altra tècnica»; «Guanyava davant nostre [...] un campionat de pulcritud culinària». 
Per dibuixar tristos i banals titelles es defuig sistemàticament, en el llenguatge, la banalitat si no és per parodiar-la i revitalitzar-la. No es deixen d’utilitzar tòpics, però fent-los ressaltar i denunciant-ne la topicitat, per exemple mitjançant parelles o tríades d’adjectius ajuntats amb criteris que persegueixen un efecte desconcertant: «li parlava com a un diplomàtic molt xinès i molt intel·ligent»; «un ritu cruel, guerrer i prehistòric»; «una noia entenimentada, esvelta».
Tot un exercici, en definitiva, d’alta retòrica del qual en deriva un català de registre alt no arcaic ni estrictament poètic. Per exemple, Letizia es va escriure a finals del 1936 i es va publicar l’any següent en el volum Letízia i altres proses. Allí Espriu s’autoimposa un difícil treball d’abstracció, que l’obliga a manipular amb una cura extremada lèxic dels camps semàntics del caràcter, el sentiment i el comportament, de l’expressió verbal i no verbal, és a dir, lèxic molt proper a l’anàlisi de mons interiors que —a redós de Freud, Gide i Proust— duien a terme els novel·listes més à la page, els quals havien instaurat un predomini fins llavors inèdit del vocabulari abstracte i utilitzaven —com a Letizia— el llenguatge concret, més que no pas per a fets i coses realment concrets, per elaborar metàfores i al·legories d’estats i vivències d’ordre psíquic o sentimental. La pàtina paròdica desautoritza el model, rebaixant-ne —com avisa el subtítol— el suspens i el terror mitjançant constatacions tan desmitificadores com la que identifica el gat de Sapofrena en aquests termes: «Un gat entrava i no era diabòlic, sinó tan sols d’Angora». I, tanmateix, el misteri i el clima enigmàtic no són neutralitzats del tot. Carola és qualificada d’«esperit fort», i a això, o als nervis, s’atribueix la rialla pertorbadora que se li escapa en diverses ocasions al llarg de la trama. Sigui que entenguem —doncs— que fa esforços de contenció tan forçats com les demostracions sentimentaloides de Mònica, sigui que considerem la seva rialla una reacció histèrica, el personatge queda enquadrat en la galeria d’estereotips objecte de burla, però no per això deixa de produir una sensació inquietant. A la llum del registre satíric hauríem d’interpretar que, de la mateixa manera que el gat no és diabòlic, ella no és Letizia, i que el narrador no fa sinó aprofitar l’ocasió per ficar-se al llit amb una nova amistançada, però el final és molt més ambigu i permet de mantenir el dubte sobre la identitat del personatge, plantejant-nos interrogacions sobre la identitat de cadascú de nosaltres. 
I la cort dels miracles que formen els protagonistes és —sí— fustigada sense pietat pel narrador, però algunes observacions indulgents («Eren joves i frívols, però estimaven de veritat Letizia») deixen entendre que potser ningú no és capaç d’adoptar una actitud escaient davant un fet tan terrible com la mort, i que tots —en realitat— som en bona mesura estereotips i ninots grotescs. Espriu deia que allò que escrivia havia de tenir una tibantor, i que si no l’aconseguia ho estripava. Aquesta tibantor, que cal entendre com una tensió entre contraris, troba una de les millors realitzacions, sens dubte, en la dicció alhora irònica i seriosa de la prosa que va escriure sobretot al llarg dels anys trenta. 
Es pot discutir si la va aconseguir sempre, si la tensió es va articular sempre amb prou claredat per al lector, si els contraris es fan sempre entre si un contrapès equilibrat, o si l’empenta lúdica no va deixar passar massa capricis gratuïts o massa al·lusions indesxifrables. 
Ara bé, cal convenir, en primer lloc, que fent mofa de l’erudició Espriu va ser més erudit que ningú, i que fent mofa de la retòrica («Com que es transmutava en una lluna de coure, era danyada per la humitat») la va practicar com ningú, desqualificant-la però alhora donant a la prosa d’alt registre conceptual —registre que ha estat sempre el punt feble de la llengua catalana— una genuïnitat i una elasticitat que molts pocs altres escriptors han sabut donar-li. I, en segon lloc, és innegable que un text com Letizia, amb la seva ambigüitat humorística, amb la seva alternança tonal, amb el seu cor de personatges atitellats i de noms singulars, evocadors de múltiples geografies i condicions, alguns més transparents («Burgundòfora Felicitat de Frau») i altres potser ja per sempre més inexplicables, dibuixa —sense donar l’esquena al moralisme i a les preocupacions existencials— un fresc irreal dotat d’una gran capacitat de fascinació, alineada amb els millors escriptors oberts a formes d’expressió i de visió plurals i centrífugues.
                                         (adaptació del text "Letízia" de Miquel Edo)

Espriu era un obsessionat de revisar i reescriure la seva obra cosa que va portar a terme fins als darrers dies. Tenia l’afany d’aconseguir una unitat i coherència a nivell global, tant pel que fa a la temàtica com a l’estilística.

Extret de "Revisitant el projecte de llengua de Salvador Espriu" de Francesc Vallverdú:
Segons Joaquim Molas (1966) la llengua d'Espriu té les característiques següents: 
  • absoluta fidelitat a les normes gramaticals establertes, 
  • esquematització resolta hipotàcticament, 
  • matisació lèxica gairebé extrema, 
  • sonoritat poc brillant que sacrifica alguns mots i insisteix en d’altres, 
  • intel·lectualització i, a la vegada, acoloriment amb mots i girs pintorescs,
  • utilització —sobretot en poesia— de mots-clau i —sobretot en prosa—d’una llengua elegant i equilibrada
Segons Badia i Margarit (1980) Espriu treballava la llengua en:
  • Extensió, quantitatiu: cercant d’aprofitar tots els mots possibles, fent per aconseguir que no en caigui cap en desuetud o en oblit.
  • i en Profunditat, qualitatiu: penetrant fins a l’arrel en cada camp semàntic, prescindint de les diferències per raó dels registres expressius.

Quan analitza el vocabulari espriuà ho fa en quatre dimensions:
  • La universalitat del seu vocabulari. «Espriu no renuncià mai a mantenir ben eixamplat el ventall de les possibilitats expressives del vocabulari». Fa la llista dels cent mots més poc coneguts d’Espriu en la seva poesia i constata que el 92 % dels vocables figuren en el Fabra, de la qual cosa n’extreu dues conclusions:
    • la fidelitat d’Espriu a la llengua correcta, que es materialitza en la seva ininterrompuda consulta del diccionari normatiu. I:
    • la seva actitud apostòlica, de difusió de la llengua total en una de les èpoques més crítiques perquè aquesta fos ensenyada i propagada com calia.
  • Aspectes connotats i canvis de registre. A partir de les dues funcions bàsiques del llenguatge —la denotació (pròpia de la comunicació en si) i la connotació (l’expressió matisada per apreciacions subjectives, com ara la ironia, la crítica, la satisfacció, la lloança, etc.)—, Badia recorda que «la poesia forneix sens parar mostres de llenguatge connotat». I ho resumeix en aquests termes: les situacions externes (la injustícia, l’opressió, la indignitat), els sentiments humans (la desventura, la desesperança, la indefensió), així com les reaccions personals (la ironia, la denúncia, la lluita), les meditacions profundes (la mort, la ceguesa, la fatiga), sense excloure’n algunes obsessions (la pluja, la calma, la lentitud), tot és presentat, en el decurs de l’obra d’Espriu, per mitjà de sorprenents elements lingüístics de connotació. I conclou aquest apartat amb les paraules següents: Davant un poeta com ell, ja no podem dir que cada registre lingüístic tingui la seva funció específica: la seva funció en tant que artífex de la llengua és justament de confondre els diferents registres en què aquesta es distribueix, com en un afany de síntesi total dels procediments expressius, ni més ni menys que, respecte als continguts mentals que ell mateix elabora, també se’ns presenta com a integrador d’humanitat.
  • L’obsessió pel llenguatge. Entre les preocupacions més perceptibles en Espriu, hi ha, segons Badia, la preocupació de les paraules. Ho explica així: És un altre aspecte, i prou interessant per cert, de l’ordenador de mots. Les paraules, enteses en tant que expressió del missatge del poeta, en tant que la comunicació que l’enllaça amb la natura i amb els seus semblants, en tant que font de coneixença del seu mateix món interior, en tant que cristal·lització en les parles dels homes. L’obsessió per les paraules en Salvador Espriu no s’esgota en la labor de creació de mots ni en l’aprehensió de la realitat externa. La seva cultura, el seu respecte per les situacions històriques i el seu desig de sentir-s’hi encarnat fan que a vegades actuï com un intèrpret del passat.
  • El pobre verb nacional. Finalment, es refereix a l’impacte que representà en Espriu el col·lapse de la llengua i la cultura catalanes arran de l'inici de la dictadura. Cal tenir en compte aquesta circumstància per entendre per què «la llengua, la llengua catalana, ha esdevingut leitmotiv de la seva obra, com de la seva vida». 
I vet aquí la conclusió a què arriba Badia: "He parlat de col·lapse. De desfeta. D’emmudiment. Salvador Espriu, testimoni d’excepció de la maltempsada, amb l’obsessió del seu tema central, ens hi ha acompanyat. (...) Espriu ens ha dut a l’entranya del dolor de la comunitat catalana. Però també ens ha fet veure com les paraules es resisteixen a deixar d’existir.







Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Aigües Encantades de Joan Puig i Ferrater (2) Anàlisi de l'obra.

Aquí trobareu una sèrie de qüestions que faran que acabeu de reflexionar sobre l'obra. L’obra planteja una doble problemàtica social i individual, això és una situació col·lectiva dominada per la superstició i l’endarreriment mantinguts per uns interessos oligàrquics i la situació de submissió d’una massa conformista d’una banda, i de l’altra els intents individuals d’uns personatges que pretenen un canvi. Així doncs, hi haurà un enfrontament entre els dos bàndols, entremig trobem la figura de la Cecília, filla del cacic Amat que es rebel·la contra la figura del pare no només com un fet generacional, sinó sobretot perquè aquest home autoritari representa un estat de coses, el manteniment d’unes estructures que sotmeten la dona -la filla, l’esposa- a la seva voluntat.  El conflicte d’ Aigües encantades rau en la creació d’unes antítesis extremades: religió-raó, reaccionarisme-progressisme, dona-home, tradició-educació, entre altres. Puig i Ferreter escriu una obra que e

Com fem un comentari de text.

Un text literari es pot comentar de moltes i variades maneres. Aquí en trobareu un model que no és l'únic, però que és força complet.   Abans de posar-se a comentar un text: Òbviament, l'hem de llegir en profunditat, hem de solucionar tots els problemes lèxics amb què ens trobem i marcar d'alguna manera aquelles paraules o expressions que ens han cridat l'atenció. És recomanable que es numerin les línies o els versos, per poder-s'hi referir amb més facilitat. També ens hem de documentar sobre ell: qui el va escriure, quan, si té relació amb moviments literaris o amb textos d'altres o del mateix autor, si es basa en textos anteriors... Hem de tenir clar que l'objectiu del comentari és fixar amb precisió  allò  que diu el text, la seva temàtica, les seves idees... i  com  ho diu, la sintaxi, el lèxic, les figures retòriques... També hem de saber que allò que no podem fer és: expressar unes quantes idees sobre la forma i el contingut, sense cap finali

Aigúes Encantades de Puig i Ferrater (3) Preguntes que han sortit als exàmens de selectivitat.

Aquí us he recollit les diverses preguntes que de Selectivitat s'han fet els últims anys sobre l'obra que acabem de llegir: Aigües encantades, de Joan Puig i Ferreter, planteja un conflicte ideològic a partir d’una situació concreta. Expliqueu, en primer lloc, quines causes provoquen el conflicte i com es resol; després, digueu quins valors s’hi enfronten i quins personatges encarnen aquests valors (tingueu en compte conceptes com regeneracionisme i vitalisme). [3 punts] El conflicte i la polarització ideològics plantejats a Aigües encantades, de Joan Puig i Ferreter, s’encarnen en diversos personatges. Identifiqueu la font del conflicte i descriviu la posició ideològica i vital dels personatges principals. Relacioneu els valors en conflicte amb les idees del Modernisme. [3 punts] Descriviu el personatge de Vergés a Aigües encantades, de Joan Puig i Ferreter. Tingueu en compte, sobretot, la seva relació amb Cecília i l’actitud que adopta davant el conflicte que l’obr